ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Escarra - Muxart, 435m, 75º/M4+, Canigo

dijous, 28 de desembre del 2011

Tenim l'estranya habilitat d'anar sempre a fer alpinades a darrera hora, sovint aixo es torna en condicions massa justes o precaries. També te altres inconvenients.... Feia varies setmanes que els "espies" ens deien que el Canigó estava de luxe, tot a piolet tracció,  pero sincerament em feia una mandra total remuntar en cotxe aquella inacabable pista. La gent insistia i l'hivern no acaba d'arribar a enlloc, doncs cap a el Roselló que enfilem! Resulta que entre el 15 de desembre i el 15 de maig tots els accessos motoritzats a aquest massis quedam barrats des de les gorgues del Llech, o sigui gairebé 20 quilometres a peu per superar en 4 hores els 1600 metres de desnivell que tenim fins el refugi lliure de Cortalets, no vols caldo, dos tasses!


El Canigó tot i el seu aroma mediterrani te una vessant est amb molt de caràcter que encara es realça mes, un cop la neu cobreix les seves parets. Ens acompanya en Xavi i tots tres enfilem cap a l'altiu circ que conforma el Pic del Barbet i Canigó, aproximant ja podem comprovar que la neu esta de luxe per caminar i ser escalada, la ruta que tenim al cap es una de les mes clàssiques de la paret a l'estiu, la Escarra-Muxart i que ara a l'hivern conforma una elegant goulotte en la seva primera meitat.



Els primers llargs es una successió de ressalts en trams sovint encaixonats i que en poca estona dona molt d'ambient a l'escalada. Anem trobant forces pitons i aixo ens despista una mica a l'hora de fer les reunions, (a la ressenya hem posat la solució correcta) i a vegades aquestes ens queden col.locades a llocs una mica exposats e incomodes.






El quart llarg te el pas clau de la via, que sense ser excessivament difícil li afegeix el punt de pebre necessari a tota escalada, es l'unic lloc on no trobarem continuïtat de neu i cal escalar per roca vertical uns 3 o 4 metres a traves d'una estreta xemeneia, molt bona d'equipar i de pujar fent ganxejos de piolets, per acabar sortint per una elegant llengua de neu endurida.



A partir d'aquest passatge la tònica de la via canvia totalment, ara toca avançar per amplies i llargues pendents on la dificultat esta en poder col.locar alguna assegurança decent per permetre avançar a l'emsamble amb un minim de seguretat. L'escalada no es difícil en cap moment i l'ambient que tenim sota els peus tampoc es gens menyspreable i mes en aquestes condicions de neu dura.





Una curta cascada trenca la tònica regular d'aquest segon tram i fa que tinguem que improvisar algun llarg de corda. Al sortir d'aquesta, el mes difícil es poder muntar una reunio digna de la seva funció, fissures cegues, roca trencada, gel de pocs centímetres, toca espremer l'imaginacio i confiar en els companys. El mític Canigo ja es veu a tocar, una darrera rampa per terreny indefinit, mes difícil del que sembla a priori els seus darrers metres i en no res ja tenim caçada la petita creu que dona acces a la bretxa Durier, i que es troba pocs metres per sota del cim.






Despres de tantes hores a l'ombra podem gaudir dels efectes balsàmics del sol de mitja tarda, pero sobre tot gaudim d'unes impressionants vistes al nostre voltant, el vent i el potent anticicló d'aquests dies ens regala una panoràmica superba. La vista marxa a les muntanyes conegudes i estimades Montseny, Sant Llorenç, Montserrat.... Escalar amb els piolets a la ma, amb el mediterrani gairebé a tocar no deixa de ser un petit luxe difícil d'explicar.



Des de el cim i durant tota la jornada, no hem deixat de mirar amb ulls libidinosos, l'arrogant paret oest del pic del Barbet. Moltes de les seves rutes de roca s'han transformat en goulottes exigents de neu i glaç que resten a l'espera de cordades motivades, solvents i que sapiguem arribar a temps.



El que te que ser una bucòlica i contemplativa baixada per una senzilla via normal d'estiu,  ara cal parar molta atenció al estret cami que serpenteja l'aresta. Preciosa i sorprenent via a un massis totalment oblidat a l'hivern. Ruta per gaudir sense patir en excés si la trobem en aquestes excel.lents condicions de neu endurida.


Aixi ho hem vist nosaltres:


7 comentaris:

Mingo ha dit...

DEunidó entre aproximació i ruta es veu molt maca. Moltes felicitats.

josep i laura ha dit...

Mingo, una escalada ho es tot, aproximacio, ruta, bellesa, sensacions i records...
Efectivament, una via molt xula i singular.

salut, alegria i fred!

albertganxets ha dit...

quin ull bandarra, no se te'n escapa una...

Sou una font de coneixements inesgotables!!!

apa companys, a seguir

josep i laura ha dit...

Albert, es difícil que s'escapes aquesta amb l'hivern que estem tenint i mes si tens en compte que des del novembre Infohielo anava ple de gent que s'havia atansat a aquest pastisset.
Si estas disposat a caminar, a la cara oest del Barbet tens sorprenents reptes a la teva alçada que esperen una primera. Ens veiem crack!

Montse Molano ha dit...

Carai, eren 1600m d'aproximació!
Ja deia jo que em feia una mica de pal tornar a intentar-ho. Nosaltres havíem pujat per un camí ben maco que passa pel Roc Mosquit i baixat per la interminable pista.
Veient les vostres fotos en dona enveja sana. Una activitat remarcable per a finalitzar l'any!

Gatsaule ha dit...

Que bona que es veu!! Sou realment incansables, enhorabona!

josep i laura ha dit...

Montse, saps.... eres fins fa poc l'unica persona que coneixia que havia tingut el valor d'arribar fins alla dalt, que callat t'ho tenies punyetera!

Gat, va ser un agradable descobriment el Canigó.
Incansables...? doncs diumenge comença el festival!

Apa Bones escalades i riures!

Que ningu ha demanat als reis neu i fred??? colla de republicans!!