El segon llarg, segons totes les ressenyes es el mes dificil de la ruta, l'unic que te llargs passatges d'artificial i on cal dominar prou be, els falcats, les flors de pitons i els baguetos. Molt utils aquets darrers per treure el braç de palanca als molts burils que sobresurten "sospitosament". Un llarg molt llarg que recorre una discreta fissura. Preciosa progressio, d'anar fent i força feina amb un ambient espectacular sota els peus a messura que guanyem alçada. Als darrers metres trobo una sortida en lliure amb roca discreta mentres tinc molt clar, que les darreres "merdes" que he colocat no aguantaria cap caiguda sobre elles o sigui.... prohibit caure!.
Anglada-Cerdà (1er capitol), 250m, A1/Vº, Frare Gros, Monserrat Nord
El segon llarg, segons totes les ressenyes es el mes dificil de la ruta, l'unic que te llargs passatges d'artificial i on cal dominar prou be, els falcats, les flors de pitons i els baguetos. Molt utils aquets darrers per treure el braç de palanca als molts burils que sobresurten "sospitosament". Un llarg molt llarg que recorre una discreta fissura. Preciosa progressio, d'anar fent i força feina amb un ambient espectacular sota els peus a messura que guanyem alçada. Als darrers metres trobo una sortida en lliure amb roca discreta mentres tinc molt clar, que les darreres "merdes" que he colocat no aguantaria cap caiguda sobre elles o sigui.... prohibit caure!.
De Grindelwald a Chamonix
La meteo ens ha deixat mosquejats perque donavem 3 dies anticiclonics i ara per ara res que s'asembli i optem en el darrer moment en anar a preguntar a la casa de guies "neeeeein, the conditions in the Eiger is imposibled, very dangerous, more snow yesterday". La contundencia amb la que ens ha explicat com es troba la paret no deixa lloc a cap dubte ni discussio entre nosaltres, sembla ser que la nit de dissabte a diumenge van caure a la paret 70 centimetres de neu nova i no ens vam asabentar. La muntanya en cap moment ens permet veure-la en tota la seva plenitut, tant sols alguna petita finestra entre els nuvols deixa intuir les seves inmenses dimensions. Finalment marxem de Grindewald amb l'unic record a la retina dels seus panels informatius.
Cap de nosaltres es planteja tornar a casa amb les mans buides i cap als peus del Montblanc que marxem. No hem aconseguit arribar a temps per agafar el darrer teleferic a l'Aiguille du Midi i dema ens tocara pujar en el primer que surt massa tard (8,15h) amb el material de bivac a l'esquena per afrontar la nit al ras despres de superar els 700 metres de via que ens plantegem.
"Le fil du Plom", es una elegant linea al vessant esquerra de la paret de Midi, amb verticals cascades al seu bellmig que desde el mateix Chamonix es veuen molt generoses. Les darreres nevades ha tapat per complert l'improvable traça, per sort reseguim les restes d'un gran i recent allau, aixo ens evita un llarg tram d'enfonsar-nos en la profunda neu nova. Tot i aixi invertim gairebe 3 hores en arribar al inici de la via. Hem escollit començar per unes cascades que criden molt l'atencio a l'esquerra de l'entrada original. Per guanyar temps evitem treure corda per passar l'inquietant rimaia i seguim a pel per l'empinada rampa final fins a l'inici de la primera dificultat de la ruta.
*** El Jardí dels Déus, 190m, 6a/Ae, paret de les Bagasses, Terradets
“Rebuscada e hipersegura vía. Bastante frecuentada gracias al generoso equipamiento. 7A+(6a oblig.)”. Descripció breu, concisa i que dóna peu a l'auto-engany. Sí,sí... dic auto-engany, perquè és absolutament conscient, no hi ha excusa. La ressenya marca clarament el grau obligat i tenint en compte que la via és de caire esportiu i enfila pel bell mig de les plaques el més lògic és suposar que el grau serà apretat.
Però lo d'hipersegura i generoso equipamiento és llaminer i plenament subjectiu (els espits mòbils no entren dins el meu concepte de seguretat i els passos exposats tampoc). La d'avui ha estat una jornada atzarosa i aquest conjunt d'imprevisions ens ha conduit a la paret de les Bagasses.
El plan A era escalar a Regina, però aquest cop els homes del temps l'han encertat de ple i ha estat tota la nit plovent, així que a primera hora la paret era ben xopa. Regina descartada, passem al plan B, bocata al bar i a veure que fem. L'opció més clara és Terradets, aproximació nul·la i vies per tots els gustos.
Els nois van forts i tenen ganes de tibar, així que en vistes les ressenyes ens deixem temptar per el Jardí dels Deus, confiant en el seu generós equipament. La via va per l'extrem dret de la paret, no sabem exactament per on, però esperem que no sigui pels panys que encara són molls.
I sinó, per davant de tot optimisme i com diu en Ferran: - mentre pugem ja s'assecarà. La diversió comença aviat, el primer espit és força amunt i pel camí et jugues una galeta de primer ordre, passos de placa finets, finets i sense poder col·locar res.
En Ferran fa gala d'una bona dosi de fe en si mateix i després de remirar-s'ho des de tots els angles possibles gas i amunt. Ummm, si això és un cinquè no anem pas bé i el concepte d'hipersegura trontolla! Val a dir que la resta del llarg, és força més agraït, però és que amb aquest començament ja surts llençat.
L'Esther desapareix rere el Ferran i quan és el nostre torn cedeixo amablement el cap de corda a en Pere que està sobre avís i se'n surt sense problemes. La següent tirada apreta una mica més, però per provar que no quedi i així és, és queda en intent i prou. No pujo gaire convençuda i quan veig que la via va per tot lo moll tinc l'excusa perfecte per improvisar reunió i deixar que en Pere tiri de nou.
L'encerto de ple, perquè de segona me les veig per no sucumbir a la temptació d'encadenar A0s a les parts més dretes. És vertical, obligat i l'aigua no ajuda pas a millorar el panorama. El tercer llarg promet ser més divertit encara, només cal veure en Ferran, que escala poc a poc i mirant-se bé els passos.
Per cert, tenim una punteria increïble, no ens deixem ni un regalim d'aigua per trepitjar i els tram més difícils podeu apostar que són molls segur. Així doncs, 6a de regletes que rellisquen, festa alegria i xerinola!
*** Neusnidó, 130m, 6a+ (V+/A0), paret del Devessó, Malanyeu
No puc evitar-ho, Malanyeu em recorda l'aldea gal·la d'Asterix i Obelix, quatre cases mal comptades amagades en un racó de món d'allò més bucòlic. Tot i que aquest cop els invasors som nosaltres, perquè entre una cosa i altra ens em ajuntat una bona colla disposats a conquerir aquestes “indòmites” parets.
No estic gens avesada a aquestes romeries col·lectives, però haig de confessar que de tant en tant ja m'estan bé i més si abans d'escalar s'imposa un esmorzar com deu mana perquè no ens fallin les forces davant la dura jornada que ens espera. Fet i fumut són les onze del matí passades i tot just comencem a enfilar cap a les parets, que dura és la vida de l'escalador dominguero!
El primer llarg és el més exigent, una entrada fineta i amb una panxa on ja cal que busquis bé la seqüència de moviments perquè té els forats justos per superar-la.
Després ja toca una d'aquestes plaques magnífiques amb les que ens regala Malanyeu, bona roca i forats de totes les mides que et fan levitar paret amunt.
La següent tirada és més regirada, però contra el que pugui semblar, la vegetació ni la toques i enllaces una placa amb l'altre sempre pel més dret, travessant un parell de fissures amb passos curiosos i algun que altre tram d'adherència que li acaba de donar emoció al tema.
La reunió és completament penjada i incòmoda a matar, però prefereixo fer-la, així les cordes no freguen tant i fem un parell de llargs cadascun que les coses s'han de repartir com a bons germans.
En Josep que encara està de baixa és dedica amb entusiasme a la tasca que li hem assignat, fer fotos a tort i dret. Avui, però, no té problemes per trobar figurants, hi ha gent enfilada arreu i el resultat és un batibull de colors, rialles i algun que altre esbufec difícil de copsar en una solo foto.
Nosaltres a lo nostre, així que corda i amunt, a navegar per aquest mar grisos on les ones han mutat en infinits forats petrificats. El tercer llarg, per mi, és el més bonic de la via, directe, aeri, roca genial i prou mantingut per haver de mirar-se els passos, però sense cap que faci patir. A més, la reunió és en una feixa en la que hi podries fer un bivac, vaja, com l'anterior!
La primera impressió de l'últim llarg no promet gaire, molta vegetació i poca roca, però a la que t'hi fiques li trobes la lògica. A més el sostret del final i la placa que hi porta són prou catxondos i acabes tibant més del que voldries (tibant de cintes, sabines, estrep i tot el que faci falta... que per algo soc escaladora clàssica). Un cop a la carena constatem encantats que som al punt més alt de la paret del Devessó i és que a qui no li agrada acabar una via al capdamunt.
***** Gran Diedre de la Valleta, 275m, 80/M5, Porte-Puimorent
Part de la magia del alpinisme hivernal es el component de sort i de sorpresa que sovint ens depara, aixo si... molt sovint en sentit negatiu, pero quan tens la sort que la fortuna esta del teu costat, es ben dificil explicar aquella reconfortant sensacio d'haver estat en lloc adecuat en el moment just. Despres d'un hivern/primavera on ben poca gent ha estat capaç de fer activitats mitjanament remarcables, a aquestes alçades donavem la temporada finiquitada als Pirineus i sense haver-nos estrenat!. Una informacio ens posa alerta, els cracks de la Cerdanya han aconseguit escalar el Gran Diedre de la Valleta, una classica via d'estiu que ben pocs cops ha estat pujada amb punxes als peus i les mans. Una linea de logica i bellesa aclaparadora, recta i vertical que assoleix el cim de la Valleta. L'informacio es de 10 dies, o mes enrrera, on ells van trobar la ruta en unes condicions molt al limit sobre roca o mixte. En aquest periode de temps pot haver desaparescut qualsevol rastre de glaç o poder haver engreixat. Sincerament anem amb la sensacio que farem una bonica i llarguisima excursio fins el peu de via. En Jordi i en Cesar tambe s'uneixen a la festa i ells marxem mitja hora abans per no fer cap embus a l'estreta i hipotetica goulotte. Nosaltres avui unim forçes amb en Grau despres de fer un any just de la darrera escalada plegats. Menys Laura i jo, els altres han salvat aquest esquifit hibern fent vies maques a Alps.... Supercouloir, Ginat, Cechinel-Nomine, res... petites excursions verticals que ens possen les dents ben llargues!
Jordi i Cesar van per feina i entren a la via amb la corda a l'esquena, al final nomes la treuran per fer un sol llarg, el mes exigent i delicat. Nosaltres que anem al seu darrera i per tant ens menjarem tot el que facin baixar per l'estreta linea som mes prudents i treiem la corda. La via es veu ben formada i molt mantinguda, pero tambe es cert que veiem aflorar el gel i la neu dura per tot arreu.
Inicio jo el primer llarg per una preciosa i encaixonada canal amb algun resalt que li dona emocio traccionar sobre neu sovint inconsistent i a sobre evitant els projectils que envien els nostres amics, per sort en els passatges claus trobem algun pito a la roca, sens dubte de les cordades que escalen a l'estiu aquesta gran classica. Em salto la reunio que trobo a mitja goulotte, esta al bellmig d'on van a parar tots els troços de gel, al final ens toca sortir a tots tres uns metres al ensamble, fins que puc arribar a una reunio de pitons que per variar tampoc esta gens protegida dels impactes.
Mal lloc per estar aqui a l'espera que facin diana amb nosaltres, per tant Grau i Laura segueixen els dos amunt sense parar a la reunio, ara el llarg sembla que vulgui donar una mica de treva. El que no sabem cap de nosaltres es que l'arribada a la reunio es ben catxonda com per anar fent aquest invents del TBO.
Un cop al cim satisfaccio i alegria per aquesta bonica ruta en unes condicions excel.lents. Alegria perque aquest cop hem llançat la moneda al aire i ha sortir de cara!