***** Esbiaixada (300m, 6c - 6a+/A1 oblig), Puig de Millà, Àger

Divendres, 4 d’octubre de 2024

Hi ha vegades, unes poques, en que escalar és transgressió d'unes fronteres que la gran majoria desconeix. Puig de Millà et porta a territoris que cap mapa abasta, un espai capaç de crear el seu propi temps. Canviem el ritme, mentre el dia neix l'aproximació s'escurça.

La presència del penya-segat acaba amb una tranquil·litat que sembla haver existit des de sempre. La seva visió és reclam, el volem sencer. Escollim l'Esbiaixada, la via més llarga, la més aventurera. Traçat magnífic que explora la paret amb rotunda mestria. La solitud ens acompanya donant a l'escalada autenticitat i caràcter.

En aquests murs regna la fissura, tots els seus formats són vàlids. La netedat de la línia la fa guerrera. Ens esforcem, val la pena. Calcari salvatge, com l'entorn, en contrast moviments tècnics d'elegància austera. Intensitat que no cessa fins el mateix cim. Retorna la calma i amb ella la nostàlgia d'una bellesa capaç d'aturar el pas de les hores.

Notes d’interès vertical: l’Esbiaixada (ressenya final post) ens obre les portes del regne de les fissures, espectacle de via on l’aventura manté format i estil. Escalada sense domesticar d’atractiu tenaç i salvatge, la bellesa de la solitud hi pren forma.

- Oberta el maig del 2009 pels germans Ferran i Guillem Ullastre que entre els anys 2006 i 2009 van desplegar una intensa activitat oberturista en la remota i fins el moment desconeguda muralla de Puig de Millà.

- Semi-equipada amb criteri auster i concepte de via d’aventura. A les tirades trobem espits, pitons i ponts de roca, L3 el més equipat amb diferència. Reunions equipades i còmodes (2 espits, excepte R5 un espit i un pont de roca).

- De material necessitem quinze cintes, tascons, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4) i repetir de C1 a C4. Tricams útils per protegir les plaques de L6 i L8 i estrep opcional en funció de la nostra habilitat per trampejar el L3 (6c).

- Calcari idoni per l’escalada tradicional. Verticalitat i magnífiques fissures roges com a segell distintiu. En general roca aspra, d’adherència indiscutible i qualitat no apta per paladars refinats. Una solidesa que varia entre excel·lent i trams on cal vigilar cada presa no permet baixar mai la guàrdia, tot i que si estem avesats a terreny d’aventura gaudirem. Tant fissura com placa resulten tècniques i variades, fins i tot exòtiques per les formacions que hi trobem.

- Grau ben posat dins els canons de l’escalada tradicional, tot i que una bona tècnica de fissura ajuda a relativitzar-lo (6a/6a+ - A1 oblig).

- Compromís mitjà/alt, entorn feréstec i una via on s’imposa navegar i equipar. En general les fissures donen múltiples opcions als flotants, però al L6 i L8 hi ha un parell de trams de placa difícils de protegir (penseu en els tricams). Bones reunions aporten un plus de seguretat a l’escalada. Compte al tram final tant del L6 com del L11, nets i obligats, resulten exposats. Degut a que la via traça una llarga diagonal en la paret, abandonar resulta difícil, tan sols és possible escapar per la feixa que creuem a l’alçada de la R6 caminant cap a la dreta (est).

- Orientació sud-oest, a la tardor el sol entra a la paret a la una del migdia.

- Traçat que delata molta sagacitat per part dels oberturistes, resta ocult rere la mestria d’unes fissures on impera lògica i elegància. La línia fa honor al seu nom dibuixant una llarga diagonal que dóna continuïtat i coherència a un recorregut on es reflexa el caràcter salvatge de l’indret. Menció especial a la tirada inicial i a les dues darreres, les veritables joies de la via.

El més significatiu de l’itinerari, un primer llarg de placa fissurada que meravella per estètica i simplicitat, no té res a envejar a Indian Creek. En la raresa de la desena tirada radica el seu atractiu, escalada de relleu exòtic i atlètic. Onze llarg que no dóna treva en intensitat i bellesa, cal col·locar-s’hi bé, cop de gas fins el darrer pas. Els llargs de placa resulten ser els més obligats i difícils de llegir, però completen un conjunt on la directriu la porten les fissures. Els flanquejos fan créixer un ambient de paret en el que t’hi submergeixes de ple.

- Accés, des del poble de Millà. Aparquem a l’entrada, en una explanada a mà esquerra just abans de l’església (enllaç maps).

- Aproximació, des de la plaça de l’església prenem el carrer de l’esquerra en baixada on trobem un post indicatiu que marca l’inici del sender PR (fites i marques verdes i blanques) que porta al cim de Puig de Millà (1h30min). El cim és tan sols un punt lleugerament més elevat en l’ampla carena, marcat amb un vèrtex geodèsic que amagat dins el bosquet costa de veure.

Des del cim seguim en direcció nord-oest, sempre a prop de la carena fins localitzar una ampla i marcada canal (Canal de la Pedra Travada). A primer cop d’ull costa saber per on iniciar els descens, però pels laterals del primer tallat es baixa. Un cop sota el tallat a l’alçada d’una mena de bauma estem atents a trobar un sender que amb algun tram de corda fixa ens permet baixar mantenint-nos a prop de la paret que tanca la canal pel costat dret. Quan el pendent es fa més dret la corda fixa ens deixa en una instal·lació de ràpel. Tot i que la corda continua avall, NO baixem per ella, sinó que fem un ràpel (40m) fins la base de la canal.

Les parets són a la nostra dreta (nord-oest), un corriol recorre tota la base (foto general final post). L’Esbiaixada és la via més llunyana, es troba gairebé al final del circ un cop passada l’esvelta agulla que marca el canvi d’orientació de la paret, just a l’esquerra d’una marcada canal (2h/2h30min). El primer llarg comença per una esvelta fissura de roca taronja, espits visibles.

- Descens, la via finalitza en la carena cimera, tan sols cal remuntar-la mantenint-nos a prop del tallat i en deu minuts som de nou a l’alçada de la canal de baixada. Retornem pel camí d’aproximació fins el poble de Millà (1h15min).

L’Esbiaixada ens fa devots absoluts de l’escalada més clàssica i posa al nostre abast la genialitat de les fissures amb tot el que comporten, encastaments diedres i xemeneies fanàtiques. El temps s’atura en aquestes parets, l’escalada hi adquireix profunditat. Un regal d’aniversari que ha tardat en arribar, però que benvingut ha sigut. Infinites gràcies company.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya original dels oberturistes

foto/ressenya blog laCordadaCentenària

panoràmica revista Vèrtex (núm.8 Esbiaixada i núm.1 Canal Pedra Travada)

***** Rei Artù (280m, 6c), Punta Lastoi (2.657m) - Lastoni de Formin, Passo Giau, Dolomites

Dimecres, 21 d’agost de 2024

Re Artù, impressionant, ens havien dit que era bona, però és quedaven curts, la via és magnífica. Amagada en la paret sud de la Punta Lastoi de Formin resulta impossible de veure des del Passo Giau. Toca caminar, però la bellesa intacta de la vall és el marc perfecte per l'escalada.

Les cordades que tenim al darrera donen fe de la popularitat de la via. Per sort som els primers i això ens permet preservar el plaer i neguit d'endevinar-ne el traçat. Clàssica de nova fornada, comença trempada, escollint sempre el pas més vertical de la mà d'una roca feta per a passos contundents.

Tot i no ser una línia de fissures no desaprofita les que sumen lògica i bellesa al recorregut. D'intensitat creixent, com més amunt més bons els llargs i més durs. Et deixa encès, però no vols que acabi. Intel·ligent i atrevida crea tendència.

I per si l'escalada no fos prou plena el cim, colgat de cel i núvols li suma grandesa. T'hi quedaries hores. Però la baixada és prou llarga i avui som una bona colla amb molt a celebrar.

Notes d’interès vertical: Rei Artù (ressenya final post), aires nous arriben a Dolomites i amb ells una nova forma de concebre les vies, forjada per ser directa i resolutiva, té el do de l’esveltesa. Manté la visió clàssica del recorregut i li suma la potència d’una verticalitat magníficament gestionada. Una línia poderosa on tot encaixa.

- Oberta en solitari per Mario Dibona (Moro) l’any 2009.

- Via de caràcter esportiu ben equipada amb bolts i alguns pitons. Generosa en assegurances, però col·locades per fer escalar. Tan sols als trams més senzills demanen alguns flotants. La majoria de reunions equipades amb un bolt amb anella i algunes amb dos.

- De material necessitem dotze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2) i tricams.

- Roca fantàstica que només sap ser vertical, dolomia groga de cantell sempre present i tacte convincent. Predomini de la placa amb trams de desplom o breus sostres. Poques fissures, però de bellesa i lògica rotunda. Malgrat l’aspecte compacta, tan sols als trams senzills i a la part final cal vigilar amb blocs solts i roca trencada.

- Grau amb classe, escalada sostinguda i atlètica, demana resistència i tècnica per igual. Sisè grau en tot el seu esplendor i exigència, cinquens que impressionen per igual (6a oblig).

- Compromís baix/mitjà, via ben equipada i roca que juga al nostre favor, tan sols l’entorn alpí és el factor a tenir en compte.

- Orientació sud, sol que no arriba abans de les deu del matí, però que hi colpeja de ple.

- Traçat que desperta admiració per astúcia, atreviment i lògica, sap i fa navegar la paret (foto final post). Línia directa i ferma que aprofita la peculiar morfologia de la roca per aportar varietat i verticalitat contínua al recorregut. Ambient de desplom i bons agarres, un espectacle orquestrat en deu tirades.

Primer llarg que ja et posa a to i deixa clar que tot i l’equipament cal bellugar-se bé per sostenir tanta verticalitat. Segon llarg que fa màgic el desplom. Cinquena tirada destaca per elegància, diedre de línia perfecta. Sisè, setè i vuitè llargs de gest prodigiós, rabiosament aeris i sostinguts. Escalada desbordant.

- Accés, des del Passo Giau, 2.236m (enllaç maps). Situat a uns setze quilòmetres de Cortina d’Ampezzo, és un dels passos més alts de les Dolomites i garanteix unes vistes impressionants del Monte Pelmo en primer pla, seguit de la Civetta i Marmolada. Venint de Cortina per la carretera SP638 un centenar de metres abans del pas trobem explanades on deixar el cotxe si l’aparcament de dalt és ple.

- Aproximació, llarga, però en un entorn fantàstic d’alta muntanya (1h). Des del Passo Giau prenem el sender núm. 436 en direcció sud-est, cap a la Forcella Giau (2.360m). Un cop al coll anem a l’esquerra, cap a la base de la gran torre que és la paret sud de la Punta Lastoi. Al centre de la paret, una inscripció mig esborrada amb el nom de la via marca l’inici, el primer bolt està a la vertical a uns 5-6m del terra. Com a referència la via Love my dog (ressenya Planet Mountain) comença uns cinc metres a la dreta.

- Descens, des de la gran explanada del cim seguim fites en direcció nord-est cap a la Forcella Rossa, evident pel color que li dóna nom. Des de la Forcella baixem cap a la dreta (est) pel sender número 435. Arribem a una nova vall on prenem el sender número 436 per retornar a la Forcella Giau i d’aquí per terreny ja conegut desfem camí fins el Passo Giau (2:30h). Baixada sense cap dificultat tècnica i de gran bellesa, però llarga i amb un tram de pujada per retornar a la Forcella Giau que es fa dur.

Tenim com alternativa una segona opció de descens rapelant per una canal descomposta. Més ràpida i menys cansada, però exposada si hi ha vàries cordades rapelant per la mala qualitat de la roca. Des del cim anem a la dreta (nord-est) en busca d’un marcat barranc on trobem una primera instal·lació de ràpel (marca vermella i inscripció 3x25) que amb tres ràpels de 25-30m ens deixa a la base de la paret. Retornem al punt on hem iniciat l’escalada i desfem camí fins el Passo Giau (1:30h).

Escalada sempre vertical i ambient de gran paret. Grandiosa. Hi ha vies en les que només es pot mirar amunt.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya llibre Dolomiti New Age

foto blog Dolomiti SkiRock