ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Thoule, 100m, II/4, Valnontey, Cogne

divendres, 20 de gener del 2012


Portem ja tres dies picant gel i els braços ho comencen a notar, a més, com que avui en Víctor ha optat per canviar de cordada i la meteo en teoria és ingrata, ho tenim clar: toca descans. Evidentment del dit al fet hi ha un bon tros i com que l'enveja és molt dolenta no sabem estar-nos dins el sac quan sabem que hi ha gent que ja va per feina. Optem doncs per una solució intermitja, fer un descans actiu, que és tant com dir preparem material i a veure que ens deixa fer el temps.


Perquè les previsions sembla que van per bon camí i a un vent esmolat com agulles cal afegir-li un cel que no presagia res de bo. Això simplifica bastant la presa de decisions i en menys d'un minut tracem el pla a seguir, enfilar la a cascada que estigui més a prop del cotxe.


Simple, lògic i còmode, només cal veure quina és la via que ens depara aquesta assenyada elecció. Una ullada al plànol de situació no esvaeix gaires dubtes, però tenim al cap un estilitzat ventall gelat que s'alça a la riba dreta tot just passat el poble i que segons els nostres càlculs deu ser Thoule. Poca aproximació, grau assequible i ràpida d'escalar i encara més d'abandonar, adjudicada!


No som els únics que hem tingut aquesta pensada i quan arribem a la base ja hi trobem una cordada enfilada i una altra que ens trepitja els talons. Està vist que aquests dies serà difícil, per no dir impossible, no tenir companyia.



La cascada guanya al veure-la de prop i això que de lluny ja s'endevina prou bonica. Ara que veient la cortina del segon llarg, de nou ens envaeix la certesa que aquí la graduació té matisos que no acabem de copsar.


Els primers ja són dalt i és el meu torn. Tinc tota la planxa gelada per mi soleta, pico amb gust i ganes i el gel respon estellant-se en fragments de totes les mides. Dies de fred intens li han donat consistència de vidre i per més que intentis ser delicat volen projectils que no sempre impacten al buit. 


La cascada és força freqüentada, prova d'això són els abalakov que trobes arreu, però no precisament als lloc més oportú, sinó a la línia de tir de les cordades que et precedeixen. 


Així que cal buscar un racó més apropiat per observar-los mentre enfilen el tram més dret de la cascada, una fràgil cortina, avara en gel i amb tan sols un pas factible que promet diversió. 


S'ho prenen amb calma, cosa que no seria gaire inconvenient si no fos perquè el vent ha decidit que li agrada el lloc i ens està deixant més tiesos que els carambanos veïns. Però tot arriba i quan és el torn d'en Josep, comprova que, per si amb la verticalitat de la tirada no en té prou, les cordes demostren una estranya capacitat de voleiar amunt.


 Ja fa temps que sospitem que en gel la perspectiva sempre enganya i aquest cop no n'és una excepció, el que des de baix sembla vertical acaba tirant enrere. Darrer tram intens, delicat i per sort breu! 



El dia s'està girant per moments i la neu que cau ja no és la tan sols la que arrossega el vent. El fred passa a ser el protagonista de la jornada, sec, tallant, amb la prepotència del qui és sap guanyador de la batalla. Però abans de donar-li el gust encara ens queden ganes de fer una darrera escalada endreçant el primer llarg.



I ara sí, un cop reconeguda la via en la seva justa elegància, donem la jornada per ben aprofitada i tornem al caliu de la furgoneta enmig de la nevada.

**** Tuborg 200m, II/4+, Valleille, Cogne

    dijous, 19 de gener del 2012

Despres de la "zapatillada" d'ahir on van sortir i arribar fosc al cotxe, avui voliem que la ratio caminar/escalar fos ben favorable al tema vertical i per tant el vall de Valeille tenia tots els numeros. En poc mes de mitja hora ens plantem al peu de la generosa Tuborg que son 3 ressalts molt propers entre ells que van perdent alçada i dificultat a messura que guanyem metres.



En un bombonet aixi com es logic toca fer cua, pero els companys francesos son prou rapids per no fer-nos l'espera eterna. Al nostre darrera pujant dues cordades mes, catalans per mes inri! una es en Tato i la Genciana que venen amb uns amics. En Victor en mira per si vull començar jo i al veure la meva cara de xai degollat que s'ha tingut que arrosegar pateticament per arribar fins aqui, la resposta esta donada, esbotza els millors dels seus sonrriures i enfila amunt content com un nen petit per tornar a endur-se el llarg estrella de la cascada. Vertical, mantingut, delicat... vaja tot un grau 4 com li dona alguna resenya d'aqui. Mes val no mirem els papers i si les parets!



Curteta rampa i trobem el segon mur, força mes tumbat a priori, pero que un cop mes tornarem a adonar-nos del enganyos efecte-rampa des de el peu de via que provoca gairebé sempre aquest tipos d'escalada. Aquest cop es Laura la que em mira burlona i amb ulls lidivinosos pel que te per davant seu, mentres es coloca els cargols al arnes. De nou tornem a comprovar que es una rampa la mar de sospitosa...



Queda el tercer i darrer ressalt, el mes curt i facil de tots, aquest cop passo de mirar a ningu i enfilo sense preguntar que es l'unica manera de fer alguna cosa de primer. En comparacio amb els anteriors murs aixo no passa de ser un breu xupito.


Quan pensem que toca rapelar, veiem baixar les cordades que teniem per davant nostre i ens parlen d'un bon resalt força amunt que val molt la pena. M'adono que una corda te una bona pessigada pel bellmig, justament per la que escalare jo de segon, en Tato en diu que vagi en compte i sobre tot no caigui, dit i fet!, arribo al final del tram mes vertical, es trenca una bona ensaimada amb els dos piolets de manera inesperada i a volareeeee.



Que seria de l'escalada sense afegir-li emocio a estones..., quan arribo a la R trobo em Victor en estat d'excitacio per la precaria instal.lacio que ha tingut que muntar i la bona ostia que s'ha endut. Just per sota ja ens trepitja els talons en Tato, que per estar lesionat, carai com va... (per cert... els malats del material, a veure si sabeu reconeixer el piolet hibrid amb el que escala)


Jornada profitosa de la que baixen ben contents, mentres rapelem, al nostre davant no podem deixar de contemplar la gran quantitat de lineas que avui s'han estat escalant, entre totes elles una ens roba els sentits per la seva estetica i llargada, la Cold Couloir i queda apuntada amb majuscula a la llibreta de pendents!


**** Monday Money, 180m, II/4+, Valnontey, Cogne

dimecres, 18 de gener del 2012
Darrerament estem fent molta vida social mentre escalem i aquest cop, tot i estar a Itàlia, no ha de ser menys, així que ens ajuntem amb tota la secció glaciarista del Maresme que s'ha infiltrat a l'estada que aquest any fa la Fedme a Cogne. Ocupem una estona el seu hotel i ens posem al dia d'on hi han les millors condicions i el que està clar que la cascada que s'endú tots els números és Repetance, la reina de la vall, una autèntica preciositat de grau 6 que alguns ja han tastat.


Nosaltres per no ser menys decidim fer-li una visita, tenim clar que escalar-la no l'escalarem, però la volem veure de prop i de pas atansar-nos l'atractiva cortina de la seva dreta, Monday Money, un grau 4 que segons ens han dit pots endreçar per allà on vulguis. Del dit al fet hi ha un bon tros i ja des de lluny comencem a olorar que els graus tenen un ample marge de subjectivitat.


Però som confiats i estem convençuts que un cop a sota la perspectiva canviarà i tota la verticalitat que la cascada promet tindrà un lloc per on enganyar-la. Ara que per ser sincers, hem de dir que a la nostra cascada amb prou feines li dediquem una ullada i la culpable d'aquesta manca d'interès no és altra que Repetance.


A la que li poses la vista a sobre t'aclapara de forma absoluta i no pots més que rendir-te al joc perdut de trobar-li punts febles. Vertical, desplomada, feta de meduses, pètals, mil i una formes que la fan exigent, delicada i decididament exquisida. Només cal veure el munt de cordades que s'afanen en escalar-la, abans tant fràgil estructura no digui prou.


Avui, però sembla que estigui d'oferta, perquè déu ni do el munt de gent que enfila aquest pedestal gelat fent cas omís de cordes i persones que es creuen en maldestre companyia. Sentim renecs perfectament intel·ligibles, són la representació del país lloant les excel·lències de tanta freqüentació.



Realment l'espectacle fa distreta la pujada, però ja va sent hora que anem per feina i comencem a fer-li cas a la nostra via. Un cop d'ull és suficient per endevinar que està més que justa i que tocarà batallar als trams més drets, perquè això d'enfilar per on millor ens sembli és pura utopia.


El camí a seguir te'l marca la cascada, traçant sempre per allà on el gel té prou gruix que curiosament coincideix amb murs que prometen diversió. El primer llarg tan sols té un tram realment dret, però suficient per constatar la duresa d'un gel que és trenca a cada picada. 



Una rampa perfecte per maleir els bessons et deixa a la primera reunió i comença el festival. En teoria la via ressegueix la llengua de glaç per la dreta, però vist que el gruix no arriba ni a un parell de centímetres i esquivar roca no és una opció que ens motivi massa, tan sols queda una alternativa: recte amunt, pel dret i mai més ben dit. La cosa es redreça per moments i en Josep arrossega encara massa virus per trobar-se còmode en aquesta verticalitat, així que a la que troba una cova en el gel, munta reunió i llestos. 



L'únic inconvenient de la maniobra és que ens avança una cordada de francesos que ens trepitjava els grampons, però vist que la reunió és confortable, ens ho prenem amb calma, fem un munt de fotos de rigor i esperem que cessi la pluja de projectils gelats abans de llençar-nos de nou a la vertical. 



I és que vertical ho és una estona i bonic encara més, la sensació de precarietat ganxejant en aquest gel trencadís és tan real que puges amb la concentració al màxim, parant lo just per descansar els braços i calculant on etzibar la següent picada per economitzar forces. 



Estalvi que agraeixes quan veus el divertit flanqueig sobre el buit que t'espera abans no arribes a la segona reunió. De moment la via no regala res de res i quan veiem els francesos escarrassant-se al darrer llarg per acabar improvisant reunió intuïm que la diversió encara no ha acabat. 


El que no esperem és que a més de dret el gel pugui ser tant capriciós, perquè enlloc d'una esvelta columna esculpida per relleus que ajudin a progressar, ens trobem amb una delicada estructura feta de làmines superposades difícils de ganxejar i impossibles de picar. 



En Víctor puja aguantant la respiració cada cop que tracciona de cadascun d'aquests pètals i jo no puc menys que pensar que menys mal que m'ho he pensat dos cops i li he deixat per ell, perquè si ja semblava difícil, precari ho és un rato llarg i fins i tot baixar-se'n té delicte, perquè els cargols més que fiables són simbòlics. 


 Els francesos afegeixen un plus d'emoció rapelant per sobre els nostres caps i creuant cordes sense gaires miraments, però ja fa estona que l'horari s'ha multiplicat, així que els deixem fer i un cop el camí torna a ser lliure acabem el llarg sense més contratemps que uns braços que a aquestes alçades demanen clemència. Veritablement les planxes que hem escalat no tenen res a veure amb la ressenya que en duem. Però això ja està fet i constatada un cop més l'absoluta relativitat del grau, no podem més que afirmar que la cascada ha superat amb escreix les nostres expectatives, tant per dificultat, com per bellesa i avui ens ha estat impossible no deixar-nos seduir per l'elegància innata d'aquests fils gelats.


Així doncs donem la jornada per ben aprofitada i encetem els ràpels que ens duran a peu de via. Darrera ullada a Repetance que no per haver-la estat contemplant tot el dia impressiona menys i avall, que el camí és llarg i la llum breu. Ara que ben mirat, que la nit t'acompanyi en el retorn és el punt de romanticisme que faltava per fer rodona l'aventura!