ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

NOVA VIA **** Desobediència i Revolució, 140m, 6a+, Punta Miladones, Penya-segats del Montgri

divendres, 13 de juliol del 2012
Des de que vam anar l'estiu passat amb Laura i en Grau a escalar l'arrogant penya-segat d'Intrepida Sirena,, que ens corria pel cap apropar-nos a l'altre gran paret que cau a plom sobre el mar, la Punta Miladones, on fa mes de 40 anys els incansables i inquiets Anglada-Cerdà van deixar el seu inconfusible segell amb una via on segurament per les seves especials caracteristiques encara estava esperant la seva primera repeticio. Aquest projecte com tants altres va quedar al calaix, fins que fa poques setmanes veig al blog del Nenivan que ell ha tingut la mateixa pensada, pero aquest cop l'ha feta realitat, ens posa en safata de plata els secrets de l'exit: com arribar-hi, la vista de la paret i que ens podem trobar. El vent bufa de cara i no em costa gens convencer a en Grau per atansar-nos-hi i des del primer moment es fa seu el projecte, es mes... ell vol anar un pas mes enlla i traçar una nova linia. Divendres es el dia acordat, ens acompanya un company seu, en Gerard "Tubi" i sortosament tambe s'uneix a la festa un dia nuvolat que evita que acabem com pollastres a l'ast en aquesta paret solejada. La pista per cotxe que ens deixaria a les antigues casernes resta tancada a l'estiu des del camping Neus i doblem l'horari d'aproximacio. Un cop davant els penya-segats no tenim cap referencia de cap mena, tot es igual d'uniforme, sort del croquis del Nenivan i l'ajuda final del Google Earth.


                                                       croquis extret de: perversiovertical.blogspot.com


Un cop al capdamunt de la paret, surten les contradiccions de com accedir a la ruta, jo aposto per rapelar directament pel centre de la paret i en Grau defensa desgrimpar, escalar i fer travesses. Al final no em surto amb la meva i no ho veig gens clar, el sise sentit em diu que avui no toca, que millor no entrar a una paret que nomes te sortida per dalt. Pero un cop em trobo rapelant la paret desplomada que ens deixa a prop de l'aigua, tinc clar que no hi ha volta enrere (al menys per aqui...)


En Grau es la motivacio en persona, tot ho veu facil i factible i jo mirant aquelles parets que desplomen per tot arreu tot ho veig dificil o impossible, no se com, pero sortir, sortirem d'aqui, ja sigui per terra, mar o aire... Escalem dos llargs que rapidament ja ens deixen veure el pa que s'hi dona aqui, terreny vertical o desplomat i roca de luxe que sembla feta expressament per ser escalada, canto generos, fissures a dojo i ambient, molt d'ambient...




Desgrimpades, rapels pendulars, incertesa i mes incertesa per saber si el nostre cami te sortida, fins que un euforic crit d'en Grau ens confirma que l'hem encertat. Ara nomes falta escollir la linea per on ens enfilarem i que millor que ser resolutiu i anar a mirar-ho directament...



S'ha fixat en una evident xemeneia que corre paral·lela a la dreta de l'Anglada-Cerdà. Val a dir que portem un as a la maniga (mes ben dit.. dins la motxilla), hem portat un taladro i 5 parabolts per si el tema es complica de valent, força factible en una paret on la vertical i el desplom es la tonica dominant. Darrera travessa de psico-tapia tot i que mes facil del que pot semblar a primer cop d'ull i ens plantem en la R1 del que imaginem que ha de ser la unica via fins avui de la paret. Es curios el que fa viure en l'era de la informacio avui en dia, 40 anys en que segurament ningu ha trepitjat aquesta paret i en 10 dies dues cordades. La linia dels pioners es plena de logica, pero tambe de l'atreviment que tant carateritzava a aquesta mitica cordada. Sense cap mena de dubte de les 3 aproximacions possibles hem escollit la mes complexa, pero ja hi som i el cel tapat sembla que s'afegira a la festa.


Deixem una baga en un pont de roca senyalitzant l'inici de via. En Tubi enceta el nostre primer llarg, un mar d'immensos i generosos codols d'aspecte compacte i monolitic, aparentment no excessivament vertical. Albirem, alla lluny, un comode repla on podrem muntar la següent reunio, el cami que hi du travessa pel mig una gran taca blanca, que efectivament, es el que semblava... guano, molt de guano! osease quantitats ingents de merda de gavina. Es ara quan entenem l'autentica relacio entre certs animals i alguns partits politics, tots fan la mateixa pudor!




Es quan pugem de segons que ens adonem de la verticalitat de la tirada i d'alguns passatges desplomats que ens fa apretar de valent amb la pesada motxilla a l'esquena. La reunio es de bon muntar amb dues generoses fissures, pero tot i aixi col.loquem un parabolt inox. Les vistes panoramiques sobre el Mediterrani son impagables i sense voler ens convertim en l'atraccio dels turistes que passegen sota els penya-segats i el darrer que esperen trobar es gent enfilada a ells.


Des d'on som el seguent llarg, ja s'intueix guerrer i tira amunt en Grau. Nomes veure que a mesura que avança metres amunt la seva corda auxiliar es va separant mes i mes de la paret, ens dona una idea del que ens espera. Va tant motivat que ignora la pregona xemeneia i opta per seguir directe cap un bon desplom de placa amb molt de canto, pero en el moment que aquest desapareix no te mes opcio que despenjar-se i a anar a buscar l'evidencia de la xemeneia. Uns passos molt fins fins arribar-hi seran el mes dificil de la ruta d'avui. En no res el perdem de vista, la corda auxiliar marxa amb ell amunt i les esperances de poder remuntar les motxilles tambe.



Quan arriba el nostre torn, en Tubi puja amunt com una exhal·lacio i jo m'arrossego com un cuc pels desploms. Nomes començar em cal fer un precari A1 de pitons per arribar a la xemeneia i quan em fico dins m'adono del gran merder en que estic ficat, tinc uns metres per sota meu, al bellmig de la placa llisa, la meva corda xapada a un friend. Per dalt va en diagonal i no puc accedir a ella i des de la reunio, davant la meva tardança, em tiben com bojos amunt i jo fent una força brutal per no ser arrossegat per la corda avall. La comunicacio es impossible, el fort vent s'endu els meus crits desganyitats de que m'afluixin corda i passo prop d'una hora lliurant aquesta grotesca batalla. Finalment aconsegueixo caçar la corda de sobre meu, lligar-me-la a l'arnes i desfer el cap de corda alliberant-lo de l'empotrador. Mes amunt la xemeneia s'aprima molt i la roca es torna molt cutre durant uns metres (dies despres en Grau va tornar a recuperar el Toten Cam i fer baixar aquesta gran llastra inestable). He arribat fos i derrotat a la reunio i es quan m'adono que poc podien fer per mi els companys en aquest darrer tram de travessa i reunio cutre multitriangulada. Trec el taladro de la meva motxilla, 2 parabolts i amunt! El darrer llarg es simplement superb, en ambient, en continuitat, en qualitat de roca i generosa ganda. Jo ja fa estona que estic derrotat i els meus braços es neguen a tibar mes, es neguen a gaudir de valent aquesta maravella geologica.



Aquestes parets tenen quelcom magic, a part del esforç que suposa pujar per elles, els tres cops que he assolit les seves planuries cimeres, he estat privilegiat espectador de la llum calida de la posta de sol que marxa entre els cims mes orientals del Pirineu. Avui no he encapçalat cap llarg, m'he arrossegat de principi a fi i no em sento gaire meva l'obertura, la via m'ha exigit mes del que jo li podia donar. Sentiments d'autoflagelacio a banda, avui he redescobert el significat de la paraula AVENTURA (en majuscules). Bona via en un lloc de luxe, estupenda companyia i sobre el nom de la via jo no hi tinc res a veure...



Aixi ho hem vist nosaltres...


**** El Pistacho Asesino, 240m, 6a, 4ª Agulla de Comalestorres, Cavallers

dissabte, 23 de juny del 2012



Arriben les calors i toca emigrar cap al nord en busca de les alçades i la fresca. Cavallers és d'aquells llocs als que sempre diem d'anar i sempre van quedant arraconats. També s'ha de dir que la seva escalada, eminentment plaquera no és ni molt menys el terreny on em trobo més còmoda, però tant ens han parlat de les meravelles del Pistacho que ja va sent hora que li fem una visita. D'entrada té tots els requisits perquè la via ens agradi, alta muntanya, escalada semi-equipada, fissures de somni, l'únic detall que ens n'ha mantingut allunyats tant temps (a part de les plaques) són les males llengües que afirmen que el grau és collat i l'escalada “recia”. 


Però que carai, duem tota la primavera escalant i en alguna cosa s'ha de notar, com a mínim en la confiança. Així que ens trobem amb les motxilles a l'esquena trescant pel bonic i dret camí que duu cap a tan nostrada agulla, la quarta de Comalestorres. Realment el paisatge és un luxe, boscúria antiga, pinzellades de neret, crestalls llunyans i unes parets que prenen forma de torres que lluny de ser inexpugnables ens tempten amb camins que només endevinen els ulls avesats a la seva verticalitat. 


Però ni molt menys som els seus primers pretendents, ja de lluny endevinen un parell de cordades assetjant el bastió i amb tan bona fortuna que han conquerit el seu seu pedestal deixant-nos el pas expedit. Comencem la nostra feina, però aquí no s'hi valen dames ni cavallers, sinó tan sols les ganes d'escalar tan netes i franques com la placa que ens espera. 



Massa simple per mi, que defujo el joc de l'adherència i em deixo guiar per l'evidència de la fissura de la via veïna, la Blues. La Montse més feta a aquest tipus d'escalada li troba el joc a aquest rocam clar on cap cantell és massa bo i tot esdevé de cop minúscul i precari.



Té tota la tècnica i col·locació que a mi en manquen i malgrat l'auxili de la fissura acabo fent una volada, breu, però suficient per regirar-me el turmell i fer-me veure que toca dubtar menys i mirar més com poso els peus si és que vull seguir amunt.


Així doncs, contra l'esperat el vol m'ha fet veure el que feia malament i m'ha espavilat de cop, cosa que em permet acabar la tirada sense més ensurts que un lleu dolor i el convenciment que en aquest tipus de roca les regletes no seran les nostres aliades. 


Regletes no, però sí unes fissures de manual, que són una declaració d'intencions en si mateixes davant les que no tens més remei que caure rendits i seguir-les fins on elles manin. Des de la segona reunió comencem a intuir el tarannà de la via, un seguit de llastres encavalcades que s'oposen al nostre avanç en forma de petits desploms i plaques de magnífica solidesa.



Com a mostra res millor que la panxa per sortir de la reunió, malparida i atlètica, un oportú espit ja indica que la cosa és posa fina. Però com tota muralla té punts febles i nosaltres som els encarregats de descobrir-los, així doncs aprofitem les escletxes per entaforar-hi les peces que ens faran agosarats i resseguir-les en busca del camí correcte.




La seva evidència no sempre és sincera, per sort els companys des de la reunió tenen millor panoràmica i m'indiquen com rectificar la trajectòria que d'erràtica passa a ser de màxima concentració, doncs superar el nou desplom i navegar per plaques lleument esquinçades requereix dosis extra de confiança. 



La reunió és un prodigi d'incomoditat i del tot penjada, però estic massa atenta als moviments d'en Josep per pensar-hi. La via ens està costant i la quarta tirada no dóna treva, és tracta de vorejar el relleu arquejat d'un puzle vertical on les peces són blocs fermament muntats sobre una placa decididament atlètica. La fissura permet encabir-hi qualsevol cosa que duguis a l'arnes, però quan s'acaba dóna pas a una placa on no tens més remei que tirar amunt confiant en la seva netedat. 



Arribats aquest punt en Josep diu prou, retorna a la reunió i em cedeix el testimoni de nou. Entumida per la incomoditat de la reunió enfilo decidida amunt, expectant i no falla: el tram que li mancava fins era tan curt com deliciós d'escalar, un mur tallat amb preses delicades, però fermes i una bavaresa tan rotunda que no gaudir-la hauria d'estar prohibit.



El que no li deixo fer és el diedre que ve tot seguit, objecte del meu desig des d'abans de començar la via, no en va havia repartit els llargs perquè em toques a mi. Coneixent-me em deixa fer i em deleixo en la mestria d'aquest pilar sostingut per fissures d'arquitectura imperfecte. Per fi ja tocava, una tirada on l'escalada és fa fluida i no cal anar al límit de pulsacions.



Tan sols un detall espatlla el karma del moment, el turmell regirat, de sobte, decideix fer-se notar amb una insistència que no augura res de bo. Per sort, queden tan sols dues tirades per acabar la via, així que li passo material a en Josep que navega per terreny indefinit, però de bon equipar i que es redreça per tal de coronar un petit esperó que sobresurt com un màstil de la paret. Arribar a la reunió requereix una bona tibada i és llavors quan me n'adono que el dolor del turmell és més que un simple avís.



Li torna a tocar a en Josep que per abreujar fa un delicat flanqueig a la dreta on li toca vibrar una estona abans enllaçar amb la via veïna que solca un diedre tan tombat com llis, però més senzill d'escalar que el Pistacho. No el veig, però endevino els seus moviments per les oscil·lacions de la corda i en Xavi al meu costat em va donant moral, corejat pels ànims de la Montse i l'Esteve.


No si moral ja en tinc, l'únic problema és que haig de fer els darrers metres clavant el genoll i realment m'emprenya perquè mira que és bonica la tirada, però escalant així és impossible apreciar-la tal com es mereix. Cim... i se'm planteja una equació de mala resolució. 


Des d'on som veiem la presa de Cavallers molt avall i a aquestes alçades no puc ni repenjar el peu a terra. Incògnita, com m'ho faig per baixar un desnivell important per un camí més apte per quadrúpedes que per humans amb una sola cama útil. La solució crec que l'endevineu, doncs sí, toca fer us del nostre eficient cos de Bombers. 


En el temps de rapelar fins peu de paret l'helicòpter ja era al lloc i en menys de mitja hora a Tremp. Resultat un esquinç al turmell, una revetlla alternativa i un mes de fer bondat. Això sí “pedazo” via el Pistacho!