" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Vilmanbar, 130m, 6a (V+oblg) i Funció Clorofíl·lica, 130m, V, la Pastereta, Montserrat

dijous, 21 de febrer del 2013


Quan tens ganes d'escalar no hi ha contratemps que valgui i aquesta setmana estava que m'enfilava per les parets i no en el sentit literal del terme. Que si els virus, que si el fred, que si la pluja, que si toca reunió familiar.... però que passa? Falta tenir algun dia lliure perquè la conjunció d'astres jugui en una altra divisió, així que avui he deixat el sentit comú de banda i he dit prou. Necessito tocar roca, encara que sigui freda i humida! 


També és cert que l'optimisme és egoista, només mira per ell mateix i el que és pitjor, s'encomana. Així doncs, en l'estat d'eufòria que comporta haver trobat companys de corda tan aliens a les previsions de la meteo com jo, totes les parets em semblen bones. De ben segur que apareix un bri de sol que faci més suportable aquest dia rúfol, perquè desagraït ho és una estona i malgrat estar a l'aguait els núvols no ens deixen veure ni el Monestir. Però com que no hi ha com estar motivat perquè tots els pendents facin baixada, ens n'anem a la cara sur a veure si escampa la boira. 


Escampar, escampar no escampa, però com a mínim el cel sembla que aguantarà una estona més sobre els nostres caps. La Pastereta el manté a ratlla amb el seu orgull de proa altiva. Avui, però, l'esveltesa de la seva aresta no ens crida, preferim perdre'ns en la monotonia de la cara oest, placa, placa i més placa. 



Infinits camins amagats en aquest pany extens, la gràcia està en saber trobar-los i per això comptem amb l'ajut d'un exercit de còdols formats en perfecta asimetria. No n'hi ha dos d'iguals i aquí radica el seu encant, en què per trobar primer cal saber buscar. 


Intuir el cantell, llegir el relleu i fer de l'equilibri un aliat en aquesta dansa subtil on avances a cop de geni, fe i decisió. Malgrat les nostres ganes la temperatura amenaça el nostre ímpetu, però estem al lloc adequat i tenim un ventall de vies capaç de flexibilitzar les condicions més hostils. Avui la corrua de bolts de la Vilmanbar fa menys maldestres els nostres dits insensibles i esvaeix les preocupacions que solen anar aparellades a altres vies amb menys metall. 



És una via de concepció esportiva, que ens garanteix la retirada en cas de que el temps empitjori i ens dóna marge per gaudir de l'elegància de les seves tirades. La primera és prou fineta, de passos delicats i cantells un xic polits, però a partir del segon llarg la roca és irreprotxable, aspre i troquel·lada en una fantasia plena de forats. 



La varietat no està en el perfil de la paret, sinó en el reguitzell de passos que ens obliga a traçar aquest mur uniforme que vol ser monòton, però que cedeix a la curiositat dels nostres dits i desvetlla la complexitat que amaga. Lluny de ser anodí, esdevé tapís barroc bastit per un tramat de textures que no et canses d'explorar. 



Tant és així que la via ens sap a poc i com que el fred ja se'ns ha fet familiar decidim que som a temps de fer-ne una segona. En Josep, convalescent encara i més assenyat que la Judith i jo, un cop finalitzats els ràpels ens deixa per nosaltres dues la tasca de seguir descobrint paret. 


Però per avui ja hem ignorat prou les previsions i per no temptar la pluja que amenaça ens decantem per una ruta senzilla, però no exempta d'encant, la Funció Clorofíl·lica. Com l'anterior ja l'havia escalada fa un munt d'anys i per això mateix tenia ganes de repetir-la, per veure com canvien les sensacions amb el pas del temps i amb elles la percepció de la via. 

  

I te n'adones que canvies tu, però també la paret. És una evolució conjunta fruit per una banda de l'aprenentatge dels metres escalats i de l'altra del pas de moltes mans pels seus relleus. Perds l'embranzida de la novetat, però guanyes en perspectiva i resulta més senzill deixar-se seduir pel plaer d'aquesta escalada lògica i agraïda que et condueix de manera segura de nou al capdamunt de la Pastereta. 


Bona manera de cloure aquesta jornada més ben aprofitada del que el meu optimisme em permetia suposar i en la que per fi, després d'any i mig de temptatives, la Judith i jo hem aconseguit retrobar-nos en una via llarga! 

**** El Pirata Solitario, 350m, 6a/A1, Paret dels Sostres, cinglera Espluvins, Oliana

dimarts, 5 de febrer del 2013


En les parets que envolten el pantà d'Oliana es dóna una curiosa duplicitat que trastoca la seva llunyania, fent-les properes alhora que remotes. Des de la carretera estant, tan sols cal aixecar el cap per imaginar-te embarcat en la seva verticalitat i només quan finalment t'hi atanses te n'adones de l'embranzida que cal prendre per sortir-ne per dalt, doncs des d'aquesta nova perspectiva les distàncies són de tot menys relatives. Sigui pel motiu que sigui, el que no puc negar és que des de sempre han exercit un poderós influx sobre la meva imaginació.


La seva llargària em tenia fascinada i la seva complexitat confosa, rere una cinglera una altra, més arrogant si cap, però menys misteriosa que la muralla que tot just s'insinuava a ponent o la tàpia que et sortia al pas des d'un angle imprevist. Un horitzó capaç de fer embogir al més fanàtic dels escaladors i terreny de joc que sempre m'ha fet respecte, perquè malgrat la seva evidència escalar-hi té un deix d'aventura. 


A hores d'ara, la mirada està més avesada i ja soc capaç d'anomenar bona part d'aquest relleus, fet que no resta incertesa a la tria d'itinerari donada la vastitud del panorama. N'hi ha, però, que cauen en gràcia per la promesa que el seu nom amaga, el Pirata Solitario, com no sucumbir a l'aura de romanticisme que l'embolcalla. Tot i així cal de tocar de peus a terra, que du el segell Picazo i un xic de prudència no serà sobrera. Les males llengües parlen de roca no apta per cors sensibles, compensada per un equipament auster, però correcte, així doncs podríem dir que hi anem motivats, mentalitzats i avisats. 


No importa matinar, ja que la solitud que tan ens llama té certs condicionants, un d'ells la llunyania que garanteix exclusivitat i exigeix fer camí per arribar-hi. Inversió extra de temps que mai és desaprofitada, doncs desentumeix muscles, mentre els sentits es van aguditzant a mida que la paret desperta al nostre davant. La carícia del sol, però, no la fa menys esquerpa, ja és ben cert que el seu nom no pot ser més gràfic, la Paret dels Sostres. 


No tenim ganes de cansar els braços abans d'hora, així que deixem la ferrada de banda i fem treballar les cames que el camí és de bon seguir. Això sí mentre durà perquè és deixar-lo enrere i afinar la intuïció per arribar a peu de via immersos en un bosc colgat a l'ombra d'aquests pedestals. Per sort el traçat de la via és la referència més clara, doncs neix al subtil esperó que barra la part dreta de la muralla i ens manté allunyats de la perfídia dels sostres que com una barrera invertida osquen la paret. 


Unes cordes amb un valor merament simbòlic donen fe que som al lloc correcte i comença la diversió. Què dir de la via... tot el que ens havien explicat era cert. Hi ha trams en que la roca no ha conegut, ni coneixerà temps millors perquè la seva solidesa no depèn del pas de les cordades sinó del caprici de la geologia. 




Vegetació que fa la guitza en el moment més inoportú, feixes terroses que posen a prova la nostra paciència alhora d'arrossegar cordes i panys on per encertar el camí fem trigonometria amb la ressenya. Però, malgrat tots aquests condicionants o potser gràcies a ells la via és bona, té un toc feréstec que treu el millor de nosaltres i ens manté alerta als trams durs, perquè els té i et fan vibrar amb una empatia vers la paret que em creia incapaç d'assolir. 



Són vuit tirades d'allò més variades que ens repartim amb harmònica exactitud. Les quatre primeres fan gala d'una lògica simple, però efectiva que et condueix dalt l'esperó des d'on saltem al pany principal tan intens com la seva aparença promet i amb l'al·licient afegit d'una desmesura cada cop és més extensa perquè resulta impossible no sentir-s'hi diminut. 



De les vuit, tan sols recordo ingrata la primera, tràmit inexcusable per plantar-nos a l'eix que vertebra l'inici del recorregut, pel que fa a la resta, res és exagerat, ni el grau, ni l'equipament, ni el compromís, però compte que tampoc és banal i, com no, menció a part pel tercer, sisè i setè llargs, veritable raser de la via. Un per exigent, més obligat del que m'havia permès suposar, llarg, atlètic i amb una bavaresa final que et deixa amb les reserves d'adrenalina esgotades. 


La sisena, és la tirada més bella, placa de moviments elegants i ritme sostingut que demana fe en preses que has de saber cercar i prou equilibri per treure'n profit. 


I la setena, és el cop de gràcia, un artificial breu, però que cal batallar ja que la falta d'un pitó li ha encarit el caràcter, seguit d'una travessa sobre el buit a la que és impossible renunciar. 



I ja ho tenim, una via que cal tastar abans d'opinar, perquè no tots els paladars estan fets per la tosquedat del seu tarannà, però el que sí que ningú negarà és el goig de la seva mercè que per unes hores ens permet deixar de ser intrusos en aquest regne vertical, paradís dubtós impossible de constrènyer en la fredor d'una ressenya! 




*** nova via MISTERI, 140m, 6a/A1, la Gran Quereda

dilluns, 4 de febrer del 2013


Diu la llegenda que durant l'alta edat mitja el comte de Centelles, despres de coneixer al seu hereu va comprovar que una deformitat havia fet que neixes amb uns braços mes curts del normal. El comte considerant aquesta "errada" culpa de la mare i una greu ofensa d'aquesta al seu honor, va optar per declarar-los per morts i els va amagar  lluny de la vista de tothom, condemnant-los als dos dalt un castell encinglat. Va tornar a contreure noves núpcies i la historia es va tornar a repetir. Obstinat va persistir amb el mateix resultat per tercer cop, pero aquest cop ja conscient que "l'errada" si era seva, va optar per llençar-se sobre la seva espasa per acabar amb la seva vida davant tal deshonor.


Despres de la seva mort, poc a poc es van anar descobrint les tombes buides i els garjoles amb mares i nens morts per desnutrició  Els seus servents van acabar abandonant els castell i perque mai mes s'oblides aquesta trista historia van batejar aquest, amb el críptic nom de "nen amagat". Avui dia si posem la frase del reves i li afegim un T al final tindrem una bona pista d'on va succeir aquest trist succes.


Aquest cop la historia tambe ha estat plena d'intriga per saber on dimonis teniem que enfilar-nos avui. Feia temps que creuaven mails fins que un dia envoltats de gran misteri, ens ensenyen una foto amb una temptadora aresta farcida de fissures, molt possiblement verge en el seu recorregut integral i per mes inri, visible des de la gran plana del Valles i fins i tot des de  algun punt de Barcelona.  


A mig mati esperem per recollir a l'estació de tren a algu que no sabem ni la cara que fa, per sort ells ens reconeix primer i enfilem cap al nostre "misteri". Gran desnivell sobre bona pista, privilegiat mirador sobre el Pirineu nevat, una aproximació mínima i en baixada ens deixa al peu de dues esveltes torres de granit que conformem una aresta prou elegant, l'escalada s'entreveu exigent pero tambe plaentera. Fissures de totes mides ens marcaran en tot moment el cami a seguir, avui cal jugar net amb aquesta roca de formes perfectes. Els primers metres trobem un saulo que no te prou consistència per arribar a la categoria de roca i just aixo fa que nomes enlairar-me del terra faci una inesperada aterrada d'emergència, que a partir d'ara em fa anar amb les alarmes totalment activades, almenys la primera meitat del llarg.


Al final en Jordi opta per no enfilar-se i des de la distancia ens servira de gran ajuda guiant-nos per buscar aquelles esquerdes que queden amagades mentres busco el meu cami amunt. Quan la roca es torna bona, es molt bona i permet protegir tant com vulguem la nostre progressió. També es cert que la meva falta de nivell i l'excés de prudència em fan tirar de pedal mes del compte. Laura amb la corda per dalt si que gaudeix de veritat d'aquest joc del rocam de geometria perfecta i de el sublim ambient que es respira en la part final del llarg.



Al capdamunt de totes les agulles ens trobarem unes velles xapes per despenjar-nos, senyal inequívoca que ha estat temps enrera una petita escola. Curt rapel i ja tenim per sobre nostre una altre agulla on caldra desvetllar l'entrellat per superar uns petits sostres que ens barrem en pas



Al final l'incertesa es redueix a dos passos d'artificial que ens portan al peu d'una magnifica llastra digne d'altres contrades molt mes alpines i no pas amb calides vistes davant el proper Mediterrani. Escalada plaentera i exigent farcida de fissures que es tragara tot allo que li donem de menjar i que ens sap a poc.



Ja nomes ens resta cavalcar una curta aresta que amaga passatges encara prou interessants i sobre tot on aquests grans blocs de granit la imaginacio ens recorda mítiques i llunyanes parets de bon record. Tot un descobriment de les mans d'en Jordi, un singular i inquiet escalador ple de contrastos digne dels millors artistes renaixentistes per la seva mestria i polivalència.


Hores mes tard... mentres Laura i jo comentaven la jugada del dia, ens preguntaven que a quin amic li podriem recomanar aquesta inclassificable escalada, al final no hem tingut resposta. Pero els dos hem coincidit que hem gaudit de valent.



La ressenya del mestre Girbén:

 

-Pocs dies mes tard en Ferran Guerrero i l'Oriol Macia obren per l'imponent i exposada placa a la dreta de nostre, la via "ENIGMA" fins a 7b i en un estil trad impecable-

***** Bikini, 170m, 6b (6a oblgt), Serrat dels Monjos, Montserrat

diumenge, 27 de gener del 2013


Hi ha atzars que donen fruits inesperats i aquest n'ha estat un d'ells, comença amb una trucada inesperada a darrera hora i s'acaba en un dels millors diedres del sud montserratí. Encara estic en estat de gràcia per lo bona que és la via. Intensa, molt intensa i concentrada en tan sols quatre llargs que saben treure un partit sorprenent d'aquest pany més continuo del que és habitual en el serrat. 



En Kiko és el culpable de que estem aquí enfilats i l'artífex de que en sortim per dalt, perquè la via no regala res i el primer llarg ja t'ho deixa ben clar. Roca tocada per un antic incendi que deixa els passos més fins del que ja són. Escalada obligada de cantells que semblen afaitats, no n'hi ha cap de bo i els pocs que es salven són roms, sort n'hi ha d'algun forat que permet encabir els dits amb prou fermesa mentre esbrinem el següent moviment. 


Verticalitat, aire entre espits que han conegut temps millors i grau “clàssic”, ben mirat res que es surti de la normalitat en una via amb segell Ballart. Ingredients que per nosaltres comporten un plus que ens fa anar amb peus de plom en aquest tipus de vies, però avui l'energia d'en Kiko ens hi ha arrossegat de ple i nosaltres encantats de seguir-li les passes. 
  

La segona tirada comença imprecisa per un pedestal que no vol anar enlloc, però els senyors Ballart-Parera saben el que es fan i abans d'endinsar-se en una canal dubtosa, salten a l'esperó i meravella de les meravelles. La roca passa de mediocre a fantàstica perquè malgrat el seu aspecte anodí mossega. 


Còdol petit, filós que punxa els dits i et fa sentir ingràvid quan la paret es redreça, perquè ho fa descarada i provocadora per veure com l'encarem. Toca jugar amb l'equilibri i forats menuts per encertar el què d'una travessa que no admet errada ja que ens exposem a un pendol d'aterratge contundent abans no xapem el següent seguro. 



Malgrat aquests paranys, és impossible no caure rendit davant l'atractiu d'una combinació que mai falla, roca abrasiva i buit als peus, senzillament fantàstic. L'esperó s'estreny a mida que el cavalquem, però abans que l'itinerari perdi prestància ens aboquem a la canal que mena al diedre final, senya d'identitat d'aquesta via i raó de ser del nostre desvetll. 


Malgrat la seva evidència costa endevinar com arribar-hi, ja que la ressenya, una simple línia mal traçada, poc que avisa que rere el vermell de la roca s'amaguen llastres que s'escaten per més suaument que les tractis i un cop habituats a la solidesa de les plaques costa canviar a aquests còdols ambigus. 



A més, tot i ser un llarg de “tràmit” té una ambient que ja voldrien per si altres vies més agosarades. Toca ser delicat i afinar el pas, a no ser que vulguis emocions inesperades, perquè aeri ho és una estona llarga. 


La reunió acaba de fer pujar les pulsacions si és que encara no havies vibrat prou, perquè l'aspecte dels espits no convida a gaires extravagàncies. Detall que costa passar per alt vista la relativa llunyania de la primera expansió i lo fina que és l'escalada per arribar-hi.



Roca albina, ara monolítica i de seqüència complexa, perquè els cantells hi són, però només els justos per arribar al proper forat equilibrant-nos al limit d'ínfimes regletes. 



Li es negada tota l'evidència que ostenta el diedre, perquè aquest sí que no admet dubtes. Res de moviments subtils en una placa per ballarins, aquí cal pila i decisió per trobar l'encaix perfecte que ens mantindrà suspesos entre els seus dos escaires. 


Sobta perquè no és un diedre d'aparença notable, al contrari sembla tosc i de perfil trist, però és escalar-lo i comprendre que l'elegància dels seus passos justifica plenament totes les lloances que se'n puguin dir. És el toc distinció d'una via bastida amb rauxa i enginy. 


Arribats dalt, no hi ha dubte, estem davant d'una clàssica degudament meritada i contrastada. Però per més que t'ho expliquin s'hi ha d'anar, perquè el que realment captiva és el caràcter de la via, trepidant de principi a fi!