**** L'Aranya, 260m, V+, Serrat de les Garrigoses, Montserrat

dilluns, 19 de desembre del 2011

Aquestes dates són perfectes per apropar-se a la cara sud de Montserrat i gaudir d'un sol que tempera la roca creant la il·lusió de primavera tremolosa. 

Però avui tota la poesia dels dies clars d'hivern està per venir, empresonada en aquesta tardor d'anticiclons serens que duen arrapat un deix de fred pel que encara no estem mentalitzats.

L'Aranya ha estat la proposta perfecta de la Carla, ja que en tenia un record difús i ganes de contrastar sensacions escalant-la de nou. Avui, però ens hem guanyat el primer premi a la motivació perquè tot i que la via és bona, molt més bona del que recordava, el repte ha estat no baixar-nos quan el termòmetre s'ha negat a pujar dels vuit graus i nuvolades intermitents amb l'afegit d'un ventet insidiós han fet la resta.

Comencem al mateix camí i com a bones companyes ens repartim els llargs, parells per la Carla, senars per mi i molts metres de la “millor” roca per gaudir. Les dues primeres tirades són les més difícils i mantingudes de la via. 

La primera per incerta, cal navegar entre esperons, atents a plaques de passos fins i a enllaçar fissures enganyosament simples sense dubtar davant lleixes sorrenques.

La segona és pur vici (sempre i quan t'agradin els diedres), a més, té una mica de tot perquè no et quedis amb ganes de res. Comences en una panxa on cal tibar, seguida d'un mur abassegat a forats i remates per un diedre desgavellat, però gairebé net que fa que te n'oblidis del vent, del fred, dels polítics, del discurs del rei i de tot el que no sigui escalar... peus, mans, obrir-se de cames i amunt!

 

 Constatat l'encant del gest i seduïdes per l'estètica imperfecte de la via optem per seguir amunt tot i ja dur al damunt tota la roba que dúiem i tenir com a únic recurs per generar calor el moviment.

La dificultat minva i a la par el traçat es fa discontinu, així que cal destriar el camí en aquest seguit de pilars i esperons que poques pistes donen.

Anem ben preparades, la ressenya que duem és prou detallada i la intuïció femenina fa la resta, tot i que per ser estrictament sinceres s'ha de dir que vam comptar amb alguna ajudeta extra.

La via dóna joc, té poc material, però és franca d'escalar i encara més d'equipar. La Carla n'està especialment encantada doncs li ha picat el cuquet de posar catxarros i està al lloc perfecte per quedar-ne tipa.

Tot i que ja li dic que vagi en compte, perquè la sensació de ser tu qui destries el camí aprofitant la lògica de la paret enganxa, avisada està! A mesura que guanyem metres és fàcil percebre que el principal al·licient d'aquesta via és la seva senzillesa, l'itinerari és simple, directe i contundent.

 

Allà on hi hagi fissura o un diedre que valgui la pena hi trobareu pas i si una placa té bons cantells no patiu que no deixareu de tastar-la. Pel camí et creues amb altres vies que s'endevinen més airoses, però aquesta té un punt rústec que lluny de desmerèixer li dóna personalitat. 

Arribem dalt congelades, felices i gratament sorpreses amb la via que sense tenir res d'especial transmet un munt de bones vibracions. A primer cop d'ull el seu atractiu és discret, no té un traçat audaç ni cap llarg especialment impressionant, però és una línia ben trobada, on t'ho passes bé escalant i això tan obvi és lo que l'ha convertit en la gran clàssica del vessant sud. 

No ens entretenim a exterioritzar la nostra alegria, sinó que ens apressem en la rutina dels ràpels amb ganes de ser de nou a peu pla. En necessitem cinc per tornar al camí i ara sí, escalfor de mans a les butxaques i somriures de feina feta en un dia en que el més assenyat hagués estat fer esportiva o directament cafès al bar. Però ningú ha dit que escalar sigui fàcil i avui ens n'hem sortit dignament!