ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Delfos, 415m, V+, Paret de Catalunya, Montrebei

Dimecres, 19 d'octubre del 2011
Diuen que no hi ha dos sense tres i aquí estem de nou, al peu de la paret de Catalunya completament absorts, embadalits i impressionats per la muralla que gosem escalar.


I per acabar-ho d'arrodonir avui tornem a ser tres, que en Víctor ens ha fet una visita des de les Itàlies on s'hi ha perdut des d'aquest estiu i es qüestió de celebrar l'ocasió amb festa grossa i què hi ha més gran que Montrebei! Aprofitant els reforços som un pel més agosarats amb l'elecció i ens decantem per una de les grans clàssiques del congost, la Delfos. Trobar el peu de via no és difícil, però si enrevessat, sort de la informació que corre pels blogs que ens permet arribar sense pèrdua al solet que guiarà les nostres passes.


Quina manera més bonica de començar una via! Però aquest estat d'idíl·lica complaença durà el que triguem a calçar-nos els gats i tastar la roca. I això que els primers llargs no són pas els difícils, sinó els que serviran d'escalfament per les tirades centrals, força més exigents.

En Josep té ganes de començar i l'entenc, la placa-diedre que té per davant fa entrar ganes al més mandrós, roca gris plena de regletes i fissures perfectes per equipar, com dir-li que no!


Ara que un cop t'hi poses veus que és més fineta del que semblava des de la comoditat del terra. El segon llarg ja és més plaquero i això no sembla ser gaire del gust del noi, així que, més feliç que un gínjol, se'n va per la xemeneia de la dreta i a encastar-se toca!


El que ja no pot evitar són les plaques del darrer tram, verticals, no tan adherents com voldríem, però amb les fissures al lloc just per posar-hi alguna peça que et doni prou vidilla per seguir navegant amunt.




Només duem dos llargs i ja comença a haver-hi un ambient que enterboleix l'enteniment i dóna pas a una sensació tan primària com és la fascinació pel buit. M'encanta tenir aire als peus, com més millor, així que em demano el flanqueig del següent llarg per gaudir-ne a fons.


Deixo els meus nois còmodament instal·lats a la reunió i encaro la travessa amatent al que vindrà després dels contrallums.


No sempre és fàcil orientar-se en aquesta paret, la ressenya és incapaç de reflectir tota la complexitat d'esperons, diedres i plaques que es succeeixen incessants, així que la incertesa de ser al lloc correcte sol ser company de cordada en aquestes escalades.



Acabat el flanqueig cerco el terreny més franc i després de levitar per una placa delicada arribo a una magnífica sabina que sense cap mena de dubtes esdevé una excel·lent reunió. En aquest punt la via fuig de nou a l'esquerra, en una llarga diagonal ascendent, vibrant, aèria i farcida de passos a cada un més bonic.


No és fàcil intuir l'itinerari, però uns pitons estratègicament col·locats marquen el rumb d'aquesta travessa per murs, compactes i escadussers en cantells i fissures.




En Víctor emocionat de la vida és salta la reunió i acaba enllaçant dues tirades, així que el llarg surt potent i mantingut. Més encara quan al darrer flanqueig s'ha oblidat d'equipar i toca escalar intentant no fer cas del pèndul que dibuixa la corda, com si l'escalada no tingués ja prou emoció de per sí!






No hi ha mal que per bé no vingui i en un moment ens plantem al peu d'un diedre magnífic que promet gresca i diversió. Ja fa estona que hem comprovat que en aquesta via els graus no són tan amables com en la Santiago Domingo, sense ser desfasats estan prou collats perquè tinguem que apretar i esmerçar-nos.


Ara que aquest no és el cas d'en Víctor que es mou per la paret com peix en l'aigua, tant que quan veu unes marques de magnesi no dubta a seguir-les amb el resultat que acaba afegint un plus a aquest diedre ja de per si prou exigent!


Ens les veiem i desitgem per seguir-lo en aquest a variant que ha improvisat el nen, sort dels recursos i els A0s. Quan recuperem la línia tenim els avantbraços prou a to per acabar de patir la resta de la tirada. Un diedre-xemeneia bonic, atlètic, de presa generosa i una lògica senzillament rodona.




Quan ens veu arribar en Víctor somriu entremaliat, és nota que s'ho està passant bé i nosaltres també a qui anem a enganyar, ja fa temps que no escalàvem plegats i tots en teníem ganes. Sobre paper ara queden quatre llargs i tan sols el penúltim sembla que donarà guerra.


No anem malament de temps, yot i així amb l'excusa de no canviar cordes en Víctor aprofita l'ocasió per seguir amunt i si amb tan poca cosa és feliç per la nostra part no li posarem entrebancs. Realment és bonica aquesta tirada, comença amb un curt desplom amb unes presses que et fan passar tots els mals i després és un campi qui pugui.


En Josep s'estima més tirar pel dret per les seves estimades xemeneies i a mi em toca seguir els seguros que marxen per la canal de l'esquerra més fàcil, però més descomposta. Un flanqueig per una placa de regletes perfectes ens deixa a la darrere reunió que com no podia ser d'altra manera, torna a ser “arbòria”.


Davant nostre un diedre que es replega sobre si mateix estrenyent-se cada cop més sobre unes parets ben llises tal un arc de traç perfecte. Veiem en Víctor marxa amunt i ràpidament és engolit per l'ombra, seguim els seus moviments per les oscil·lacions de la corda i alguna que altre exclamació lloant l'estretor del pas.


De sobte la corda va solta, corre lleugera un metre rere l'altre i quan ja comencem a pensar en un possible ensamble el sentim cridar reunió. És el nostre torn, tan sols seixanta metres ens separen de la carena.


El llarg sorprèn, no saps ben bé com posar-te per poder pujar, ni encastat ni en diedre, sinó una mica de tot, és qüestió d'aprofitar les presses que neixen al fons de la profunda escletxa i confiar en que no rellisquin els peus.




Dos pitons a la meitat indiquen on són els passos més delicats, però amb fe, paciència i posturetes trobes petits cantells que t'obren la porta a tota l'amplitud de la paret, llum, aire i vent et venen a rebre quan per fi surts a la vertical.



El bosc i el pantà petits i llunyans als peus i per davant un darrer mur taronjat que s'escala en un sospir abans de fer cim. Ara sí, les dues parets germanes ja no són un somni sinó un realitat càlida, de roca aspre als dits, ressenyes fetes paret i amics amb qui compartir-ho.


La tornada és plàcida, vaig repassant la via, recordant els passos i comprenent l'encert de les tirades que serpentegen per la paret en busca de diedres, plaques, bavareses i fissures que donin sentit a l'escalada. De fet m'esperava una ruta més directa, la Delfos l'intueixes a mida que l'escales, però també en descobreixes una bellesa intangible, molt especial i entens per què aquest indret té el cor robat a tanta gent!






5 comentaris:

Mingo ha dit...

Moltes felicitats.

Lluis Nadal Argaiz ha dit...

M'has fet reviure el que vaig sentir fa uns quants dies! Felicitats!

Xavi ha dit...

Molt bé! ha estat començar i ja li heu agafat el "gustillu" a les parets del congost, aviat ens explicareu noves ascensions per la zona....

Gatsaule ha dit...

Un bon projecte, i ben reeixit! Enhorabona!

josep i laura ha dit...

Gracies Mingo,
escalar a Montrebei sempre és un repte i qualsevol via festa gran, més una com la Delfos!

Ei Lluis,
la teva descripció de la via ens va fer entrar unes ganes terribles d'anar a provar-la i ja veus el resultat. Per cert, ens va ser molt útil per no liar-nos en un parell de punts una mica confosos. Així doncs ja veus, en certa mida t'hem seguit els passos!

Xavi,
quanta raó que tens, Montrebei impressiona, fins i tot aclapara, però a la que el tastes no te'n pots desprendre. Ara que sent realistes o comencem a entrenar de valent o ràpidament acabarem les vies al nostre abast!

Gat,
hem estat de sort, s'han ajuntat les ganes amb l'ocasió i hem pogut gaudir de la bellesa de les parets del congost, però aquest cop no com a espectadors sinó com a part activa. Ens sentim doblement afortunats, per l'escalada i per fer realitat un vell anhel!

Salut, tàpia i alegria!