Ogassa, parets de tardor

Diumenge, 12 de novembre de 2023

Des d'Ogassa la tardor es veu més bonica!

Quines ganes que en tenia d'aquestes regletes. No me l'esperava tan bona la retrobada.

Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa

que m'ho desvela 

(Joan Margarit) 

*** Eva Solans (105m, 6b, V+ oblig) + Vilanova Jove (55m, 6a/Ae) Roques del Pelat, Vilanova de Meià

Dijous, 9 de març de 2023

Si fas tard a la via de moda després et costarà trobar company per anar-hi. És el que m'ha succeït amb l'Eva Solans, estrenada l'any passat i àmpliament lloada no li han faltat pretendents. Equipament generós, lliure atractiu i un traçat que aprofita amb seny les febleses d'un pany que festeja desinhibit amb sostres i fissures són garantia d'una jornada interessant.

D'entrada la brevetat i poc compromís del recorregut poden semblar un inconvenient, però amb la previsió de pluja d'avui resulten l'argument clau per decantar la balança. I vaja si l'encerten, meteo i ressenya, així que malgrat la mullena ens aventurem a tastar un mur perfectament equipat i desplomat. La nostra tossuderia resulta justificada i és que a partir del segon llarg els núvols es limiten al paper de mers espectadors i gaudim d'una escalada elegant i perfectament orquestrada en un marc de petit format.

Curiosa com a mínim la ferrada de baixada, però que ens deixa a tocar d'una immensa paret baumada que reclama ser explorada. Ho teníem previst i Vilanova Jove ens permet solcar-la acompanyats d'un vent vingut del cor de l'hivern. Inesperadament vibrant, aquest itinerari arrodoneix la descoberta d'un racó al que s'hi haurà de tornar. Les Roques del Pelat, nova porta d'entrada a Vilanova.

Notes d’interès vertical: Eva Solans (ressenya Juan Gutiérrez) i Vilanova Jove (ressenya Luichy), vies que no amaguen cap misteri, tan sols la franquesa directa d’una escalada transparent, perfectament equipada i sense més compromís que gaudir de la bellesa desimbolta dels seus passos.

Les Roques del Pelat ens brinden tots els elements necessaris per fer atractiva una via, però mai en excés. Dos itineraris on el que compta és el conjunt i l’exotisme discret d’una paret amagada de totes les mirades i que ens imposa com una única obligació escalar.

Eva Solans és una ruta recent, oberta el març del 2022 per Miguel Angel García i Juan Gutiérrez porta el segell d’aquest darrer, una línia ben trobada i equipada amb generositat, de material tan sols demana catorze cintes, però si optem per enllaçar tirades millor portar entre 16-18 cintes.

Vilanova Jove ja té més rodatge, oberta el 2003 per Joan García i Pablo Vázquez és una ruta directa i ben gestionada, completament equipada necessita de catorze cintes i estreps com únic material, friends mitjans opcionals. Ambdues són vies de caràcter esportiu i poc compromís, equipades amb bolts i amb reunions rapelables, l’única excepció és la darrera reunió de l’Eva Solans que és en un arbre.

Roca, calcari del bo, tant per qualitat, com per tacte, tan sols el primer llarg de l’Eva Solans desmereix per incert. Cantos roms, breus desploms, fissures i elegants plaques on prima l’adherència mantenen el pols de l’escalada. Curiós primer llarg de Vilanova Jove, sobredosi de bauma a negociar.

Grau ben posat, la dificultat màxima no és obligada, especialment a l’Eva Solans molt ben equipada als trams díficils (V+ obligat), Vilanova Jove amb bolts una mica més allunyats ja té un punt més picant (6a/Ae oblig). Orientació sud, a partir del migdia jornada a ple sol.

Traçats fets per no pensar i deixar-nos guiar pel sentit comú dels oberturistes en la cerca dels panys més elegants. En l’Eva Solans (vista/ressenya Joan Asín) enllacem L1+L2 i L3+L4, el darrer llarg L5 millor no enllaçar-lo amb cap altre per evitar fregaments. El primer llarg és el més desagraït, esperó de romos i panxes aïrades que t’enganxa en fred, però a mida que guanyem metres les sensacions milloren. Verticalitat que continua sent la tònica mentre comencen a entrar varis elements en joc com l’elegant diedre/xemeneia de la tercera tirada, l’aèria travessia del quart llarg i l’esplèndid mur final del cinquè llarg, gest i lectura obligats.

En la Vilanova Jove les tirades continuen sent curtes i enllacem L3+L4. Atents al primer llarg, més treballós del que la ressenya dóna a entendre, comencem amb un artificial contundent (Ae) que després combinem en lliure per superar una panxa rere l’altra. La segona tirada és autèntica diversió i plaer, roca exquisida de franges que mosseguen, una preciositat a l’abast de tothom. Sortida potent en el tercer llarg, seguida d’un placa deliciosa i rematada a la darrera tirada per un mur d’adherència complexa, cop de gas i fe.

Accés, des de Vilanova de Meià continuem per la carretera L-913, passat el trencant de l’Ermita de Meià i la Font de la Figuera aparquem en un marcat revolt a esquerra, en una esplanada situada al costat d’un dipòsit d’aigua, sota la Font Blanca (enllaç maps).

Aproximació, pugem fins la Font Blanca i seguim per la pista uns dos cents metres, atents a trobar una fita a l’esquerra que marca el corriol que entra a bosc i es dirigeix a la paret. Sender ben marcat i sense pèrdua (fites) que en pocs minuts de pujada ens deixa a la base de les Roques del Pelat.

Per anar a la Eva Solans hem de vorejar la paret cap a la dreta, la via comença a l’esquerra d’un marcat esperó, inscripció ES pintada en negre i corrua de bots visible (15min). Per anar a la Vilanova Jove a l’arribar a la paret l’hem de vorejar cap a l’esquerra i després de creuar una canal arbrada on hi ha la ferrada de descens prenem una vira rocosa que ens deixa sota un immens mur ple de panxes. La Vilanova Jove és la primera via que trobem, un bolt sota un marcat desplom dóna la pista (20min).

Descens, moment de més compromís de tota l’activitat, cortesia de l’atlètica ferrada. Acabada l’Eva Solans seguim un corriol fitat que marxa a l’esquerra (oest) i es manté prop de la cinglera fins entrar en una canal on trobem els cables de la ferrada. El primer tram de la ferrada és molt dret, trobem trossos desplomats i esglaons lluny, cal anar amb compte. Acabada la ferrada sortim de la canal i anem a la dreta, ràpidament enllacem amb el camí d’aproximació (30min).

En la Vilanova Jove per baixar tan sols hem de seguir un corriol cap a la dreta (est) que en un moment ens porta a la canal de la ferrada. Escalar l’Eva Solans i tot seguit la Vilanova Jove és una magnífica combinació, ja que la ferrada de descens ens deixa pràcticament al peu de la segona via de la jornada.

Totes les vies tenen el seu moment, Eva Solans també ha sabut trobar-lo i en l’execució ha generat la sinergia que ens ha conduït a Vilanova Jove. Itineraris breus, però complets que defineixen un espai de convivència amb una verticalitat que s’ajusta als paràmetres del “love climbing” ben entès. Avui escalar és l’única servitud.

conspiradorsdelavertical:Ferran&Neus

π

*** Esportiva de benvinguda, Montserrat Sud

Dissabte i diumenge, 4 i 5 febrer de 2023

És bo tornar a casa...

I més quan la lluna neix.

- Penso que estar viu és respondre -

Mark Strand

companydeviatgeiatzars:Lau

π

*** Santacana (50m, 6a+), Penya Roja, la Riba (serra Prades)

Divendres, 25 de novembre de 2022

Hi ha fissures que elles soles et munten una via, aquesta n'és una i com a bona Santacana infon respecte. Cada cop que vinc a la Penya Roja me la miro i la sensació sempre és la mateixa, sorpresa per la seguretat que exhibeix. Oasi de clàssica. Anem a tastar-la, és hora. Els bolts que dibuixen la majoria de línies a la Riba també han arribat a la Santacana, l'amanseixen, però no en dulcifiquen el caràcter.

Breu i obstinada, costa saber com encarar una amplada que porta la batuta de cada gest. Assaig sense dret a rèplica. Intento entendre la seva verticalitat despullada d'ornaments, al meu favor tan sols una roca magnífica, lliure de tot desgast. Especulo moviments. La via és elegant, jo no, però quin plaer convuls escalar-la.

Notes d’interès vertical: Santacana, la força de la fissura defineix la via d’un sol traç. Visualment impecable, no et deixa més opció que escalar-la. Malgrat el nom, sembla ser que no va ser oberta per Santacana, és fàcil d’imaginar, però la raó de l’elecció, tan sols cal veure la netedat amb que està definida la poderosa escletxa per captar-ne l’essència.

Personalitat de clàssica per una via equipada (bolts). Sense ser exposada, la distància entre assegurances obliga. Reunions rapelables. De material necessitem catorze cintes, però si optem per enllaçar les dues tirades cal portar-ne divuit. El C5 o si no el tenim el C4, serveix per protegir l’inici de la fissura on hi ha un aleje important. La segona tirada es pot reforçar o bé trampejar en artifo (6a/A1) amb friends mitjans (C0,5 a C1).

Un dels atractius de la via és la qualitat del calcari, excel·lent llevat del pedestal inicial (crostós i delicat). Roca clara que recorda la d’una cara nord, però compacte i amb un tacte rugós que dóna més d’una alegria. Desconec autors i data de l’obertura, el que sí que puc afirmar és que l’esperit és dels vuitanta, grau collat i passos obligats. Orientació sud, a l’hivern la poca alçada de l’escola (263m) permet escalar en els dies més freds.

Tot i ser majoritàriament una escola d’esportiva Penya Roja té un grapat de vies llargues (vista) testimoni de les primeres escalades de la paret. Més moderna, la Santacana és una via de dues tirades articulada al voltant d’una magnífica fissura que la fa inconfusible. Resulta difícil trobar ressenya més enllà de croquis esquemàtics, però la seva evidencia la fa innecessària.

Al primer llarg un pedestal descompost ens deixa al peu d’una fissura d’una amplada complicada de gestionar. Xemeneia, off-witch, diedre i verticalitat implacable deixa clara la mestria que cal per escalar una línia tan simple. Els encastaments són claus per resoldre uns passos sempre diferents (35m, 6a).

Segona tirada curta i de geni concentrat, sortim per l’escletxa de l’esquerra que s’afina fins convertir-se en una fissura de dits que no dóna treva (15m, 6a+). És possible enllaçar les dues tirades, però val la pena gaudir-les per separat. Exigent i sostinguda, té ambient malgrat la seva brevetat.

Accés, deixem el cotxe en un petit aparcament (enllaç maps) de la carretera local TV-7044 a un quilòmetre i mig del poble de la Riba en direcció Farena, just davant de la Penya Roja. Aproximació, des de la carretera surt un camí que baixa fins el riu Brugent, el creuem i pugem per un sender que s’enfila per l’esquerra de les runes d’un antic molí cap a les parets (10min).

Descens, tenim dues opcions, amb un parell de ràpels per la mateixa via o bé caminant pel sender que trobem al cim de la Penya Roja. Apunts ampliats, la brevetat de la línia us deixarà amb ganes d’escalar, teniu on escollir en aquesta magnífica escola d’esportiva que és la Riba, en aquest enllaç trobareu informació del sector Penya Roja i Piló Suïcida i en aquest altre enllaç de la Penya Darrera el Piló.

La Santacana sorgeix sota la batuta d’un buit, especulem al caire de la línia que crea. Incisiva, té l’arrogància de qui és sap senyora i ho és. Quant potencial en un sol pla.

companydeviatgeiatzars:Lau

π