ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Diedre Vidal-Farreny, 100m, V+, Paret del Cilindre, Sant Llorenç de Montgai

Hi ha llocs que, independentment del que hi vagis a fer, la seva mera visita ja val la pena i Sant Llorenç de Montgai és un d'aquests indrets privilegiats. Aquí tens la sensació que el temps discorre a un altre ritme, mandrós, somiador, conjur perfecte de tranquil·litat i bona vida.

Nosaltres, però, no ens deixem temptar per la placidesa de la contemplació, sinó ben al contrari, ens falta temps per girar la vista cap a les parets i cercar el camí que ens ha de dur al cim del Cilindre. L'evident diedre de la Vidal-Farreny és una línia massa lògica per passar desapercebuda i apostem que serà la millor opció per tastar aquesta roca d'aparença incerta.

Per aprofitar al màxim l'escalada comencem per una variant d'entrada que endreça el contrafort de la base de la paret i et posa les piles ja de bon començament. Calcari farcit de fissures, ben vertical i atlètic, vaja, l'especialitat d'en Josep que l'encara encantat de la vida.

La primera tirada és curta i ens deixa a la base del diedre on el calcari dóna pas al conglomerat, curiosa combinació de franges de roca que de ben segur farien les delícies de qualsevol geòleg. Ara que el que esperona la nostra imaginació són el cantells amagats en aquest mar de còdols i m'apresso a enfilar l'esperó que mena al diedre.

Bonica tirada d'anar fent, amb passos aeris i millor roca del que sembla. Al darrer llarg la via fuig a la dreta allunyant-se del diedre per anar a cercar els trams més verticals, però aquí la presa és petita i cantelluda.

Potser massa i tot, superant una panxa d'allò més dreta en Josep en surt malparat i amb un dit ben regirat no es veu en cor d'acabar el llarg. Ai, quina ràbia, una tibada més i ja ho tenia. En fi, un parell de maniobres de corda i ja estic llesta per acabar la feina.

Realment el pas de la panxa t'agafa una mica a contrapèl, cal fer una bona tibada i els passos no són tot lo evidents que voldríem. Però està ben equipat i amb un mínim de traça i recursos surt sense més problema. Un cop a la carena val la pena parar un instant, respirar a fons i deixar-te portar per la melangia del paratge. Baixant breus vestigis d'altres temps et surten al pas, instants fugaços, massa lleus per apressar-los en la senzillesa d'una imatge.

2 comentaris:

Gatsaule ha dit...

No parles de la roca, com està d'ensabonada?

josep i laura ha dit...

Ei Gat,
no vam trobar la roca massa pòlida, tan sols algun pas puntual i generalment als trams més tombats de conglomerat. Tan sols algun tram més trencat fa que t'ho mires un parell de vegades, per la resta una via d'anar fent i gaudint de les sensacions de tornar a tastar roca calenta jejeje.

Salut, tàpia i alegria!