*** L’Insoutenable Légèreté de l’Être (155m, 6a+, V+ oblig), Muraille de Cap de Long, massís de Neouville

Dijous, 8 de setembre de 2022

L'insoutenable légèreté de l'être, la muralla de Cap Long es reserva un espai per a la reflexió filosòfica. Escalar és la manera de donar-li sentit. Impossible qüestionar aquest granit virtuós, però costa endevinar-li la lleugeresa a no ser que girem la vista. La buscàvem al lloc equivocat, és ella la que ens envolta i ens manté suspesos al fil d'aquests amfiteatre de llacs i cims.

L'insostenible pren forma en dos diedres de factura perfecta i simplicitat absoluta. Puresa de línies, raó de ser d'aquest itinerari que ens manté en el camí correcte. Estoica, demostra criteri al fugir de l’excés, desgrana elegància. M'ha encantat la via, té un saber estar inesperat en aquesta muralla d'aparença reservada. La lletania mil cops repetida avui ha demostrat ser certa, la bellesa està en l'interior. Alienats per aquest desfici de fissures hi existim.

- La vida es un boceto para nada, un borrador sin cuadro -

La insostenible lleugeresa del ser

Milan Kundera

Notes d’interés vertical: L'insoutenable légèreté de l'être, elegant ruta d’aspecte funcional amb una estètica pròpia que s’expressa a través de l’escalada. Variada, tècnica i sostinguda, ostenta un traçat capaç de mantenir verticalitat i ambient fins el darrer pas. Una ruta que crea el seu propi espai en la muralla de Cap Long.

Ben equipada amb bolts, però col·locats per fer escalar i amb alejes puntuals als trams on la dificultat baixa. De material necessitem catorze cintes, friends de C0,5 a C1 i tòtem negre, opcional alguna altra peça petita i estrep a discreció. Granit pirinenc de qualitat, bona adherència, fissures franques i cantells col·locats amb precisió d’estratega, l’única objecció és la molsa negra dels panys finals i el tacte incert de l’inici del primer llarg.

La via són cinc tirades i cap d’elles banal, millor anar còmode en el V+ per gaudir-la com es mereix. Recorregut lògic i amb la rara habilitat de forçar la dificultat de forma que resulti natural. Tots els llargs són bons, però la senya d’identitat de la via és l’auster diedre de la segona i tercera tirades, les seves parets llises no demanen força, tan sols traça i equilibri.

Destacar també la bonica bavaresa de la primera tirada i l’intens, a la par que fotogènic, desplom del quart llarg. L’estilitzada aresta final ens deixa amb una sensació tan aèria que per un moment ens creiem en una gran paret. Orientació est, so de bon matí.

Accés, des de l’aparcament de la presa del llac de Cap Long (2.161m). S’hi arriba des del poble d’Aragnouet on surt l’estreta carretera D929 que puja cap a la reserva de Neouville i finalitza en el llac de Cap de Long. S’hi pot fer nit amb furgo sense cap problema.

Aproximació, des de l’aparcament la muralla es ben visible just damunt dels nostres caps, prenem un sender que surt de darrere els cotxes i s’enfila fins la base de la paret recorrent-la sencera (10min). El pany per on discorre la via està a la dreta d’una marcada canal. L’Insoutenable comença al peu de dues característiques franges obliqües que recorren un petit pedestal. El primer bolt està situat una mica alt, però és visible, a l’igual que una baga vella en un arbre, per sobre seu ja veiem l’evident fissura/bavaresa de la primera tirada. NO confondre’ns amb la línia de bolts que puja per la placa de l’esquerra, són de la via Carpe Diem.

Descens, dues opcions, caminant cap a l’esquerra un cop acabada la via o bé amb un parell de ràpels. Si escollim aquesta última des de R5 rapelem a R4 i d’aquesta a la plataforma de la R2, pleguem cordes i fem un curt flanqueig a l’esquerre que ens deixa en un petit coll des d’on destrepem una placa inclinada amb l’ajut d’una corda fixe fins la part alta de la canal que veiem a l’aproximar.

Les dues alternatives de descens són igual de ràpides (30min), però els ràpels ens deixen de nou a peu de paret, interessant si volem fer una segona via o tastar les línies d’esportiva que hi ha en el mur del costat de la canal.

L'insoutenable légèreté de l'être és una via moderna que sap el que es fa, atractiu decidit el seu.

- Allí donde habla el corazón es de mala educación que la razón lo contradiga (MK) -

Insostenible lleugeresa…

companydeviatgeiatzars:Lau

*** Ravier (150m, V+), Pic du Ramougn (esperó Nord), massís Neouville

Dimarts, 6 de setembre de 2022

Fa temps se'm podia dir alpinista, camins que ja no freqüento. L'essència però, perdura i una Ravier, per modesta que sigui desferma la fam. Aventurar-s'hi suposa sortir-se de l'habitual, per rendir-se al dictat de la paret. Coneixedors de que en ella rau tota la saviesa aquests germans demostraren un instint infal·lible a l'hora acatar-la. Sorgeix la bellesa.

La Ravier del Ramougn és una línia avantatjada que elimina tot lo superflu per centrar-se en aquest granit eixut. Resseguim la solitud de l'esperó... mirada, tacte, escoltem el seu silenci i pas a pas sorgeix la coneixença. Nuesa minimalista de cara nord. Fascinats per la sobrietat de diedres i fissures, ens sentim escollits per aquest traçat. Breu, categòric... dono fe de la seva elegància atemporal. Pirineista de cor, no esperava menys!

Notes d’interès vertical: Esperó Nord del Ramougn (3.011m), obert el maig de 1965 pels germans Ravier esdevé una lliçó d’estil i de lo perfecta que pot arribar a ser la senzillesa. Preciosa línia encabida en un marc magnífic, on menys és més, tan sols disposem de granit nu que ens proveeix de tot el necessari per coronar el cim. L’escalada va un pas més enllà, no és només la via, sinó el conjunt que ens porta a ella, en aquest itinerari el concepte de clàssica cobra un potencial imparable.

Tot i que modesta en longitud i dificultat, estem davant d’una via d’aventura i com a tal l’equipament és merament testimonial, escassos pitons en punts claus i reunions a muntar o reforçar. De material necessitem dotze cintes, joc de tòtems/friends (des de tòtem0.5 a C4, aquest últim triomfa), repetir C1 i C2, tascons i bagues llargues. Opcional repetir C0.5 i C0.75. A principi de temporada poden ser necessaris grampons.

Orientació nord total, no veure’m el sol en tot el dia, amb el que això suposa, fred i roca castigada per l’hivern, però noble sempre que prestem la deguda atenció. Predominen fissures i diedres, tot i que algun tram de placa que cal saber llegir aporta emoció al conjunt. Dificultat homogènia i sostinguda en el cinquè, però no per això la ruta deixa de tenir ambient i compromís, el grau passa a ser secundari enfront el saber navegar per la paret.

La lògica i verticalitat del traçat són innegables, la via comença al punt més baix de l’esperó i s’enfila pel diedre de l’esquerra, evitant del diedre/canal d’aspecte humit i fosc de la dreta. En el primer llarg cal anar amb compte amb els blocs de l’inici i trobem un únic pitó gairebé al final de la tirada. Més aèria i atlètica del que esperàvem, et va posant en situació. Muntem R1 en una replà a la dreta de l’aresta aprofitant un bloc/llastra peculiar.

En el segon llarg cavalquem les plaques de l’esquerra de l’esperó, toca orientar-se i escalar sense poder gairebé protegir fins l’únic pitó que calma nervis. Escalada d’equilibri i d’estar atents als punts on la placa està neta que és el que dóna la pista. Elegant i vibrant. La R2 està sota un sostre, baga i pitó. El tercer llarg és una petita meravella, a la dreta de la reunió comença un diedre de manual protegit per un parell de pitons que fa gaudir de principi a fi. R3 en replà al final diedre, un pitó.

La quarta tirada ens rep amb un mur de passos potents (V+) ben protegit amb un parell de pitons i acaba amb un curiós estretament que ens deixa a l’aresta cimera, R4 blocs. Una breu grimpada entre grans blocs (II/III) ens deixa al cim, el punt i final perfecte per aquesta escalada de caràcter innegablement alpí.

Accés, des de l’aparcament del llac Aubert (2.150m). S’hi arriba des del poble d’Aragnouet on surt l’estreta carretera D929 que puja cap a la reserva de Neouville. A l’alçada del llac Oredon prenem la bifurcació de la dreta (D177) que puja als llacs Aubert i Aumar. En aquest darrer tram (D177) de juny a setembre la circulació està prohibida des de les 8:30h fins les 18:00h, en aquest horari hi ha servei de bus. L’aparcament del llac Aubert és de pagament (9 euros) i tan sols es pot pagar amb tarja, està prohibit dormir amb furgo, però és permès acampar.

Aproximació, creuem per sobre la presa que delimita el llac Aubert i prenem el camí normal del Neouville i Ramougn (comú fins el tram final). El sender remunta uns pendents herbosos fins un pla on girem a la dreta per encarar la pujada a la bretxa Barrios (2.439m). Un cop a la bretxa canviem de vessant i sense perdre massa alçada flanquegem per sota la cresta per una incòmoda pedrera (fites), quan sembla que hem d’accedir grimpant a la conca superior, tracem una llarga diagonal a la dreta per evitar al màxim possible el terreny de blocs.

Guanyem alçada progressivament fins que la pedrera es fa més transitable i podem fer un gir l’esquerra (fites i intuïció) per creuar-la en direcció la base del Ramougn ben visible al nostre davant (2h30min). L’esperó nord, recorregut per una pintoresca veta taronja al seu inici, és inconfusible, mentre que el Neouville ens guaita tancant el circ per la dreta.

Descens, per la via normal del Ramougn, una aèria desgrimpada per l’aresta oest fins trobar una canal de baixada (II/III) que ens deixa una mica per sobre del camí pel qual hem aproximat.

O bé com nosaltres que per descuit seguim fites que ens porten a baixar pel vessant est amb desgrimpades delicades (III) fins deixar-nos en una marcada vira que seguim cap a la dreta fins trobar una instal·lació de ràpel (cordinos). Amb un sol ràpel (50m) arribem al peu de la cara est i baixem pel circ delimitat per la cresta Barrios i la cresta de les Laquettes.

Baixem sempre amb tendència a la dreta (fites ocasionals) fins trobar un sender que flanqueja per sota la cresta Barrios fins enllaçar amb el camí d’aproximació a l’alçada de la bretxa que hem creuat al matí i ja per sender conegut retornem al llac Aubert (3h).

Escalar una Ravier és sucumbir a la bellesa més clàssica. L’esperó nord n’és la joia secreta.

companydeviatgeiatzars:Lau 

*** Les tribulations de Franska (765m, 6a), Pic d’Artouste (Punta 2.816m),Larribet (Pirineu francès)

Dimarts, 23 d’agost de 2022

La vàlua és una mesura que admet molts referents. Bellesa i llunyania sumades a l’excel·lència del granit d'Artouste són els elements que han convertit les Tribulations de Franska en clàssica. Línia extensa que ens brinda un autèntic festí de placa. Textura, el tret diferencial de cada tirada, ens deixem guiar pel seu tacte, sofisticat i barroc.

Contraforts, murs, arestes, puntals... el viatge és llarg i excitant. Alcem la vista a l'aguait del que ens espera, deslligats ja de la calma de les valls. La sobrietat d'aquesta roca ens fa elegants per obligació, no deixem petja, tot just surem al caire d'aquests perfils on les fissures es mantenen absents.

Escalem, impossible cansar-se d'aquesta festa a la que ens hem convidat. La llum canvia, l'aire s'afina, no hi ha més frontera que la del cim, però no ens hi podem quedar. La baixada, una altra aventura de la que en sortim ben parats, tot i que els núvols ens fan allargar la jornada més del previst. El record perdura, me l'enduc per tornar-hi!

Notes d’interès vertical: Tribulations de Franska, escalade plaisir, definició inevitable per aquesta elegant ruta concebuda per gaudir del granit pirinenc en els diferents formats que abasta la placa. Ben oberta, és una escalada on es busca el detall, la sobrietat dels seus murs, no li impedeixen ser refinada en el gest.

La longitud és un altre dels trets distintius de l’itinerari, divuit tirades que sumen un plus compromís i donen a ambient d’alta muntanya a la via. Les Tribulations està perfectament equipada amb bolts i alguns pitons, llevat de tres tirades (L15, 16 i 17) on es torna tradicional amb assegurances testimonials (pitons, ponts de roca)i bones fissures per protegir.

Totes les reunions muntades i fins R8 rapelables, només cal reforçar R15 i R16 (un bolt). Pel que fa a la R12 millor creuar zona herbosa i fer R12bis a peu del mur per evitar fregament. De material tan sols necessitem unes catorze cintes i afegir semàfor aliens i friends(0,5 0,75 i C1) pels tres llargs semi-equipats, estrep opcional.

Roca de luxe, granit compacte de relleus i formes capricioses on predomina la corba, tot i tenir fissures ben definides no és una escalada d’angles rectes. Tan sols cal parar atenció a la roca en algun tram concret com el L9 o algun tros d’aresta amb blocs inestables.

Via sostinguda i obligada en el cinquè grau (V/V+) amb un parell de llargs clarament més difícils (6a): l’esvelta bavaresa del L12 per tècnica i el mur del L18 per atlètic. Aquest darrerse’ns dubte el més exigent de tot el recorregut, l’estrep pot ser útil si el volem trampejar o també tenim l’opció d’evitar-lo sortint caminantdes de la R16 per la vira herbosa a la dreta.

En conjunt l’escalada resulta més diversa del que podríem suposar veient la ressenya. Clar predomini de la placa i de l’adherència a les vuit primeres tirades, després d’un tram senzill (L5 a L8 possible ensamble) la paret es redreça i els sis llargs següents es fan verticals i variats, amb oportuns diedres i panys picants que sacsegen la monotonia. Un parell de llargs en cresta (L15 i 16) al més pur estil alpí ens deixen a la torre final on torna la verticalitat més rabiosa, final perfecte per aquest traçat que no decau malgrat els metres escalats.

A tenir en compte, des de la R8 es pot abandonar rapelant per la mateixa via o bé amb tres ràpels de 50-55m pel marge dret de la canal de roca blanca. La paret està orientada al sud-est, tenim sol des de primera hora del matí, cosa d’agrair donada la llargada del recorregut i l’alçada a la que escalem.

La via, gràcies al seu bon equipament i una dificultat homogènia resulta ràpida d’escalar, però el descens és complicat i al principi sense camí definit, preveure una jornada llarga.

Accés, el nostre punt de partida és el refugi de Larribet (2.072m), per arribar-hi cal anar al poble francès d’Arrens i des del seu centre anar a l’esquerra seguint les indicacions de Barrage du Tech, carretera D-105. Al capd’uns 10 quilometres la carretera acaba en un aparcament al costat de la casa d’informació del parc.

Toca caminar, des de l’aparcament anem per una pista a l’esquerra que creua el riu i després remunta per bosc, seguint sempre indicacions del refugi de Larribet al que arribem en poc més de dues hores. És possible acampar en les explanades d’herba al voltant del refugi mateix.

Aproximació, des del refugi, anem a la dreta pel camí que remunta els pendents d’herba i lloses de granit fins un petit coll, la bretxa de Garénère. La creuem i als peus un reguitzell de llacs. No hi baixem, sinó que seguim el camí que voreja pel vessant esquerre la petita vall en busca del tercer llac, el més gran de tots, el llac superior de Batcrabère.

Tant punt hi arribem creuem per la seva capçalera a l’altre costat de la vall en busca dels contraforts del Pic d’Artouste. Pugem per pedreres i herba en busca de la base de la paret, la via comença al punt més baix, en el bec d’un petit triangle rocós de roca taronja esculpit amb tafonis (45min). Fita a l’inici i bolts visibles.

Descens, té el seu què, és llarg, poc evident i en cas de boira resulta complicat orientar-se. Les Tribulations finalitza en una punta de l’àmplia aresta cimera, un cop acabem la via no anem a cim, sinó que flanquegem a l’esquerra (oest) sense perdre gairebé alçada per sota dels grans blocs del crestall (fites) fins arribar a una tartera de pedra menuda que baixa del Pic d’Artouste.

Anem tartera avall fent zetes fins una mena de pla cobert de grans blocs atents a les fites que ens indicaran el moment de flanquejar a la dreta (est). Tracem ara una llarga diagonal sempre en direcció est, baixant per terrasses d’herba amb curtes desgrimpades (II) per grans lloses de granit i vigilant sempre les fites que indiquen el millor pas. NO anar pel dret cap al fons de vall, trobaríem tallats barrant el pas.

La referència a seguir és un marcat coll situat al vessant dret de la vall, al punt més baix de la cresta a la que hem sortit en acabar l’escalada. Un cop al coll enllacem amb el sender de l’alta ruta pirenaica (HRP, fites i marques vermelles i blanques). Seguim avall per terreny dret i incòmode, però amb camí ja ben marcat que ens retorna al refugi (2h).

Oberta el 2006, amb el temps que porta de rodatge les Tribulations de Franska ha consolidat la seva popularitat, i dono fe que té prous elements per fer-ho amb l’afegit d’un entorn d’alta muntanya que vesteix qualsevol escalada. Estem davant d’una clàssica moderna que sap mantenir l’estil. Savoir faire, plaques que fan ballar.

 

conspiradorsdelavertical:Xavi&π