ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** GEDE, 155m, V+/A1, L'Elefant, Sant Benet, Montserrat

dijous, 18 d'agost del 2011

Avui estem motivats i enfilem cap a St Benet amb la neura de fer un parell i vies i a les 14h, estar puntuals a la feina, toca matinar i accelerar! Ens decantem primer per la ruta mes treballosa la GEDE, una estetica i vistosa linea que ressegueix el costat esquerra de la trompa de L'Elefant, caminar a ple agost amb la frescor del mati pel bell mig d'aquest boscos amb ermites disperses certament li dona cert aire mistic.

El primer llarg te tots els ingredients Monserratins de sang freda i gaudiment a l'hora, grau baix i roca excel.lent que fa que naveguem tastant amb dolçor cada un dels codols on ens agarrem. Primera tirada neta i decidim seguir amunt un altre llarg apurant la corda, ara pel costat esquerra d'una gran llastra, d'escalada plaent que caldra equipar al gust del consumidor.



El llarg estrella de la via es el tercer i Laura fa dies que s'ho te demanat, una estetica travessa ascendent sota la berruga de la trompa. D'inici desagradable per la roca lliscosa i poc relleu, poc a poc va guanyant qualitat i ambient a messura que avançem. Trobem un correcte assegurament fixe, facil d'aumentar si ho creiem convenient. A l'arribada a l'aeria reunio, no podem disimular cert punt d'euforia pel llarg escalat.



Sortida de pedals per terreny vertical, en flaqueig i equipat amb el cul que en no res ens deixa en un petit bosc penjat on gaudirem imitant a Tarzan. Tota la via ha estat reequipada amb anclatges inox, pero de tant en tant anem trobant expansions reventades que havien estat col.locades al costat de les fissures, l'etern joc de fer i desfer, on l'unic perjudicat es el rocam.


Ja estem sota el pas mes dur de la via, un allargasat diedre obert. Laura esta guerrera i vol intentar el "rockpunt", a la que duu pocs moviments, s'adona que un cop mes les graduacions en lliure sovint estan fetes per vacilar a la classe baixa, doncs res... tornada als origens A1 i amunt! a la sortida del diedre no hia trampes possibles i obliguen a escalar.


Darrer llarg per navegar, serpentejar i no mirar avall, en la trentena de metres gens facils i sense assegurances dignes del seu nom. Arribada a cim i reunio amb cert regust classic, o sigui a cos... Feia 12 anys que no trepitjavem aquest cim i ja no recordavem el seu descens, una desgrimpada a cops sobre roca sobada i peus desplomats amb força buit per sota. Un descens que en cas de fer-ho amb pluja, de nit o amb companys inexperts ens podem donar un bon ensurt (per dir-ho suaument). Personalment crec que ja que s'han restaurat a les seves partes un parell de vies no fa gaire, no costava gens haver deixat un rapel per qui ho creies convenient.


Un cop mes ens hem passat d'optimistes amb els horaris i ens toca corre escales i curves avall, per arribar sobre la botzina a la feina. Recomanable via amb el regust dels classics del massis.

*** Cero a tres: Dit, Pitó i Cilindre, tres mils ordesians

dijous, 11 d'agost del 2011
Els cims són alts, traçats en blau esquitxat de gris i sempre més bonics un cop ascendits. Els números són rodons i per sort, a muntanya, mai ciència exacta.
- CERO: Bescos-Montaner. Hi ha dies en que no toca i avui és un d'ells i l'única excusa vàlida som nosaltres mateixos i els nostres dubtes que ens fan girar cua sense ni tan sols tastar la roca d'aquest vertiginós camí que solca tota la cara sud-est del Cilindre.


La via s'endevina dura, mantinguda i obligada, la roca no promet meravelles i sense l'alegria de les fissures que ens permetin trampejar un equipament del que es pot esperar qualsevol cosa ens creiem amb prou arguments per fer cas d'un sisè sentit que ja ens ha salvat d'alguna encigalada. Com podeu comprovar lògica pura!


- Ú: Dit del Mont Perdut (3.188m). Encetem un joc diferent i llarg temps ignorat: crestejar, carenejar, cavalcar el buit... el nom que més us agradi per traslladar al paper l'aèria sensació de recórrer el cordal que mena al Dit.



No sabem pas per on va la via normal, però l'aresta ens sembla l'opció més lògica i com no infinitament més atraient que la concorreguda normal del Perdut.


La cresta és divertida, entretinguda i maca, vaja, que resulta prou apanyada, avantatges d'improvisar! Però no oblidem que anar a la descoberta també té els seus inconvenients i aquesta vegada se'ns presenten en forma d'una paret que no sabem per on agafar.


Comencem a intuir que la via normal del Dit, no va pel vessant nord, però què hi farem, ja hi som i es qüestió de veure per on pugem al cim. L'esperança és l'últim que es perd i nosaltres tenim fe, de ben segur que la xemeneia de la normal apareixerà, però per més voltes que donem no trobem res que sembli una grimpada de III.


Com que ja tenim algo d'experiència en el noble art de perdre'ns hem estat previsors i hem carregat els gats i algun amic, així que en Josep s'enfila pel lloc que sembla més factible. Però aquest cop el radar no funciona i acaba sota una placa impossible de protegir. Home prudent es retira i tornem a revisar la paret pam a pam en busca del seu punt feble.


Res, tot és vertical, incert i trencat, som gairebé a punt de desistir quan descobreixo un solitari pitó a l'extrem dret del contrafort que ens està fent la guitza. Festa, alegria i xerinola, per aquí ha passat algú! amb aquesta dosi de fictícia seguretat enfilo convençuda de ser al camí correcte.


Ben aviat estic maleint el graciós que va deixar el pitonet de marres, més que escalar cal levitar per aquesta roca. Sort d'un segon pitó mig sortit que et dóna l'alè necessari per acabar-t'ho de creure i sortir triomfant. Els últims metres fins el cim són un regal, una elegant aresta i una insòlita perspectiva del Perdut i la munió de gent que pugen per l'Escupidera.




- DOS: Pitó SO del Cilindre (3.192m). A la nostra esquena el segon entreteniment del dia, el Pitó SE del Cilindre. Senzillet, apanyat i impossible de rebutjar ja que amb prou feines són dos minuts des del coll que el separa del cim principal del Cilindre.


Expropiem un reguitzell de vells cordinos per apanyar un ràpel i desfem camí fins el llac Gelat, reconvertit ara en camp base de tres mils oblidats. Són poc més de dos cents metres de tartera incòmoda per trepitjar el Pitó, cim en la seva mínima expressió, poc més que un monticle en l'aresta.


La panoràmica sobre el Perdut, però esplèndida, res a objectar doncs davant la clarividència d'aquestes vistes.
- TRES: Cilindre (3.325m). Des d'on som el Cilindre ja no és un cim allargassat, sinó una paret vertical on la gent està rapelant per arribar al coll. Vaja, hem pujat amb les mans a la butxaca, a veure si al final avui haurem de tornar a recular!


Falsa alarma, les parets vistes de front sovint semblen impracticables, però a la que et plantes sota la perspectiva canvia i localitzem una xemeneia que, aquest cop, sí que és de tercer grau. Caos de blocs de totes mides, algun pas catxondo i un llom, ample i lluminós que mora en un cim tan espaiós com el mateix cel. Un horitzó fet tans sols de crestalls, núvols i vent.




Aprofitem que la tarda és llarga per plegar veles i buscar la comoditat de les pastures. No tenim presa i menys amb les motxilles de nou carregades a l'esquena, així que ens prenem tot el temps del món per desfer camí fins a Góriz.


No sentim la més mínima devoció cap aquest mal anomenat refugi ni els seus gestor, però a l'estar estratègicament situat a mig camí de Torla és lloc de pas obligat. Déu ni do la quantitat de gent, tendes i turistes varis que hi ha i després d'un parell de dies acampats a la quietud del llac Gelat ens hi sentim fora de lloc. Estem gairebé tan desituats com les mateixes ovelles que s'ho miren atordides, però ens manca la seva resignació per fer front a la temptació de boicotejar aquest refugi que cada cop recorda més a un hotel.




Al final optem la solució més pràctica, allunyar-nos el màxim possible ben disposats a gaudir de les vistes i la placidesa del capvespre. Aquest cop res ha sortit com teníem previst, però hem retrobat l'encant simple dels cims i la bellesa dels bivacs mil estrelles, beneïda improvisació!





Ravier, Esperó d'Esparrets (3.077m), 800m, V+

dimecres,10 d'agost del 2011

L'altre dia parlavem Laura i jo que cada any que pasa ens hem aburguesat mes a la muntanya. Girem la vista enrrera i veiem lluny aquells temps de obrir traça amb la neu fins el genoll, carregar motxilles mes grans que nosaltres, fer aproximacions de sol a sol, bivacs per tremolar pero plens d'encant. Mig en broma, mig seriosament aprofitant que tenim uns dies, ens proposem la tornada als origens! 7 hores per anar de la Pradera de Ordesa al lago helado del Perdut, per superar mes de 2000 metres de desnivell i per carregar la motxilla amb el material d'escalada, vivac, abric i menjar per tres dies. Tota aquesta romantica excursio per anar a escalar una via a la vall de Pineta!!!


Remuntar la vall d'Ordesa sempre es un espectacle pels sentits, pero cada any que pasa, aquest espectacle es mes semblant a un show de circ. Flotes inacabables de busos, marabuntes humanes que desconeixen on son, recollidors profesionas de papers i burilles, refugis colapsats, amb ampliacions a la vista per seguir colapsats i sobre tot... alguns especimens de fauna humana que sempre m'acaben sorprenent: com la noia de la foto inferior amb una equipacio model: -antesmuertaquesenzilla-, diposada a afrontar la pujada al cim del Perdut a les 7 de la tarda.

Tambe trobem a gent que sap estar en bona comunio amb la natura que els envolta, tot i que tampoc cal arriscar-nos a patir una mes que probable hipotermia per tastar l'aigua d'aquest llac que voreja els 3000 mts d'alçada i que esta glaçat gairebe tot l'any.


El sol espectacle de gaudir d'aquesta lluminosa lluna plena que tenim i els estels que ens acompayaran les tres seguents nits donen per bons la llarga i dura pujada fins a aquest indret de bellessa colpidora.


Baixem pel que queda de la glacera de la Nord del Perdut, ens sorpren molt les grans parets que han quedat al descobert en l'absencia de la neu i el glaç, es el primer cop que estem aqui a l'estiu. Avui sense necesitat de piolet ni grampons ens plantem rapidament al balco de Pineta, un dels indrets mes magics i amb millors vistes del nostre Pirineu.
Un cop al Balco, seguim poc a poc perdent alçada pel costat N.O., alguna fita anem trobant i aquestes ens duen sense problemes a traves d'unes aeries vires i un curt rapel a la rebuscada entrada del Espero d'Esparrets. Cada dia m'admiro mes amb els bessons Ravier, com dimonis van tenir l'intuicio de trobar la poc evident ruta i la seva invisible aproximacio a aquest remot raco penjat sobre la vall de Pineta.


Hem invertit mes de 3 hores per aproximar i aixo que era tot en baixada!! les ressenyes parlen de que cal buscar una evident taca negra al tercer espero, i com que nosaltres no venim de Pineta en cap moment em pogut veure on esta aquest situat. desde el peu del pic d'Esparrets tot son esperons, altius pilars i taques negres. Tot i portar tres ressenyes diferents la confusio entre elles i nosaltres es total, al final optem per fer servir la nostre logica i enfilem per una canal amunt, amb l'ideia de trobar-nos la via quan es faci mes evident. La roca es mes bona al tacte que no pas a la vista, les fissures a la part baixa donen vidilla i el llarg cada cop s'anima mes i mes, fins que poc abans de la reunio cal superar un precios desplom que no passa del V+. El seguent llarg ho negocia Laura, aqui la roca ja es diferent, terreny mes tumbat, pero completament compacte, tant compacte que arriba al final de corda sense haver colocat cap ni una d'assegurança.



Aixequem la vista i no li veiem el color, un diedre vertical i sense cap fisura, opto per fer un llarg flanqueig fent servir el mateix numero de assegurances que ha emprat abans Laura, per sort la roca es prou aceptable. Tot i no saber cap a on anem seguim flanquejant en un altre llarg de corda. A pocs llocs del Pirineu me he sentit mes aillat que on som avui. Si girem la vista avall l'ambient es explendid on veiem el fons de la vall gairebe 2000 metres a sota nostre, si girem la vista amunt, no trobem la logica de la via enlloc. De cop crec veure una figura humana al contrafort situat darrera de Laura, ens cridem pero no ens entenem. Ara ho veiem clar, ens hem equivocat d'Espero!




Per fi puc veure on acaba el nostre espadat i amb un o dos llargs mes ens plantariem al seu cim. Tenim clarisim que estem ficats en un bon marron per baixar d'aqui, pero per un altre banda tambe ens ho podriem plantejar que estem obrint una via nova i que el mes dificil ja esta fet. Avui i aqui ens deixem de jugar a fer-nos l'heroi i ens dediquem a buscar qualsevol feblessa del terreny per poder rapelar, no portar pitons ens ha deixat amb el cul enlaire! al final en una ample fissura i falcant una pedra a mida aconseguim la fe necesaria per baixar d'aixo. Dos rapels llargs i ja som a terra ferma.


L'escalador que hem vist, sembla anar lent i en solitari, debatim que fer, son gairebe les 3 de la tarda i remuntar de nou la paret nord del Perdut ens fa moooolta mandra. Laura prefereix pujar escalant per la ruta autentica, jo tambe... ben mirat el nostre bivac esta gairebe al cim, pero no duem gairebe aigua pels 800 metres que ens esperen i aixo em fa ser prudent sabent les meves males experiencies amb la deshidratacio. Doncs res... tenim tota la tarda per remuntar fins el nostre camp base, calma i bons aliments! Dubto que alguna cordada sigui tant "lumbreres" de venir desde Torla a fer aquesta via, pero encara dubto mes que vinguin i tinguin que recular perque s'han perdut! El lloc i l'entorn brutal, tornarem!



**** Cavalls de vent, Cadi-Moixero

2, 3 i 4 d'agost del 2011

3 dies i 2 nits pas a pas, gaudint i descubrint la lluentor dels seus estrets corriols, cuidats boscos i miradors privilegiats. Un bucolic raco del Prepirineu, que tants cops hem traspasat a les fosques pel seu car forat sense adonar-nos el que ens estavem perdent.






Dies de caminar on sembla que el temps s'han aturat. On les crisis, recesions, rescats i indignacions globals semblen ser problemes d'un altre planeta. Avui els nostres son.... les bullofes, rascades i nuvols sospitosos.






Llargues jornades amb temps per perdre o coneixer gent variada i curiosa, matinar amb les primeres llums, sentir l'aire fresc de bon mati. Buscant marques taronjes i trobant maduixetes de bosc, rovellons, l'olor penetrant de la pinassa i sonmiar amb noves parets acabades de coneixer.






*** Arestes Brucs, Salamandra i Roca Plana dels Llamps, 150m, IV, Montserrat

dilluns, 1 d'agost del 2011
Avui les nostres passes ens duen enrere, tan lluny com la imaginació permeti. Ens endinsem en les obagues del vessant nord, per senders amagats sota la catifa de fulles que ha deixat la tempesta i canals ingrates de terra esllavissada.


Els núvols filtren la llum i els colors s'esvaeixen en un món d'ombres vegetals i roca lluent. El coll del Migdia és una llambregada d'aire fresc on recuperar l'alè. La companyia és grata: la Marta, la Talaia i ecos de veus llunyanes que es perden en la distància de la boira.


La part feixuga del camí ja està feta, tan sols una curta baixada i endevinar el sender que ens mena al peu de la Salamandra. -D'on li vindrà el nom? per més que la miro no sé trobar-ne la raó.

La solitud és absoluta, ni un ànima acompanya les nostres passes i em permet continuar el giny que vaig iniciar ahir nit quan vaig decidir atansar-me a aquest racó de món. No penso en l'escalada, sinó en el goig simple i planer de trepitjar el cim d'aquest dragonet perdut al cor de Montserrat. És per això que cerco el camí més lògic, el que dibuixen els grans còdols de l'aresta.


Cada nova pressa és un salt enrere en el temps, quan l'escalada no eren graus ni xifres, sinó un joc d'intuïció que permetés burlar la verticalitat que barrava el pas a aquestes agulles encantades.


Gràcies als que van saber veure camins on altres tan sols veien parets esquerpes, avui m'hi passejo confiada. La feina està feta i és un plaer refer les seves passes mentre imagines els seus dubtes al temptejar per primer cop la roca que ara em guia.


Apareix la reunió i la il·lusió s'esvaeix en la rutina de recuperar el company. Maniobres mil cop repetides que acaben conduint-nos a l'alegria sempre nova del cim.


Alegria senzilla i neta, felicitat compartida, però efímera perquè sovint hi ha quelcom que ens fa girar els ulls inquiets temptant-nos de nou. Curiositat incansable i cor fàcil deurien ser el bagatge habitual d'aquests primers escaladors i avui, veient la roca Plana dels Llamps, em sento contagiada del seu esperit.


Així doncs, decideixo continuar aquest pelegrinatge vertical i cercar la porta d'entrada d'aquesta paret de formes dalinianes. No és difícil endevinar cap on encaminaren les seves passes els primers que s'hi atansaren.


L'aresta és el punt feble d'aquesta muralla de línies corbades i pas franc a l'amplitud enganyosa del cim. Recórrer-la és tan simple com agosarat, resulta impossible errar un camí que et fas a mida ja que cap assegurança t'imposa el traç. Per contra, les reunions parlen d'èpoques pretèrites, sensació que s'accentua per la melangia del dia, gris i solitari.


Un cop al cim, els perfils que ens envolten esdevenen aiguabarreig de tintes antigues, una pinzellada de roca gris, salamandres blaves i cels d'argent.



Avís per navegants: com que el romanticisme de l'escalada topa amb la precarietat dels ràpels hem fet la nostra petita contribució substituint un parell de cordinos dignes de museu a la roca Plana dels Llamps (aquí sí que no cal preguntar el per què d'un nom tan descriptiu). Bon vent i roca nova!