ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Cascada d'Isábena, 40m, I/5, Bonansa, Osca

dijous, 23 de febrer del 2012
Hivern a hivern, les cascades mes representatives i estetiques del vessant sud dels Pirineus ens van obrint les seves portes, tot i que cal una paciencia a prova de bomba per trobar les condicions optimes i quan aquestes apareixen cal estar a l'alçada. Algunes de la nostre particular i capriciosa llista ja hem tingut la sort de tastar-les durant aquest singular hivern que portem, altres com La Colgada a Izas, La Columna Chaverri al Cotiella o el Vol d'en Cinto a la Ribagorça encara ens duen de cap. I justament volem aprofitar les bones condicions que hi ha en aquets moments per tatxar aquestes dues darreres d'una tacada.


Arribar a una cascada com aquesta situada a un lloc poc trepitjat i de la que corre poca info sempre es un repte. Fa un parells d'anys vam aproximar pel cami que marca la guia, pero no varem pujar mes amunt en vista de les poques condicions que veien a la distancia. Avui es un luxe arribar fins al final de la pista amb el vehicle. Aquest cop ens volem estalviar pujar la caotica torrentera i acabem encigalats com dignes porcs senglars tot i que veiem senyals que no som els unics amants dels invents del TBO.


La Columna Chaverri esta magnifica, exultant i ben formada amb la seva caracteristica doble estructura a la meitat de la via. Aquesta esta situada a un racó impressionant i d'espectacular bellesa, fent-se pas arrogantment pel bell mig de dos altius espadats. Ens les prometem molt feliços avui, pero a la que parem per equipar-nos alucinem amb la temperatura tan elevada que fa en aquest clot obac. Bastants graus per sobre de zero fan evidents els seus efectes i que no es cap altre que el regalim d'una continua pel.licula d'aigua per sobre el gel i el que es mes preocupant de tot, no paren de caure petites espases de gel dels desploms i alguna de mida considerable amenaça amb el mateix final. Quan topem amb un perill objectiu i la seva solucio no esta a les nostres mans, ens tornem summament prudents i mai ho considerem un fracas, mes be, un fins aviat.


Mentre fem corbes pel Coll de Fades i discutim si dema tindrem la mateixa mala sort d'avui al Vol d'en Cinto, ens ve al cap una cascada propera a nosaltres, poc coneguda i amb aproximacio mínima que ens pot treure el mal sabor de boca en les poques hores que queden de llum. Es tracta de la cascada d'Isabena o també anomenada d'Obarra força freqüentada pels locals i ignorada per la resta. Mentre ens disfressem de "legionaris" observem que esta d'escàndol i poca estona mes tard l'Oriol que ve d'alla amb uns clients ens confirma que gaudirem de valent



Un petit luxe a poc mes de 5 minuts del cotxe, generosa com mai l'haviem vist i tambe mes dreta i mantinguda del que es habitual. Tot i ser darrera hora del dia, no regalima gens d'aigua. Trobem un gel de formes diverses i gens picat al tram mes vertical, que em fa suar de valent. Laura s'acaba engrescant i em demana que li deixi els cargols posats per fer una pujada per sota i se'n surt com una campiona. Es el seu primer grau 5 de gel!



Piquem, pugem, baixem un i altre cop fins que la foscor de la nit ens fa fora. Un fi de jornada amb un gir sorprenent i que ens ha acabat deixant molt bon sabor de boca i amb la motivació alta per fer vies de dificultat similar, es clar... si la maleïda calor ens deixa!


*** Somnis d'Hivern, 180m, II/3, Pedraforca

diumenge, 19 de febrer del 2012
Si algun dia us trobeu al peu d'una cascada a un personatge disfresat de glaciarista i del seu arnes hi penjen uns  pedals, uns jumars, unes ungles (i potser amagats al fons de la motxilla trobariem uns ploms), si a mes la seva cara delata cert cangueli al mirar les estructures gelades d'on es penjara d'aqui poca estona, nomes pot ser una  persona, nomes pot ser en "Paca". La primavera pasada mentre feiem nit penjats a la nord de Frares Encantats, ens va comentar de passada que algun dia li agradaria tastar les sensacions de l'escalada en gel, el que no es podia imaginar es que li fariem memoria mesos mes tard.


Quin millor desti, accesible, asequible i interesant que les torrenteres glaçades del Pedraforca perque algu experimenti les seves primeres passes sobre l'efimera aigua inmovil. Hivern extrany com pocs al Prepirineu, ni un bri de neu per enlloc, pero a vesar de gel per tot arreu despres de la llarga visita del fred siberià. 


Vinc amb la idea equivocada, que per on passi en "Paca" sera com el cavall d'Atila, no quedara gel ni per caipirinhas! Es nota que tants anys fent anar el martell ha desenvolupat un cop de canell que ja el voldria en Damilano per ell.  Aixo si, no tot podia ser finura, es el primer escalador que conec que ha doblegat la punta dels grampons d'una patada. Millor que ho expliqui ell amb el seu sentit del humor tan personal.



Pel que vam veure, les cascades estavem força gruixudes, pero amb un gel un pel curios, humit per sobre i trencadis per dins i on no es podia abaixar la guardia en cap moment. 

Cascada del Arbret


Columna del Verdet



Aixo si..., tinc clar que dins de no gaire, el que tindra la major cara de cangueli sere jo, quan em faci el truc per fer el partit de tornada al seu terreny.

**** Planetes Transparents, 200m, V+, Serrat dels Monjos, Collbató

dimarts, 21 de febrer del 2012


Quan has escoltat diferents opinions sobre una via i totes elles contradictòries no hi ha res millor per sortir de dubtes que escalar-la i ja feia massa temps que la ressenya d'aquesta voltava pels calaixos acumulant pols. I és que, encara que no ho sembli, costa trobar company per a anar Collbató a fer un itinerari que no sigui dels clàssics i en conseqüència sense un mínim de garanties. Les excuses són vàries: roca trencada, llargs discontinus, vegetació.... i el pitjor de tot cal posar catxarros, vade retro!!! Però tard o d'hora els astres (bé en aquest cas planetes) s'alineen i, gràcies a la Montse, sorgeix l'ocasió d'anar a tastar tan exòtic itinerari.


 No em pregunteu per què però el nom, Planetes Transparents, des del primer moment que em va fer gràcia i el croquis original té aroma d'altres temps, de quan les ressenyes eren un exercici d'imaginació que a banda de donar informació esperonaven la curiositat. La realitat, però, és molt menys prosaica, unes simples lletres, PT, mig esborrades indiquen que som al lloc correcte, a punt d'iniciar viatge.



Despegar del terra costa, una placa de passos fins dóna pas a un diedre difús que apunta directe a les alçades. Graus i xifres cobren vida, deixen de ser simples línies dibuixades en un paper i entrem en un univers on l'escalada es tridimensiona i cal llegir el terreny amb ull viu per treure'n l'entrellat.


La primera reunió indica que som al bon camí i el diedre que tenim per davant corroborà que el garbuix dels croquis té translació al conglomerat montserratí. Directe, net i senzill ens apropa a una zona de turbulències amagada rere una fissura de simplicitat innocent. 


Tot i estar sobre avís no saps com encarar-la, al final la combinació de bavaresa, empotrament i tibada de propina sense fixar-te massa en el “cordill de sabata del pont de roca que protegeix el pas” és el que triomfa i ens deixa en una reunió colgada al lloc més incomode. Això sí les vistes sobre el company són immillorables.

  

La via es decanta per una canal que requereix certa perícia en estirar-se i que va a petar a la primera fita dels periple, la cova Galàctica, nom un pel pompós per una coveta de dimensions modestes, però que dóna pas a una placa que és pura delícia. 


Levitem en aquest flanqueig on la roca esdevé corall al que els dits s'arrapen amb gust i ganes. Però, el viatge té pausa obligada i cal creuar la feixa salpicada de carrasca per entrar a l'orbita del Satèl·lit.


Gosadia i una bona dosi d'inconsciència és el que van tenir els aperturistes per tirar pel dret i sense tallar-se un pel encastar-se dins la xemeneia de tan curiós monòlit. La jugada va sortir bé i constatada la solidesa de l'asteroide gaudim un dels trams més originals de la ruta. 



El pas és divertit i l'esperó que ve tot seguit franc d'escalar amb roca força més sanejada del que deien les males llengües. De totes formes no s'hi val refiar-se perquè la darrera tirada arrenca per un muret on costa endevinar quin serà el primer bolo que s'arrencarà ja que no n'hi ha ni un que sembli bo. 


Delicadesa i flexibilitat contrastada són les millors eines per solventar el pas i encarar el darrer pany que, ara sí ens deixa al cim. Doncs ja ho tenim, bonica via, variada, distreta i amb passatges ben trobats, això sí, sense oblidar que aquest indret no destaca precisament per la continuïtat de les seves vies ni l'excel·lència de la seva roca.


La baixada ens té distretes més estona del previst ja que trobar el primer ràpel requereix un esforç extra d'orientació i repassar la feixa de dalt a baix. El segon segueix sent tan espectacular com recordava i, ara sí, terra ferma, fi de viatge.


Començarà un dia nou
se suposa que havíem de fugir d'aquí
d'aquelles llums tan ignorants
d'aquells planetes transparents.

                                                 Ja t'ho diré – Un ram de locura

*** Salt del Roure, 60m, I/4+, Joanetes, La Garrotxa

dimarts, 14 de febrer del 2012
Avui toca deixar-nos sorpendre per cascades de gel a llocs insospitats i on nomes despres de molts dies seguits de temperatures extremadament fredes, s'aconsegueixen paralitzar per pocs dies espectaculars salts d'aigua. Avui marxem fins al Salt del Roure que es a tocar dels túnels de Capsacosta, tothom que hi ha estat parla meravelles del que s'ha muntat en aquest indret.


Anar a llocs nous dels que no disposes de cap informació previa, te un plus d'aventura afegit, en el nostre cas el peatge a pagar es estar gairebé una hora perduts pel bucòlics boscos de la Garrotxa (que sempre es un plaer). Mes tard ens adonem que si haguessin trobat l'entrada correcta en menys de dos minuts ja estavem sobre la cascada.


El primer que ens deixa impressionats es la gran gentada entre curiosos i escaladors que s'han donat cita aqui un mati de dimarts i no es per menys, la cascada be que s'ho mereix. Dins d'aquest ombrívol clot avui fa molta calor i l'aigua regalima absolutament per tot arreu i a algun tram fins i tot surt a raig. Els primers metres són els mes verticals i mantinguts, ens diuen que avui ningú s'ha atrevit a fer-los escalant per sota ja que col.locar cargols en aquest gel es com fer-ho sobre mantega. Alla donde fueras, haz lo que vieras... 


Dir que la cascada estava molt picada es dir poc, normal si tenim en compte que els darrers dies això s'ha convertit en "La Fuixarda" de la Garrotxa. Tot i aixi gaudim de valent els dos llargs que fem i deixem als companys que els seus avantbraços continuïn traient fum, que els nostres ja porten dies d'icetour.



**** La Nostalgia del Irlandés, 260m, I/4, Pineta, Bielsa

dilluns, 13 de febrer del 2012
Després de dos dies sense parar volem una jornada tranquil·la i ens prenem la d'avui com una mena de descans actiu per acabar de treure el màxim partit a aquesta inusitada onada de fred siberià que no para de regalar-nos amb cascades gens habituals.


Una altra d'aquestes joies intempestives és la Nostalgia del Irlandés, una llarga torrentera glaçada en la que mai havíem reparat, probablement perquè mai l'havíem vist muntada. Vista de lluny fa molt bona pinta i de prop encara més! Per variar ja hi han cordades fent feina, però quan arribem a peu de via han posat terra (o en aquest cas, gel) per mig i per primer cop en tres dies estem sols.


Festa, alegria i xerinola... cordes, cintes, cargols i amunt abans no vingui més gent a trencar l'encant del moment! Gaudim d'aquesta solitud inesperada i d'un primer mur, delicadament esglaonat i lluent com el vidre que torna a fer treballar de valent els piolets mentre voleien glaçons de totes mides. 


Després de la verticalitat ve la calma i toca caminar per remuntar la llengua del torrent que neta de neu destaca amb tota la força del blau enmig d'aquest bosc despullat.


Algun pany més dret alegra el trajecte fins que ens topem amb un nou ressalt on ja hem de parar més atenció. El gel, voluble, s'afina fins fer-se transparent i cal prudència en la picada. 



Però l'impàs és breu i el fred torna a guanyar la partida immobilitzant els salts que enllacen olles, marmites i gorgs d'aquest torrent disfressat d'hivern. Escalem a la par, gaudint de les peculiaritats d'aquest itinerari singular, generós en gel i més semblant a un barranc que no pas a una cascada. 



Però amaga sorpreses i al sortir del darrer estretament topem de ple amb un petit circ colgat de glaç, caramells i gent. La sortida del contrafort s'endevina vertical i ha fet de coll d'ampolla ralentitzant el ritme de les cordades que ens precedien. Cap problema, plomes, te, conversa i esperar torn per gaudir d'aquest regal de cascada. 


Net, bonic i elegant aquest pany no té res a envejar a altres vies més nostrades d'aquestes valls. Però amb el que sí que no comptàvem és amb la columna que penja del darrer contrafort, senzillament ens quedem bocabadats davant aquest bombonet. 

Però la il·lusió dura poc, el temps de temptejar-la i constatar que la base està partida i l'estructura suspesa en un equilibri inestable que trontolla al més mínim moviment. Sap greu no poder posar la cirereta al pastís, però abans d'empatxar-nos preferim marxar satisfets amb la descoberta d'aquesta preciositat.

***** Cascada del Cinca, 140m, IV/5, Pineta, Bielsa

diumenge, 12 de febrer del 2012


La cascada del Cinca, sempre havia escoltat parlar d'ella, però mai me l'havia plantejat com a possible objectiu. Motius, varis, però el principal és que no m'entrava per la vista, cap foto o ressenya que havia caigut a les meves mans m'havia despertat el cuquet que fa que te la miris dos cops. A més, si haig de ser sincera la seva dificultat i les històries que me n'havien explicat em feien enrere! 


Així doncs, que carai faig un diumenge de bon matí donant voltes en busca de la traça que em porti al peu d'aquest monstre gelat. I realment aquesta és la definició correcte, un monstre. Costa definir les veritables dimensions d'aquest impressionant salt d'aigua petrificat, tones i tones de gel que configuren una cascada de bellesa brutal i salvatge.


I és que realment a mida que t'hi apropes te n'adones que cap foto o descripció fa justícia a aquesta mole gelada que t'atordeix i fascina per igual. A més la manca de neu no fa més que accentuar la força d'aquesta cascada, una nuesa revestida d'arrogància i una prepotència que sembla burlar-se de la nostra determinació.


Però no som els únics a plantar-li cara, davant nostre una cordada ja es desafiant la seva indiferència i una segona espera torn per secundar-la. L'ombra, però, s'alia amb la cascada i el fred ens mossega amb una força que té molt de ràbia mentre esperem. 


Envegem els companys que tenim davant, per nosaltres no queda ni un bri de sol fins i tot la il·lusió d'escalfor de les darreres espurnes ens és negada. Sort dels plomes i el termo de te calent perquè avui la temperatura està sent més traïdora del que esperàvem i ens estem congelant per moments.


La millor manera de posar-hi remei és el moviment, així que a la que el camí és expedit en Josep surt disparat amunt. Però ni així aconsegueix treure's el fred del cos, les seves picades cada cop són més espaiades i a la que porta mig llarg desisteix. La circulació és nega a reactivar-se i les mans són dos trossos de suro insensibles. 


En Javi pren el relleu i resol la resta de la tirada a base de picades precises, traçant el camí més dret en aquest gel de duresa inusitada. Cal ser delicat per estalviar forces, tot i així a cada cop de piolet salten estelles d'aquest mur que sembla vidre. La reunió d'abalakov i arrecerada, és un petit luxe inesperat. 


De nou toca esperar i de nou el fred fa de les seves. Temptats estem de baixar-nos, però la tossuderia i el saber que la cascada està en condicions excepcionals són arguments de pes per fer-nos perseverar en l'intent. 


La segona tirada traça una llarga diagonal buscant sempre el millor gel i la lògica d'aquest mantell inacabable. La sensació de fred és tant potent que fa que tot es redueixi a donar corda i no pensar. Finalment, quan tan sols queden un parell de metres de corda, escoltem el crit anhelat, reunió!


Estem encarcarats i costa engegar, però això no és impediment per gaudir a fons de la travessia. Menys exigent que el primer, però infinitament més llarg, és subtil, cent per cent aeri i decididament gèlid. La segona reunió és un veritable exercici de triangulació i preludi del que ens espera ja que la qualitat del gel a partir d'ara fa un gir radical. 


Continuem amb el pla establert i enfilo un mur molt més amable que els anteriors, però impossible d'assegurar ja que el gel ha donat pas a un granissat de més que dubtosa solidesa. La progressió no pot ser més senzilla i la col·locació de cargols també, perquè no val la pena ni posar-los. 


Però amb delicadesa i carinyo s'arriba a tot arreu fins i tot a la tercera reunió on, quin goig, la temperatura torna a ser dins paràmetres tolerables. Aquest cop els companys arriben en un sospir, però abans de felicitar-nos per l'escalada cal complir amb el rituals dels ràpels que aquest cop també tenen un punt d'emoció. 



I ara sí, un cop a peu de cascada, de nou congelats, somriures i abraçades que la via s'ho val. Ha estat una veritable sorpresa, una lliçó d'audàcia i elegància que hem tingut la sort de poder escalar malgrat la duresa de les condicions. Realment feia anys que cap dels tres no ho passava tant malament per culpa del fred! 


Però abans d'acabar el dia salta la darrera sorpresa, ens assabentem que durant tota la jornada hem oscil·lat entre -14º i -21º i si li afegim el ventet insidiós que no ha donat treva tenim l'equació complerta. Em quedo més tranquil·la, aquesta sensació tèrmica fora de tota lògica no ha estat una apreciació subjectiva meva, sinó que feia una rasca de mil dimonis!