ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Navarro, 195m, V, Roca dels Arcs, Vilanova de Mèia

dimecres, 22 de maig del 2013


Vilanova és el territori de la vertical, sense més concessió pels nostres pobres braços que unes gandes que de tan bones que esdevenen una provocació continua. Comença a fer temps que escalem, però la Roca dels Arcs no ha sigut mai sant de la nostra devoció i no per manca d'atractius, perquè les seves plaques ratllades han fet les delícies de generacions d'escaladors, però a nosaltres ens falta pila, grau o simplement decisió per gaudir-les com es mereixen. Aquest fet tan senzill el vam constatar ja a les nostres primeres incursions, així que un cop fetes les més clàssiques poc que hi hem tornat. 


Cal mencionar també que en aquesta paret és dóna el curiós fenomen que la quantitat d'assegurances és inversament proporcional a la dificultat de les vies, així que t'ho miris com t'ho miris l'emoció està garantida. Això no treu que en guardi un magnífic record i és aquest el que m'esperona a reviure les meves primeres escalades en aquest pany quan tot em semblava terriblement dret i temeràriament desequipat.


I després de la Lleida ara és el torn de la Navarro, aquesta la vaig escalar donant un cop de mà en un curset (bàsicament la meva tasca era donar suport moral al cursetista que no sabia ben bé on es ficava fins que ja era massa tard per esborrar-se) i no sé quin dels dos va flipar més amb en Pere que encapçalava la cordada navegant amb absoluta determinació per aquest terreny que a mi em va semblar tan hostil com seductor. 


Així doncs, aquí estem, a peu de via, mirant la barrera de sostres que esgraona la paret i intentant convèncer-nos que tanta verticalitat no és més que un efecte òptic. Il·lusió que es fa realitat i no pas per una qüestió de perspectiva, perquè la paret no enganya i és dreta de principi a fi, sinó perquè les bústies són tan generoses que esborren tots els dubtes d'una sola plomada. 



Això no vol dir que t'hi confiïs, perquè un parell de pitons són tot el que trobarem a la tirada, però les seves fissures són tan lògiques que no necessites res més per sentir-t'hi segur. Aquest primer llarg és per agafar confiança, perquè el segon d'entrada et fa arrufar el nas. 


Un solitari espit indica el camí a a seguir (no hi ha engany possible) pel bell mig d'aquesta muralla que s'enriola davant la concentració amb que l'encaro. 


Però la tensió no hi té cabuda, més impressionant que difícil, és un mur que tan sols requereix convicció perquè els cantells sempre hi són i tan bons que et permeten obviar la incertesa, tibada i amunt, no és necessari res més! 


Com a bona clàssica cerca les debilitats de la paret i en aquest cas una oportuna feixa ens permet evitar la incomoditat d'un sostre que sembla complaure's en fer-nos la guitza. Però sort, no ens en deslliurem del tot del desplom, però el reprenem quan aquest ja té una dimensió més manejable.


A aquestes alçades de la via ja comencem a trobar-li el punt, gas hi amunt, sense rumiar-s'ho massa, perquè els braços es fonen i no cal patir pel canto que sempre hi és. Malgrat tant ferms propòsits no ens deslliurem d'un instant d'indecisió, perquè la verticalitat del mur, la miris com la miri, imposa un respecte que no s'ha de menystenir. 


Però superat el dubte, quin plaer navegar per aquestes plaques que fan de les seves ratlles senya d'identitat alhora que ens deslliuren de la por al buit, perquè escalar-les és fer-se ingràvid  La pluja al final ens fa córrer, però no cal patir que no tastarem l'adherència d'aquesta roca molla, ja que escampa abans no hagi tingut temps d'amarar els relleixos. 


I vet aquí que ja som a la carena cimera amb la fam de roca intacte. Ràpida, intel·ligent i deliciosament neta m'ha reconciliat amb els meus records. Ja no és odissea, però sí una temptació per esperits romàntics. Tot un plaer redescobrir-la!

**** UESMAP, 500m, 6c, Cinglera d'Esplovins, Alt Urgell

diumenge, 12 de maig del 2013


Pintava un diumenge tranquil i rapid gaudint de les excel·lents canaleres de la cara sud del Pedraforca, pero una trucada inesperada d'en Kiko a darrera hora de dissabte ens regira tots els plans del reves. Te ganes de guerra a Esplovins a una via que mai ens hem mirat perquè ens supera àmpliament, pero davant de propostes indecents com aquesta, cal apuntar-se perquè es l'única manera de poder tastar aquesta mena de rutes.


Fem horaris "Guardiola" i amb una meteo molt indecisa que no tenim gaire clar cap a on es decantara, encetem aquest mig quilometre de paret vertical. El primer llarg es ideal per treu-rens la son de les orelles, una tirada exigent amb passos durs de bloc, sobre el paper la mes dura de la via, sobre la paret passem dignament a cop de pedal i tirant de les cintes ben llargues deixades pel culpable de que estem aqui.


La segona tirada a priori força mes assequible, pero aquell sisè sentit que desenvolupem els que no fem gens de grau, aquesta veueta avui em diu que hi ha gat amagat i aixi es... Mes dur del que marca la ressenya, poc equipat, força exposat i una travessia de difícil retirada. Despres de veure aixo li deixem clar a l'amic Kiko, que si vol sortir de dia per dalt li tocara escalar tot de primer. No es pot ni creure d'alegria el regal que li acabem de fer.



Al final la meteo s'apunta  a la festa i resulta un dia espatarrant de sol i de temperatura. Via molt ben trobada, mantinguda i exigent on cal anar amb prou soltura en el sisè grau per gaudir-la de valent, roca entre bona i genial, força equipada amb expansions i ferralla de la casa (alguna no passaria cap norma ISO), que fa que nomes ens tinguem que dedicar a escalar molt i navegar poc. Tot i anar tota l'estona de segons arrossegant-nos com cucs, hem hagut d'apretar de valent i fer servir tots els recursos que tenim a ma per poder trampejar i sortir amb èxit per dalt.



A destacar especialment els llargs numero 4, una exigent fissura desplomada. La preciosa tirada 8, placa de regletes, mantinguda i de pila. Aixi com el llarg numero 9 que es un sostret de canto inacabable. Gran feina la que ha fet el David Hita descobrint, equipant i sanejant aquest llarg tros de paret. Bona via en inmillorable companyia!


** Dolce Vita + Via del Diedre, 160m, 6a/Ae, Agulla del Xebret, Cova de l'Arcada, Montserrat

divendres, 19 d'abril del 2013


Cada primavera es mes complicat escollir una via a Montserrat sud i que encara no ens haguem enfilat. Cal tenir ben present les regulacions i tambe que la seva encaracio sigui l'encertada en aquestes capricioses dates de primavera perque no ens faci pelar de fred en l'ombrívola vessant nord o abrasar-nos de calor en una paret sud, tal i com ha estat el nostre cas avui. Amb en Jordi i la Judith mirem i remirem al bar Anna cap a on marxarem davant de tantes limitacions i finalment m'ensurto amb la meva en contra de la opinió de la majoria, soc un romàntic i a vegades el nom d'una via em pot mes que les lletres i numeros dibuixats a una ressenya, i aixi ens ha anat..... Enfilem el Torrent del Lloro direcció a la Cova de L'Arcada per un cami que es el primer cop que fem, aixo i anar sense mapa a una via gens transitada es embardissada assegurada.


A primer cop d'ull la linea de la via no engresca gaire, comença amb uns passatges exigents en Ae i a continuació amb una placa molt bona que poc a poc es va tombant i on cal activar el radar per trobar les assegurances. La via per la que hem entrat segueix recte amunt per un altre placa compacta i ajaguda , aparentment amb molt poc interes. Optem per una llarga travessa a la dreta per anar a buscar el peu d'un sensual i cridaner i ampli diedre que correspon a la via que no es pot anomenar de cap altre manera com "La via del diedre". Aquest itinerari te un primer llarg cutre, cutre, que hem evitat i que es troba equipat amb cordes fixes per poder saltar d'agulla a agulla com si fossin funambulismes, amb l'unic objectiu de plantar-se on som ara mateix.




En Jordi es qui te l'honor d'encetar aquesta vistosa tirada, pero als pocs metres ens adonem que en aquesta roca no es per llençar coets i cal anar amb cura, cal apretar i quan arriba el pas clau saber ballar sobre una finisima placa on no son possibles gaires trampes. Tot i que la ressenya diu que aquesta via la va obrir en Remi Bresco i en Josep Sole al 2009, el que podem constatar veient el rovellat espit es que aquest cridaner diedre al mes pur estil Santacana ja havia estat recorregut molts anys enrrera.




Nomes ens manca un sol llarg per assolir el cim de la discreta agulla del Xebret, fins ara hem pasat nomes amb cintes expres, pero ens trobem davant nostre una sortida de reunio no especialment dificil, neta d'assegurances i on nomes un Camalot del nº4 (que no portem), pot salvar els nostres turmells del desastre en cas d'errada. Estem axixarrats i deshidratats  l'opció d'escollir una cara sud aquest mati primaveral digne d'un sever dia canicular d'agost no ha estat la millor idea. Sense gaires discussions optem en baixar en dos rapels per la Dolce Vita a buscar la reconfortant ombra. Via sense gaire historia a una raconada allunyada, com diuen els catxondos a les guies... "via per coleccionistes".


*** Bàlsam de Tigre, 190m, V+/Ae, Paret Bucòlica, Alt Urgell

divendres, 5 de maig del 2013


Per ficar-se en una gran paret és important que la meteo sigui estable i la muralla d'avui no n'és pas de petita, amb l'afegit que retirar-se'n pot suposar un bon embolic. Sospesem les ganes i els inconvenients i el resultat de l'equació és prou aclaridor, la ruta cobejada ja té prou emoció de per si com per afegir-li el plus d'un temps incert, així que la solució passa per ajornar-la a l'espera d'una ocasió més venturosa. Renunciem a la via, però no a escalar i en aquest cas som al lloc correcte, doncs les parets que envolten el pantà d'Oliana allotgen tal varietat d'itineraris que són capaces de satisfer a l'escalador més llepafils. 


Posats a ser conseqüents ens atansem a la paret que ostenta el nom més gentil, Bucòlica, i realment fa honor al seu apel·latiu perquè de la seva roca no se'n poden dir més que excel·lències. Si a això li afegiu una aproximació agraïda i vies ben equipades ja teniu el còctel perfecte per un matí dels que creen afició a la vertical.


Amb aquest ja va el tercer cop que ens deixem seduir pel seu calcari vestit de gris i ornat amb unes incrustacions de sílex que esdevenen marca de la casa. Però avui volem anar un pas més enllà i busquem una via en la que el grau ja sigui més collat i la Bàlsam de Tigre ens l'han recomanat tantes vegades que ja va sent hora que tastem l'ungüent. 


Ens n'han parlat amb entusiasme i amb energia i aquests són també els elements que necessitarem per encarar-la perquè des dels primers metres deixa ben clar que, si bé et regala amb bústies magnífiques, has de tenir traça i pila per enllaçar-ne la seqüència. Això no treu que l'aspror d'aquesta roca sigui un plaer que relativitza el punt entremaliat dels seus desploms, lleus però persistents. 


Segons la ressenya, les dues primeres tirades tenen caràcter i és ben cert que el primer llarg ja ens ha posat sobre avís, per tant, ara veient la rotunditat del sostre que m'espera em mentalitzo per seguir amb la festa. Aquest cop les bústies són directament excelses, però els peus inexistents, així que recorro a la més clàssica de les tècniques i amb un sol cop de pedal em trobo navegant per un pany ratllat per fissures de somni. 



Pura meravella de principi a fi, quin goig escalar aquesta placa on cada cantell sembla està col·locat amb tal encert que t'impulsa amunt negant el buit que neix al fil de paret. Arribes a la reunió en estat de gràcia, però no és moment per relaxar-se, perquè per més que digui la ressenya no ho tens tot fet i la via encara té girs inesperats. 


Sí que és cert que el que ens espera és de més bon fer, però la placa és fa més fineta i els cantells esmunyedissos, d'acord que és menys vertical, però cal treballar-hi bé de peus i a més hi arribes amb els braços tendres del sostret que ens barra l'entrada. 


Les bavareses fan acte de presència reclamant l'atenció que les hi es deguda i li donem gustosos, perquè encaixar els dits a la robustesa del seu perfil sempre té recompensa i aquest cop la netedat de la llastra convida a confiar-t'hi plenament. El que ja no convenç tant és arribar a la seva seguretat, però com que hi ha fissura per donar i regalar, protegir el pas no revesteix major importància. 


I finalment encarem la darrera dificultat de la via, un sostre que no enganya, perquè malgrat que breu, és prou volat per ostentar tal nom. Traça un angle recte perfecte definit per la fissura de la base i ves per on és aquesta la clau de pas per resoldre la tirada i el tram en el que a més sants t'encomanes perquè en cas de que et falti la pila l'aterratge seria contundent. 


Un parell d'amics ben col·locats fan que m'ho miri amb altres ulls, però no em deslliuren d'una bona tibada i els corresponents equilibris sobre els estreps per sortir-ne per dalt. El pas és potent, però l'experiència és un plus i en aquest cas dóna prou bon resultat. 


En Josep arriba envoltat d'una aura de vertigen que la presència del pantà intensifica, tot i que avui està desconegut, perquè el blau del seu mirall ha donat pas al marró de la tempesta. Pluges i desglaç avancen amb una força que trastoca els colors del paisatge, però la revolta no arriba més enllà del ciment que empresona tant desgavell.


Una darrera tirada que gairebé no és tal i de nou la placidesa del terreny ferm als peus, moment d'assaborir la lleugeresa d'un aire que s'aprima saturat d'aquesta primavera transparent. La panoràmica és immensa cap on giris la vista i per més que ho intentis resulta impossible sostreure's al neguit que desvetllen aquestes parets. Què tindran que sempre hi tornem? Per mi que l'encant està en buscar-hi la resposta. 


**** L'Esperó del Silenci, 175m, 6a/Ae (V+ obl.), Pic Alt de Xel, la Valldan, Odén


dijous, 2 de maig del 2013


Hem anat a fer alguna reforma a aquesta via que vam obrir fa 4 anys i que per sorpresa nostre, s'esta escalant força sovint, tot i estar a un indret apartat i sense cap via veina "assequible", Estem segurs que part de l'encant d'aquesta via es el bucòlic lloc on esta enclavada, que va inspirar-nos aquest suggerent nom per l'elegant esperó que vam tenir la sort de recorrer. 




Hem afegit una expansio al final del primer llarg per donar-li mes continuitat. S'ha sustituit un bolt invertit del Ae en la segona tirada que feia molt de yuyu i per ultim, la travessa del tercer llarg hem resituat correctament dues expansions que fins ara quedaven massa baixes despres de desapareixer els cantells originals. L'aproximacio a la paret ara ha quedat molt fitada i força mes directa. Una raconada ara disfressada de primavera, pero que despren magia tot l'any.

Mes info: AQUI





*** Serrat-Torras, 100m, V+/Ae, Roca del Corb, Montserrat

dimecres, 24 d'abril del 2013


El canvi d'hora és un regal de primavera que s'ha d'aprofitar perquè aquestes tardes que cada cop tenen més hores de llum són un luxe i una alegria que cal gaudir sense recança. Un petit parèntesi enmig del tràfec quotidià amb que esquinçar la rutina laboral que colla amb la seva monotonia. 


Som quatre de ben trobats en busca del parèntesi tardà i com que avui es tracta d'escalar més que de caminar ens adrecem a la roca del Corb, que a recer del Monestir gaudeix de la proximitat necessària per no demorar el nostre anhel, però també d'un cert oblit per garantir-ne la tranquil·litat. 


Ara, que per ser sincers, avui solitud de ben segur que no ens mancarà perquè un vent insidiós fa ingrata la paret i ens recorda que l'hivern, malgrat les aparences, encara no ha tancat la porta. Aquest ja és el tercer cop que festejo aquesta roca de formes contundents i discreta aparença, però amb rutes prou vibrants o si més no singulars. La darrera escalada també va ser amb en Jordi i avui precisament ens adrecem a la via veïna. Per això mateix, perquè ja coneixem el pany de paret, decidim obviar arítjols i esbarzers que ens esperen a peu de contrafort i fer memòria per ubicar la darrera reunió des d'on segons la ressenya es pot arribar baix amb un parell de ràpels. 


Dit i fet, en Xavi i la Montse enceten el descens i en Jordi i jo els seguim ràpids, desitjosos d'enredar la fredor d'un vent que ben poc té de primavera. En no res ens plantem a peu de via i sense una sola esgarrinxada al cos, certament ja tocava! Malgrat tot, avui la sensatesa no està fent massa acte de presència, perquè un vessant est d'allò més ventilat i la Montse amb els peus de gat a casa no són potser la combinació més encertada. Però que són aquests petits entrebancs davant les ganes d'escalar. 


Certament la ruta està generosament equipada, és curta i amb una dificultat enquadrada dins uns marges que donen prou joc, així doncs, ens podem permetre passar algo de fred i que la Montse posi a prova l'adherència de les seves bambes. Vaja que “sarna con gusto no pica”, més clar impossible. Això no vol dir que no anem per feina, que una tarda dóna de sí, però no tant com ens agradaria.


 La primera tirada és una combinació de lliure i artificial un xic desconcertant, perquè mai saps ben bé que toca, això no treu que el flanqueig de l'inici tingui un punt trapella i el diedre final prou verticalitat per reclamar alguna que altra tibadeta interessant. 


Algun tram de roca a controlar li posa el punt de pebre, però ràpidament queda relegat donada la excel·lència de la segona tirada Una placa de línies afuades i regletes deliciosament esmolades, que si no fos perquè esdevé terriblement breu seria un autèntic caramelet. Això no treu que escalar-la sigui un autèntic plaer. 


Per davant un sostre d'aspecte poc encoratjador promet que l'ambient no decaigui i la solidesa de la roca fa la resta. L'equipament, però està a l'alçada de les circumstàncies, correcte i allà on cal, però amb un punt trapella que fa que t'hagis d'esmerçar amb els estreps per solventar-ne el desplom. 



I ves per on que et quedes palplantat en un mur que no pot ser més vertical, però amb uns forats tan ben posats que no pot ser de més bon escalar i no us penseu pas que per això és menys aeri, perquè és aquí on està el truc que el fa tan ben trobat. 



Allargant la tirada s'arriba a cim, però com que anem bé d'hora i encara em veig amb cor de tolerar el vent una estona, munto reunió i li deixo els darrers metres per en Jordi que la fam de roca és difícil de saciar. 


I sinó que li diguin a la Montse que malgrat anar sense gats, està gaudint com una nena experimentant els límits de les seves vambes quan les posa en vertical i rendiment els hi està traient perquè no es queden pas enrere. 



La via s'acaba abans del que voldríem i ja al cim l'estelada i una lluna que ja és plena ens diuen que més amunt no podem anar i que el capvespre demana pas. Per tant, donem per ben aprofitada la jornada i girem cua cap un Monestir més silenciós que mai amb la convicció que l'encís d'aquestes tardes no ha fet més que començar.