*** La Noire (110m, 6a), Petit Dru, Vingrau

Dimecres, 18 d’octubre de 2023

No m'ho esperava, dura i contundent, La Noire és com un glop de cafè, intensa i amarga. És difícil trobar ressenyes de Vingrau, però aquesta via del Petit Dru em va fer el pes des del primer moment. Ens apropem a les parets amb ulls de descoberta. La muralla modesta, però retallada, s'alça enmig de vinyes com una provocació.

Un llampec de roca clara on hi destaquen plaques monolítiques d'una elegància que supera expectatives. El vessant nord ens rep, murs d'aspecte sever i austers en assegurances, vibrarem. Endinsar-s'hi és un acte de fe que es veu retribuït per unes regletes que et donen ales quan les trobes.

L'equilibri sembla diferent en aquest calcari de tacte ambigu i ferma verticalitat. Aquí les fissures demanen gestos nous i l'adherència és anar per nota. Tres llargs tan sols, però bons, te'ls has de guanyar. L'escalada demostra caràcter i estil pioner. En el cim l'amplitud del paisatge ens ve a trobar de nou. Geografia de cel. Crec que hi tornaré!

Notes d’interès vertical: La Noire, línia breu i ben perfilada amb un caràcter que crea escola. Si el Petit Dru ja destaca amb identitat pròpia en la muralla diàfana de Vingrau, vies com aquesta el doten d’envergadura. Directa, intrigant i de sòbria elegància, et fa navegar per la paret.

Estem davant d’un itinerari semi-equipat, a les tirades trobem químics, espits i alguna baga. Totes les reunions són muntades amb químics. Algunes ressenyes parlen de la Noire com una via equipada, però amb les assegurances existents i sense afegir flotants hi ha trams que resulten exposats. La seva austeritat en equipament obliga a llegir la paret i fer cas de la lògica.

De material necessitem dotze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3), tricams o tascons i baguetes per ponts de roca, estrep opcional.

Roca amb pedigrí, un calcari que destaca per la seva blancor, segell de vessant nord amb el que això comporta, un tacte en el que cal confiar. Malgrat semblar absolutament compacte des de la proximitat descobrim magnífiques regletes de canto tallant que ajuden a compensar la manca de preses de peus, adherència de la fina. Predominen murs de marcada verticalitat i les fissures justes perquè la línia tingui varietat.

Tirades sostingudes en dificultat i grau francès de l’antiga escola, és a dir, collat. Parlem doncs, en el conjunt de la via de 6a ben obligat. Assegurances justes i alguns passos en que equipar no resulta senzill donen cert compromís a la via. Orientació nord-oest, ombra i roca fresca durant la major part del dia, tan sols espurnes de sol a la tarda.

Traçat que no dóna pistes, a primer cop d’ull la via sembla enfilar-se per un mur impenetrable, cal plantar-se al peu per començar a intuir una lògica que requereix del tacte més que de la vista. La línia està resolta en tres tirades d’estil clàssic i minimalista.

La placa d’entrada ja avisa que l’escalada serà tècnica i de passos poc evidents. Segona tirada, la més dura i obligada, hi trobem desplom i fissura que contrasten amb el diedre final de parets llises i vertical a rabiar. El tercer llarg, tot i ser el més senzill segueix sent aeri i de gest. Una via en que cada tirada suma.

Accés, des del poble de Vingrau anem en direcció Opul-Perillós per la carretera D9. A 1,4 quilòmetres de la sortida de Vingrau trobem un aparcament per quatre o cinc cotxes en una corba l’esquerra (enllaç maps).

Aproximació, a l’aparcament mateix neix un sender que puja en direcció a les parets, el Petit Dru és un dels darrers sectors de la carena (panoràmica blog Mi Terapia Vertical). Hem de vorejar per sota la muralla fins un coll, per tant seguim pel sender principal prenent els trencants a l’esquerra, sense pujar mai a la base de les parets. Des del coll baixem pel sender (marques vermelles i alguna groga) i flanquegem de nou fins arribar sota el Petit Dru, se’l distingeix per un característic arc foradat al vessant nord.

Uns metres abans d’un refugi lliure prenem un sender que pugi cap a la seva base. Remuntem una tartera i anem a l’esquerra en busca d’unes cadenes que ens ajuden a superar el sòcol rocós que porta al vessant nord.

La Noire discorre pel pany de paret més llarg, a la dreta del característic arc (30 min). Els químics del primer llarg costen de localitzar, el seu color gris opac es mimetitza amb la roca, però des de peu de paret es distingeixen. A la dreta de la nostra via hi ha una pintoresca fissura/xemeneia equipada amb químics i pitons.

Descens, des del cim, sense remuntar cap al cordal, baixem cap a la gran tartera canal del vessant nord. Una gran fita indica el punt per on baixar cap a la tartera. Prenem un sender que fent zetes en poc minuts ens deixa a peu de via i retornem pel camí d’aproximació (45 min).

Vingrau, petit oasi vertical entre vinyes, roca clara que mossega cel i dits. La Noire és el contrast, la cara fosca d’aquestes parets, bellesa amagada en un gest que t’obliga a guanyar-te el pas per la muralla. Espectacle de via i de cim que posa el cel al teu abast.

conspiradorsdelavertical:Lau&Angélica

π

*** Démons et Merveilles (150m, 6a+), Pierre-Lys (Echine du Diable), Aude

Dimarts, 17 d’octubre de 2023

Recordo un final d'estiu en que hi va haver molta roca. Démons et Merveilles va ser la cloenda d'un periple que ens va dur ben al nord del Pirineu, terres de càtars i castells que van deixar bones sensacions i la inquietud de tornar-hi. Aquest octubre a les gorgues de Pierre-Lys s'hi endevina una tardor feta d'ocres i cendra. Retorno a l'esplèndid diedre que em va quedar gravat a la memòria.

Com una línia tan simple pot donar tanta satisfacció. Equipada en el punt just, fa estudiar bé cada pas. Alleugerim distàncies fent treballar el material, la roca ens ho posa fàcil. Calcari d'angle perfecte i fissures fetes per ser devorades. Que bo poder escalar-lo com es mereix, deixant de banda estreps i apurant la incertesa d'un lliure intens i pertorbador.

El diedre dóna pas a esperons que posen la vall als nostres peus. La bellesa del paisatge és l'únic que ens distreu de la paret. Tot es confabula per captivar. El saber fer d'aquesta via emplena el buit d'equilibri.

Notes d’interès vertical: Démons et Merveilles (ressenya Xavi Grané), ruta on es professa culte al diedre, convertit en protagonista absolut de l’escalada. D’entre els espadats del congost hi destaca l’Echine du Diable, arquitectura perfecta d’esperons encavalcats que transmeten bellesa i equilibri a la línia que ens proposen. Caràcter clàssic que llueix en aquesta paret breu i esvelta.

Oberta en solitari per B. Moitroy la primavera de 2002 i concebuda com un itinerari pràcticament equipat (bolts i algun pitó antic). Les assegurances són correctes, però espaiades, els passos claus estan ben protegits i trobem bones fissures per equipar si volem reforçar les tirades. Totes les reunions de dos bolts, excepte R3bis (un bolt).

De material necessitem catorze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3) i tascons. Si anem justos de grau pot ser útil repetir friends mitjans (C0.5 a C2), sobretot pel segon llarg, molt sostingut en el sisè.

La roca és un plus, calcari del bo, tacte aspre i fissures franques, tan sols demana atenció en la vira de transició i en trams puntuals de placa (crostós). Clar predomini de l’angle recte, cantos tallants i bones regletes de mans, en el cas dels peus el paper de l’adherència és clau. Verticalitat i breus desploms donen ambient.

Grau francès i dels noranta, o sigui ben posat i amb trams que obliguen. Tot i així la via admet dues versions, V+/A1 obligat amb força material i estrep (versió 2012, enllaç) o bé l’actual 6a/Ae amb mentalitat de lliure. Compromís baix gràcies a equipament i qualitat de la roca. Orientació sud-est, sol que s’allarga més enllà del migdia.

Traçat on hi destaca la rotunda esveltesa del diedre inicial, la seva evidència fa lògica l’escalada. Més enllà del diedre la línia sap trobar la continuïtat en aquests esperons superposats. Les dues primeres tirades recorren sencer el magnífic diedre que ens obre les portes de la paret. Intenses, sostingudes i atlètiques, amb l’afegit de passos que no són fàcils del llegir, ens obliguen a esprémer al màxim la tècnica, però la seva elegància és un regal.

El primer llarg té un plus de dificultat a l’arrencada, però el segon és mantingut d’inici a fi, una veritable joia per a qui li agradin els diedres. Després la via perd empenta, però no bellesa, murs on segueixen manant diedres i fissures, ara ja més relaxades, però d’innegable atractiu. A la tercera tirada atents a NO anar per la línia de bolts de la placa més a la dreta. El llarg de transició discorre per una mena de canal entre esperons.

Accés, per la carretera D117 ens dirigim a Belvianes-Cavirac i a l’entrada del poble girem per la D78 cap a Cavirac, aparquem només creuar el pont a la dreta (enllaç maps). Aproximació, tot just passat l’aparcament a la dreta surt una antiga via de tren convertida ara en camí que s’endinsa a la gorga (rètol), si ens fixem podem veure antics ponts i algun rail. Abans d’un túnel ara barrat, a l’esquerra surt un sender ben marcat que s’enfila en forta pujada (cable) i segueix recorregut per la gorga.

Arribem a un coll i baixem uns metres per una canal tartera, la creuem i ens endinsem de nou al bosc per continuar camí. Un cop a la vertical de la via trobem un corriol que puja pel dret cap a l’Echine du Diable (foto blog Camptocamp). Una placa metàl·lica amb el nom gravat ens marca el peu de via (25 min). Una senzilla grimpada per una vira diagonal ens porta a la petita repisa de la base del diedre (bolts visibles). La línia de bolts que marxa en flanqueig a la dreta correspon a la via Rappèl a l’Ordre.

Descens, la nostra opció és rapelar. Des del cim anem a l’esquerra (direcció Cavirac) seguint una corda fixa que voreja per darrera la cresta pel vessant nord fins un tall on trobem la instal·lació de ràpel. Un primer ràpel (60m) ens deixa a la R3. Dos nous ràpels, aeris i verticals (50m), recte avall per la via Ràppel a l’Ordre ens deixen a terra, al costat d’on hem iniciat l’escalada (foto blog Camptocamp). Desfem camí fins l’aparcament (45min).

També hi ha la possibilitat de baixar caminant. Del cim anem en direcció est cap un evident coll, cal creuar-lo i remuntar uns metres pel costat contrari. Ràpidament trobem un camí a l’esquerra que ens retorna al poble pel vessant nord (40min).

Un diedre per definició és elegant i aquest no serà menys, però és que a més resulta sexy por lo provocador que arriba a ser. Et posa contra les cordes i no et deixa més opció que escalar-lo. Bona via, en ella l’equació de línia única funciona i a més, la tardor li senta de luxe.

Démons et Merveilles... més enllà de l’escalada, també hi han les paraules

De colinas y vientos

de cosas que se denominan para entrar

como árboles o nubes en el mundo

De enigmas revelándose en las lunas

rotas contra el aljibe o las arenas

yo he dicho y esperado

Creo que nada vale contra esta caricia

abrasadora que sube por la piel

Ni el silencio, ese desatador de sueños

(Julio Cortázar)

companydeviatgeiatzars:Lau

cordadaamiga:Xavi&Angélica

π