ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Dopamine 300m IV/4+, Gavarnie

Diumenge, 13 de gener de 2008


Amb quatre dies per davant i acompanyats d'en Jordi, travessem els Pirineus amb els nostres somnis i il·lusions dipositades al circ de Gavarnie. Mentre passem la Vall d'Aran veiem que el temporal ha estat més sever del que les previsions deien i ens lliurem per poc d'haver-nos de calçar unes cadenes que no duem. Tot plegat l'únic que aconseguim és donar mil tombs per Viella fins localitzar unes cadenes que s'ajustin bé a les rodes a la furgo i arribar al migdia a Gavarnie. Ja és massa tard per enfilar-nos així que ens dediquem amb ímpetu i ganes a fer una bona netejada nival per tal d'aconseguir un forat on aparcar i establir-hi el nostre camp base per uns dies. La meteo dóna bo per diumenge i dilluns, un petit respir abans no entri una nova pertorbació. Tot i que estem frescos i descansats no matinem gaire, i el fet de no veure a ningú amb cordes penjant a l'esquena i mirant les parets sospitosament tampoc ens fa espavilar. Més aviat anem al ralentí, el fred és acusat, ronda els deu graus sota cero quan enfilem el camí del circ.

No sé per què, però tenim la intuïció que avui estarem ben sols escalant. Cada cop la traça és més minsa i tan punt superem l'Hotel du Cirque desapareix del tot, ara ens toca a nosaltres obrir petja, cap dels tres confessa la secreta esperança de que hi hagués algú més il·lús que nosaltres disposat a desafiar la neu caiguda que tapissa el circ per arribar abans que ningú a peu de les cascades.Avancem primer per neu fonda traçant un camí serpentejant, després ja fem més via i ens anem donant relleus al capdavant de la traça. Una vegada més (i en van unes quantes ja...) el circ ens roba els sentits, és un espectacle difícil de descriure perquè més que veure sents vibrar el circ al teu voltant, aigua gelada, adormida, aturada que més que asserenar fa ferèstegues aquestes parets. Aixequem la vista, quilòmetre i mig per sobre els nostres caps, el fort vent de sud ens regala una magnífica estampa a l'aixecar la neu per sobre la cresta dels pics de la cascada, l'únic inconvenient és que uns metres en sota aquesta mateixa neu es transforma en copioses dutxes de neu pols que llisquen lliurement cascades avall. Ara per ara, les condicions no són les més idònies per enfilar-nos, però sortosament les vies més clàssiques semblen tenir prou gruix per intentar-ho. Cada pocs minuts Overdose, que no és més que els sis cents metres de la gran cascada del circ glaçats, ens recorda que està ben viva i ens regala espectaculars i tronadores caigudes de gel.

Després de dues hores d'obrir traça i embadalir-nos, ens plantem al peu d'una de les cascades més freqüentades del circ, Banzayous, i decidim pujar per la seva esquerra, batejada com Dopamine. Acordem repartir els llargs de dos en dos per donar més velocitat a la cordada de tres que formem, una petita multitud en la soledat absoluta del circ! Comença en Josep, i de ben segur que la major dificultat d'aquest primer llarg és arribar a picar el gel. El conus de neu pols que ens separa de la paret gelada fa suar de valent en Josep, però un cop clavats piolets i grampons l'escalada és ràpida i l'assegurament alegre, la ruta va resseguint petits ressalts, donant algun que altre descans.

El gel, tot i que no és per llançar coets, deixa pujar amb confiança i de tant en tant algun ensurt imprevist fa que no et relaxis, per contra les dutxes de neu pols que baixen de les campes superiors cada cop són més contínues. Anem amb la idea de rapelar per la mateixa via, per tant la tàctica a seguir és que mentre el primer escala i un l'assegura, el tercer membre de la cordada munta els abalakovs que utilitzarem pel descens.

Ara li toca el torn al Jordi i la Laura, però a mida que guanyen metres les dutxes de neu es van incrementant i abans d'acabar el primer llarg ja estan completament enfarinats, en fi que arriben a la reunió arrebossats en neu pols. Lo divertit del tema és que uns centenars de metres al nord fa un dia radiant i aquí, en plena paret, estem en condicions patagóniques.

La reunió és penjada, vaja, un prodigi de comoditat i a més sense poder ni aixecar el cap perquè no se't coli neu pel clatell. Ens col·loquem el millor que podem i en Josep que frisa per anar amunt, enfila el segon llarg. Surt una mica a l'esquerra, més que res per evitar aterrar sobre els nostres caps en l'improbable cas de caiguda.

El terreny dret i el glaç de mala qualitat fan que hagi de desviar-se de nou a la dreta fins situar-se sobre la vertical de la reunió, col·loca un cargol amb cinta dissipadora i segueix amunt, els peus li donen algun que altre ensurt, però els piolets, ben clavats li aporten l'equilibri necessari. Les dutxes de neu pols, cada cop més intenses, no li deixen ni obrir els ulls i just quan la verticalitat és a punt de cedir, torna a fallar un peu. A cegues és difícil saber si els piolets han mossegat be i... alehopp! en dècimes de segons vola per sobre el cap dels companys, aterra suaument uns metres sota seu i en un acte instintiu obre la ma i l'únic piolet que duu sense dragonera llisca mandrosament paret avall.

Ha anat tot tan ràpid que encara estem tots sorpresos, per sort sembla que no ha estat res, a en Josep no li fa mal res, en Jordi és el mes mal parat, un bloc l'ha colpejat al llavi i sangra aparatosament, Laura, tot i el cop d'aturar la caiguda ha sortit indemne. Ell darrer cargol que hi havia col·locat ha aguantat perfectament i la cinta dissipadora ha fet la seva feina a la perfecció, o sigui que s'ha descosit sencera. En Josep escala com pot fins la reunió amb un sol piolet i un cop els tres junts de nou fem balanç de la situació. No hi ha masses dubtes, les dutxes de neu són constants i emprenyadores i amb un piolet menys... per unanimitat, cap a baix!

Posem a prova l'abalakov de manual que en Jordi s'ha currat i en no res som a la base de la paret, l'amic Murphy, fent honor a la seva famosa llei, fa que la forta ventisca cessi tan punt arribem baix. Ara ve la part més divertida del dia, buscar un piolet que sembla ser que ha estat engolit sencer per la neu tova, després d'una bona estona de pentinar el pendent apareix, just quan ja erem a punt de desistir. Mentre pleguem les cordes, ens adonem que avui la batalla l'ha guanyada la muntanya, i de penitència ens toca reobrir una nova petja sobre la neu ventada. Ja de nou a l'hosterie en Jordi, com no pot ser d'una altra manera, es regala una cigarreta i s'adona de quines incomoditats li esperen els propers dies per culpa del llavi.

Al matí següent en Josep s'aixeca amb molèsties a l'espatlla degudes a la caiguda i prefereix quedar-se fent bondat, la Laura i en Jordi marxen a fer allò que millor saben fer, obrir traça! i es planten per segon cop ben a prop de les parets. Aquest cop la intenció és anar a fer ( o intentar...) la Ruflette, una línia situada una mica més a la dreta que la d'ahir i, aparentment, amb gel més que suficient. Però el vent, avui de nord, encara és més intens que ahir si cap i les purgues de neu no deixen treva, amb pesar s'imposa el seny i tornen a recular. Gavarnie ha tornat a ser poc generós, però tornarem i triomfarem!!!

video

** Purgandus Populus, 375m, II/2+, Boí


Dimarts, 1 de gener del 2008

Avui marxen en Jordi i Natàlia després d' estar sis dies per casa mentre feien el curs d'alpinisme de nivell 2. Fins ahir eren cursetistes avui tenen examen i decidim anar a una cascada que puguin gaudir plenament. Tot i que el cap d' any no va ser gaire dur, l'excés d'alcohol i la falta de son es deixen notar sobre tot a l'aproximació i en algun moment ens sentim temptats de girar cap a la Cantera a fer el friki, però al final acabem a la via escollida. Tan punt creuem la presa, podem gaudir de la visió sense cap mena d'entrebanc de les línies que em escalat aquest darrers dies, uns fils de glaç, fins i verticals, completament despullats de neu, aquesta nuesa els hi dóna un aspecte més espectacular encara.

Josep s'encorda amb Natàlia i Laura amb Jordi, el primer ressalt és més fi que difícil i després només cal avançar per una rampa glaçada fins exhaurir la corda i muntar reunió de cargols. Val a dir que, en tota la via, o no vam trobar les reunions o estaven col·locades amb el cul, no vàrem saber trobar-li la lògica. El segon llarg és el més interessant de la via, tot i no posar-se completament vertical, cada cop es va adreçant més i més, en Josep el va assegurant generosament per no fer patir a en Jordi que puja de primer darrera seu.

Just en el moment en què ja no els hi queda cap més cargol i se'ls hi acaba la corda, troben, per sort, una oportuna, però famèlica estalactita i resolen la papereta amb unes quantes triangulacions.

Darrera pugen Laura i Natalia que està fosa després de sis dies continus d'activitat. Decidim fer un llarg més i donar per acabada la via, però abans ens caldrà fer una fina travessa sobre granit cap a l'esquerra en busca d'unes cintes que pengen d'un arbret, la nostra instal·lació de rapel.

Surt primer Laura que avui està exultant ja què estrena piolets, un cop al rapel muntem un passamà per no fer passar por gratuïta als que venen darrera.

Baixem amb l'impressionant vista sobre el contrafort de la Punta Alta i les sorollosa superfície gelada de la pressa que ens acompanyen fins acabar els rapels als que tampoc els hi trobem cap lògica. Ah, per cert, examen aprovat i amb nota alta!

**** Antàrtic, 335 m, III/4, Boí

Dilluns, 31 de desembre del 2007


Avui, per variar, tornem a enfilar el camí de la presa, aquest cop amb la idea al cap d'anar a fer Antàrtic. Feia unes setmanes en Josep havia tingut que recular per falta de glaç al segon llarg i ara li teníem ganes. Realment ha estat una manera magnífica d'acabar l'any una goulotte-corredor-cascada que en cap llarg ens ha decebut.
L'entrada, que discorre per un tram molt estret, vertical, amb gel de poc gruix i assegurament mixte en glaç i roca, ha estat inoblidable, aquest és el terreny on més a gust ens trobem.

Gràcies a l'intent de feia uns dies ja sabíem que aquesta primera tirada fa uns 80m i que els 60m que surten a les ressenyes són vàlids només a l'hora de rapelar, ja què amb el xiclet de la corda i traçant la línia recta arribés baix, però quan puges te'n surten ben bé una vintena més.

El segon és llarg una magnífica cascada en millors condicions que setmanes enrere, aquí hem coincidit amb una cordada de tres francesos i sense voler-ho hem entrat tots plegats en una discreta cursa al no voler estar ningú sota el gel que tiren els altres.

Laura es treballa de meravella el tram de mixte de la següent tirada, el francès que la segueix, té la temptació de pensar que si una noia puja tan fàcil no serà per tant, craso error!!! moments més tard es queda mirant a Laura que ja està a la reunió, demanant-li amb la mirada per on dimonis ha passat. El següent llarg resulta ser el més fàcil, tan sols cal superar de la manera més honorable possible un pas de bloc encastat, munten reunió amb dos friends tres i cinc metres per sota d'on es solen muntar habitualment quan la neu té suficient gruix.

La cinquena tirada ens regala una bonica i empinada cascada que poc a poc s'ajup fins deixar-nos a la següent reunió. Aquí no veiem fins que ens la passem de llarg la variant que hi ha a la dreta, una estreta i vertical goulotte que fa molt bona pinta.

Nosaltres encolomem recte amunt per dos verticals ressalts i sempre al costat de la corda dels francesos que per fi ens han avançat.

Arribem a un arbre amb bagues i a l'aixecar la vista veiem un encaixonat corredor poc empinat amb neu tova que avui ja no val la pena d'encarar i més encara si tenim en compte que fins aquí hem arribat amb piolet tracció. Ara ens queden uns quants llargs per rapelar i amb les cordes rígides com filferros, això ens acaba per convèncer que aquest serà el final mes honrós que els hi podem donar. Al coincidir amb l'altre cordada ens unim i acabem de baixar a tota velocitat amb quatre cordes, és increïble que bé i ràpid maniobra aquesta cordada de tres. Després d'haver compartit unes quantes reunions descobrim, ara, que són la mar de macos i eixerits aquest gavatxos.

Finalment acabem tots plegats al millor lloc possible, al bar amb unes cerveses a les mans mentre ens delectem amb la via escalada i sobre tot somiant en veu alta tots plegats futures ascensions.

**** Cascada d'Isabena, 70m, I/5

Diumenge, 30 de desembre del 2007

Avui ha arribat en Jordi, vol escalar tres dies per aquí. La seva intenció inicial era anar a Islandis, però al final amb l'ajuda d'en Xavi hem pogut dissuadir-lo, ja què sortir a les dotze del matí no era gaire bona idea. Finalment hem anat a la vall d'Isabena, a una cascada molt poc coneguda i amb tant sols cinc minuts d'aproximació des del cotxe, just al davant d'una agradable zona d'esportiva, així que mentre nosaltres ens enfilavem per aquesta estructura glaçada, altres escalaven en màniga curta a poca distància.

La cascada d'Isabena és una suggerent cascada que es forma en un desplom rocós i quan el gel arriba a tocar terra crea aquesta vertical formació. Es troba en un barranc isolat i humit, envoltada de vies i projectes a mig acabar en les parets que l'encerclen.

Als dos laterals de la cascada guaitem unes prometedores vies de dry tooling ja equipades, però encara els hi falta l'estalactita penjant que els hi doni el punt d'interès. En Jordi avui va d'estreno amb piolets nous i botes galàctiques i això, segurament fa més gran les seves ganes boges de picar gel. Davant la verticalitat tan mantinguda de la cascada li he cedit gentilment els honors de enfilar-se primer. Un cop més ens ha deixat amb la boca ben oberta, ja què als pocs metres ha posat un cargol i directe fins dalt amb la facilitat de sempre, o el què és el mateix, vint metres completament verticals sense cap assegurança i a sobre avui sense dragoneres.

Aquest cada temporada que passa es torna més lolo! però, també val a dir que, col·locar assegurances en un gel tan precari i ple d'estalactites feia augmentar encara més la dificultat. Al seu darrere hem pujat en Xavi i jo i al baixar he aprofitat per col·locar algun cargolet més, ara sí que em veig preparat per afrontar-ho.

El gel no és massa compacte i molts passos es fan tan sols amb ganxeos que aporten un punt d'emoció afegida, a més a mesura que avança el matí la dutxa que rebem és major. Jo, sense gore, soc el més perjudicat i en poca estona semblo més aviat un polo que no pas un escalador, així que en poca estona decídim marxar camí avall a fer unes birres remullats, però ben contents.

video

** Rafting, 640m, III/4, Boí

Dissabte, 29 de desembre del 2007

Avui Laura treballa i em trobo sense company de corda, però a darrera hora em surt l'oportunitat d'anar d'acompanyant en un curset d'alpinisme que fa l'ECEM. Som 12 persones amb 3 monitors i la via escollida ha estat reseguir el llarg barranc de Comaloformo, almenys avui m'estalvio la patejada fins al mirador a peu. Per no massificar la via un grup de quatre puja directament per la cascada del Víctor, la troben genial per escalar, però un pel justa. La resta fem una bona volta a través d'incòmoda vegetació, aisss tant planificar la sortida sobre la pissarra i s'obliden portar matxets!!!
Els primers metres de via són uns curts ressalts en què la major emoció la dóna el fet de veure com corre una bona quantitat d'aigua sota els nostres peus i que només ens separen d'ella uns pocs centímetres. Anem superant ressalts glaçats, grans blocs de granit i fem llargs trams a l'ensamble, allargant i escurçant corda en tot moment, ben mirat és un curset, però a la pràctica és una matada que després mai es fa.
Per fi arribem al primer ressalt interessant de la via, un mur d'uns 10 metres i uns 80º graus d'inclinació mantinguda, sobre un gel fantàstic, malgrat tot esdevé massa curt.

Més amunt anem trobant ressalts més o menys interessants i cada cop el pateo entre tram i tram és més i més llarg i just quan semblava que el millor ja havia quedat enrere trobem un espectacular tall aplomat d'uns 15 metres, el somriure se m'il·lumina. Aquí el gel és més discret que l'escalat fins ara, tot són columnes a mig compactar, obre el llarg en Xavi Metal i alguna bufada que altre se li escapa, és humà!!! intueixo que caldrà apretar.
Darrera seu puja Natàlia que no sap ben bé com encarar tanta verticalitat, al final cau en espectacular “vuelo” més llarg del compte gràcies al xiclet de la corda, però després apreta les dents i surt com una campiona per dalt. Ara és el meu torn i per sort, tot i anar de primer, han quedat les cintes col·locades, em trobo còmode, esperant el pas més dur i crític, però aquest no arriba, supero la columna. Després d'un llarg tram rampòs sobre gel seguim caminant barranc amunt en busca del darrer ressalt, però sembla que no està en gaires bones condicions. Optem per iniciar el descens pel camí del pas de l'Os i mentre el sol s'amaga nosaltres esperem la resta del grup amb unes superbes vistes sobre la vall.

*** Husky, 140m, II/3+, Boí


Divendres, 28 de desembre del 2007

Ja habituats als horaris de tarda tornem a enfilar vall amunt, ara amb la vista posada al cridaner llençol glaçat de la Husky. Un cop a la pista ens posem sota la seva vertical i enfilem recte amunt, obrint un camí digne dels millors senglars pel mig de bosc, més tard ens toca fer autèntiques acrobàcies sobre els grans blocs en precari equilibri de la tartera. Creiem que pot ser factible realitzar la via des de la mateixa base de la torrentera i cap allà que anem.

El primer llarg és una fina llengua de gel amb poc gruix on cal ser prou suau amb l'ús de les eines. Curiosament la major dificultat està en superar un tronc d'arbre caigut que ha quedat creuat enmig de l'estreta canal, i no tant per difícil, sinó per emprenyador. Apurem la corda fins muntar la primera reunió al peu d'un petit ressalt de glaç.
Al segon llarg, l'emoció li dóna el fet d'anar progressant traccionant a vegades sobre gel raquític i d'altres sobre herba glaçada fins arribar a l'estètica cascada de la Husky.
Una de les seves particularitats és que gràcies a la seva orientació podem gaudir de l'escalforeta del sol durant les hores centrals del dia, malauradament, aquest cop pequem de poc puntuals i arribem tant punt el sol s'amaga. Aquest llarg té dues possibles entrades, ens encaminem a la de l'esquerra un pel més vertical i amb una engrescadora columna que ens crida poderosament l'atenció, però vista de més a prop no acaba de fer bona pinta, sembla massa prima encara per la gran quantitat de gel que suporta.
Li donem la volta per observar el seu perímetre i finalment li fem la prova del “algodon”, una enèrgica picada amb el piolet al bell mig de la columna que ens treu de dubtes, ja que el resultat és un més que sospitós tremolor. Marxem discretament cap a la dreta i enfilem un bonic llarg, això sí, sobre un gel duríssim que ens fa esforçar-nos de valent ja que escalem constantment sobre perilloses “ensaimades”.
Aquest és el major problema d'aquest tipus de cascades amb tanta exposició al sol que provoca força fusió i diferència tèrmica notable. Per fi, més asserenats i ja lligats a l'arbre de reunió, ens adonem que el més complicat arriba ara. Són les sis de la tarda i la nit ve al nostre darrera a passos agegantats i per més inri portem un sol frontal a punt de quedar-se sense piles per baixar per la traïdora tartera!

** Cascada de l'Oscar, 115m, II/3+, Boí

Dijous, 27 de desembre del 2007


Aquesta setmana tenim les tardes lliures i ens disposem a aprofitar-les a fons, per tant busquem cascades ràpides d'aproximació i d'escalar. La primera que ens ve al cap és la de l'Oscar que ja havíem escalat anys enrere.

Tot i la seva “relativa” curta aproximació, ens veiem obligats a avançar pel mig d'una densa vegetació, sens dubte es el pitjor record d'aquesta escalada.

A l'arribar, el primer llarg és a mig formar i ens toca fer uns passos de ganxeig sobre terreny mixte prou divertits i amb l'emoció justa.

La següent tirada és sobre un terreny discontinu de poca inclinació en què s'alternen la neu pols i les planxes glaçades, però amb l'al·licient de superar dos curts ressalts de glaç fins arribar a la part més interessant d'aquesta.

Som al peu d'un mur prou vertical, d'una vintena de metres i amb una acceptable qualitat de gel, malgrat regalimar força aigua per la seva superfície. Un cop a l'arbre de la darrera de reunió, mirem el rellotge i constatem que anem curts d'horari i que ja no ens podem atansar a una cridanera planxa de gel que des de la vall es veia una mica més amunt d'on som ara, un altre dia serà!