**** Fulgencio (180m, 6a) entrant per Tito Rolín-Bus (6a/Ae), el Hueso, la Pedriza

Dissabte, 5 de novembre de 2022

La identitat de la Pedriza té una part de fantasia, tota una nomenclatura ho reflecteix. Denominacions comunes per un exotisme mineral que cobra la seva màxima expressió en el Hueso, el més alienat d'aquests experiments geològics, l'únic capaç de convertir el buit en presència. Plantats sota el seu arc, constato que aquí la imaginació no necessita ales, la realitat que tenim davant dels ulls cobreix àmpliament expectatives.

Com deu ser escalar tanta esveltesa? Fascinant. Ens movem amb cura, sense cap gest brusc que trenqui el delicat equilibri que ens manté a la superfície. Mentrestant, les nostres ombres ens observen des de la paret veïna, per un cop som més lleugers que elles. Impressiona. Som elegants, la via ens fa elegants.

La Fulgencio ve d'un altre temps, de quan la roca s'expressava sota les mans dels oberturistes i dictava camí. El més sincer, el més valent. Has de creure en ell, ho fem. A aquestes alçades la nostra fe en el granit pedricero és irreprotxable. Gaudim i vibrem amb cada passa, quina ruta tan bella i diferent. Se't fica dins. De nou terrenals, la contemplo i penso - és la màgia dels seus boscos la que es trasllada a les parets, o és a l'inrevés? Llum i forma, quin lloc aquest companys.

Notes d’interès vertical: Fulgencio (ressenya), gran clàssica de la Pedriza capaç de descobrir la lògica on no n’hi ha. L’atractiu del Hueso no coneix de raons, tan sols compta el deliri vertiginós que el seu arc suscita. Magnífica escalada on cada gest ens connecta al tens equilibri d’unes plaques on l’elegància és certesa. Esvelta i aèria, ostenta un traçat que et manté al límit de la incredulitat fins que el resols.

El juny de 1972 Fulgencio Casado i Piviu escalaven la colossal columna del Hueso, la darrera que restava de les tres parets icòniques de la Pedriza, completant amb el Pájaro i el Yelmo una trilogia plena de bellesa i compromís. La xemeneia de la primera tirada de la Fulgencio és mítica per la seva exposició, una única assegurança força amunt i escasses possibilitats de protegir deixen clar el caràcter sever d’aquesta via.

Nosaltres ens decantem per l’opció de fer la primera tirada i part de la segona de la via la Tito Rolín-Bus (ressenya) per accedir a la R1 de la Fulgencio. Elegant combinació de dues vies semi-equipades, trobem parabolts a les tirades i a la Fulgencio a algun burí testimonial, vestigis de l’obertura inicial. Totes les reunions muntades (bolts), llevat la darrera que fem en un arbre.

De material necessitem dotze cintes, friends fins C3, tricams i serenitat. Granit de primera, murs implacables que transmeten la seva solidesa a l’escalada. Roca compacta, adherent i amb un gra que permet fer meravelles. Clar predomini de la placa, però amb magnífiques fissures que demostren que en el granit totes les tècniques hi tenen cabuda.

Grau clàssic, reflexa el tarannà de l’indret, fermesa i compromís, l’escalada és obligada (6a oblg). Orientació sud, tot i que la primera tirada a l’estar immersa dins el bosc resta a l’ombra. La mateixa arquitectura del Hueso defineix el traçat de la via, una línia agosarada que enfila sense miraments el perfil de l’arquejada columna que el fa únic.

Per atènyer l’arc optem per evitar la xemeneia inicial de la Fulgencio i començar l’escalada per la via situada a la seva esquerra, la Tito Rolín-Bus. Primera tirada magnífica, una esplèndida fissura amb forma de mitja lluna que llueix neta amb un pas final picant protegit per un únic bolt (6c o 6a/Ae)

Escalem part del compacte esperó de la segona tirada de la Tito Rolín-Bus, adherència pura (V+, bolts), quan portem una quinzena de metres estem atents a veure una reunió a la nostra dreta a la que arribem amb un senzill flanqueig. Des d’aquesta reunió intermèdia arribem amb un ràpel en diagonal (25m) a la R1 de la Fulgencio.

Els dos llargs següents solquen de ple la increïble columna del Hueso, aeris, vertiginosos i d’una elegància de moviments que tan sols la incisiva simplicitat d’aquestes plaques pot fer sorgir. Les assegurances estan on toquen, però la distància entre elles fa respecte.

La quarta tirada ens retorna a la solidesa de l’extens mur superior, peculiar pany de regletes horitzontals que la perspectiva fa invisibles, “placa de las milhojas”. La bavaresa del darrer llarg resol de forma concloent una via excepcional per bellesa, originalitat i compromís.

Accés, aparcament Canto Cochino, 1.030m (enllaç situació i regulacions). Aproximació, seguim el camí/pista que surt a l’extrem de l’aparcament, creuem el riu per un pont i anem a l’esquerra. Passem pel costat del centre d’informació i continuem per un camí ample i perfectament marcat a través d’un pintoresc bosc. Trobem un rètol a la dreta indicant el trencant del refugi de Giner de los Ríos, prenem aquest camí i seguim per un sender ascendent que ens porta a l’immens bloc del Tolmo.

Continuem pel fons de vall, però ràpidament prenem un sender a l’esquerra que creua el riu enfila per mig de bosc sempre amb tendència a la dreta (fites) i amb l’ajut d’unes curioses escales vegetals (arrels) fins el peu del Hueso (1h).

Descens, inusual i bonic. Des de l’arbre de la darrera reunió enfilem per mig de grans blocs, buscant pas per corredors, forats i coves fins arribar al vessant oposat. Sortim a un tranquil pla de bosc i anem a l’esquerra per baixar per una canal arbrada farcida de grans blocs. Trobem desgrimpades senzilles i curioses, un parell són per un forat, així que quan us sembli que el pas queda barrat mireu al terra. En acabar la canal voregem a esquerra per retornar a peu de via (20min).

El Hueso o Peñalarco encertat nom, com a curiositat fixeu-vos en els passos claus de la tercera tirada de la Fulgencio on petites concavitats fan viable l’adherència, van ser picades durant l’obertura, no en va anaven amb botes.

El Hueso fa compatible la duresa del granit amb la imaginació, solcar-lo obre la ment. La Fulgencio és el resultat de la bogeria col·lectiva que desferma aquest arc al·lucinant, escalar-lo és copsar la seva essència. Lleugeresa.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

*** Valquiria (130m, V+), el Yelmo (cara sud), la Pedriza

Divendres, 4 de novembre de 2022

Yelmo, definició perfecta en quant a forma, però irrellevant pel que fa a dimensió. Plantats davant d'aquest cim il·lustre de la Pedriza sentim com creix l'admiració i una bona dosi de respecte. El nom no pot ser més encertat. Contemplem la immensa mole de granit pensatius.

La vista llisca per la superfície del casc, el solquen vetes de color, franges lluminoses que no donen cap pista sobre l'interrogant que suposa aquest mur impenetrable. Costa endevinar-hi alguna feblesa, per sort, altres han encarat al mateix dilema abans que nosaltres i tenim unes passes que seguir. La Valquiria ens obre les portes del regne de la placa. Ens hi endinsem.

Tacte i equilibri, cada rugositat compta a l'hora d'avançar. Escalar és adherència portada fins uns extrems que mai hauria cregut possibles, l'elegància de la incertesa. El nostre pas no deixa rastre, surem per sobre els minúsculs relleus d'aquest llom petrificat. Conquerits, busquem el cim, aresta ondulant des d'on desplegar la fantasia.

Notes d’interès vertical: Valquiria (ressenya), via perfecte per iniciar-se en l’art de navegar plaques de depurada adherència, l’equilibri ho és tot. Intuïció en el gest i confiança són claus per descobrir una lògica que roman latent i fa sorgir el traçat només quan la distància és mínima.

Malgrat la seva exuberància cromàtica aquesta planxa no s’escala amb la vista, s’escala des del tacte. La brusquedat no hi té cabuda en aquest itinerari on cal mesurar cada passa. Oberta l’any 1967 per Tino (Celestino García) i el seu cosí Pepe González, la Valquiria és una de les vies més assequibles per escalar l’eloqüent vessant sud del Yelmo o Peña del Diezmo (1.717m).

Es tracta d’una ruta semi-equipada o pràcticament equipada en funció de l’opció que escollim. El primer llarg està equipat amb bolts i el segon, si optem per la variant que puja directe enlloc del diedre original, també està equipat, tan sols la tercera tirada està neta. R1 i R2 muntades (bolts) la resta s’improvisen.

De material necessitem dotze cintes, joc de friends fins C2 i tricams. Granit excel·lent, plaques ultra compactes interrompudes tan sols per petites vetes i relleus. Adherència impecable, comptades fissures aporten varietat a l’itinerari. Grau correcte, tot i que cal estar avesat a escalar plaques que no donen gaires pistes, dificultat sostinguda en el cinquè i amb passos més exigents a la primera tirada (V+ obligat).

Orientació, plenament sud. Un traçat atractiu i variat que combinat amb una distància raonable entre assegurances, fissures de bon equipar i dificultat tècnica moderada converteixen la Valquiria en una clàssica d’escola.

La via discorre pels murs del costat esquerra del Yelmo, el primer llarg comença enfilant-se a un esvelt gendarme adossat a la paret. La R0 és en un arbre en una còmoda plataforma a la que s’accedeix per la canal de l’esquerra del gendarme. Primera tirada llarga (55-60m), corona l’esvelt gendarme i ens endinsa de ple a la immensa planxa còncava del vessant sud, aèria, intensa i amb passos intrigants.

A la segona tirada vam optar per la variant que després d’un breu flanqueig a esquerra s’enfila pel dret per la placa seguint una línia de bolts (V/V+), bonica, elegant i amb cantells amagats que rebaixen tensió. La línia original continua el flanqueig i va a buscar un evident diedre fissurat que haurem d’equipar.

Tercer llarg curt i amable (III+), voreja a la dreta resseguint una ampla fissura fins trobar el lloc que més factible per enfilar-nos de nou a la placa, ja més tombada i alegrada per pintoresques “setas”, anem a buscar l’ampla aresta on muntem reunió (friends).

Des d’aquest punt es pot baixar com fan els locals desgrimpant cap a l’oest per la via Valentina (ressenya) o bé decantar-se com hem fet nosaltres per l’opció més romàntica del cim. Per arribar-hi seguim grimpant per l’ampla aresta (II) en direcció est que progressivament perd verticalitat i fins assolir el vèrtex del cim caminant per un curiós llom granític amb relleu propi.

Accés, aparcament Canto Cochino, 1.030m (enllaç situació i regulacions). Aproximació, seguim el camí/pista que surt a l’extrem de l’aparcament i travessem el riu per un parell de ponts que deixen en una bucòlica explanada amb un marcat camí al bell mig. Anem pel camí a l’esquerra i en no res prenem un sender que neix a la nostra dreta.

El seguim remuntant en tot moment una petita vall fins una mena de coll on el camí fa un gir a l’esquerra. Remuntem fins el pla superior que ens condueix directe al peu de la immensa mole del vessant sud del Yelmo (1h30min). La Valquiria discorre per la part esquerra de la paret, el gran gendarme adossat del primer llarg és la millor referència.

Descens, des del cim baixem per la ruta normal de la cara nord (Callejón de la Norte) per un sender indefinit i sense fites. Des del vèrtex cimer baixem per l’ample llom en direcció est vorejant al costat d’una paret que queda a la nostra esquerra. Passem per davant d’una estreta canal i seguim en direcció est, atents per localitzar la segona canal/xemeneia que és la que ens permetrà creuar cap el vessant nord.

Baixem per l’exòtica canal on trobem desgrimpades curtes, però sempre senzilles tot i haver-hi passos força estrets. Un cop fora de la canal baixem en tendència a la dreta (est) buscant el pas més evident fins arribar a la base de la cara nord del Yelmo. Un cop aquí seguim un dels senders que marxen a la dreta per enllaçar amb el camí que rodeja el Yelmo i ens retorna al vessant sud (30min).

Mar d’una única onada, el Yelmo ens inicia en la tècnica d’extreure moviment del no res. La Valquiria posseeix la capacitat de seducció d’aquelles escalades que ens entren per la vista. Levitant parets.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

**** Sur Directa (225m, 6a/A1), el Pájaro, la Pedriza

Dimecres, 2 de novembre de 2022

La fama de la Pedriza sempre m'havia mantingut allunyada, però tard o d'hora tot arriba i per encetar la coneixença la sud més clàssica, el Pájaro. Immens monòlit al que la imaginació dóna mil formes, nosaltres, però tan sols tenim ulls per les seves fissures. Sabem que tenen fam de ferralla, els hi donarem el gust. Que estranys resulten els moviments, estem sota el domini de la corba.

Bavareses, xemeneies, diedres... línies perfilades amb perfecció obsessiva, traços on l'angle recte no existeix. Orfes de cantells on afermar-nos, descobrim un sentit de l'equilibri diferent. L'escalada es converteix en intuïció ancestral, tot el cos participa del gest. I la ment comença a creure. Realment s'ha de tenir fe per aventurar-se en aquests murs de granit insondable.

Però no hem triat una clàssica en va, la tremenda lògica del seu traçat ens ensenya com han de ser els passos i la seva elegància ens obliga a esforçar-nos per estar a l'alçada de la lliçó. Bellesa fins el darrer gest. L'esveltesa del cim tan sols és preludi, aquí l'escalada adopta una altra dimensió.

Notes d’interès vertical: Sur Directa (ressenya), compendi d’estil, exigència i elegància. La lògica intrínseca de les fissures combina a la perfecció amb la intriga de les plaques per bastir un itinerari que aprofita al màxim les possibilitats d’aquest granit excepcional. Poc necessitem més enllà del que aquesta roca ens brinda perquè sorgeixi una línia tan extravagant com el cim mateix.

Oberta el juliol de 1944, la Sur Directa comparteix les dues primeres tirades amb la Sur Clásica, però en el tercer llarg opta per vorejar l’immensa llastra del Escudo abans de retrobar-se amb la Clásica a tocar del cim (foto traçat). Es tracta d’una ruta pràcticament desequipada, tan sols trobem muntades les reunions (bolt o cáncam) i no totes, la R4 és en un arbre. Important no saltar-se la R5, tot i que el darrer llarg és curt, les cordes no arriben i els passos a l’inici són finets i sense possibilitat de protegir.

Les tirades són netes, un pont de roca al primer llarg, un pitó al final del segon i un parell més de pitons al tercer és tot el que trobem al llarg del recorregut. Caràcter tremendament clàssic que reclama material, setze cintes, joc sencer tòtems/camalots fins C3 i repetit fins C1, tascons, tricams i estrep. Per nosaltres que no estem habituats a aquesta roca les peces petites han sigut claus per poder protegir bé molts passos i els tricams salvadors.

Estem davant d’un granit amb identitat pròpia, per lo general compacte, de cantells roms, fissures arrodonides i una adherència molt particular, gaudir de la seva excel·lència requereix fe i tècnica. La qualitat de la roca és increïble, tan sols trobem algun pas desgastat a l’inici del L1 (Paso del Jaboncillo i Paso del Golo) i a la placa prèvia al cim (L6).

Grau correcte dins els paràmetres de via clàssica, però que es converteix en relatiu en funció de lo habituats que estem a aquest tipus de granit on l’adherència portada a l’extrem i encastaments acrobàtics són la clau de pas. Per gaudir la via cal anar amb un 6a de granit consolidat.

Orientació sud, tot i que al sol li costa arribar a peu de via, fins ben entrat matí ombra. El traçat de la Sur Directa és un espectacle en si mateix, les dues primeres tirades (comuns amb la Sur Clásica) són un festival de fissura que admet les més variades tècniques (diedre, xemeneia o bavaresa), sense perdre mai de vista l’adherència; esveltes, sostingudes i mentals. A meitat del L2 trobem una reunió que no fem i seguim amunt fins plantar-nos amb un flanqueig finet sota la característica llastra del Escut.

El L3 ressegueix el caire de l’escut per la fissura que el delimita per la dreta, vertiginós i aeri ens obliga a recórrer a l’artificial a la part final (V+/A1 o 6c). Tan sols trobem un parell de pitons en bon estat a l’inici de la fissura, la resta no es poden utilitzar i obliga a posar peces per l’artifo (A1).

En L4 esquivem el sostre vorejant-lo per la dreta i fent travessia ascendent per una placa de canaleres que condueix a l’interior d’una gran escletxa on muntem R4 en un arbre (bolts tallats). La part final del flanqueig sembla brut de molsa negra, però a l’hora de la veritat s’evita.

Pas atlètic a l’inici de L5 que ens permet accedir als fantàstics murs farcits de “setas”de la part superior on per fi verticalitat i dificultat cedeix, trobem R5 al coll del Pájaro. L6 breu, net i amb sentit de l’equilibri. Cim del Pájaro, 1554m.

Accés, aparcament Canto Cochino (enllaç situació i regulacions). Aproximació, seguim el camí/pista que surt a l’extrem de l’aparcament, creuem el riu per un pont i anem a l’esquerra. Passem pel costat del centre d’informació i continuem per un camí ample i perfectament marcat a través d’un pintoresc bosc. Trobem un rètol a la dreta indicant el trencant per anar al refugi de Giner de los Ríos, l’ignorem i seguim pel camí principal, ara en pujada més marcada.

Ràpidament arribem a una plataforma amb un gran roc al capdamunt, magnífic mirador sobre el Pájaro que reclama una parada. Continuem pel camí i en no res trobem un corriol a la dreta que creua el riu i remunta per bosc fins la base de la cara sud del Pájaro.

En aquest darrer tram el camí està poc marcat, pugem fent zetes i amb lleugera tendència a la dreta (1h30min). La via comença a la vertical dels grans sostres de la cua del Pájaro, per un pedestal que porta a una mena de nínxol entre dues característiques fissures/llastra.

Descens, des del cim fem un ràpel de vint metres pel vessant nord que ens deixa en un curiós laberint de roca anomentat Callejón del Pájaro. Seguim recte pel Callejón, en direcció nord fins sortir a una gran sala on les parets s’obren. L’opció més recomanable és a anar a l’esquerra i baixar per la canal oest, estreta i vertical, amb un parell de desgrimpades (III) abans d’arribar a la base de la paret per on continuem vorejant cap al sud per terreny de blocs fins retornar a peu de via.

Nosaltres en canvi, des de la sala final del Callejón vam anar a la dreta, opció més directa, però també més exposada i perdedora. Anant a la dreta es baixa pel vessant est amb una desgrimpada laberíntica i amb nombrosos passos compromesos (III/IV) que no són fàcils de trobar, les fites són inexistents. Cal intuïció i no es pot baixar la guàrdia fins la base mateix de la paret (30min).

Com a curiositat tan sols dir que el 1921 es va instal·lar una gruixuda cadena de quinze metres per facilitar la part final de l’ascensió, però la cadena va desaparèixer durant la Guerra Civil. En acabar la guerra es va tornar a fixar i va romandre a la placa cimera fins que la van retirar definitivament als anys setanta.

El Pájaro al costat del Yelmo i el Hueso constitueix una trilogia emblemàtica en la Pedriza, escalar-lo es converteix gairebé en imposició. La Sur Directa ens brinda una part de la seva història i deixa clar que la fantasia té un lloc propi en aquesta escalada on la bellesa és surrealista. El Pájaro fa volar alt.

companydeviatgeiatzars:Lau

conspiradorsdelavertical:Xavi&Angélica&Papila