*** Villarig (145m, 6a), Aguja Roja, Riglos

Dimarts, 11 d’abril de 2023

Riglos sempre és una bona idea. Regne de còdols gegants i voltors, sota el seu resguard la verticalitat es converteix en espectacle. Mentalitzada per gaudir de la representació encaro comptes pendents. Villarig, la línia més certa. Clàssica en forma i gest encaixa a la perfecció en la bellesa règia de l'Aguja Roja.

Els seus murs ens precipiten en una escalada de sensacions intenses. Atlètica i aèria. no deixa temps ni espai per pensar, la intuïció pren la batuta i ajuda a gestionar el buit. Una única fissura ens alleuja de panxes i desploms que estenen el seu domini fins el mateix cim.

Naveguem aquest mar d'una única onada amb la tossuderia de qui creu en que el premi serà la coneixença. Falsa aspiració, per més que m'entesti no aconsegueixo resoldre l'enigma que em fa tornar. La tarda s'allarga en les seves parets, el món és lleuger!

Notes d’interès vertical: Villarig (ressenya Luichy), estètica i potència combinades en una línia que sap demostrar que la veterania és un grau, clàssica de rigor. Cada paret té les seves vies imprescindibles, l’Aguja Roja veu reafirmada la seva reputació de reina de los Mallos Pequeños en la Villarig.

Oberta el 1963 per Ursi Abajo i Isidro Falo, escalar-la es un reconeixement a l’audàcia i valentia dels seus oberturistes. L’any 1999 la via va ser re-equipada amb bolts, però encara queden alguns claus de museu que donen fe de la resolució que calia per afrontar una verticalitat impossible d’enganyar.

Actualment és una via completament equipada (parabolts) amb totes les reunions muntades i rapelables. A la meitat de la primera tirada trobem una reunió intermèdia que no cal fer, en canvi al tercer llarg sí que val la pena fer la reunió intermèdia per evitar fregament. La R1 destaca per penjada i incòmoda.

L’equipament és correcte i el compromís baix, però cal gestionar bé les forces perquè les tirades són atlètiques i entre assegurances toca escalar. De material tan sols necessitem quinze cintes, tot i que alguns friends mitjans (C0,5 a C2) poden ser útils en algun dels alejes del primer i sobretot segon llarg (bona fissura per protegir). A la darrera xemeneia/canal (IV descompost) també fan feina.

La mida i aspecte dels bolos pot despertar certes suspicàcies, però malgrat l’aparença el conglomerat és sanejat i de bon ferm, tan sols cal vigilar en trams puntuals. Roca vermella (com no), un punt sobada al primer llarg, però que ja millora al segon i es converteix en aspre i increïblement adherent en el tercer.

Grau exigent, la dificultat sostinguda de les tirades és el que marca la diferència i dóna un plus de pebre a l’escalada (V+ collat/6a oblig). Orientació sud-oest garanteix tardes a ple sol i matins més frescos al recer de la paret.

Respecte el traçat només cal dir que esteu davant d’una preciositat de línia, no pot ser més ben trobada, imposa des de bon inici (foto blog GuaraVertical). Variada, atlètica i tècnica, la Villarig té tot el que li cal i en el moment correcte. Un inici en placa on no falten panxes ni cantells enllaça de forma natural amb una esplèndida fissura, la línia més lògica. El gest canvia, la verticalitat no. Després del diedre, retorn a la placa, un nou mur de buit creixent i flanquejos que cal treballar, potència mesurada que es va alliberant poc a poc a l’espera del moment oportú. Un pany tan aeri com el mateix cim on convergeix tota l’esveltesa de l’agulla.

El final del segon llarg de la Villarig coincideix amb la Pecho Lobo (bolts blanc), ignorem la reunió d’aquesta i acabem de pujar fins una gran vira per la que flanquejarem a dreta en busca de la R2 a l’alçada d’una gran sabina. Just a la dreta de la R2 trobem una altra reunió, a l’extrem de la vira, correspon a la Lucía que marxa a la dreta, molt propera a la nostra.

Accés, des d’algun dels aparcaments situats a l’entrada del poble de Riglos (enllaç maps), tots ells de pagament (tres euros/dia). Aproximació, anem a la part alta del poble i trenquem a la dreta, els carrers es converteixen en pista. Deixem enrere les últimes cases i seguim un marcat camí amb marques de GR (Camino del Cielo) que planeja per sobre el poble avançant cap al fons de vall. En una cruïlla anem a l’esquerra i seguim pel camí principal fins l’alçada de l’Aguja Roja i el Mallo Cored on trobem el trencant que hi puja (fita).

Remuntem un llom de pedreres i matolls fins a una bifurcació (rètol indicador) on prenem el sender de la dreta que ens deixa a la base de la cara sud de l’Aguja Roja (30min). La Villarig discorre per la part esquerra de la paret, just al tombar d’un petita agulla adossada. Uns metres a l’esquerra de l’agulleta veiem la seva línia de bolts enfilant pel dret sense concessions.

Descens, pintoresc. Es baixa en tres ràpels per la cara nord, seguint la línia de la via normal. Un primer ràpel curt (20m) des del gran cable d’acer que rodeja tot el cim de l’agulla fins un petit coll. Segon ràpel (40m) des d’un altre cable d’acer per la cara nord fins una instal·lació de bolts amb anella. Tercer ràpel (40m) directe a un coll ombrívol encaixat entre dues agulles. Des del coll baixem cap a l’oest, una curta i senzilla desgrimpada ens deixa a la base del vessant oest de l’Aguja Roja. Voregem la paret i en no res som a peu de via des d’on retornem al poble (1h).

La Villarig és com un truc de màgia, com en tants pocs metres pot haver-hi tanta qualitat i elegància. Ferma, decidida i bella, estil que perdura. Instintivament clàssica.

conspiradoresdelavertical:Angélica&Esther

π

*** Punxadits (125m, 6a), Roca Maura, Estartit

Dilluns, 3 d’abril de 2023

Hi ha vies a les que el pas del temps els hi dóna caràcter. Complau veure'n l'evolució. Fa deu anys vaig ajudar a polir una ruta recent estrenada, la Punxadits i des d'aquell primer tast ja en van unes quantes de repeticions. En el procés li he agafat estima i he pogut comprovar com de la mateixa manera que el traçat anava definint el seu propi espai en aquest penya-segat de secà que és Roca Maura també perdia pitons i guanyava en salabror.

M'agrada el resultat. El tacte segueix sent el del meu record, esmolat fins el recel, però ara reclama un gest més intuïtiu. Roca salvatjada encara, modelada per sol i marinada, que no ens deslliurà d'algun ensurt. Summament atractiva quan es fa atlètica i exòtica en el seu interior, la Punxadits respira.

Traçat fonedís que fuig de l'evidència, certament llueix millor en les distàncies curtes. Víctima de la tramuntana l'experimento un cop més. Quan el vent nordeja no puc evitar tornar!

Notes d’interès vertical: Punxadits (ressenya), sempre costa ser objectiu a l’hora de definir una via, però quan has ajudat a fer-la sorgir el criteri és torna més personal que mai. Deu ser la quarta vegada que escalo aquesta línia, el motiu és simple, m’agrada la senzillesa amb que la Punxadits escull i aprofita lo millor del pany més caut de Roca Maura. El resultat, un itinerari interessant tenint-ne en compte el context, rebuscat a estones, però obert amb una mentalitat clàssica que imprimeix estil.

Fruit d’una jornada de descoberta, quan Roca Maura encara era gairebé verge de vies, va ser oberta el maig del 2013 per en Grau i en Josep Mula amb els mitjans més clàssics, flotants i pitons. Quinze dies més tard en Josep i jo vam invertir una nova jornada en polir-la i equipar reunions i passos claus amb bolts de cara a facilitar futures repeticions.

Així doncs, estem davant d’una via semi-equipada amb bolts, algun pont de roca testimonial i un únic pitó (gairebé invisible) al segon llarg. Reunions muntades (bolts). Parabolts correctes, no acusen rovell, llevat d’una única excepció, el bolt que protegeix el pas de 6a desplomat del darrer llarg, actualment molt malmès. Una ullada a la ressenya basta per constatar que en aquests darrers anys la via ha perdut pitons i guanyat en caràcter i un punt de compromís.

De material necessitem catorze cintes, tòtems/friends (des de tòtem negre fins C2) i tascons, C3 opcional. El nom de la via ho diu tot, calcari amb segell marí i un punt esquerp. Trencat a trams, però amb un tacte corall que el redimeix i el converteix en excepcional, matèria prima de primera qualitat per a l’escalada. Compte al darrer llarg, sobretot al tram final (blocs inestables).

Grau mesurat amb correcció, tots els llargs tenen el seu punt de pebre i compromís (V+ oblig). Roca Maura mira descarada al sud, paret de ple hivern que es converteix en delícia quan bufa la tramunta, abrigats d’ella el mar és espectacle. Traçat, ja ho vaig dir en el seu moment, Punxadits té de tot en petita escala, diedre, placa, cova i desplom. Quatre tirades variades fruit d’un recorregut regirat, però que demostra instint a l’hora de trobar continuïtat en l’escalada.

Unes tènues marques de pintura vermella ajuden a orientar-nos, ja que la via força la dificultat i ara que falten pitons la tendència és anar a buscar el terreny més evident i senzill. En el segon llarg cal gestionar bé les cordes per evitar fregament. Segona meitat de la via molt bonica, guanya en tot, ambient i caràcter.

Accés, des de l’Estartit pugem per la urbanització de Torre Moratxa fins el carrer Atlàntic, aparquem just sota la paret, en un petit eixamplament on hi ha caben un parell de cotxes (enllaç maps). Si aquest està ple podem continuar carrer amunt i aparcar ja que la baixada és per aquí mateix.

Aproximació, gairebé nul·la, des de l’aparcament surt un sender que puja directe a la paret (5min). La Punxadits s’ubica a la vertical de la gran cova esbiaixada de mitja paret, just a la seva esquerra trobem la via més popular de l’indret, la Poseidón.

Descens, des del cim prenem la pista de darrere les antenes en direcció oest fins un petit coll on neix un sender a l’esquerra que baixa cap a la urbanització. Poc abans d’arribar-hi ignorem un trencant a l’esquerra que porta a la zona d’esportiva (absolutament recomanable, enllaç amb info) i en no res som a al final del carrer on hem aparcat (15min).

Punxadits és una via que fuig de l’evidència i s’entesta en trobar la verticalitat. Se’n surt en el propòsit amb una part final aèria, atlètica i molt ben resolta. El tram de la cova és una perla subterrània al bell mig de la paret. Balcó de mar i tramuntana que s’escola en l’escalada.

conspiradorsdelavertical:Albert&Alba

π

*** Trencalòs (140m, 6a), Serrat de la Corona, Àger

Dimecres, 22 de març de 2023

Hi ha dies en que acabes d'escalar i tens sensació de plenitud. Avui n'és un, la Trencalòs ha complert expectatives amb tal solvència que no puc més que admirar el domini de la línia que demostra. Classe innata la d'aquest traçat. Tot en ell és aventura en petit format i el seu inici una declaració d'amor incondicional a la clàssica, com definir sinó la bellesa incendiària d'un diedre que m'ha tret la son des que el vaig intuir.

Atracció que porta a un únic impuls, escalar-lo. Els nervis no falten a la cita, la netedat de la fissura imposa i la sensació de buit viatja dels peus a l'estómac en emocions contraposades. M'obligo a concentrar-me en una roca tan aspra que minimitza qualsevol neguit. Funciona. Rude, la paret respira lliure de convencions, tan sols es doblega al dictat de la lògica, el que seguim per no errar camí.

Esplèndid viatge el que ens regala la via, malgrat la seva brevetat cal treballar, però a això hem vingut. La profunda llunyania del Serrat de la Corona vol ments salvatges. Des que hi vaig escalar la Somiatruites m'ha fascinat aquesta muralla, a la vista de tothom, però amb una solitud que es preserva intacte. Terra de ningú on sentir-se benvingut.

Notes d’interès vertical: Trencalòs (ressenya Edunz), mentalitat clàssica per una via centrada en el poderós diedre que dóna accés a un itinerari concebut perquè la roca s’expressi. La vista no enganya, línia d’atractiu primari que converteix el fet d’escalar en instint. El Serrat de la Corona n’és el millor escenari.

Oberta en els gloriosos vuitanta (1985) per Antoni Ramírez, Antón Fontdevila i Remi Brescó en conserva l’esperit. Originàriament hi trobàvem uns pocs burins i pitons, però el 2018 va ser restaurada amb bolts i se’n va afegir algun a les reunions. Actualment es tracta d’una via semi-equipada amb molt poc material (bolts, pitons i algun pont de roca). Totes les reunions muntades (bolts), R2, R3 i R5 rapelables. R3 bis (un bolt) costa de veure ja que està amagada en el lateral d’un gran bloc just sota l’esperó final.

Vist el seu escàs equipament cal ferralla, de material necessitem quinze cintes, joc de tòtems/friends (des de tòtem blau a C4) repetint C1, C2 i C3, tricams/tascons opcionals. Calcari propi de terreny d’aventura, cal saber on toques, però llevat de trams puntuals la roca és bona. Destaca l’aspror del tacte i la rotunditat de les fissures, concloents.

Dificultat sostinguda i de bon gestionar, grau clàssic i compromís moderat gràcies a les bones possibilitats de protegir (V+/6a obligat). Orientació sud, bona opció per dies freds. Traçat que va de la mà de les fissures, la roca mana amb una lògica precisa i elegant. El diedre inicial és un espectacle de principi a fi, el recorrem sencer en dues tirades impecables.

Un primer llarg de fissura ampla amb tan sols un parell de pitons i un pont de roca a la part final, obliga a dosificar les peces grans. Verticalitat constant i gest que ens converteix en fans de les fissures. Segona tirada curta, però amb el mateix tarannà, equipada amb un únic pont de roca que marca quan girar a l’esquerra i posa fi al diedre.

Canvi de registre, la tercera tirada s’inicia amb un tram de placa de cantells roms i trencadissos, arribar al primer bolt és delicat i no es pot protegir (V/V+). Bonic diedre desplomat amb pitons d’època per acabar el llarg.

En la quarta tirada prescindim del traçat original i escalem el mur de la dreta de l’esperó (1 pitó), vertical, atlètic i de bon equipar, ens deixa dalt d’un pedestal on comença un fantàstic off witch, escalada creativa i perfectament protegible amb friends.

Accés, des d’Àger prenem la carretereta que puja al coll d’Ares i quan portem una mica més de nou quilòmetres estem atents a trobar a l’esquerra el trencant de la pista de Montrebei (rètol Castell de Sant Llorenc, enllaç maps). Seguim per la pista uns dos quilòmetres i mig i aparquem a l’inici dels esperons del Serrat de la Corona a l’alçada d’un torrent on neix una pista secundària desdibuixada. La millor referència per ubicar-nos és la paret, visible al nostre davant (foto blog Visas). L’estat de la pista és variable, compte en cas de pluges recents.

Aproximació, no hi ha camí definit, com a molt rastres de sender i fites ocasionals. Entrem al torrent sec i el seguim remuntant uns lloms terrosos fins entrar al bosc. Avancem per una pineda força neta fins gairebé la base de la muralla i girem a l’esquerra flanquejant per sota les parets. El Trencalòs comença a la dreta d’un marcat pilar tallat per un diedre vermellós inconfusible, sageta picada a peu de via (50min).

Descens, tenim dues opcions, baixar en tres ràpels per la mateixa via o bé, com nosaltres, completar la jornada amb un clàssic descens a peu. Anem a la dreta (est) per l’ampla feixa de sobre la carena sense fer cim. Creuem una primera canal per la que no baixem i quan arribem a un gran pendent que ve d’un ampli coll anem avall entre matolls i tarteres sempre amb tendència a la dreta fins retornar al bosc pel que hem aproximat al matí. Descens fora de camí, intuïtiu i sense fites, però de bon fer (1h).

La solitud de la paret encaixa amb el que hi venim a buscar, escalades que no han perdut l’essència i que amb la vista et diuen tot el necessari. Amants de les fissures hi teniu lloc reservat. Línia de categoria que ens trasllada al Montsec més autèntic, originari.

conspiradoresdelavertical:Neus&π