" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

***** Mas Brullet, 295m, V+/A1, Serrat del Moro, Montserrat

diumenge, 17 d'abril del 2011
Aquest any el Pirineu no està per masses alegries alpines, per no dir cap, així que aprofitem per reprendre vells projectes que tenim a mitges. Són encara no les deu del matí i ja som a Santa Cecília amb la ferralla a l'esquena, l'entrepà a mig empassar i esperant que la fortuna ens somrigui en aquest nou intent a la Mas Brullet.

Per donar un cop de mà a la sort venim carregat amb tot tipus d'amics i com no, amb en Víctor, el tercer protagonista del dia que també té vells comptes pendents amb aquesta via.

La darrera primavera no vam passar del segon llarg, un xàfec més que anunciat va fer recular la nostra tossuderia, però aquest cop la meteo és diàfana, així que l'únic dubte és saber si nosaltres estarem a l'alçada de la via. En Víctor no té problema, el noi està fort, així que per unanimitat li adjudiquem el primer llarg.

Pobre, ja és el tercer cop que s'hi enfila, però no tenim pietat, si volem anar ràpid millor que pugi ell que se'l farà en lliure. Resignat a la nostra vocació de costurera, comença el joc de cercar presses que no rellisquin mentre especula sobre quin tac de fusta saltaria abans en cas de volar.

Val a dir que l'estètica d'aquest primer llarg és brutal, un joc de clarobscurs que magnifica la simplicitat d'aquesta geometria perfecta.

És potser el llarg més obligat de la via i el que marca la pauta, una fissura impol·luta, on el poc material que hi trobem és d'èpoques pretèrites. Delicat, de presses exigües i verticalitat absoluta, mantingut de principi a fi i una meravella d'escalar.

Emergim del fons d'aquest immens pedestal caigut i constatem que estem en un Montserrat insòlit on són les fissures les que dibuixen l'itinerari a seguir. En Víctor torna a sortir a cavalcar, suspès del fil d'una llastra cada cop més aèria.

Al darrer intent, nosaltres no vam passar de la primera reunió així que resseguir aquests perfils de roca és un joc nou al que ens hi avenim amb ganes.

I no decep, no decep en absolut, la via és fa aire als nostres peus i roca sòlida farcida de cantells dels que tibar i enganyar tanta verticalitat.


L'arribada a la segona reunió té un parell de passos que t'has de mirar amb “carinyo”, per sort els pitons apareixen al lloc just per marcar-te el camí a seguir. La tercera tirada només deixa veure el seu inici, una placa compacte de relleixos petits que es pot acerar molt dignament quan la presa s'esvaeix.

Després de creuar una canal terrosa (justa penitència pels A0s) comença el festival, un diedre-bavaresa d'escàndol completament net, amb canto genial i moviments que s'encadenen un rere l'altre sense gairebé ni pensar.

Un cop a la reunió me n'adono que podria haver continuat i enllaçar les dues tirades, perquè la quarta no té més que una senzilla placa on tan sols cal un xic d'equilibri abans no arribes a la vira que ens deixa a l'alzina, reunió clàssica on les hagi.

En fi, no anem pas malament de temps i amb aquest solet dóna goig estar-s'hi, que tot s'ha de dir! Al cinqué llarg la paret ajeu i el terreny és torna algo indefinit, però un nou diedre ens dóna la clau per seguir guanyant metres amunt.

Aquest no és tant dret, però els moviments són menys evidents i cal fer algunes posturetes per sortir-ne indemne per dalt, però és que amb tanta fissura et malacostumés ràpid i la presa petita t'agafa despistat.

Segons la ressenya aquesta tirada també es pot enllaçar amb la següent que tan sols té un pas per superar un muret ben vertical. Doncs sí, tan sols un pas, però de mal protegir i ben apretat, tant que surto volant i acabo aterrant a l'arbre sense saber ben bé que ha passat. No ha estat res, un parell d'esgarrinxades i poc més, però no tinc ganes de repetir l'experiència així que li retorno amablement el cap de corda a en Víctor que s'ho pren amb la filosofia habitual i després d'un parell de comentaris irònics sobre les meves noves aficions tira amunt d'allò més tranquil.

En no res el perdem de vista, però la corda no s'atura així que deduïm que al final ha tirat pel dret i ha enllaçat amb la setena tirada. No el veiem, però no va ràpid, això vol dir que ens tocarà apretar i no ens equivoquem pas. A la que superem el muret, que per cert té un punt de d'emoció garantida, flipem. Un altre diedre, enganyosament tombat i que de nou frega la perfecció.

De bon començament ja cal fer una contundent tibada perquè desploma, però resseguir aquesta llastra esmolada és una meravella, bavareses, encastaments i tot el que se us pugui ocórrer per gaudir. El material que hi trobem és una nova lliçó d'estil clàssic i un plus afegit a la bellesa del llarg.


Estem ara al peu ara d'una canal encastada entre dos panys de paret de roca fosca i rentada per antics regalims d'aigua, ufff...després d'aquests diedres tan lluminosos el contrast resulta algo tètric.

Fem un ràpid canvi de reunió escalant una placa que recorda un vertiginós tobogan i ens plantem al peu d'una nova fissura, l'únic punt feble d'aquest formidable contrafort. A hores d'ara estem en camí de fer un màster de fissures, així que un sol cop d'ull serveix per afirmar que aquesta és la més vertical de la via. No cal preguntar-li a en Víctor que vol fer que ja ens coneixem. Així que enfila amunt, a mig camí s'apreta els gats que se n'havia oblidat i a intentar alliberar-la com els bons.

Val a dir que la principal dificultat d'aquest llarg no és grau, que en té (segons males llengües 6c), sinó el lamentable estat en que es troben la majoria de les assegurances, que fan d'un vol una opció molt poc recomanable. Per tant, escala amb calma i va col·locant alguna que altra peça per minimitzar la precarietat dels pitons i la inquietud dels burins.

Tan sols un moment d'incertesa a meitat del llarg quan ja duia masses metres sense cap seguro fiable i el dubte el fa mirar-se un pas dos vegades, però surt per dalt amb la feina feta, la moral alta i el terreny expedit per nosaltres. No cal dir que ens decantem per l'opció clàssica (V+/A1) que per alguna cosa hem passejat els estreps fins aquí dalt.

Un dels inconvenients de que qui et precedeixi alliberi un llarg d'A1 és que no s'entretindrà a equipar la fissura i per tant tu hauràs de fer algunes estirades inhumanes, tenint en compte que la paret desploma l'experiència és interessant. Això sí, com a mínim a tingut el detall de deixar-nos les cintes llargues, però a la que has fet dos passos ja avances suspès del buit fent equilibris sobre els estreps. La sensació és increïble, sense adonar-te aguantes l'alè en un inútil intent de fer-te ingràvid i així oblidar que cada cop que mires avall et sents molt petit. És una tirada realment bonica que ens retorna al fil de l'esperó i a la terrenal realitat.

Tan sols un tram d'aresta ens separa del cim, una cavalcada aèria per aquest fil rocós a tocar del cel i el cim... que no és tal, tan sols és una carena indefinida amb vistes excepcionals sobre l'Aeri. Però tan és, això és el de menys, avui hem escalat la Mas Brullet i hem fet nostra la dita: qui la Mas no ha escalat, no ha estat a Montserrat.

Montserrat aquest espai d'infinits racons m'ha tornat a regalar un troset de felicitat, felicitat compartida, felicitat per l'esforç i pel repte que suposa qualsevol escalada al vessant nord d'aquest massís encantat i sobretot felicitat per la bellesa de la via, que traspua elegància i saber fer, una petita joia pels qui estimen aquestes parets.

*** Via dels Gallines, 230m, V+/Ae, Roc Galliner, Alt Urgell

dijous, 14 d'abril del 2011
Molt sovint escalar es part de l'excusa per la descoberta constant, ja sigui dels nostres limits, de personatges entranyables o de parets ignotes. D'aixo darrer a les amagades valls de l'Alt Urgell n'hi ha un munt, murs allunyats de facil visio i complexa arribada. Mentres remuntem la vall que resegueix l'allargasada muralla de Perles, just al seu darrera i amagades de mirades indiscretes i poc curoses, s'intueixen llargues parets de roca orgasmica, el Roc dels Collars, la paret dels Vinyals i mes cap a l'est el Roc Galliner. Just en aquesta darrera muntanya fa temps que hi tenim a l'agenda la via "dels gallines", oberta per en Masfi d'Avinyo. Despres de llegir en la singular resenya que van publicar que la defineixen com una via: simpatica i amable, amb passos puntuals de Vº grau i força equipadeta, constatem que resulta ideal per avui que no tenim gaires ganes de guerra.
Despres de moltisimes corves arribem a l'Alzina d'Alinya i seguim la pista que ens ha de dur al coll de Maçana, pero al poc optem per seguir a peu i evitar problemas amb el pedregos terreny. Una aproximacio si mes no singular, en cap moment mentres t'apropes es veu la paret que vas a escalar, toca deixar el vehicle molt d'on acabarem l'escalada o sigui aproximarem en baixada per terreny molt poc trepitjat i amb la sensacio constant que no anem pel cami correcte, si haguesim tingut aquest croquis que hem fet, tot hagues sigut força mes facil.

Superem un primer esglao amb l'ajuda d'una corda fixe i seguim avall per terreny trencat que no convida gens a retornar per aqui en cas de fracas durant l'escalada. Fins el darrer moment que no ens apareix de cop i volta la ruta a escalar, la tenim tant a prop que no es facil agafar referencies, la roca es veu magnifica amb trams de vegetacio, una linea amb força ambient. Es la tipica via que a priori pot semblar mes dificil arribar, que escalar-la.



En no res, ja estem enfilats i decidim que Laura s'encarregui de les tirades dificils i jo les de navegar, sembla mentida una petita lesio a un dit com pot baixar l'autoconfiança cada cop que t'enfrontas a un pas en el que cal donar la talla. Quan duu pocs metres escalats ja veiem que aqui el grau esta ben apretat i d'asegurances no regalen cap ni una. Just abans d'enfilar el tram mes vertical es lien les cordes i encertadament pujo a fer una R de circustancies just al peu de la tirada mes vertical, es tracta d'una preciosa escalada molt mantinguda i que trobes el pito en el punt just. Als darrers metres no fa el flaqueig a temps cap a la reunio i acaba essent un final de llarg al mes pur estil Tarzan.

La segona (o tercera) tirada corre del meu compte, d'entrada abans de sortir de la reunio no tinc ni ideia per on anar, cap assegurança ni senyals de pas a la vista que em doni pistes, opto per fer una travessa a esquerres molt lletja i amb les males sensacions de tenir totes les repises de peus sobre terra o fullaraca, el GPS treballa a tope, ni idea cap a on anar, al final alla lluny crec veure el diedre del final del llarg i cap alla que vaig obrint-me pas gairebe amb la destral, per sort un diedre xulu, xulu! normal no veure el material, sols hi havia un pito i estava amagat. He de confesar que al poc d'iniciar aquest llarg me han vingut unes ganes enormes de baixar-me de la via, pero nomes de pensar en remontar aquell tarteram de l'aproximacio me han pujat els anims per seguir escalant.


La tercera tirada sortim per la dreta de la reunio i sempre buscant el cami mes facil i logic, busquem alla on la vegetacio ens va obrint cami, fem una petita diagonal a esquerres fins trobar un petit diedre que ens deixa a una nova reunio. Per cert, curios equipament el de la via, uns bons "manetes" els seus autors amb pitons inox cassolans, millors que alguns que venen a les botigues i xapes de reunio artesanals on no entren els mosquetons HMS.

La quarta tirada es veu preciosa resseguint un fil de roca i que just quan s'acaba aquest ve el pas mes catxondo de la via, a la ressenya surt graduat de cinque (sic.). Laura s'ho mira i remira del dret i del reves, es bem obligat i fi on cal escalar, intenta protegir a una sabina seca, pero aquesta no aguanta ni el pes d'una cinta expres, col.loca finalment un friend a prop, cop de gas i amunt. Quan es el meu torn em quedo gratament sorpres de quin estat de gracia esta aquesta noia darrerament, que duri!


Despres d'un llarg de tramit a traves d'un jardi, hi la possibilitat de poder abandonar si volem desde aqui, jo he de confesar que fa una estona donaria per acabada aqui la via, pero despres de veure a Laura el subidon i autoconfiança que porta, no dubta ni un moment en encarar el que a priori son els dos llargs mes durs de la via. La sisena tirada comença per un bonic diedre vertical que va superant un parell de panxes amb unes fissures genials per catxarrear, el segon desplom es facil superar-ho en Ae, just superada aquesta es troba una R intermitja, pero ella segueix amunt, ara per un terreny mes rampos pero tambe mes trencat. just al peu d'un desplom es munta l'incomoda reunio.

Ara es el meu torn, pero em cago i reculo capcot. Sortida de reunio en llarga travessa, finisima de peus i impossible de protegir fins un clau. Despres pasatges verticals sobre roca discreta per gaudir al maxim de l'escalada fins el darrer metre.


La via no acaba a cap cim, ni promontori, mes aviat a una aresta que cada cop es va definint i esmolant mes i mes, pero tot i els seus passatges aeris progresem amb les cordes lligades a l'esquena. En resum una via que et deixa un excel.lent sabor de boca on la solitut esta garantida, llastima no s'hagi fet una mica mes a fons jardineria durant la seva apertura i poder alguna asegurança per evitar embarques mes que probables. Els graus que posa la resenya cal agafar-los amb pinzes i poder afegir a la definicio dels aperturistes...: simpatica, amable I FORÇA CATXONDA!



*** Retiro Espiritual, 200m, Vº/Ae, Paret de Mu, Moles de Sant Honorat, Alt Urgell

dimecres, 13 d'abril del 2011

Massa temps sense estar a aquest bucolic i magic indret com per marxar tant aviat. Recordem que molt a prop de la Aresta Idilica, el mestre Picazo va obrir un altre linea, d'igual llargada i un pel mes suau de grau, es tracta de "Retiro Espiritual" un nom molt encertat per qualsevol via a aquest raco oblidat de mon. La seva encaracio a l'oest fa que encara gaudim de l'ombra del migdia. Laura ja te coberta la seva fam de fer de primera i aquesta la repartirem ma a ma, aixo si ella es "currara" els llargs mes divertits. Començo jo per una facil rampa poc asegurada que ja ens deixa veure el taranna de la via, la roca tot i ser cantelluda cal anar amb molt de compte i carinyo.

En no res em planto a la reunio que esta al peu d'un desplom i que Laura superara en artificial amb una sortida de pedals on cal donar la talla, al seu darrera tenim tota l'estona omnipresent l'estetica aresta de la via que acabem d'escalar. La tercera tirada es terreny d'anar fent, de buscar els espaiats parabolts i tantejar amb mimo qualsevol pedra prominent.



La ruta en tot moment va buscant els punts febles de la paret i evitant els desploms amb alguna que altre travessia. Les reunions estan totes a cobert de qualsevol caiguda de pedres i aixo s'agraira sobre tot a l'hora de rapelar. Flanquejos, diedres, placas llises i sense gairebe adonar-nos ens plantem a la part alta de la via.



El darrer llarg despres de xapar un incomode parabolt, entra en terreny salvatge per un bonic diedre que sense gaires dificultats ens deixa a una mena d'avantcim on les vistes s'eixamplen sobre les Moles de Sant Honorat i les ireals formes del seu conglomerat. La baixada es comode, rapida i directe, en nomes 3 rapels apurant la corda tornem a estar a terra.

Avui hem gaudit de dues vies que et fan entrar ganes de seguir descobrint els mes recondits secrets d'aquest singular paratge que tot i estar a prop de tot, ens sembla estar lluny d'arreu, sens dubte tanta solitut trasmet una gran pau interior, tot i que ben mirat tampoc estavem tan sols...



**** Aresta Idíl·ica, 155m, V+/Ae, Agulla dels Tres Ponts, Sant Honorat

dimecres, 13 d'abril del 2011
Sant Honorat és un racó de món on els límits de la imaginació s'esvaeixen confosos en un entorn impossible de verticalitat corbada. Amagat rere les contundents cingleres de calcari d'Oliana, aquest petit reducte de conglomerat destil·la una tranquil·litat que sedueix l'esperit, et pren l'alè i fa que l'escalada passi a un segon, tercer o quart pla.


Paral·lelament fa emergir vells records, ja fa deu anys que, incauta de mi, vaig accedir a anar escalar amb un amic que no va tenir en compte que amb prou feines feia uns mesos que m'havia calçat uns gats, que desconeixia que el grau de les ressenyes pot ser orientatiu (sobretot si és Picazo), que la roca es trenca (especialment quan fas una de les primeres repeticions de la via) i que no tenia ni remota idea del que volien dir la mots com artificial o estrep.


Ens vam enfilar a la Idíl·lica i en vaig sortir cansada, matxucada, esgarrinxada i absolutament encantada, fascinada i feliç de l'experiència. Malgrat tot, no hi he tornat i ara, davant l'Agulla dels Tres Ponts, torno a sentir aquelles pessigolles a l'estomac. Aquest cop ja no soc tan maldestre, però a la que em penjo del primer seguro, un espit amb moviment propi, ressorgeixen els dubtes i la incertesa del primer moment.

De la via en tinc un record difús, soc incapaç de rememorar cap pas concret, tan sols em va quedar la sensació de lluita per avançar penosament mentre la paret fugia avall als meus peus. Aquest cop, però, és diferent, l'esforç i és igual, però gaudeixo de l'escalada, temptejar la roca, afermar la presa i cercar la lògica de la paret que em permeti avançar amunt, sempre amunt.

La dificultat no és obligada, ja que com bona clàssica et permet trampejar els trams més exigents tirant d'artificial, però té panys de paret prou drets on cal escalar finet. A més, quan el terreny s'ajeu els còdols són més grans, però la curiosa tendència que manifesten a sortir volant en el moment més inoportú juntament amb el fet que les assegurances desapareixen fa que no puguis abaixar la guàrdia.

De fet en Josep puja tan atent a improvisar seguros que és salta la segona reunió i acaba dalt el primer esperó de l'aresta sense esperar-s'ho i amb seixanta metres de corda clavats.

El segon esgaló s'alça al nostre davant i és fàcil endevinar per on contínua la via, a veure qui és capaç d'ignorar uns fissura tan seductora! i quan aquesta s'acabi ja espavilarem.

De moment enfilo el diedre, línies simples, netes, d'escalada franca i agraïda fins que la verticalitat es converteix en desplom i cal fer acrobàcies sobre els estreps.

El flanqueig per arribar a la reunió és genial; aeri, però evident fa d'aquest llarg el més bonic de la via.

El darrer, però no desmereix, una nova sortida d'estreps per trampejar l'última panxa i un mur inesperadament vertical, amb presa petita on cal equilibri i una bona dosi de fe. Després ja tan sols ens cal resseguir l'aresta, amable, lluminosa i amb vistes que s'obren en totes direccions. Aquest cop, però el premi no és el cim, sinó el seu descens.

Un ràpel impressionant, colgats d'una bóveda natural de tres arcs que dóna nom a l'agulla. Subtilment amagat rere els tres ponts, s'obre un espai que de cop és fa immens, però on et sents petit i empés a un recolliment propi de grans catedrals. Que fàcil resulta deixar-se dur pel misticisme que impregna el lloc, però la sensació durà poc i és que el que resta de barranc que manca per baixar és ben terrenal. Desgrimpades, esbarzers i algun que altre ràpel incòmode ens deixen en poca estona de nou a peu de via.


Mentre fem un mos faig balanç, aquest cop l'escalada ha estat més intensa, no ha estat un viatge enlloc, sinó emprendre el joc de resseguir la línia que els seus aperturistes van imaginar en aquest perfil esvelt i malgrat que, l'encís de la descoberta s'ha esvaït, està clar que la màgia d'aquesta aresta m'ha tornat a fascinar.