**** Edi Stefan (240m, 6c - 6a+oblig), Piz de Ciavazes (2.828m), Dolomites

Dissabte, 7 de setembre de 2024

La tardor s'ha instal·lat a Dolomites, una pluja que ho amaga tot rere un vel gris s'ha convertit en únic horitzó. Ens resistim a marxar, confiem en un matí radiant i fred que per fi arriba. Ens troba al peu de la feixa superior del Piz de Ciavazes, volem tastar el seu cim i la Edi Stefan és l'encarregada de portar-nos a ell.

Així doncs, el Pas de Sella s'erigeix de nou com epicentre d'escalada, tan sols que avui la perspectiva sobre les seves torres és absoluta. Verticalitat des del primer metre, la negociem amb un gest que comença a ser natural. Avancem lligats al seu buit mentre la paret es fa immensa per damunt dels nostres caps. No hi ha manera d'endevinar-li línia, però està allà, esperant les nostres passes. Navegació plena de tècnica i elegància, pensada i equipada per fer escalar.

Els núvols ja fa estona que ens han envaït i amb ells un vent glaçat, tot i així presa i brusquedat no hi tenen cabuda en aquesta via, ni tan sols en els desploms. I com era de preveure com més amunt millor l'escalada, però també més exigent. Bellesa voraç la d'aquesta ruta de dificultat obligada i intel·ligent. Avui ha sigut dur arribar al cim, però el Piz de Ciavazes és un magnífic comiat d'unes parets que ens han obert les portes d'un nou paradís.

Notes d’interès vertical: Edi Stefan (ressenya final post), magnífic exemple de com donar interès i potència a una via.

- L’itinerari original va ser obert el setembre de 1963 pel pare de Stefan Stuflesser, Edi, que la dedica al seu fill. Al 2022 és Stefan qui dóna un nou impuls a la línia obrint una variant d’entrada molt més directa i sostinguda i retro-equipant la resta del traçat amb bolts.

- Per tant estem davant una via equipada dins paràmetres moderns, tirades ben protegides (bolts intercalats puntualment amb pitons antics), però pensades per fer escalar. Totes les reunions rapelables (bolts i anella units per cadena excepte les tres darreres unides per cordino).

- De material necessitem tan sols dotze cintes, friends petits opcionals.

- Roca, dolomia d’atractiu irrefutable, sòlida en el gris i rabiosa en el groc. Verticalitat absoluta ja sigui en placa, diedre o fissura. Tot i ser de bona qualitat, estem en gran paret i com a tal trobem trams a controlar.

- Grau exigent, té la mesura ben presa. Atlètica com a denominador comú.

- Compromís mitjà/baix, via de tall esportiu i rapelable en un entorn que demana saber moure’s.

- Orientació sud, sud-oest, sol de mig matí en endavant.

- Traçat esplèndid, tirades sostingudes, molt tècniques i que obliguen a llegir bé per no sucumbir a una verticalitat que no admet cap pausa (foto final post). Com més amunt més exigent, quan la paret tomba a oest i entrem en un peculiar diedre groguenc (6a+) podem preparar-nos per començar a apretar de valent. Al final de la via topem amb una placa d’adherència on cal anar a per nota, fe i finura. En conjunt, via elegant i obligada.

- Accés, aparcament Passo de Sella, 2.244m (enllaç maps). En el coll mateix la zona d’aparcament és escassa i sol·licitada, el millor lloc és al costat de l’Hotel Maria Flora, però sempre queda l’opció d’aparcar uns metres més avall en els laterals de la carretera SS242.

- Aproximació, la via discorre per la part superior del Piz de Ciavazes, per arribar-hi hem d’accedir a la vira que recorre el mig de la paret (veure foto panoràmica final post). A l’aparcament just abans de l'hotel (pujant de Canazei) prop de la parada d'autobús (post) comença el camí que s'enfila per pendents d’herba cap a la Primera Torre i el Piz de Ciavazes. Voregem per sota el vessant sud de la Primera Torre i continuem en direcció Piz de Ciavazes, sempre pel camí principal.

Després d’un tram de cadena arribem als immensos contraforts on conflueixen el descens de la Primera i Segona Torre de Sella. Pugem per una canal situada a l’extrem dret del contrafort que correspon al camí de descens i el remuntem (passos II/III, fites abundants) fins la marcada vira horitzontal que ens permetrà anar a dreta a buscar les parets de la part superior del Piz de Ciavazes. L’Edi Stefan és de les primeres vies que trobem, el seu inici és per un mur a l’esquerra d’una petita cova (50 min).

- Descens, entretingut, cal fer sis ràpels de 30m (aconsellable no enllaçar-los), els tres primers per la mateixa via i després recte avall en direcció a l’ampla espatlla del coll entre el Piz de Ciavazes i la Segona Torre (panoràmica Sergi Ramella). Acabats els ràpels desgrimpem pel llom rocós del coll fins la plantar-nos a tocar de la paret de la Segona Torre.

El sender perd definició, seguim baixant pel vessant est de la torre prenent com a referència el marcat camí de la vira horitzontal que hem seguit al matí. Varis camins possibles, algun d’ells ens deixen en un ràpel curt muntant en un pont de roca que permet arribar directament a la vira. Un cop a la vira desfem el camí d’aproximació fins l’aparcament (1h15min).

Edi Stefan són aires nous, ens permet el plaer de la dificultat des d’una perspectiva sempre clàssica del traçat. Una línia fulgurant, que revitalitza la paret.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya llibre Dolomiti New Age 

foto traçat llibre Dolomiti New Age (Edi Stefan via núm. 2)

foto panoràmica aproximació llibre Dolomites New Age

**** Diretta Dimai (150m, 6a+), Torre Grande (Cima Sud 2.361m), Cinque Torri, Dolomites

Dimarts, 3 de setembre de 2024

Aquest matí la Diretta Dimai ens retorna a les clàssiques il·lustres. Després de dies tastant línies alternatives ens ve de gust la solidesa de la tradició, deixar que l'instint infal·lible que van demostrar els escaladors italians a la dècada dels trenta ens guií de nou. Cinque Torri és aposta segura.

Tot i ser ja la tercera visita, només tenim ulls per la Torre Gran, l'altivesa amb que s'alça és una invitació que no podem passar per alt. La Diretta Dimai sap vorejar el buit dels seus sostres i navegar el perfil més esmolat del vessant sud-est. Una escalada atrevida i elegant que conserva l'esperit pioner que la va impulsar.

Apreciem el seu estil, el gaudim. Podem dir que hem après la lliçó, quan la verticalitat és el camí estem al lloc correcte. El que tampoc podem oblidar, però és que la pluja no té espera. Al migdia s'acaba el període de gràcia i terrenals de nous ens queda tan sols el record intens de la paret amagada ja rere la puntualitat dels núvols.

Notes d’interès vertical: Diretta Dimai (ressenya final post), decidida, inevitablement aèria i com no audaç, s’engloba dins la categoria de les clàssiques a les que sempre s’ha de dir que sí. La lògica de la vertical, com dirien els italians “molto bella”.

- Oberta l’any 1933 per G. Dimai, C. Degaster, G. Ghedina i A. Verzi, ha esdevingut un recorregut històric plenament actual amb un lliure solvent i elegant.

- Semi-equipada amb abundant material, a les tirades trobem un bon reguitzell de càncams i pitons concentrats als trams de major dificultat. Totes les reunions muntades.

- De material necessitem dotze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3).

- Dolomia genuïna, vertical i agraïda tant en cantells com en fissures franques. Roca bona en conjunt, però amb inevitables trams a controlar, especialment quan dificultat baixa.

- Grau taxatiu, escalada per norma atlètica i que requereix navegació. Sostinguda en interès i dificultat, requereix bona gestió de verticalitat i buit (6a/6a+ oblig).

- Compromís, baix/mitjà, equipament variat, però correcte i proximitat al refugi simplifiquen logística. - Orientació sud-est, sol garantit des de bon matí.

- Traçat d’atractiu clàssic i rotund que aprofita amb criteri les possibilitats que brinda la paret. Aeri i sempre elegant (foto final post). Les dues primeres tirades són comunes amb la via Míriam, però després la línia creua a l’altra banda de l’aresta i amb un parell de travessies amb segell dolomític evita sostres per enllaçar els murs superiors. Lògics i amb bon cantell, concentren els passos claus.

- Accés, des del Passo de Falzarego prenem la carretera SR48 que baixa en direcció a Cortina d’Ampezzo, aproximadament als cinc quilòmetres i mig aparquem en un pàrquing situat a mà esquerra, just abans del pont Rio Branco (enllaç maps).

- Aproximació, pel sender 419 fins el refugi de Cinque Torri (450m de desnivell, 1h). Per agafar el sender, des de l’aparcament baixem uns metres per la carretera principal i anem a buscar l’estreta carretera que surt a mà dreta i puja al refugi. La carretereta travessa un pla, creua un rierol i comença a pujar, el sender comença uns metres més amunt a la dreta (rètol).

Un cop al refugi en quinze minuts som a la base de la cara sud de la Torre Grande, evident (croquis general Dolomiti SkiRoc). La Diretta Dimai comença en una marcada fissura/diedre a l’extrem dret de la paret. Les dues primeres tirades són comunes amb la via Míriam (ressenya).

La carretera que porta al refugi de Cinque Torri de l’1 de juliol al 15 de setembre està tancada al trànsit, tan sols hi pot circular amb vehicle la gent allotjada al refugi. Si no volem caminar, hi ha l’opció d’agafar un petit bus que funciona a l’agost (10€/trajecte) o bé pujar amb el telefèric que ens deixa a l’extrem oest de les torres, Seggiovia Cinque Torri (enllaç). Des de l’estació final del telefèric tenim quinze minuts a peu de via.

- Descens, on cal afinar intuïció i precaució. Múltiples descripcions i totes confoses ens obliguen a preguntar cordades veïnes per localitzar ràpel de baixada (croquis descens Mountain Project). Acabada la via recorrem el cim en direcció oest, a l’extrem de la paret trobem una gran fita i uns metres per sota la instal·lació d’on fem un ràpel de 40m pel vessant sud, sud-oest fins una plataforma en una mena de coll entre torres de roca.

Una curta i emocionant desgrimpada des d’una roca plana ens permet seguir resseguint cap el oest fins que una paret ens barra el pas. Baixem cap al nord (dreta) per una canal desgrimpant uns metres atents a les fites (senzill). Trobem una nova instal·lació al costat oest de la canal, un ràpel de 30m ens deixa a la base de la cara nord de la Torre Sud. La voregem cap al sud i en deu minuts som de nou al refugi.

La Diretta Dimai compleix expectatives a l’hora que desperta una profunda admiració i respecte cap a la iniciativa i estil dels seus oberturistes. Una via que deixa clar que quan les coses es fan bé perduren.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya Mauro Benardi

foto traçat blog Sassbaloss