ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

** Neura, 80m, V, Paret del Pont, Sant Llorenç de Montgai

diumenge, 22 d'abril del 2012 


Baixem de la Diablillos amb tota la calma del món, tot i així és poc més de mig matí que ja som de nou a peu de l'esperó. Com que no és qüestió de desaprofitar el dia i molt menys el sol que encara fa acte de presència, entabano als companys per una nova excursió vertical. Democràtics em deixen escollir la via, així que m'aprofito de la seva generositat per rescatar de l'oblit alguna de les ressenyes que fa temps que volten per la furgo i és la Paret del Pont la que em cau en gràcia.


Ara que per ser sincera fins veure el croquis (nº 164) ni havia reparat en l'existència d'aquest contrafort de dimensions modestes, però prou apanyat per justificar-hi una visita. La curiositat venç la mandra, però com que hem quedat que avui és una jornada de “love climbing”, busco una via sense gaires complicacions per no alterar el karma de l'escalada.



La Neura compleix de sobres amb els requisits necessaris per passar una bona estona sense patir i compta amb l'al·licient d'haver d'anar col·locant algun que altre tascó per deixar els llargs ben endreçats.


Encantada d'haver d'escalar amb ferros a l'arnés em deixo guiar per la fissura del primer llarg i gaudeixo amb l'esperó del segon, per arribar al cim ben contenta amb aquest petit descobriment. 


I ara sí que la feina està feta, amb un parell de vies més a la butxaca retornem a la fressa de la carretera i cap al pantà, sorpresa encara com dues rutes tan properes poden tenir tarannàs tan diferents. 


** Diablillos, 70m, V+, Esperó Remacha, Sant Llorenç de Montgai

diumenge, 22 d'abril del 2012


Darrerament a la que em despisto acabo a Sant Llorenç de Montgai, que si fa mal temps, que si només tenim un parell d'hores, que si mira quina bona pinta fa aquesta ressenya..., però avui la culpa és d'en Josep que encara està fora de combat i em deixa venuda al millor postor. Per sort encara queden ànimes caritatives i acabo encordada amb la Carla i en Pere (Tutu) que s'apiaden d'una escaladora òrfena i m'ofereixen un cap de corda amb l'única condició de que els hi faci un munt de fotos. 


Em sembla un bon tracte i passem a ser un trio, evidentment com a convidada m'adapto a la via amb que els amfitrions pensen obsequiar-me i enfilem cap a aquesta ruta, tan distreta i desenfadada com el seu nom promet. Sant Llorenç té fama d'aproximacions molt curtes, però avui podem dir que ni tan sols existeix i el que sol ser una avantatge aquest cop resulta inconvenient, perquè el primer llarg t'agafa completament en fred i té una entrada on cal tibar amb gust i ganes.


Una placa d'aspecte un xic tenebrós t'obliga a equilibrar-te sobre presses romes, per sort un parell de bones fissures et donen la clau per trampejar el desplom. Curt, però intens, té un punt de malícia que fa que el pas surti al darrer moment quan ja no et queda cap més cantell per explorar.


Un cop sobre la placa la navegació és torna plàcida i sense més misteri que anar rere els bolts que et marquen decidits el camí que has de seguir. Un flanqueig d'equilibri trenca la monotonia del metall i un mur que es redreça mentre vas jugant amb bones bústies et deixa a la primera reunió. 


La segona tirada s'enfila per la dreta de l'esperó per un pany de roca vertical, però amb un tacte i uns cantells que són tot lo contrari dels anteriors. Ens delectem en una roca terriblement adherent i tan fissurada en totes direccions que fa inútil la tasca de buscar la millor pressa perquè totes són bones.


Els darrers metres tenen un punt d'emoció, de sobte roca vermellosa de pèssim aspecte i els bolts que van cap allà enfilant pel dret. Però no! amaga unes bústies que són una meravella i et fan gaudir d'aquesta verticalitat inesperada abans de rematar al cim de l'esperó. 


Ja està, no hi ha més, dos llarguets per entretenir-se una estona mentre la vista llisca sobre l'harmonia del pantà i el poble dormit als seus peus. Escalada de plaer, per dies mandrosos i sense complicacions que de tant en tant també van bé! 




**** Festa del Paca, 180m, 6a/Ae, el Peladet, Montsec

dissabte, 21 d'abril del 2012


Bé, ja està fet, m'he estrenat en una Festa del Paca i n'he sortit encantada! Ara que lo més important del post ja està dit em puc recrear en els detalls. D'entrada quan dius que has escalat una Festa del Paca la gent et mira amb respecte, aquest efecte s'aprecia millor si dius que has fet una via al Peladet, però resulta que quan el que has escalat és la Festa del Paca al Peladet l'escalada retorna a una dimensió més propera al comú dels escaladors. La clau d'aquest sumatori invers no és res més que som davant la via més assequible d'aquesta bastió ferreny i de ben segur la més “comercial” del mestre Paca. 


I no és que la via no s'hagi de treballar, però té el punt just de compromís, bona roca i grau clàssic, però real. Així que, benvinguts al salvatge oest! terra de ningú entre dues comarques que si d'algo van sobrades és de parets. 



No cal ni girar la vista per sentir-se aclaparat per la immensa tàpia de Terradets. Impressió que no semblen compartir el parell o tres de cordades que ja van per feina en aquest mur de dimensions gegantines, entestat a empetitir a tothom que s'atansi a les seves plaques forjades a plom. 


Nosaltres avui, però, estem sols i és aquesta solitud la que li acaba de donar el toc d'aventura a la via. Fa temps que li tenia ganes i aquesta impaciència es deu notar, perquè en Pere i en Josep hem cedeixen la primera tirada només veure que em començo a penjar tota la ferralla a l'arnès.



Cintes, friends, tascons, xapes recuperables, baguetos, estreps... ara sí que em sento una intrèpida escaladora, ja només queda inaugurar la festa! Els primers metres ja avisen que aquí no regalen res i si tens dependència dels bolts no ets al lloc correcte. 

  
Però com que no és el cas, em dedico a fer acrobàcies sobre el buit i un cop superat el sostre dedico una estona a col·locar alguna que altra peça, perquè la meva confiança en els cordinos dels ponts de roca i pitons és alta, però no cega.





Acabada la fissura cal agafar aire, perquè sortir en lliure després de la comoditat de l'artifo sempre costa, però no cal patir, un flanqueig sobre una roca tan bona que llima els dits em deixa a la primera reunió quan fa fa estona que he fet curt de cintes. 



Els companys es prenen el seu temps per arribar, però sospito que aquest sostre costa més de segon que de primer. Malgrat els pocs metres que duem la via té ambient, l'únic inconvenient és que a partir d'ara ens hem quedat sense el fotògraf oficial per donar-ne fe.



Els virus han pogut més que en Josep que rapel·la fins terra i ens abandona a desgrat. Nosaltres tampoc les tenim totes, sembla voler ploure d'un moment a altre, però com que a baixar-nos sempre hi ha temps seguim amunt. El segon llarg comença suau, però t'espavila ràpid amb uns passos d'adherència i fe que et preparen per la placa que ve tot seguit, senzillament antològica. 



Compacta, de relleixos arrodonits i cantells ínfims t'obliga a jugar amb l'equilibri per seguir-hi, encara no sé com, arrapada i malgrat el mal de peus i la incertesa vas amunt. Els caps de burí són el toc final perquè l'emoció no defalleixi. Vaja, el toc de gràcia que fan tant entranyable l'escalada clàssica!



El tercer llarg és més senzill, per compensar-ho té l'encant que cal equipar. Superats els primers diedres, un xic incòmodes per la terra i el rebrot dels matolls ens veiem recompensats per uns murs finals que voldries que fessin el doble de metres.


Verticals, sense manies, però amb unes regletes tan bones que costen de descriure, punxen els dits, mosseguen de tan contundents com són. La quarta tirada és curta, només cal decisió per tibar amb ganes de la bavaresa que talla el desplom i flanquejar airosament per sota l'esperó que amaga el diedre final. 



Fa estona que notem l'aigua a l'ambient i un vent insidiós presagia tempesta, però, tan sols queda un llarg, el darrer, el llarg del que totes les ressenyes parlen. L'aparença promet, el vermell d'una mitja xemeneia de parets polides és el primer que crida l'atenció, però cal posar-hi imaginació i ganes per encertar la millor manera d'encastar-s'hi amb tantes andròmines penjades de l'arnès.


Un cop hi ets, les presses amagades al fons de l'escletxa faciliten la tasca d'arrossegar-s'hi dignament i amb una mica de traça pots llaçar un pont de roca incòmode, però que asserena i així, finalment alliberat d'aquesta estretor, te'ns barra lliure per gaudir de la verticalitat que t'espera.


Un diedre magnífic, interromput per una munió de blocs que s'articulen en un breu desplom, atlètic, però amb presses tant bones que es confabulen per fer-te vibrar a cada moviment. De nou més diedre, resolt amb un toc d'inspiració i senzilla elegància que no fa més que multiplicar les bones sensacions que ens ha transmès la via.


I malgrat l'amenaça de pluja, la realitat del fred, el vent i la gana maleïm que s'acabi la Festa. Perquè realment és això una festa orquestrada amb enginy perquè la curiositat no decaigui i ens veiem abocats a descobrir pas a pas la bellesa variable i lògica d'aquest traçat. 


La visió de Roca Regina, però, consola i encara no hem acabat el darrer ràpel, que ja ens imaginem penjats d'altres parets. Definitivament ens estem convertint en addictes a la vertical, però vies com la d'avui justifiquen plenament aquesta dependència!


*** Recaderia Vertical, 150m, V+/A0 (6a+) Sadernes

dissabte 14 d'abril del 2012
Una de les coses positives d'aquesta crisis es que la "repartidora" d'ajudes publiques a tota mena de xiringuitus mes o menys sospitosos, es que ha tancat l'aixeta. Un dels que ha rebut ha estat el Consorci de l'Alta Garrotxa, del que una de les seves principals feines era barallarar-se, amb rao o sense, amb el colectiu vertical de la comarca. La falta de calers ha fet desapareixer el cos privat de vigilants i per tant han pres la decisio d'aixecar de manera provisional la prohibicio d'escalar durant aquest any per veure i evaluar en quina messura afecta l'activitat escalatoria als rapinyaires. Ja us ho dic ara... en res! no hi ha ni un sol ocell!. Una ocasio d'or per coneixer una paret  anhelada i que desconeixiem fins ara, els cingles del Guitarriu.


Res millor que anar amb els "locals" perque et desvetllin els secrets de les seves parets i les seves millors aproximacions i descensos. L'Alta Garrotxa mai deixa de sorpendre'ns, corriols, penyasegats, coves, rierols... Avui en Grau i en Palo en poc menys de 20 minuts ens deixen a peu de paret, aproximacio curta pero espectacular amb quer foradat inclos.




La idea inicial de tots quatre es enllaçar les parets a traves de la Pruneta Ensucrada, la de Les Cabres i acabar per la Sabina Mosquitera completant una integral ben maca i potent, pero ni la inestable meteo ni jo amb un fort refredat estem per grans alegries i mentre els companys segueixen corriol avall, nosaltres ens decantem per la gran classica assequible de la paret, la Recaderia Vertical. Aquest darrer pany de paret es el mes arrogant i vertical de tots i l'unica via que no es totalment vertical es la que hem escollit.



La via va buscant els punts febles de la paret obrint-se pas a traves de la vegetacio que gairebe no toquem a excepcio dels trams obligats de les feixes. La roca es marca de la casa, Sadernes 100% o sigui calcari excel.lent i l'equipament deixa cert regust "classic" on gairebe no trobarem res a faltar, a excepcio d'algun pito prescindible que ja no hi es.



A mesura que guanyem alçada, les bones vibracions per encapçalar el llarg no apareixen i Laura encantada de portar el cap de corda. Als nostres darrers llargs veiem apareixer als companys per la seva segona via, la de les Cabres, verticalitat i ambient assegurat!



Als tres darrers llargs ens caldra caminar i fer uns curts ensambles pel bosc penjat per poder assegurar correctament la sortida de la seguent tirada. La part superior es on cal donar la talla, pero la bona roca que trobem es una invitacio a gaudir a cada metre que avancem.


El darrer llarg trenca la tonica de la via i, si cal, es evitable caminant per l'esquerra. Força mes dur que la resta, roca de cantell arrodonit, trams desplomats i assegurances mes alegres i poc logiques que li donen un grau obligat de V+ potent i forces A0s.



Nou ensable fins a terreny facil, curt rapel en diagonal que ens deixa en una nova feixa boscosa i nomes resta desfer les nostres passes fins on hem sortit aquest mati, pero no veiem el trencant a temps i acabem dalt de la carena gaudint del superb espectacle de la tempesta que ens trepitja els talons.