ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Terra Incognita, 235m, V+/A1, les Agudes, Montseny

diumenge, 3 d'agost del 2013


Despres d'un juliol ben atipic on la mala meteo generalitzada i una inesperada lesio, ens ha obligat a fer les vacances mes convencionals que hem tingut en molts anys. Tot un mes sencer sense enfilar-me a enlloc i quina millor re-entree per tornar a agafar bones sensacions que anar envoltat de bons amics dessitjosos de descobrir l'ignot Montseny vertical, en un terreny alpi, a alçada buscant l'agraida fresca, a tocar de casa en la que es la nostre via fetitxe. Gran jornada i bona sessió fotogràfica a la xerraire cordada femenina que venia trepitjant els talons.








La ressenya:


(en breu una nova ressenya, amb el grau actualitzat.)

***** Travessa Ulldeter-Canigo

18, 19 i 20 d'agost del 2013


Prats inacabables, vistes lluminoses, solitud assegurada, companyia immillorable. Una passa i un altre i un altre... Aixi fins completar aquesta preciosa travessa que ha durat tres dies a traves d' aquest llarg cordal fronterer. Trepitjant l'herba i badant amb els núvols. Un estiu de poca activitat vertical. A vegades el cos i la ment necessiten també vacances per carregar piles i tornar amb mes forçes i sobre tot emplenar-nos de  noves motivacions.












**** Senda del Cares, Picos de Europa, Asturies

dilluns, 22 de juliol del 2013


La meteo inestable no dona cap treva per intentar cap via llarga a Picos, doncs res a fer cames i poteo... Aquest mati la mes transitada caminada d aquestes contrades. Espectacular i aeria gorga excavada a la roca amb  vistes privilegiades tant mirem cap adalt o cap avall, surt una bona matinal si es fan sencers d'anada i tornada els 22 quilometres que separen Poncebos a Asturies amb Cain a Leon.










*** Stromberg, 150m, 6a, Gorro Frigi, Montserrat

dijous, 29 d'agost del 2013


Hi ha dies que el de menys és la via escollida i el que compta és el plaer d'escalar en bona companyia, avui n'és un d'aquests. Tot i que també s'ha de dir que si l'escollit és un itinerari a les Gorres hi ha una alta probabilitat de gaudir d'una jornada distesa i amb un rocam dels que creen addicció. No en va són bressol d'escalada que vetllen per les primeres passes dels qui són prou insensats de caure al parany de la verticalitat. Així doncs, és difícil evitar un somriure de complicitat al recordar la intensa sensació de vertigen que patia quan era nouvinguda a aquestes parets i l'esperit de conquesta que m'empenyia cap al seu cim. 


Per això, no fa gens de mandra remuntar escales i camí fins al peu del Gorro Frigi, de fet la seva figura és tan familiar que gairebé es com retrobar-te amb un vell amic. A més, tenint en compte que aquest estiu ha estat bastant erm en roca, la franquesa dels seus còdols és més que benvinguda. Però, ja n'hi ha prou de badar amb el paisatges que les tardes comencen a ser breus i som colla, així que ràpidament triem via i ens repartim en dues cordades per començar la feina.


De fet, la Stromberg ja l'havia escalat fa un parell d'anys, però la recordo tant elegant que no m'he pogut estar de decantar la balança al seu favor. I així estem, assegurant en Jordi mentre gaudeix de les virtuts de la primera tirada, una placa magnífica de passos menuts i cantell fi. 


La Sandra i l'Anna no triguen a seguir-nos i per les seves cares veig que els ha agradat l'elecció. La segona tirada és pur vici, els còdols, de totes mides, formes i textures, s'apropien d'aquest pany de paret amb el més absolut descar i nosaltres encantats amb les seves ànsies de protagonisme. 


El tercer llarg manté la tònica, però un breu desplom posa el picant que faltava a l'anterior tirada. El quart deixa tot atreviment enrere i ens porta gentilment fins el serrell de la Gorra i tan sols un darrer cop de gas ens separa de la placidesa cim. 



Mira que hi he estat vegades, però el plaer de fer la darrera reunió a la creu que el corona és atemporal i esdevé petit ritual que referma llaços amb la més màgica de les muntanyes. Quin goig tenir-la tan a prop!


La meitat de la bellesa d'un indret depèn del paisatge i l'altre meitat del qui ho contempla.
Lin Yutang (filòsof xinés)


*** Las Gaviotas, 120, V+, Peñón Ogoño, Bizkaia

dimecres, 17 de juliol del 2013


Escalar sobre el mar sempre té quelcom especial i quan aquest mar és el Cantàbric tot es veu diferent, potser a resultes d'aquesta llum que sembla passada pel sedàs del gris. Mancada de la vivesa del mediterrani, ho compensa amb una verdor que arriba arran d'aigua mateix i confon la perspectiva, perquè allà on tan sols hi hauria d'haver blau i salnitre divisem un mantell glauc que doma el relleu. 


Però aquest cop, no hi ha marge per l'engany ni la il·lusió, el perfil del penyal és massa abrupte per dur a confusió i les seves línies resulten tan verticals com la paret dóna entendre. De fet, cal prendre certa distància per poder-la copsar sencera. Altiva, esquerpa i en certa mida desaprofitada, ja que poques línies hi ha que neixin a tocar de les onades. Però no és moment de fer cabòries, sinó de tastar el sabor a mar que impregna el bastió i per fer-ho res més senzill que seguir les passes de Zigor i Aritz, que avui soc jo la convidada. 


Tot plegat, ha estat tan improvisat que hores d'ara encara no sé com he acabat al peu de la via més clàssica d'Ogoño, absoluta desconeguda per mi fins la nit anterior quan algú va mencionar-la com de passada, però fent tal incís en lo pintoresca que hi resulta l'escalada que se'm fa impossible obviar la recomanació. Però compte, que a la paret s'hi entra rapelant, amb el que això comporta. 


Fer el cor fort davant la profunditat hipnòtica d'aquest horitzó i centrar-se en el que toca, escalar, que aquest parell ja fa estona que estan en matèria i d'aquí tan sols se'n surt per dalt. Encara que sembli difícil sostreure's al magnetisme del penya-segat, la roca esdevé un magnífic aliat en aquesta tasca ja que amarada d'humitat i polida per l'ús t'obliga a centrar-te en l'escalada. 



La bellesa de les vistes passa a ser secundaria, davant l'atenció que em requereixen uns passos notablement verticals i tramats al voltant d'una llaminera fissura, tan elegant com mentidera, ja que al final la clau de pas té la dóna la placa. 



Com a carta de presentació aquest primer llarg no està gens malament i permet fer-te una idea força encertada del tarannà de la via. Tan es així que que no em costa gens cedir a la impaciència de Zigor i fer-lo feliç en el seu desig d'anar amunt, ràpid i lleuger.



Per ell això és un “divertimento”, només cal veure l'agilitat amb que resol la segona tirada i els esbufecs que ens costa seguir-li les passes. Arrencada potent per salvar un breu desplom, seguit d'un diedre desdibuixat d'esveltesa truncada i gloriosa verticalitat. 


Arribo a la reunió i trobo a aquest parell decidint la jugada ja que som en la còmoda feixa que creua la part alta de la paret i que ens obsequia amb descans i la possibilitat de canviar de via si la que ens mena no ens resulta prou grata. 



No cal dir que havent-hi un diedre tan bonic al pany veí, perquè hauríem de conformar-nos amb les subtileses d'una placa transparent en les passes que la resolen. Així que desgranem les darreres filigranes en una bavaresa que esdevé magnífica i amb la dificultat justa per gaudir i patir en salomònica mesura. 


Però res és perfecte i ara, quan començava a trobar-li el gust a aquest calcari de gota d'aigua i equilibrades fissures la paret s'acaba, silenciant el terrabastall de l'onatge i els crits de les gavines en la calma del cim. Val a dir que la via fa honor als tòpics que tots coneixem sobre bascos, contundent, honesta i agraïda si li poses ganes. Realment esperona la fam de descoberta, però abans que res, toca tastar aquestes platges de ben a prop!