ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

** Esperó dels Llops, 210m, V+/A0 (V oblg), Puig dels LLops, Vall d'en Bas

dissabte, 22 de maig del 2010
No sempre que escollim una via ho fem atrets per la seva dificultat, esveltesa o traçat, hi ha vegades en que els motius tenen tan poc a veure amb l'escalada com el fet de que ens ve de gust fer una bonica excursió per la zona del Puigsacalm i descobrir ja d'una vegada en què consisteixen les clàssiques canals dels Ganxos. Així doncs, sense matinar gaire que les presses no són bones, ens plantem al poble de Joanetes, lloc on encetarem la nostra jornada excursionista-escalatòria.

Ens resulta fàcil endevinar quin és el Puig dels Llops ja que el seu esperó dibuixa una atractiva proa i l'allargassat cim del Puigsacalm a la seva esquerra és la millor referència, però sembla que està força lluny, si més no força més lluny del que ens esperàvem. Sort que duem una bona ressenya, no ja per la via que al ser força equipada no té cap misteri, sinó per l'aproximació que pinta llarga. Amb els quatre rètols que trobem i les indicacions de la ressenya ens situem i emprenem la marxa amb calma que ens espera un bon desnivell, tot i que tampoc ens adormim que el dia no està del tot fi i a la tarda han donat aigua. Ben aviat estem suant, el camí és d'allò més pintoresc, però puja dret, ara que anem distrets guaitant els magnífics espadats que s'aixequen al nostre davant.

Veient aquestes altives parets no entenem com no hi han més vies, però a la que agafem el trencant per anar a la canal dels Ganxos Vells creuem per sota seu i descobrim el perquè: la roca és una mena d'arenisca absolutament compacta, arrodonida i sense fissures. Les xemeneies i els diedres que veiem de lluny es revelen cecs, això juntament amb una verticalitat acusada resulta una combinació poc atractiva per obrir línies en aquest pany de roca gairebé verge, tot i així encara queden valents i el resultat són vies força dures i sinó doneu una ullada a la Fressa de Barrinades (6b/A1). Immersos en aquestes disquisicions el camí s'escurça i ves per on que ja som penjats dels Ganxos, una mena de ferrata artesana que puja pel dret, per la canal que mena dalt la cinglera.

Quan el camí ja comença a fer-se un xic llarg sortim al pla i davant nostre es retalla clarament perfilat l'Esperó dels Llops, ens alegrem, portem vuit cents metres llargs de desnivell a les cames i ja tenim ganes de començar a escalar.

En no res ens plantem a peu de via i veiem que una cordada se'ns ha avançat, però estan força amunt i no ens destorbarem pas. Així a primer cop d'ull sembla interessant, s'endevinen passos prou verticals i atlètics, tot i que la roca no promet gaire.

La via són prop de dos cents metres, però les dues últimes tirades són pur tràmit fins el cim, així que d'escalada efectiva no seran gaire més d'un centenar de metres. Millor i no és que no tinguem ganes d'escalar, és que sembla que va a començar a ploure d'un moment a altre i s'haurà d'anar per feina. Per guanyar temps decideixo empalmar els dos primers llargs, tots dos són bastant curts i suposo que no hi haurà problema.

El primer té tan sols l'entrada un xic vertical (IV) i ja s'ajeu de seguida, el problema per enllaçar-lo amb el segon és que aquest darrer s'enfila en diagonal per una placa tiesa i amb bons cantos (V+), tot i que d'entrada no es veuen, i al final per més que passis bé les cordes freguen bastant. Vist l'èxit i com que els següents llargs ja són de 30m optem per no fer més invents i fer les tirades tal com toca. Ara és el torn d'en Josep i intueixo que gaudirà, el tercer llarg discorre per una torre rocosa d'allò més atraient.

La via s'enfila pel diedre central amb un seguit de moviments atlètics que abasten els grans blocs que conformen aquest bastió plantat al mig de l'aresta (V+). Resulta més peleon del que imaginaven ja que el diedre t'escup enfora i has de fer una parell de bones tibades per superar un petit extraplom, al final esdevé el llarg més obligat de tota la via i no cal dir-ho el més estètic. El quart és completament oposat a l'anterior, surts per una placa completament arrodonida i tan vertical que no saps com enfilar.

Adherència no, és massa dret per fer filigranes de peus, però si busques presses tampoc n'hi ha cap de bona, tot són cantells ínfims. I això és V+! ben bé que aquesta roca no és lo meu, així que sense manies, A0 i amunt. Sort que al final del llarg hi ha un parell més de plaques que sense ser difícils són prou entretingudes i et deixen escalar una mica (V). Ja només queda un llarg abans de la cresta final, però està començant a tronar, així que en Josep va amunt sense ni mirar per on va, ja s'ho trobarà.

Al final aquesta darrera tirada té certa gràcia i tot, cal flanquejar per una estreta vira fins muntar-se a cavall de l'esperó (V+/V) i seguir cavalcant a tota cresta per terreny cada cop més franc. Ens falten ja un parell de llargs que ressegueixen l'aresta i que no arriben ni a grimpada, pels que arrosseguem la corda fins el cim.

El dia al final s'ha girat de valent, ja cauen les primeres gotes i bufa vent de tempesta, així que desistim d'acabar l'excursió al Puigsacalm i baixem corrents del Puig dels Llops (1.486m), tot i que no podem negar que aquesta energia acumulada al cel té un magnetisme que esborrona.

Per sort tenim localitzada la idíl·lica ermita-refugi de Santa Magdalena que ens serveix d'aixopluc mentre el més fort de la pluja passa. Ja només queda fer una mica de patinatge baixant per la canal dels Ganxos Nous i amb calma fins al cotxe. No ens podem queixar ens ha sortit una jornada ben complerta, ara que com diria un amic aquest cop la “ratio” no quadra, hem estat el doble per aproximar o baixar que no pas per escalar la via. Ara que a nosaltres això ens importa ben poc, el que compta és haver gaudit d'aquest entorn privilegiat que fa especials aquestes singulars parets.

**** Cervera-Raül a la Talaia Gran, 180m, V+/A1

divendres, 21 de maig del 2010
Entre les moltes característiques que té Montserrat, una d'elles són les seves altives agulles i qualsevol persona amb prou sensibilitat queda embadalit davant de l'elegància amb que s'aixequen algunes d'aquestes i si a sobre som uns dels que tenen la dèria de pujar per aquestes pedres el nostre desig es enfilar-nos per les seves elegants parets o arestes. Aquest massís ens dóna ejemples com la Punsola al Cavall, la GAM al Bisbe, l'aresta Ribes a la Vinya Nova. Totes elles d'una lògica i estètica abrumadores i a sobre amb una roca per gaudir al màxim de la seva escalada. Aquesta tardor passada després d'un intent fallit a una via, vam decidir anar a voltar per Ecos i les Talaies, de cop i volta al veure aparèixer davant nostre aquesta magnífica aresta vam recobrar del bagul dels records la seva gran classica, la Cervera-Raül.

Cada cop que ens hi voliem atansar durant aquest darrers messos, el fred o el vent sempre ens feien recular, mai sabrem agrair prou quantes alegries ens dóna la primavera! Després de la bonica passejada de rigor decidim que farem la via mà a mà i començo jo per un terreny una mica cutre i escadusser en assegurances. Avui les vibracions no són gaire bones i si Laura no està prou guerrera potser tot quedi en un intent. Quan ella arriba a l'arbre que ens fa de reunió li comento, no ho veu gaire clar, però conec prou bé la seva brillantor als ulls quan es troba bé.


I vaja si està guerrera!! s'arremanga i diu que amunt. El següent llarg té algun pas divertit d'A1 on li cal col·locar algun alien i fer amb decisió les sortides en lliure, és ara que la veig gaudir de valent i sé que serà una gran matinal!

El tercer llarg, només sortir de la R es posa força dret i l'escalada és un gaudiment amb aquest rocam, això sí... quan comença a tombar la paret les assegurances estan col·locades amb força alegria i les dificultats encara no han mimvat gaire. Sang freda i pas a pas va quedant el pitjor enrrere, al final no es decideix a empalmar els dos llargs per si les sorpresses continuen.

L'equipament de la via és una mica singular... trobem el d'època: caps de buril, algun pitó rovellat, xapes testimonials. Però també sembla que alguna persona no ha volgut que molts de nosaltres deixem de gaudir de línies lògiques, boniques i assequibles com aquesta i li ha fet un semi-re-equipament, amb algunes reunions renovades i algunes peces també canviades (que per cert una gran majoria ballen). Aquest quart llarg tè poca història, una bonica sortida de reunió i pocs metres poc protegits i improtegibles fins arribar al peu del llarg clau.

Aquí canvia per complert la tònica d'anar fent que hem trobat fins ara, davant nostre un mur vertical i monolític força llarg ens barra el pas. Cal fer uns metres en baixada i estirar-se força per xapar la primera cinta, a partir d'aqui un artificial equipat on cal tenir cert domini dels pedals, ja que les assegurançes no esta a tocar precissament, per sort aquelles que allunyem més tenen alguna baga que facilita la feina. A mig mur en un curt tram on afluixa la verticalitat cal sortir en lliure, Laura s'ho mira i s'ho remira, però al final li posa decissió i amunt que fa pujada! Just a l'acabar el segon tram de pedals trobem uns metres molt semblants. Estona més tard mentre pujo jo de segon, no acabo de veure gens clar si li hagués fotut els nassos que ha posat ella.




Segons la ressenya manquen dos llargs força assequibles i crec que per la meva part ja està bé de xupar corda tan descaradament, així que amunt! La roca és genial, la verticalitat poc acusada pero l'absència gairebé total d'expansions em fa anar amb pas ferm. A l'arribar on en teoria hauria d'estar la penúltima reunió, només trobo un casquet d'espit i decideixo anar fins el cim, un curt i bonic ressalt de IV+ li dóna una mica d'emoció als 70 metros que al final em surten.


Dos rapels i avall, estem contents i cofois de l'escalada realitzada en aquest bonic racó Montserratí. Quan arribem a casa llegeixo la següent frase del mestre Picazo al seu llibre d'ascensions de llegenda, que només un poeta vertical com ell sap trasmetre en paraules allò que els demes sols sabem assaborir "La Talaia Gran rodeada de un paisaje dificil de explicar, pero que por suerte el alma sobradamente sabe interpretar"

*** Ferrata Regina, 530m, MD, Oliana

dimarts, 18 de maig del 2010
El primer cop que vaig fer aquesta ferrata va ser per casualitat, pujant cap a Andorra vam aprofitar que ens venia de pas, d'això ja fa un munt d'anys, més de deu possiblement i devia ser la segona o tercera ferrata que tastava. En aquells moments tan sols hi havien els dos primers trams oberts i el segon feia res que l'havien inaugurat, tot i així per nosaltres va ser una jornada ben complerta de la que vam sortir meravellats per la verticalitat dels passos, el traçat i, com no, per l'entorn. Les parets d'Oliana ens van deixar bocabadats i flipavem que la gent hi pogués escalar. Ara des de la perspectiva que et dóna l'experiència no puc de deixar de pensar amb carinyo en la sensació de descoberta i il·lusió per una activitat que en aquells moments era nova i agosarada per nosaltres.

La vaig repetir fa uns quatre anys per veure com havien enllestit el darrer tram i, tot i que ara sí que anàvem ben rodats, ens va sorprendre igualment l'encert del traçat, els seus equipadors han sabut buscar els trams més espectaculars i aeris, traient el màxim partit de la bellesa d'aquestes parets ataronjades. És per això que quan uns amics gens avesats a aquestes dèries verticals em van dir que els faria gràcia fer-ne alguna aquesta va ser la primera que em va venir al cap. Vaig jugar amb el desconeixement per part dels meus companys de dificultat, llargàries i desnivells que determinen el nivell d'exigència d'una ferrata per portar-los plenament engrescats i confiats a fer la ferrata més llarga de Catalunya. Tot s'ha de dir jo no dubtava el més mínim de les capacitats d'en Marc i l'Enric i davant qualsevol imprevist sempre quedava la possibilitat d'escapolir-se per alguna de les feixes que creuen la via. El que ja no sé és el què devien pensar ells al veure la ferrata i sinó a veure com expliqueu les seves cares!

Ara que com que ja hi eren pel mig no els va quedar més remei que anar amunt i quan van tenir clara la dinàmica de progressió és van enfilar amb una seguretat i soltura que hem va deixar gratament sopresa.

A aquestes alçades no us vaig a explicar res de la ferrata que no sabeu ja, qui no l'ha feta n'ha sentit a parlar o l'ha vist ressenyada en algun lloc, així que només dir que el primer tram fins el pont tibetà el vam fer en un sospir, a la fresca i aprofitant que aquí la verticalitat no es deixa notar massa perquè els dos cracks que em seguien acabessin d'agafar la confiança que els hi faltava per encarar les parts més aèries.

El pont era el punt d'inflexió per veure que tal els afectava l'alçada, però s'hi van llençar de cap, pas a pas, concentrats, una mica indecisos al principi, però les ganes els hi van poder i en no res ja eren enfilant els múltiples graons que recorren l'espadat que dóna inici al segon tram de via.


Curiosament estaven tan impressionats pel pont que la paret la van enfilar sense rexistar el més mínim i això que té força més pati!

Un cop agafat el ritme les coses venen soles, així que cadenes, graons, feixes es succeeixen i anem guanyant alçada força ràpid i ves per on que l'Enric i en Marc ja van força més relaxats, si fins i tot s'entretenen a fer-se fotos.

Ara que la cara els canvia en veure el retol que assenyala l'inici del darrer tram de ferrata, però es deixen convèncer pels meus arguments de que portem un bon horari i no serà pas gaire més difícil del que hem fet fins ara, m'oblido de mencionar que es força més llarg i sobradament més aeri, sense mencionar algun que altre pas un xic desplomat!

Són bons jans i no es queixen del meu oblit, s'ho prenen en resignació i es limiten a familiaritzar-se amb el pati, el buit i la timba, termes desconeguts per ells fins ara, però ara plenament comprensibles dins el context d'on són ben penjats.

Apunten maneres i la demostració està en el famós “pas de fe” per passar d'una paret a altre, força impressionant i gens difícil al que s'hi llencen sense el més mínim titubeig.

Ja portem un bon tram de ferrata, queda res i menys, a aquestes alçades les vistes són increïbles, ens sentim molt petits penjats d'aquesta paret i els voltors donant voltes sobre els nostres caps no fan més que augmentar aquesta sensació. Els darrers metres tampoc donen treva i encara trobem algun que altre desplom que ens obliga a fer una bona tibadeta que a aquestes alçades ja es deixa notar.

Però l'alegria d'arribar a cim no té preu i per una vegada no haig d'explicar la famosa pregunta de: per què pugeu/escaleu muntanyes si després heu de tornar a baixar? La cara de satisfacció dels meus companys em diu que han descobert la resposta.

De fet els haig de donar les gràcies per què acompanyant-los m'han fet reviure la sensació de nervis, il·lusió i ganes del primer cop que em vaig enfilar per aquí. Que carai, avui m'ho he passat d'allò més bé!

** Sol de Mitjanit, 210m, 6b/Ae (V+ oblg), Serra de les Canals, Oliana

dilluns, 17 de maig del 2010
Avui toca escalada-romeria col·lectiva i com que soc l'última en afegir-m'hi em limito a anar allà on els meus companys han decidit prèviament, en aquest cas a la Serra de les Canals. D'entrada, Sol de Mitjanit, és una via que em té el cor dividit: per una banda curiositat de veure la feina feta pels seus aperturistes, doncs ja fa temps que segueixo les andances dels Kutres pel món blogger i en Tutu és un vell conegut i per l'altre cantó mandra, per la mala qualitat de la roca de que tothom parla. En fi, si hi ha una cosa clara és que avui sortiré de dubtes, ja que són les deu del matí i som cinc persones en alegre companyia dins una furgo camí d'Oliana. Des del poble mateix ja veiem la llarga carena de la Serra de les Canals coronada per la seva característica creu, immillorable referència per situar la nostra via.

Parada de rigor per esmorzar i ja ben avituallats iniciem la recerca de la via, situar-la a la paret és fàcil, però localitzar on comença l'aproximació no esdevé tan senzill ja que entre explicacions confoses repescades d'oïdes i indicacions mal enteses estem a punt de fer una bona caminata de propina, sort de la salvadora fletxa verda que marca sense lloc a dubte on s'inicià el corriol que mena a peu de via. Bé, passem ja del migdia i comencem la via, tenint en compte que som dues cordades podríem dir que duem un horari força relaxat, però que carai, de tant en tant ja està bé això de prendre's les coses sense presses! Una filera d'espits marquen el traçat del primer llarg que s'enfila per una placa farcida de cantos ben arrodonits.

La Carla i l'Esther es demanen encetar la via i ja que nosaltres som cordada de tres ens sembla el més lògic, així que els hi cedim el pas gentilment mentre decidim com repartir-nos les tirades. Optem per ser pràctics i ja que la via té sis llargs la solució és fàcil que cadascú en faci dos de consecutius per no canviar tant de cordes. Tampoc tenim masses problemes alhora de repartir llargs i en Mure és l'afortunat a qui li toquen els dos primers, així que enfila ràpid amunt trepitjant-li els talons a la Carla.

Mentre en Blade i jo tenim indirectament una primera presa de contacte amb la qualitat de la roca ja que no parem d'esquivar petits projectils que baixen quan menys t'ho esperes. Quan és el nostre torn comprovem que realment no hi ha pedres soltes sinó petites llastres que es desprenen, com si la roca s'escrostones afegint-li un plus d'emoció considerable a l'escalada, tot i així la roca s'ha sanejat força i tan sols es desmunta en trams puntuals. El segon llarg té una sortida d'allò més bonica, vertical i amb bon canto, una delícia i a més super fotogènica.

Ara que ràpidament perdem en Mure de vista i ens toca esperar a que acabi el llarg per endevinar com serà la resta de la tirada. Sorpresos comprovem que la roca va millorant per moments, l'adherència continua essent molt bona i cada cop hi ha menys presses mòbils. Segueix essent una escalada per placa en què els seguros allunyen i calen passos de fe per tirar amunt i navegar per aquest pany de paret de dificultat incerta. Un cop a la reunió constatem que ens estem apropant al punt d'inflexió de la via, en que la paret es redreça i la roca guanya en solidesa.

Manca un llarg fàcil, de transició, que em ventilo en una moment fins plantar-me a la vertical de la paret on el tarannà de l'escalada canvia completament. D'entrada la via encara una fissura lleugerament desplomada que s'escala en artificial, espero el meu torn veient com la Carla fa acrobàcies penjada dels estreps.

Un cop m'hi poso l'Ae es deixa fer d'allò més bé i de fet aquests passos d'artificial donen un contrapunt a l'escalada força interessant. Són pocs metres i després ja sortim en lliure flanquejant per una estreta vira fins atènyer de nou la vertical d'una marcada fissura que ens conduirà al cim mateix. Ve ara el llarg més exigent de la via, una tirada sobre bona roca, dreta i mantinguda que pots apurar totalment en lliure si tens el grau i sinó sortir-te'n amb uns dignes A0s.

Les noies pugen com campiones i se'l treuen net sense gairebé despentinar-se, en Blade que és qui encapçala ara la corda evidentment que no vol ser menys i l'encadena com si res. Jo soc molt conscient de les meves limitacions, així que em conformo en apurar al màxim el que el meu grau dóna de sí i després sense cap remordiment a tirar de cintes que tot i així també s'ha d'escalar, no us penseu pas! De totes formes no estic per gaires floritures que sembla que les noies han tingut alguna mena d'entrebanc i l'Esther està enganxada a la meitat de l'última tirada. Un cop a la reunió veiem més clar el que ha passat, la via marxa a la dreta, però l'Esther s'ha desviat completament a l'esquerra amb tan mala sort que ha anat a parar a una zona de roca absolutament descomposta i amb l'últim seguro bo a uns quants metres sota seu. Ara que té prou cap per no posar-se nerviosa i quedar-se quieta agafada de les dues úniques preses bones que té al seu abast.

En Blade surt disparat cap amunt i un cop a la reunió el segueixo sense perdre temps. Ja dalt la carena del cim comprovo alleujada que hi ha prou arbres per fer un re-envio amb les cordes i fer-ne baixar una fins l'Esther és qüestió de minuts, tan sols queda recuperar-la amb cura per evitar el pèndul i problema solucionat. Amb tant maniobra, però al final se'ns ha fet tard, així que amb prou feines fem una foto de rigor i corrents cap avall que ja portem massa estona per aquí enfilats.

Llàstima, perquè les vistes són realment impressionants: parets, espadats, contraforts, torres rocalloses... infinitat de sentinelles petris s'aixequen arreu testimoniant que Catalunya és un país afortunat pels escaladors.

Mentre rapelem vaig fent balanç de la via, realment m'ha sorprès: per una banda la roca força millor del que m'esperava tot que cal anar amb cura, sobretot a la part de baix i per altra el contrast de sensacions quan passes dels primers llargs, més ajaguts i d'adherència a la segona meitat on la paret es redreça i eles tirades esdevenen atlètiques i aèries. Al final resulta un bonic itinerari en un indret singular i una forma diferent d'assolir un cim tan poc freqüentat com és el de la Serra de les Canals!

*** Divertimento, 200m, 80º, Gra de Fajol Petit, Ulldeter

Dissabte, 8 de maig del 2010
Estem a les portes de un nou cap de setmana i no tenim gens clar cap a on dirigirem les nostres passes i a l'hora de sopar sona el telefon i una veu ens diu... Eii, voleu venir dema a picar gel?
picar gel? ara al maig per fer aixo cal fer una gran quilometrada i un bon desnivell per fer-ho realitat. Sense pensar-ho gaire contesto: D'acord, on cal anar? Doncs a Ulldeter, que regalima per tot arreu!!! Ens deixa anar en Grau que avui ha estat esquiant per aquelles contrades.
Una bona matinada i arribem a la desertica estacio amb les primers llums del dia, el paisatge es una mica subrealista, en plena primavera i amb mes neu que molts hiverns. Mentres aproximem pendents amunt, en el meu interior penso que encara sera ben certa le proposta que en va fer aquest fa poques hores. ens dirigim cap a la canal oriental i un cop aqui enfilem pel corredor de la canal de l'Aresta Nordest ja que de lluny sembla brillar el solid element glaçat i no ens equivoquem... allo que que ha cridat la nostre atencio va ser el mateix que em va convidar a apropar-me al generos novembre del 2008 i que va donar com a resultat l'apertura de una simpatica linea batejada com a Divertimento. Certament desde el peu de via fa goig i en Grau demana picar-li ell primer i jo li animo que molt possiblement esta a punt de fer la primera repeticio mundial, esta clar que qui no es motiva es perque no vol!!

El que semblava una generosa i assequible llengua de gel, un cop per feina ni es tant generosa, ni tant assequible i sobre tot es molt poc consistent, aqui cal picar amb molta cura si no vols baixar amb un bom pam de glaç enganxat al piolet, el recorregut que mes solid i fiable semblava, al final no aguantya ni una trista mirada i en Grau opta per enfilar pels desploms mentres va gaudint en veu alta d'aquesta primera tirada. Darrera d'ell enfila Laura gaudint tambe de valent de la verticalitat i alguna travessa una mica expo.

El seguent llarg te poca emocio i encara mes amb la gran quantitat de neu acumulada ara i optem per rapelar i anar cap a la canal del costat on veiem moltes candeles de gel penjant de les parets i en Grau no es pot estar de pujant pel mes dret a piolet traccio gaudint com un nen. Realment ens hem de mirar un parell de cops aquestes parets per acabar-nos de creure que estem a Ulldeter, l'escola per excel.lencia del alpinisme de casa nostre


Una generosa cortina de gel ens crida l'atencio a mig recorregut de la Canal Oriental i cap alla que anem, som pocs metres, pero prou drets. Ara es el meu torn i quan estic just al seu peu, m'adono un cop mes de que facil que es toreja desde la barrera, l'escalada no es pas facil i a sobre, el perill real de baixar amb l'estructura sencera si no soc prou carinyos a l'hora de equilibrar el meu pes o fer les picades, al final una mica de adrenalina que no va pas malament i ja estem amunt muntant reunio.

Tant en Grau com Laura gaudeixen de valent el llarg i no parem de repetir que estem a les portes de l'estiu i en el Pirineu mes oriental picant gel!! a mig mati la temperatura ha pujat de valent i decidim per primer cop a les nostres vides, anar a dinar a casa despres d'una bonica matinal alpina!!