ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***** Haus-Estrems, 150m, 6a, La Momia, Sant Benet, Montserrat

diumenge, 14 de novembre del 2010

De nou quedem amb en Victor que te ganes de guerra, porta masses dies fent el friky pel Montsant i sap que amb nosaltres les xapes no brillaran gaire. Ell com sempre es fia de nosaltres i no te ni ideia on anem, l'ideia inicial es anar a buscar el sol de la cara sud i apropar-nos fins la mes mitica dels Plecs del Llibre, quan s'entera que gairebe tot va per plaques, ens fa fer una canvi de plans i si vol caldo, dos tasses! Acabem a Sant Benet, dirigint les nostres passes cap a l'evident xemeneia que conforma la Haus-Estrems.

Tant punt passem l'ermita-refugi, ens trobem aquest curios cartell i no sabem ben be si interpreta-ho com que els guardes i els amants de les vies esportives s'han posat seriosos darrerament en aquest desagradable tema, o pel contrari... si va pels agossarats com nosaltres que es poden fer "caquita" si optam per enfilar aquesta mitica ximeneia de la Momia.


A peu de paret, el traçat te una logica aplastant i desde aqui mes a prop, ja s'intueix que caldra batallar de valent el segon llarg. La primera tirada es d'escalfament que va a buscar un diedret una mica brut, trobo mes xapes de les que m'esperava a priori, tambe pot ser que d'aqui mateix tambe neixen diverses lineas. Es munta l'incomoda reunio en una amplisima bauma. I jo molt educadament li passo les cordes al company que avui no tenia ganes de plaques llises.... Mentres tant Laura li va desvetllant els secrets del llarg: -Veus Victor, t'has d'encaixar aqui dins amb compte de no quedar per sempre mes, despres escalar 15 o 2o metres sense cap assegurança possible i per acabar uns acrobatics passatges de 6a on cal apretar de valent...- i ell que es bon jan, amunt que marxa.


Be..., pero com deia el coronel Hannibal Smith del equipo A, -Me encantan que los planes salgan bien-. En Victor s'endinsa dins la ximeneia i no hia manera, queda clavat per tot arreu, per molt que ho intenta es impossible despegar del terra i al final opta per deixar motxilla, casc i es coloca tot el material en un lateral, total... per acabant fent un pas d'hombros i fer l'escalada per l'exterior a base de bones tibades, a messura que avança s'adona que aqui com a minim un Camalot del nº5 en amunt per poder protegir minimament la seva integritat fisica.

Es ara quan es recorda de la conversa que hem tingut mentres aproximavem, sobre com havien escalat els pioners aquestes vies fa mes de mig segle enrrera. Es ara quan ens demana que li lliguem un parell de troncs que hia al fons de la fissura i amuntamb ells que marxa, despres d'una llarga batalla d'encastraments aconsegueix que un d'ells s'aguanti, ho xapa i confia mes aviat pels seus efectes tranquilitzadors, que no pas efectius.

Uns metres mes amunt troba el primer parabolt i respira amb calma, ara toca escalar per l'exterior de la desplomada ximenenia, a traves de passatges molt finets de peus i sense cap "pirula" possible, tot i ser aquest tram mes dificil que l'inicial, ara gaudeix de valent, tant que es salta la seguent incomode reunio i marxa apurant la corda fins tercera que te bones vistes panoramiques.

Es força curios aquest segon llarg, cada un de nosaltres ho hem escalat ben diferent, Victor tibant fort per l'exterior, i jo que soc el mes ample dels tres he optat per entrar al maxim dins la ximenenia, la progressio ha estat claustrofobica del tot, pero tambe es cert que tens una gran sensacio de seguretat, es tant dificil avançar 1 centimetre amunt com caure aquest avall. Per la seva part Laura ha escollit el cami del mig, aixo si.. el peatge a pagar ha estat deixar tot el material prescindible a la reunio i aixo ens obligara a rapelar per on escalem.

la seguent tirada es força diferent, una travessa aeria i lluminosa amb boniques vistes i gens assegurada pero que les fissures que anem trobant ens van donar vidilla i al final es torna un llarg antologic, Laura s'olora que aixo sera una cirereta i ella que s'ho queda!


Aquesta tirada tambe la hem allargat tot allo que ens ha donat la corda, pero no es gaire aconsellable, ja que en aquesta part superior de la Momia, l'agulla cada cop te menys diametre i al anar flanquejant la corda te molt fregament. Just aquell tram que no podiem veure desde la reunio, es desvetlla com una autentica preciositat de llastres i llastretes enganxades no saps ben be com, on el seu escas equipament t'obliga a no encantar-te gaire de les boniques vistes d'ocell que es gaudeixen desde aqui.

La verticalitat a cada pas que fem va cedint una mica mes, pero tambe les xapes i es ara que cal afinar la vista i l'imaginacio, tambe val a dir que aquesta genial roca es una fidel aliada nostre. Poc a poc el assolejat dia ha anat deixant pas a fosques nuvolades i amb elles un desagradable vent gelid que ens recorda tota l'estona alla on tenim els tallavents, o sigui un centenar de metres per sota els peus, per tant avui no es dia de celebrar cap cim, ni gaudir de les vistes. Dos llarguisims rapels i ja hi som on erem aquest mati, aixo si.. ara amb una mitica ximeneia benedictina a la butxaca.


Via molt recomanable, sempre quan es tingui el grau ben assolit i sobre el tot el cap ben fred (o completament perdut...). Qui tingui algun amic amb camalots del 5 al 7 aquesta ruta es una bona excusa per fer-se el xulo passejant-los pel pesebre que s'ha convertit aquest monestir, sereu els protas de tots el Japos!

***** Directa Estel, 290m, 6a, Roca Gran d'en Ferrús, Serra d'Ensija, Berguedà

dissabte, 6 de novembre del 2010
Directa Estel, Roca Gran d'en Ferrús, paret de la Gallina Pelada, Serra d'Ensija... directa Estel, Roca Gran.... aquest és el meu particular mantra que vaig recitant mentre aproximem a la via, en un ingenu intent de no pensar en la resta d'informació que dóna la ressenya, especialment la part que diu: via exposada i compromís molt alt. Tant és, a la que portem un quart d'hora caminant el bosc s'obre i la paret ens ve a trobar. S'alça insolent, boicotejant sense compassió tota la meva teràpia de mentalització que en un moment se'n va a norris i em quedo senzillament bocabadada.

La directa Estel, s'enfila per l'esvelt Pilar sud, evitant (per sort) les plaques compactes i desplomades de la zona central de la paret, tot i així venim ben preparats amb tota l'artilleria en previsió del que ens puguem trobar ja que a part que la via està molt poc equipada, poca cosa més sabem.

Les referències, però són bones ja que les males llengües diuen que es tracta del millor conglomerat del pre-Pirineu. La via comença en la vertical d'un gran pi, informació no gaire útil enmig d'un bosc, el que sí que esvaeix els dubtes és la rústega inscripció en memòria del seu aperturista, l'Ignasi Cisa en solitari, de nou ens traiem el barret davant els clàssics.

Un cop feta la tasca més bàsica, trobat la via, toca passar al següent punt del dia: com ens repartim els llargs? El que està clar és que els claus són el tercer i quart, els dos bastant obligats en el 6a i la resta bastant de cinquè, llevat del segon que és V+. Doncs vinga, els dos primers per en Josep, els dos següents per en Víctor (que ja portem masses dies sense fer-lo patir) i la resta ja es veurà que no vull crear falses expectatives ( la teràpia d'auto-convenciment està fent el seu curs).

En Josep s'apresa a complir la seva part del pacte i enfila per la placa tombada en busca de la fissura on un solitari pitó testimonia que per allà hi va alguna ruta. Aviat tenim una primera impressió del que serà la tònica de la via, mirar una i altra vegada la ressenya fins creure que anem per bon camí i sortir a navegar en aquest mar de còdols difícil d'equipar.

El segon llarg comença amb un conciliàbul, dreta o esquerra, miris on miris no veus res, però el més semblant al diedre que marca la ressenya és la fissura descomposta que s'enfila ben vertical a l'esquerra de la reunió. Amunt, amb compte per no caure i després d'una bona excursió apareix un burí d'època, bé sembla que l'estem encertant, així que superat el primer moment d'indecisió, la resta ve sol, gas i amunt!
En Víctor pren el relleu, té pel davant un mur vertical i de presa generosa i aquest cop el recorregut sembla evident i un parell de burins sota un petit desplom donen fe de que allà estaran els passos més difícils.

Poc a poc copsem el tarannà de la via, en els trams claus alguna cosa hi haurà, però després toca escalar ben atent a no perdre l'itinerari i aprofitar la més mínima fissura o forat per assegurar, que són ben escadusseres.

De segons resseguir el camí que marca la corda també té la seva emoció, perquè els flanquejos esdevenen obligats i les reunions requereixen un acte de fe en els burins, auxiliats de tant en tant per un pitó salvador.

El quart llarg és el més exigent de la via, mantingut, sobre roca increïble de cantells petits i aspres, de verticalitat absoluta que s'arrapa a la paret com una segona pell mentre vas guanyant-li terreny al vertigen.

Un llarg preciós, que li requereix un plus de concentració a en Víctor que, per sort, va sobrat de motivació. Quarta reunió i toca relleu, és el meu torn i si a l'inici de la via tenia dubtes, a hores d'ara continuen, perquè enganyar-nos! Però la via té certa lògica i la roca és prou seductora per animar-me a enfilar el diedre que marca l'inici de la cinquena tirada.

Ara em toca experimentar a mi la sensació de navegar per plaques sense saber del cert si vas pel bon camí, però la intuïció i la ressenya són bones conselleres i me n'acabo sortint sense gastar més adrenalina del que seria aconsellable. Tant que al final m'animo i tiro amunt ben feliç. Ara que no tot pot ser perfecte i m'haig de barallar amb un diedre ple de matolls que em requereix una feina extra de jardineria, però per ser justos també s'ha de dir que el flanqueig inicial és una alegria, sempre que t'agradi el pati, és clar!

De totes formes, aquest deu ser l'únic llarg de la via on no tens excessius dubtes a l'hora de decidir per on tirar perquè la placa commemorativa que hi ha a la reunió és difícil d'ignorar. Sigui com sigui, ja ens queden pocs metres per acabar i sense el més mínim remordiment li birlem el parell de llargs que queden a en Víctor sense deixar-li opció a rèplica.

Primer puja en Josep, enduent-se com a premi un parell de plaques que a aquestes alçades de la via són tot un regal, verticals, cantelludes i fins i tot amb dos burins de propina!

Jo no tinc tanta sort i el darrer llarg acaba essent una llarga excursió arrossegant la corda per l'aresta cada cop més descomposta, però amb unes vistes sensacionals i el pit que s'eixampla al mirar avall i veure el camí recorregut. Només quan pleguem trastos i iniciem el descens me n'adono que fa estona que una curiosa sensació de lleugeresa em fa apressar el pas.

Em resulta familiar, és una combinació d'alegria, sorpresa i alleujament per haver escalat una via llargament esperada. Ha estat com l'imaginàvem, com ens l'havien descrit i molt més, perquè l'exigència i compromís de la ruta és paral·lel a la seva bellesa, salvatge i solitària. Així doncs, per més que diguin i no ens entenguin en dies com avui no puc deixar de pensar que els escaladors som gent afortunada!


**** Redrum, 275m, V+/Ae, Cap del Ras, Ager

dissabte, 16 d'octubre del 2010
Avui ens dirigim a unes parets que gairebe no coneixem, les de Cap del Ras a sobre d'Ager. Avui es un dia de retrobaments, hem quedat amb en Javi de Zaragoza per acabar de perfilar la gran moguda que tenim previst pel proper finde aqui a prop (al final la mala meteo ens va xafar la guitarra...), amb ell tambe arribem 4 o 5 cordades d'aquelles terres que estona mes tard invadiran la paret. Entrem força tard degut a que una espesa boira no convida gaire a enfilar-se, cap de nosaltres coneix be el peu de via i ens d'orientar a crits amb les altres cordades en mig del nuvol pixaner.

Un cop situats a l'evident i vertical fissura d'entrada, al nostre costat trobem a la Lux i en Gatsaule, que fa una estona hem conegut al bar, es força curios aquest mon blogger, on sempre abans coneixes a fons l'activitat que fa molta gent i poder despres d'un llarg temps poder coincideixes a un peu de via o al bar i sembla com si l'amistat vingues de lluny. I poder just per aixo m'avisa que em prepari en aquest primer llarg que tinc per davant, peleon i que no te res a veure amb la tonica de la resta de via que tenim mes amunt

una genial fissura vertical amb petits passatges de placa que no dona treva fins l'aeria reunio, un llarg que gaudeixo moltisim a pesar que els braços quedan a caldo amb aquest comencament tant explosiu. Darrera ve Javi amb Carla i es quan es veu tot l'ambient de la tirada a traves de la fissura, llastima que Carla te fobia a les travesses i es clar... al veure el tercer llarg, avall que marxem!

La seguent tirada es tambe molt vertical i despres de fer un curt cop d'ull, Laura de nou en torna a sorprendre, mentres en roba el material que s'ha colocant al seu arnes disposada a fer-ho ella.
Doncs res... no li discurtire! canto, lajas, bavareses a dojo, tot un festival fins la reunio!

I arribem a la mitica travessa del tercer llarg tant fotogenica i coneguda, portada de unes quantes guies verticals (viva l'imaginacio!). els passatges mes finets son nomes començar, despres tribem una allargasada fissura de mans que ens dona una confiança total a pesar de l'alegria entre xapes. Ben mirat ja podem baixar, l'objectiu d'avui era fer-nos aquesta foto, missio complida!

Pero be... ja que hi som seguirem una estona mes, no?, ara sortida sobre una fina placa que li obliga a Laura a treure els pedals per fer un parell de passes i despres segueix l'espectacle per un diedret fins muntar la seguent reunio.

el festival de la fissura continua, ara una roca abombada ens regala una bonica bavaresa invertida no gaire complicada a equipar al gust del consumidor. Passat aixo la via ja podria acabar aqui, ara el tarannar canvia radicalment, primer un llarg tram de rampa de tramit i despres la superacio de varis sostres que ens exigira una mica de pedaleig

A la setena tirada, just abans dels sostres cal canviar el xip per complet, passatges de finura, adherencia i sobre tot el cap fred per navegar entre les assegurançes tant separades con estan aqui,3 expansions en 35 metres on cal escalar de veritat despres de venir del festival del canto!

A les darreres tirades ens caldra superar petits desploms, ballant sobre bolts que es belluguen i algun camalot que tambe pateix parkinson. Precios darrer llarg on els darrers metres de nou tornem a gaudir de generosa presa, tant bons agarres que gairebe algun ens fa un tall als dits. Durant tota l'escalada hem anat escoltant els comentaris de totes les cordades mañes que han invadit la paret i sense necesitat de ressenya que ens hen fet una ideia força exacta del tarannar de cada via veina.


Mentres recollim i baixem no podem de deixar de contemplar aquesta allargassada muralla i tota la feina que tenim per endavant per anar descobrint poc a poc els seus petits tresors amagats, ni mes ni menys com aquesta preciosa via que acabem d'escalar.


Ara la foscor arriba d'hora i les nits son llargues, que seria del gremi vertical sense aquest moments tant agradables de sopar mentres expliques batalletes i fas mil projectes amb els amics envoltats de cervesses...

**** Ferrada de les Agulles Rodones, MD, els Carcaixells, Santa Cristina d'Aro

divendres, 22d'octubre del 2010
Avui tinc el dia lliure i a l'Enric que es deixa enredar per anar a fer alguna coseta, ara que per ser fidels a la veritat no es fa de pregar gens ni mica i ni tan sols pregunta on anirem, es refia completament de mi. Així li va, amb l'excusa de que està al costat de casa seva acabo portant-lo a una de les ferrades més llargues i exigents que he fet.

Però no hi ha cap problema perquè l'Enric és tot un expert i aquesta és ja la seva segona ferrada! Això li passa per no preguntar, tot i així crec que en va sortir prou content, tant que jo diria que encara repetirà en una tercera ocasió i això si que és moral!

On anem, doncs? A la ferrada de les Agulles Rodones, encertada, llarga i atlètica, perfecte per agafar soltura rapelant, creuant ponts de mico, tibetans o el que faci falta.


Val a dir que tot i ser una ferrada cal anar lleuger en maniobres i tenir certa soltura en trams desplomats, doncs el camí acostuma a tirar pel dret, buscant descaradament els trams més verticals sense fer-li fàstics als desploms, per ni parlar de la diversió que suposa haver de fer bones tibades, però cap avall.

Trobarem tot tipus de material que ens guiarà en la nostra excursió per aquestes assolellades parets: els omnipresents graons, cables tensats per sobre el buit, maromes generoses, cadenes discretes i lleixes, cantells i relleus rocallosos amb que jugar.




Sembla mentida que algú hagi sabut treure tant joc d'unes parets amb aparença tan modesta i és que aquesta ferrada no us meravellarà pas per la seva alçada i la sensació de buit als peus, sinó pel seguit de passos aeris, incerts i exigents que enllacen una agulla rere l'altre en aquest petit racó de món que són els Carcaixells d'en Dalmau.



Per cert, l'Enric en sortí encantat i absolutament sorprès de tenir la diversió tant a prop de casa i no haver-la descobert fins ara. No, si al final fins i tot farem alguna cosa de profit amb aquest noi i és que de moment apunta maneres!