" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** La barca de l'avi, 290m, 6a/Ae, Salt del Grill, Queralbs

dijous, 21 de juny del 2012
Avui soltici d'estiu, dies eterns i calids amb les seves respectives nits curtes i magiques, avui tocava fugir de la calor que truca amb força a la porta i que millor que marxar cap al Ripolles i el seu Pirineu modest, no deixem escapar el petit, pero important detall, on recomanen la tovallola en l'apartat de material util de la ressenya i de premi poder fem una de les primeres repeticions de la via (si no es la primera). L'inmensa majoria de escaladors quan remonten la Vall de Ribes es per enfilar cap a les nombroses vies a la Dent d'en Rosell, o una selecta i romantica minoria a les Roques de Tot lo Mon. Aquest cop l'inquieta cordada Tapia-Jover ha fixat la seva mirada a una senzilla (a priori) paret de gneis situada just a sobre del conegut Salt del Grill, situada en el transitat cami d'acces al refugi de Coma de Vaca. Una via que tot i la seva encaracio S.O. es ideal per l'estiu gracies a la refrescant brisa que baixa de les altes valls. De l'entorn que ens envolta mes va no parlar-ne... mes val gaudir-ho.


Part de l'encant d'escalar i bellugar-nos per espais naturals es comprovar els nombrosos vestits que es va posant i treien la natura depenent de la temporada i mes enllà de les modes fugisseres. Contrast total de records a aquesta raconada, on fa pocs mesos en plena onada de fred li havien fet una "accidentada" visita amb les eines afilades als peus i mans, avui serà la versió d'estiu i amb una mica de cautxú als peus ja farem prou.


Un regal d'aproximació des de la Central hidroelectrica de Daio que en pocs minuts de camí ben empedrat ens deixa al peu del refrescant paratge del Salt del Grill. I que millor que tornar amb en Grau que ens va tenir durant tanta estona amb l'ai al cor i que avui poc mesos mes tard ens confessa que escalar aquella cascada en aquelles inexistents condicions va ser una bajanada (una altre mes...)


Un punt vermell situat al mateix camí d'accés a Coma de Vaca es el punt de referència per iniciar la via, que des de el seu primer metre ja dona mostres del seu caràcter. Als pocs metres d'arrencar de terra trobem el pas mes dur sobre el paper, un diedre desplomat i tècnic que en Grau s'ho treu xiulant i nosaltres en A0 ho passem sense despentinar-nos. L'arribada a la primera reunió es ben singular, un gran roure que balla sobre el buit 




El segon llarg es preciós, un diedre mantingut i lleugerament desplomat on cal equipar la seva fissura al gust del consumidor, passat aquest, trobem un curt ressalt que ens sembla mes dur que el que acabem d'escalar, amb la sorpresa afegida que cal agafar-se a un bon bloc mòbil per poder fer la tibada final, compte!! si s'arrenca va a parar a la primera reunio o en el seu defecte sobre el camí. En alguns cantells trobem força terra i ens falla la confiança, lògic si passem al poc d'obrir la via i res que no solucioni una forta pluja. Nou roure acrobàtic i R!




A partir de la tercera tirada la via a la seva part central perd intensitat i caràcter, ara toca sortir mig caminant, mig grimpant per terreny gens obligat. Caminem despres per un petit bosc penjat i fins aqui ens durarà el relax.... La cinquena tirada va per terreny mes monolitic i on costa llegir el millor terreny a seguir, cal mirar-se be com aixecar-se de terra i despres tenim per endavant una escalada mantinguda amb cantells molt bons pero convenientment amagats fins el darrer moviment.


El penultim llarg, es un altre joia que s'inicia en un diedre que ens situa sota un gran sostre vermellos i que cal superar en aeria travessia pel seu punt mes feble i on trobem les assegurances cassolanes en el seu lloc precis. L'ambient a aquesta penjada reunio es fantastic i no podem fer res mes que treure'ns el barret davant la bona vista i gosadia dels aperturistes. 



El tracte es dos llargs cada un de nosaltres, pero Laura comença a ser gata vella en aixo d'enfilar-se i s'olora que hi haura regal de final de festa i li cedeix la corda calenta a en Grau, que l'accepta amb un sonrriure d'ample a ample. La darrera tirada s'inicia per un discret i mantingut desplom que superem en un exigent Ae. A la sortida en lliure cal donar la talla, es aquest pas el que dona el grau obligat a la via davant la imposibilitat de protegir o "guarrejar" fins a terreny mes amable, compte si portem un segon no gaire "fiable" per recuperar la darrera cinta i pedal.




En Grau fart d'arrosegar el Camalot del nº4 per tota la via l'acaba posant de manera testimonial en el darrer pas, o sigui que es prescindible (millor repetir el nº3 pel segon llarg). Fi de via i vistes impagables sobre el Freser que baixa neguitós i cabdalos sota nostre, bones vistes sobre la coneguda i transitada Dent d'en Rosell i suggerent per desconeguda l'encisadora panoràmica del vessant sud de les Roques de Tot lo Mon.
Bona via que hem gaudit moltissim, tant per l'entorn, l'encertada linia i l'equipament just que ens obligara a treure un cop mes el millor de nosaltres. Si a aixo li sumem un accès i descens gairebe regalat, estem segurs que es tornara una petita classica.


**** Paül-Gustau, 120m, V+/Ae, Ganivet de Diables, Montserrat

dimecres, 20 de juny del 2012


Fa un any va caure per primer cop una ressenya d'aquesta via a les meves mans i va ser veure-la i entrar-me ganes d'anar-hi. Un re-equipament assenyat t'estalvia la por que vaig passar a la seva veïna Reina-Sanchez que a banda d'un magnífic itinerari, de lògica absoluta et permetia vibrar en plena sintonia amb el rovell dels múltiples burins que puntejaven la seva pregona fissura. 


Avui han fet una neteja de cara a ambdues vies, però amb el bon gust de deixar material antic per donar caliu al tema i una mostra de les antigues reunions perquè ens fem una idea del temple que tenien fa uns anys. Així doncs, ganes de tastar-la no em faltaven, però ocasions sí.


Fins aquest dimecres en que de forma totalment aleatòria he acabat al peu del seu pedestal i molt ben acompanyada. De fet semblem una petita expedició disposada a assetjar l'agulla, al seu peu ens hi apleguem dues cordades buscant com encabir-nos en les exigües ombres d'aquest matí plenament estiuenc. 




Comença en Sergi, mentre jo vaig fent petar la xerrada amb els nostres companys, Guillem, Esteve i Martí, tres veterans escaladors d'esperit jove i tota la mestria que dóna l'experiència avalada per un munt d'escalades que ja voldríem nosaltres. Els passos són d'allò més finet, pressa petita i equilibri són les claus per resoldre aquest pany de simplicitat enganyosa.


La tirada és llarga i va virant suaument de l'esperó a la placa que no perd ni un àpex de la seva verticalitat, però guanya en generositat de cantells. Per compensar els seguros minven a la par que la concentració augmenta, regla de tres infal·lible perquè no et tremoli el pols abans d'arribar a la reunió, val a dir que un friend en una oportuna fissura hi ajuda notòriament. 



La següent tirada també és de les que requereix d'una dosi extra de convenciment per allunyar-se de la seguretat de la reunió ja que fins al primer bolt hi ha una excursió que fa del factor dos un company a tenir en compte. 


La ressenya no menteix quan diu que la dificultat no és excessiva, tot i així més val anar sense pressa i temptejant el terreny i un cop el tens xapat la via ens regala amb una fissura preciosa, fina com la fulla d'un ganivet i amb una ganda que t'obliga a tibar sense miraments d'aquesta llastra ben trobada.


Escales amb el cos ben enganxat a la pedra, per burlar la gravetat amb l'ajut d'uns cantells perfectament cisellats en aquest perfil de roca clara i compacte com pocs. La cordada de jovenets van fent via rere nostre, així que per deixar lloc a les reunions carrego tot el material i enfilo el tercer llarg, apte per a tots els públics. 



És a dir en lliure pels qui tinguin grau o artifo pels que gustin d'una opció més clàssica. Però abans de posar-me a pedalar haig d'afinar la col·locació per sortir-me'n en un pany on tots els cantells s'han fet petits de cop.


Amb equilibri i gairebé sense respirar em planto sota el petit sostre que marca l'inici de l'artificial. Aquest és prou entretingut, entre un munt de caps de burí, sortides mig en lliure i forats que apareixen allà on calen arribo a la tercera reunió acerant, però sense treure l'estrep i sense ni una cinta a l'arnés des de ja fa estona. 



Val a dir que en Sergi i la Nadege no s'han avorrit pas a la reunió i a part de conversa ens enduem de propina unes bones fotos d'en Guillem on s'insinua l'ambient que traspua l'esperó. Ambient que queda ratificat de ple a la darrera tirada on l'únic que tens als peus són els companys, buit i aire. 


Aquest cop sí que haig de treure l'estrep i de nou es repeteix la tònica de passos llargs, caps de burí a caçar i emocionants sortides en lliure que arrodoneixen una via que tot i modesta en longitud no desmereix en absolut el tarannà de les parets on és immersa. 


Però encara queda el millor de la jornada, el pas que posarà a flor de pell el nostre vessant més alpí, la travessa pel fil del Ganivet. Un passeig de funambulistes per un fil de roca cada cop més estret, l'espectacle és garantit. 



Malgrat tot, és pura aparença perquè si no us deixeu impressionar és tan senzilla com bella, un contrapunt perfecte per una via elegant en la seva senzillesa i perfectament definida per la netedat de l'esperó. Tan sols ens queda gaudir de les vistes sobre les vertiginoses parets que ens envolten, abans d'emprendre el retorn, un xic erràtic, per la sempre indefinida canal dels Avellaners. 


Ja a la fresa del camí principal girem la vista i és impossible que la mirada no caigui al perfil que acabem d'escalar. Encara hi veiem els companys batallant a la darrera tirada i no puc evitar pensar que de gran jo vull ser com ells!


** Abierto hasta el Atardecer, 95m, 6a, Serrat, d'en Muntaner, Montserrat

dimecres, 13 de juny del 2012


Aquesta és la història d'una via i dues mitges parts que ens van solucionar una tarda en que les ganes d'escalar ens van fer obviar un detall tan genèric com el temps. Genèric, perquè per més que no el vulguem tenir en compte al final és qui mana, però tan aleatori que fa que ens neguem en rodo a seguir l'arbitrarietat del seu dictat.


En conseqüència és fàcil que ens passi el que ens havia de passar: que arribis a Montserrat i plogui amb diferents graus d'intensitat en funció d'on s'hagi aposentat el caprici del núvol primaveral que ens ha tocat en gràcia. D'acord.... érem plenament conscients que teníem un alt percentatge de possibilitats que això passes, però les ganes d'escalar per més que les remullis no s'arronsen. Pla A, B, C i com no D, és a dir, anar al bar, però evidentment això és equivalent a una derrota i abans ens hem de convèncer de la impossibilitat dels nostres afanys.


És una manera com altra de dir que els tres, Sergi, Nadege i jo, a part d'optimistes som tossuts quan hi ha roca pel mig. Tossuts, però pràctics i com que les vies desplomades (pla B) són fora del nostre abast ens decantem pel Serrat del Muntaner, ben equipat, roca prou aspre per no veure's afectada per la humitat ambiental i raonable proximitat al cotxe en cas de retirada d'emergència. 





La deliberació de l'estratègia ha servit perquè la primera gotellada s'esvaeixi, així que ho interpretem com un senyal de que finalment el pla C té serioses garanties de viabilitat i enfilem el camí amb tot l'entusiasme que dóna la subjectivitat del raonament. A l'estar ennuvolat no cal patir pel vessant escollit (alguna avantatja ha de tenir la pluja, a part millorar la nostra capacitat d'improvisació) i ens anem a l'oest del serrat en busca d'Abierto hasta el Atardecer.


Més enllà de l'apropiada coincidència del nom, la via resulta més encertada del que el seu aspecte promet. Tres tirades que ens repartim com bons companys, per mi la primera, que et sacseja la peresa del migdia amb un mur de cantell petit i estudiada col·locació. La segona per en Sergi, una fissura difosa que s'arqueja fins un desplom breu i contundent i que és per merit propi el millor tram de tota la via. 


I la tercera per la Nadege, un darrer pany vertical que esdevé excusa per rematar la carena del Serrat del Muntaner. Hem començat amb màniga curta, però hores d'ara el cel és cada cop més fosc, recordant-no que és ell qui mana per més que nosaltres vulguem fer la nostra.



Rapelem, però la primavera és fèmina i per tant canviant, en el temps de vorejar el contrafort ja ha mudat de parer i ens regala amb una nova estona de sol que nosaltres aprofitem (com no) per enfilar-nos de nou, aquest cop al Petit Nil del Frare de baix. 



El primer llarg ja el vaig fer el juny passat i el recordo tan bonic que me'l torno a demanar. Els companys lluny de discutir em deixen fer que coneixen de sobres la meva afició als diedres i el parell que té aquesta tirada són per passar-s'ho d'allò més bé, el primer posant algun catxarro i el segon tibant d'una bavaresa impecable.



I com que el vent que ara ens està deixant gelats manté allunyats els núvols, saltem de nou a la paret del Muntaner per resseguir el Petit Guifré i no desmerèixer tan sonor santoral català. Bé, per ser fidels a la realitat, el record de la bonica placa de còdol petit i deliciosos foradets és el que acaba de decantar la balança al seu favor. 

  

Li cedeixo al Sergi el plaer de navegar per aquest pany ben trobat i em reservo el luxe de captar les millors vistes d'aquesta perspectiva extravagant sobre el Frare, de cop menut als nostres peus. Obviem el poc interès del darrer llarg i en un sol ràpel som de nou a peu pla, immersos en una llum que comença esllanguir fonent els colors del capvespre en la nitidesa d'un solitari perfil. 


Així doncs, podem concloure que el pla C ha cobert àmpliament les nostre més optimistes previsions, premiant-nos amb unes escalades breus, però engrescadores, petits tasts que concentren en pocs metres una alenada d'aquest Montserrat més meridional.


Per cert, queda pendent el pla A, però aquest haurà d'esperar un temps més venturós!