ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***** GEDE, 135m, 6a/Ae, Agulla Gran del Pas del Príncep, Frares, Montserrat

dimarts, 23 d'octubre del 2012


Per mi aquesta via, deixant de banda la bellesa i elegància del traçat que és innegable, destacava per una única i rotunda definició, via històrica i en majúscules. Però no és fins que les escales que te n'adones de totes les connotacions del terme perquè la força d'aquest itinerari pot més que totes les paraules que puguem emprar per reconèixer la mestria dels seus aperturistes.


L'Agulla Gran del Pas del Príncep no cal buscar-la, perquè és ella qui et ve a trobar mentre fas camí, altívola i un pel desdenyosa ens espera fermament assentada en la verticalitat del seus dominis, frontera i repte que estem decidides a traspassar. Avui la repartició dels llargs és senzilla, per la Montse la finesa del lliure i per mi les acrobàcies de l'artificial.



Combinació en la que cadascuna millor acomode hi troba i que fa que li toqui a la Montse encetar l'esveltesa de l'agulla. Primera tirada emblemàtica d'exposició i gosadia, on cal tacte i delicadesa per desgranar-ne els passos que et condueixen a la comoditat de la gran bauma on hi ha instal·lada la reunió. 


Dansa esplèndida sobre cantells menuts i buit creixent que t'obliga a escalar atent per lo selecte del traçat i exemple viu de l'alt nivell dels seus primers conqueridors capaços d'enfilar-se per tan subtil geografia sense l'auxili de cap mena d'expansió.


Amb el temps i repeticions van aparèixer burins i avui en dia fins i tot uns pocs bolts estratègicament col·locats conviden a gaudir d'aquesta bella tirada sense tenir el cor en un puny, perquè no ens enganyem, ens agrada escalar i el compromís és part de l'aventura, però no som ni de bon tros tan valents com les generacions anteriors.



S'ha de reconèixer que la primera reunió no podria estar millor situada, lògica i còmoda tan sols té un inconvenient, sortir-ne. Així que m'arrossego lo just i necessari per arribar fins el burí des del que ja puc abocar-me de nou al buit. Genial, si més no pensar que porta aquí des de l'any 56 i que un munt de gent ha repetit aquests mateixos gestos abans que jo!


Per sort la següent expansió és un flamant bolt, més que res perquè em costa una estona llarga i contorsions vàries des del darrer estrep arribar al següent burí. A punt estic de llençar la tovallola, però al darrer moment no sé com m'arrapo a la paret en i el caço al vol, ufff! 


Ara toca gaudir, sempre i quan el teu concepte de passar-ho bé sigui dansar en un desplom tan lleu com les peces que l'adornen, tot i que malgrat alguna xinxeta sospitosa els burins són prou robustos i de tant en tant algun bolt et dóna l'empenta necessària quan els passos allarguen.


És una tirada més de feina i paciència que no pas dificultat, el mateix que la tercera on el que més costa és arrencar de la reunió per caçar la magnífica fissura que ens farà de guia. 



Fissura cega, però de cantells filosos que ens permet combinar lliure i artificial en funció de les forces, la tècnica i la confiança en els burins, perquè a partir d'ara seran els únics que ens acompanyaran en aquest viatge vertical, fins i tot a les reunions on tan sols trobem un bolt i la resta peces d'època.


La quarta tirada arrenca per un mur incrustat de còdols on cadascun és millor que l'anterior. No cal patir per les presses, tan sols perquè els avantbraços aguantin la contundència del desplom i quan la verticalitat ja amenaça seriosament les nostres forces el traçat vira en vertiginosa travessa cap un pany polit i endreçat de cantell menut i equipament generós dins la seva precarietat.



Ens queda tan sols la darrera tirada on és fàcil comprovar que tot és relatiu, ja que dificultat, assegurances i fred es conjuguen demanant-nos un darrer esforç. Lliure combinat amb artificial, costa passar d'un a l'altre, però les distàncies entre burins manen i la il·lusió per culminar tan magnífic itinerari empeny amunt amb més força que el millor canto.


No menteixen qui afirmen que aquesta és de les més belles agulles de Montserrat i aquesta ruta la millor manera de coronar-la. Una línia més pròpia de les superbes cares nords que de la placidesa d'aquests vessants assolellats. 


Itinerari directe i genuí esdevé tot un exemple d'autenticitat i atreviment per part d'una generació d'escaladors pioners. Senyors Guasch, Santacana i Gómez, moltes gràcies per la lliçó!


*** Buriles Rojos, 140m, V+, la Panxa del Bisbe, Sant Benet, Montserrat

dimecres, 17 d'octubre del 2012


El privilegi de les escalades tardanes està arribant a la seva fi, el calendari mana i els dies cada cop són més curts, així que aquesta serà la darrera escapada abans no canviïn l'hora i hagi d'amollar-me als capvespres rogencs de la tardor. Són més les ganes que el temps de llum del que disposem, però la muntanya màgica té un ventall prou ampli per satisfer gairebé a mida les necessitats de l'escalador més impenitent.


Fa dies que rutlla per aquest món virtual la ressenya de la Buriles Rojos i deixant de banda la polèmica de retro-equipament, rentat de cara massa exhaustiu o com li vulgueu dir, fa prou bona pinta per fer-li un tast. Haig de confessar que la Panxa del Bisbe sempre m'ha resultat simpàtica, tot i així tan sols hi he fet un únic i frustrat intent ja fa un grapat d'anys.


Està tan a prop de tot que sempre hi ha temps per anar-hi, però les ganes sempre es queden en futures intencions, així que aquesta tarda decideixo concedir-li dedicació exclusiva i no permetré que cap altra via s'interposi en la meva decisió. La Montse em deixa fer amb les meves disquisicions, ella el que té són ganes d'escalar i la Panxa li resulta prou atractiva per no haver de buscar cap altra raó.




Ja que em dóna el gust li deixo escollir els llargs i no dubta en demanar-se el primer que ja fa dies que no s'enfila i se'n deleix. Bona tria, curt, però intens, té uns passets que concentren finesa i equilibri sobre uns còdols de la mida justa per confiar-s'hi.


Els burins reconvertits en bolts pintats de roig marquen el camí. Malgrat mantenir-ne el color, han proliferat així que el nom de la via és manté, però no així el tarannà que se'n ressenteix a favor d'un menor compromís. Com a mínim la polèmica ha servit perquè la via surti de l'oblit, així que deixo les reflexions per més tard i dedico la meva atenció a la segona tirada.



Força més llarga que l'anterior i netament més vertical, té el favor d'uns cantells i bústies tan contundents que fan que l'escalada flueixi lleugera. Em permeto el luxe de recrear-me amb la textura d'aquest rocam que juga amb formes i colors oferint-nos un ventall de presses capaç de fer les delícies del més llepafils i arribats ja al punt àlgid de la panxa, tan sols resta un suau declivi fins la testa del prelat.




Així doncs, el enrere queden les tibantors del perfil del golafre i per davant la lluïssor arrodonida d'unes formes cada cop més amables. Pany extens on tots els cantells són bons i les passes certes que s'asserena en un cim que li roba els colors al capvespre.


Cim ample i tranquil que convida a la contemplació. Però no es moment de deixar-se contagiar per la seva parsimònia i no per falta de gust per la meditació, sinó de temps. Víctimes dels designis del món modern cedim al dictat del rellotge i ens acomiadem de la màgia d'aquests monòlits capaços d'allunyar-nos de la rutina. 


*** Boi-Roca, 140m, Vº/Ae, L'Elefant, St Benet, Montserrat

dissabte, 6 d'octubre del 2012
Avui ens sentim com naufrags dalt aquest immens vaixell anomenat Montserrat, un mar de boires baixes ho tapa tot deixant nomes algun illot en forma de punxeguts cims que cerquen amb delit els calids raigs de sol que gaudim des de la muntanya magica. L'unic que aconseguim pujant l'Elefant per les magnifiques plaques de la cara nord es voler tastar mes i mes meravelles d'aquest esvelt monolit.


Magnifica placa amb codol amb denominacio d'origen 100%  Montserrati. Una amplia i suau rampa que poc a poc, gairebe sense adonar-nos, es va redreçant mes i mes fins posar-se totalment vertical, resseguint l'incofossible perfil d'aquest caprici geologic d'encertat nom, la Trompa de l'Elefant.





Avui durant tot el dia hi hem vist enfilades cordades. Ben logic tractant-se d'una gran classica de tota la vida i que fa poc ha tingut un bon rentat de cara. Si la memoria no em falla, crec que es la primera via vertical de debo que vaig fer a Montserrat ja fa uns anyets... i encara ara tinc ben viva aquella imatge del que vaig experimentar penjant tot el meu pes fent A0s, tibant d'uns cordills de sabates d'un sospitos color blanc de tan gastats com estaven pel sol i aquests cordinets nuats a uns caps de buril antics, rovellats i molt sospitosos. Certament a la via li tocava una restauracio, pero trobo que pel cami ha quedat part de la seva particular esencia i mes veient aquestes dues expansions, separades per gairebe mig segle de vida i per uns quants/bastants mil.limetres d'acer que fan que abans la gossadia fos el sol fet de pujar i avui, en canvi, ha esdevingut en la gairebe obligatorietat de tibar sense agafar-se a res sense amoinar-nos el mes minim en les consequencies en cas d'errada.



Davant nostre una cordada pare/fill, l'adult tibant i passant com si res el mur vertical, el fill d'13 anys darrera d'ell patint  per guanyar metre a metre al llarg, mentres el pare amb bones paraules el motivava d'anar amunt, pero sobre tot encarrilant-lo pel costat "friky" de l'escalada:
 -mira d'escalar i res d'agafar-se a les cintes-
Per sota tenim una cordada de jovenets i per algun d'ells la seva primera via llarga, sobta veure com la seva unica preocupacio era que, si tot eren parabolts, calia encadenar el llarg.




Ben mirat, avui els "raros" erem nosaltres penjats amb els pedals de cada xapa que ens sortia al pas.  No es cap critica, mes aviat es enveja sana. El cim i la via son comuns per tots i ens igualen, pero cada un te la seva manera de fer, les seves limitacions i motivacions. Per segon cop dalt de L'Elefant, gaudint de les amplies vistes i com les mutiples cordades que avui ens hem reunit a St. Benet, donen color a aquestes increibles agulles 

 darrer llarg de l'espero magic a la Prenyada

 sostre de la GEEB a la cadireta del diable

 cim de la Momia 1

cim de la Momia 2
 cim de la Momia 3

Friki al contrafort de la Momia