ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Josephine, D+, 5b, 1000m, Dent d'Orlu (cara sud), Ariege

dijous, 18 de juny del 2009
Hi ha perfils, parets, traçats... que des d’un primer moment et captiven i només penses en quan tornar i poder escalar-los, ara bé, la sort sovint és esquerpa i per una o altra raó acabes no podent atansar-te a la paret cobejada. S’estableix així una curiosa combinació entre anhel i impotència que acaba essent una mica frustrant, però si alguna cosa t’ensenya la muntanya és a ser pacient, però si no desistim acabarem obtenint la nostra recompensa.

Aquesta vegada hem estat afortunats, la nostra espera ha donat fruit i anem a treure’ns l’espineta que teníem clavada des de la nostra primera visita a la Dent d’Orlu ara ja fa dos anys. Després d'una aproximació llarga, dreta i un xic perdedora donada l'exuberància del bosc i la poca freqüentació d'aquest pany de paret, per fi estem encordant-nos al peu del magnífic amfiteatre que és la cara sud d’aquest bastió rocós. No les tenim totes: la meteo dóna pluja a partir del migdia i la nostra experiència ens ha ensenyat que, per bo o per dolent, MeteoFrance no sol equivocar-se.

Tocarà espavilar-se, sobretot si tenim en compte que la nostra via té mil metres de recorregut i la retirada és força complicada ja que el traçat va força en diagonal en busca de l’itinerari més senzill, serpentejant en aquest gegantí circ de parets de pedra que s’aboquen sobre nostre comminant-nos a un silenci respectuós més propi de les grans catedrals que d’aquest indret solitari. Ja ens agrada, però, la sensació de descoberta que traspua el lloc, per nosaltres tot és desconegut i tenim molt camí per recórrer abans d’arribar a la familiaritat del cim. Intento no fer cas del pensament recurrent que ja fa estona que em ronda: potser no és una bona idea embarcar-nos en una via tan llarga amb la previsió de temps que tenim, però és que ja portem dues retirades d’aquesta paret per culpa de la pluja i avui és l’únic dia que donen bo en el que resta de setmana. Ara que, essent objectius, tenim un parell de factors que juguen amb força a favor nostre: la via té una dificultat més que assequible i aquest cop sí que duem ressenya (tot i que en l'aproximació ja ens hem perdut i hem fet una bonica excursió per feixes de bosc penjades fins el peu del Pilier Sud, en fi, per la propera ja sabem com s'hi arriba, no hi ha mal que per bé no vingui!).

No tinc temps per masses cabòries, en Josep, impacient com sempre, ja està corrent paret amunt i amb les presses s'ha saltat la primera reunió i ha tirat recte amunt per la via Ithaque enlloc de desviar-se a l'esquerra tot i que ho marquen i remarquen les dues ressenyes que duem. En fi, surto a l'ensamble, li faig veure l'errada i amb una combinació de maniobres un xic estranyes acabem els dos a la reunió correcta. Aquest cop donem una ullada més detinguda a la paret i és que la via no està excessivament assegurada i això fa que tot i no ser difícil hagis d'anar amb cura i navegar una mica per aquest mar de plaques en busca de l'itinerari encertat.

La via pròpiament dita, solca la paret en 22 llargs que ens deixen a la famosa Taillante i després manquen quatre llargs poc o gens equipats per l'aresta i crestejar fins el cim de la Dent, fàcil oi... i ràpid, esperem! Anem per feina, la ressenya és orientativa perquè, més que fer tots els llargs, escalem apurant els seixanta metres de corda, fent alguna sortida a l'ensamble i muntant reunió allà on podem. Ens trobem bé escalant, a la que hem tastat una mica aquestes plaques poc verticals, però escadusseres en presses, agafem confiança i els metres cauen ràpidament, els primers deu llargs són un llarg flanqueig a l'esquerra, penjats sobre el tètric couloir du Capucin fins enllaçar a una mena de depressió al mig de la paret que evita de forma intel·ligent els trams veritablement verticals aptes per escalador força més avesats que nosaltres.

Tenim per davant vuit llargs en diagonal, ara a la dreta, per aquesta mena de canal penjada al bell mig de la paret, per on encara s'escola l'aigua del torrent que ha polit les seves parets fins arribar al jardinet penjat als peus de la verticalitat horitzontal de la Taillante.

L'escalada d'aquest immens tobogan és un xic monòtona, però no passa el mateix amb l'entorn, grandiós, magnífic... a mida que pugem ens sentim diminuts enmig de la solitud grisa d'aquest circ de parets altives, però que curiosament, ara, esdeven íntimes i properes per nosaltres. No ens molestem a buscar presses inexistents sinó que explorem relleus invisibles en busca de la major adherència i escalem a l'uníson, portem un bon ritme, però no volem perdre temps, el dia ara per ara és radiant, però no ens en refiem. Arribem a la part alta de l'ampli embut de la canal i fem un breu descans, còmodament instal·lats a la feixa de vegetació que s'amolla sota la talaia de la Main, impertèrrit sentinella que barra el pas a qui gosen apropar-se a la Taillante.

Mirem amunt, hem d'anar-nos a l'esquerra i escalar per on el corredor s'encaixona amb la paret que baixa del cim, quatre llargs de placa un xic més verticals que els anterior i que gaudim a fons, doncs l'aresta, la Taillante és a tocar i tenim ganes d'abocar-nos al buit que destil·len els seus vessants. Ja hi som, és tota per nosaltres, inconfusible, absorbent... el vertigen fuig paret avall, perdent-se en la verticalitat que s'esmuny als nostres peus.

No ens deixem enredar per la màgia de l'entorn i guaitem quin és el millor punt per on anar a guanyar l'aresta. Un llarg curt i feixuc, típicament ariejà, d'escalada per nerets ens deixa sota la línia de la cresta i encetem un bonic diedre que ratlla la paret fins morir al perfil cobejat.

L'escalada és fa evident i en un parell més de llargs solventem les darreres dificultats de l'aresta i crestegem cansats, però contents fins el cim de la Dent d'Orlú. Hem clavat l'horari, són les dues i mitja i hem escalat la via en poc més de sis hores, però no tenim temps de recrear-nos en les vistes, ni en l'alegria del cim, els núvols són fidels a la seva cita i corren veloços pel cel, tapant ja el sol fins fa no res alegre i brillant.

El dia s'enterboleix i exigim el darrer esforç a les nostres cames cansades, la baixada és llarga i no la coneixem, cada cop estem més convençuts que ens mullarem abans d'arribar a l'aixopluc de la furgo. Però avui tenim la sort, la bona fortuna o com li vulgueu dir del nostre costat i quan arribem al coll de Brasseil, punt on es separa el nostre camí de la ruta normal força més curta, però que ens deixaria a l'altre vessant de la Dent, ens trobem una simpàtica parella d'escaladors francesos que venen d'escalar la cara est i no tenen cap problema en apropar-nos a les Forges d'Orlú on tenim el nostre camp base. Dit i fet, baixem per la normal, fugint d'un cel cada cop més gris i arribem al cotxe just quan la tempesta ens dóna la benvinguda. Ja a recer de la pluja ens sentim afortunats, la Dent ha estat amable i ens ha deixat descobrir algun dels seus secrets, el problema és que nosaltres mai en tenim prou i ja hem albirat una nova línia que ens ha robat el cor, esperem que aquest cop no es faci esperar tant!