" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Esportiva de tardor, Coll de Nargó (Alt Urgell)

Dissabte - dilluns, 3 a 5 d’octubre de 2020


Inesperat... roca, ambient, vies, sensacions! Per una vegada Coll de Nargó no és lloc de pas sinó eix del viatge. Sector d’esportiva de tota la vida que encara no havia tastat i sorprèn per qualitat i bellesa. Escalades sota l’empara de cels de tardor que encaixen a la perfecció amb aquestes parets de gris antic que dicten l’ordre de nous moviments.



Aprenentatge intens que sacseja una curiositat desconeguda, la del gest, la de voler saber com serà un pas i roca que, tot i les mans a les que ha ensenyat, conserva tota la força. Un mateix cordal agermana murs de caràcter tan diferent que no queda més remei que escalar-los per indagar-ne el motiu. Observo fascinada la naturalitat amb que el calcari dóna pas al conglomerat fusionats en una única muralla de múltiples possibilitats.



Seguim... núvols, fred, estones de mirar amunt pendents del moviment de la corda, hores rere línies breus i intenses, vespres de riure i amics, tot suma en aquest caliu fet d’esforç i bons moments. Per sort, la serenor de les vistes aporta una placidesa que atenua tant de fanatisme vertical!



Notes d’interès vertical: Les parets s’alcen sobre el poble mateix, important el plural, perquè parlem de tot un seguit de contraforts que allotgen diferents sectors amb una varietat de vies que dóna feina per vàries visites. Calcari per tots els gustos, la major part de parets estan orientades a sud, el que les converteix en reducte de dies freds amb el sol com aliat.


Tastarem tres zones diferents, comencem per Bel Canto, gairebé les primeres parets amb les que ens topem, aparquem al dipòsit mateix i les tenim al capdamunt, lleugerament a l’esquerra d’un petit coll (15min). Vies no massa llargues, d’una vintena de metres la majoria i assegurances justes, potser això explica la tranquil·litat del sector en comparació amb el veïns Pell Roja i Dipòsit.



Predomini de plaques, adherència i gotes d’aigua, la roca és bona, però de cantells menuts i tacte a vegades incert, ens fa anar ben concentrats. Passos puntuals inesperadament durs per la tònica de la graduació de la línia (ampli marge en el concepte sisè grau). En sortim contents, però una mica desconcertats pel tarannà del sector.


El segon dia és el torn de la Paret del Coll Piquer, un autèntic encert pel que buscàvem, un bon grapat de vies al voltant del sisè, llargues (25m-30m) i mantingudes en el grau amb roca que malgrat algun pas polit als trams vermellosos dóna la confiança necessària perquè l’adherència sigui part important de l’escalada. Assagem tot tipus de moviments, trams atlètics i d’altres que requereixen gest i equilibri en perfecte alternança perquè no falti varietat.




Ben equipades i amb la curiositat que cap a la dreta del sector els murs són de conglomerat fusionat en una matriu de calcari, exotisme garantit en l’escalada i moviments nous. Si aparquem a l’esplanada dels Titolos la paret ens queda just a la dreta, en cinc minuts estem escalant.


El darrer dia aparquem de nou als Titolos i anem a un de les parets més allunyades de tot Coll de Nargó, el sector Tranquil, nom ben merescut i garantit per la llarga aproximació (40min). Situat a l’esquerra de la paret del Grau, cal que la voregem sencera (camí marques grogues, no discorre per peu de paret, va pel bosc de la base) prenent com a referència el característic sostre del pany de muralla que correspon al sector Tranquil i que tanca la paret per l’oest.


Sorprèn per lo diferents que arriben a ser les vies entre sí, murs de conglomerat, alguna línia de fissura i unes plaques perfectes de calcari gris on lluir-se en adherència i improvisar tècniques noves de diedre. Gaudim de vies ben llargues (20m - 40m), assegurances correctes per fer escalar, però on toquen i una perfecta solitud que fa les vistes sobre l’Urgell més boniques encara. Tres dies fanàtics d’escalar, descobrir i voler-ne més. Esportiva de qualitat i bona onda!


companydeviatgeiatzars:Lau

*** Esportiva de llevant, Serra d’Oltà (Calpe), Alacant

Dissabte, 26 de setembre de 2020


Tota una setmana amb la guia de la Costa Blanca a les mans per, de sobte, convertir-nos en inesperats protagonistes de la seva portada (Taichi per l'ocasió). La voracitat del vent ens ha foragitat de les parets més altes, però la improvisació ens porta a la serra d'Oltà, reducte de pins i garric que ens deslliura de l'excés de ciment que envolta Calpe.



Una atractiva cinglera corona la modesta alçada de la serra i tal com promet la guia hi trobem un discret sector d'esportiva amb poques, però selectes línies. Delicatessen que et fan apretar fins que la pell dels dits o la força dels braços diu prou. Plaques, desploms, xorreres... tot hi té cabuda en aquests murs que el mediterrani fa fotogènics sense importar-ne l'angle.




Fascinats per la pau de l'entorn, l'escalem. Ens adaptem al que les parets demanen i juguem amb la seva morfologia que ens fa explosius o tècnics segons el pas, tots els contrastos són lícits. Cau la tarda amb tanta calma que a la llum li costa marxar, però la frescor avisa que és hora de plegar cordes. Reticents, ens acomiadem d'aquest reducte vertical que hem fet propi per unes hores, un nou lloc al que tornar!




Notes d’interès vertical: D’aquesta escola diuen que és més famosa per les seves vistes que per les vies, no seré jo qui ho desmenteixi, ambdues configuren un tot que es complementa a la perfecció. Rere l’aparença discreta de la cinglera trobem rutes de fins una trentena de metres, verticalitat sostinguda i moviments on cal jugar bé amb la tècnica per no esgotar la potència que requereixen abans d’hora.



Assegurances on cal i ben mesurades per haver d’escalar entre elles, haurem de saber llegir els passos. La roca és un calcari que ofereix un ampli ventall de possibilitats, des de plaques farcides de forats, a desploms amb ganda espectacular fins a fissures de vici per tastar en diedre o bavaresa.



Com sempre l’adherència juga al gris i el taronja aposta pels trams més atlètics. En total poc més d’una vintena d’itineraris, però d’una qualitat i varietat que superen àmpliament les expectatives prèvies.


Aproximació agradable enmig de bosc, primer per la pista que surt de la zona de picnic/acampada on aparquem (urbanització Oltamar) i avanzant en direcció SO fins uns dipòsits d’on surt un sender que s’enfila per un pendent pedregós cap a les parets ben visibles al nostre davant (30min).



Com a curiositat i perquè us feu una idea de la fotogènia del racó, la portada de la Guia de la Costa Blanca correspon a la via Tai Chi (6b+, 26m), no cal dir que la vam escalar tots i cadascun de nosaltres, àvids de la corresponent foto de rigor. Pinedes assossegades i roca que et fa vibrar, atractius no li falten a aquest racó on encara es respira natura. Jornada fanàtica d’esportiva!



conspiradorsdelavertical:Lau&Joan&Kiko

*** La Sombra del Sol (295m, 6a+/A1),Cabeçó d’Or, Alacant

Dijous, 24 de setembre de 2020


Les parets alacantines tenen per costum robar-li el color al sol i no se n'amaguen, tan sols cal esperar que la tarda caigui per veure com esclaten els daurats. Calidesa cromàtica que s’estén al seu tacte, exquisit fins l’addicció.



Nosaltres, però fugim del domini solar i ens refugiem a l'ombra que brinda el Cabeçó d'Or, racó de món on les parets s'alcen al límit d'un mig desert tossudament treballat. Muralla de ponent en la que resseguim la Sombra del Sol, una línia que evoluciona des de la fermesa de les plaques a l'esveltesa del desplom. Fascinats per la roca, explorem una verticalitat de cantells arrodonits, però tan aspres que tots els equilibris són possibles.



Diminuts crestalls, fissures ínfimes, coralls petrificats... el ventall de formes és tal que ens descobreix moviments d'inesperada creativitat. L'elegància de l'escalada ens agafa per sorpresa, la bellesa tosca, primitiva de la paret ha resultat refinada en el detall. Rere l'or del Cabeçó hi ha un caràcter certament sofisticat!




Notes interès vertical: Via amb ben merescuda reputació de clàssica, de les més llargues del Cabeçó, sinó la que més i una lliçó de les subtileses de l’escalada en placa. La Sombra del Sol s’enfila directe al cim de la torre principal del Paredón de los Alcoyanos, a la dreta d’uns desploms ataronjats, per trobar l’inici tan sols cal vorejar un esperó adossati plantar-nos el característic sostre en forma d’arc on acaba el primer llarg.



A l’esquerra trobem l’entrada d’una mina ja en desús i un profund pou, vestigis d’altres èpoques, quan els murs del Cabeçó no eren freqüentats tan sols per escalar. L’aproximació és senzilla, des del pàrquing de les Coves del Canelobre (Busot) prenem la pista que discorre per sota les parets i en uns 15min trobem una pintoresca casa en un petit monticle a mà esquerra, a la seva alçada neix un sender que puja a peu de paret (40min).



La via es troba pràcticament equipada amb material divers, bolts combinats amb espits (alguns d’ells amb una bona dosi de rovell), pitons i ponts de roca, així que a part de 17 cintes porteu, friends (nº0 al 2), tascons i estreps. Les reunions són sempre bones, no cal reforçar-les.



La via comença un xic discontínua per panys senzills amb algun pas picant, però progressivament es va redreçant fins l’empenta definitiva dels dos darrers llargs, els únics que veritablement poden presumir de tenir ambient.



Els dos primers terços, tot i l’elegància de les tirades (plaques que quan són tècniques són una veritable delícia i obliguen a afinar enginy i equilibri per llegir-les) es veuen interromputs per feixes que li resten caràcter. Al darrer mur la història canvia, verticalitat implacable, roca magnífica per no desentonar, però tan compacta que obliga a l’artificial.



Descens pel vessant oposat, tan sols cal crestejar una mica fins poder baixar cap a l’ampla canal de darrere la paret, baixem anant a buscar el seu marge esquerre i ja cap al final unes incòmodes tarteres ens retornen a la base de la muralla on retrobem el camí d’aproximació (1h).



Escalada d’encant senzill on la veu cantant la porten les plaques, us contagiarà de la tranquil·litat que emana aquest racó de món. Per cert, l’or del Cabeçó no és altre que l’aigua i la meravella de daurats que cada tarda el visiten!


 conspiradorsdelavertical:Lau&Joan