ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Dorada, 35m, II/4, boca Nord túnel de Bielsa, Osca

dimecres, 23 de març del 2010
Tot i tenir encara dies per davant no veiem gens clar qualsevol altre alpinada, tot allo que creiem que pot estar en bones condicions son linies a les zones mes altes. Les llargues aproximacions amb tanta neu nova i temperatures elevades, a part de patetiques, estan potencialment perilloses. Al final optem per allo facil per tal d' asegurar la jugada, anem a buscar el gel que mai falla, alla on es pot escalar durant mes de 4 mesos l'any, la Boca nord del tunel de Bielsa.

Poc es pot explicar que no es sapigui ja d'aquest indret de cursets, comode acces i concepcio esportiva. Potser la singularitat d'avui es que estem absolutament sols en un lloc que sovint es dificil trobar un metre quadrat lliure, a mes a mes... ens acompanya un dia radiant amb sol a partir del migdia. Visualment fa bona pinta, pero aquesta temperatura tant alta fa que desconfiem a cada picada, de la seva qualitat, aixo es el mes semblant al gel de peixateria que podem trobar. Doncs res... com que aqui no podem optar a cap piolet d'or, invertim la jornada fins que els braços ens abandonin a escalar amb la corda per dalt, enfilant els trams mes verticals i donant aixi per finiquitada aquesta temporada de gel.


Ha estat un hivern ben extrany, curts periodes de molt de fred, alternats amb llargs d'altes temperatures que desmunten un i altre cop les fragils estructures. Un inici de temporada molt eixut en precipitacions en que moltes lineas no han tingut l'aportacio necesaria per formar-se. Unit a un final de temporada amb fortes nevades que l'unic que ha fet ha estat degradar el gel. Tambe ens hem adonat d'un curios efecte, ens adonem que contra mes avança la tecnologia mes erronias son les prediccions meteorologiques a curt i mitja plaç. Malauradament, per molt que no ho vulguem veure, aixo del gel al Pirineu cada any dura menys fins que d'aqui a poc sera un nostalgic record del passat.


Esquizofrenia, 370m, MD, Pico Sin Nombre, Valle de Otal

dimarts, 22 de març del 2010

ESQUIZOFRENIA: Prove del grec: dividir. Transtorn mental cronic, caracteritzat per alterar la percepcio de la realitat, que comporta la dificultat per mantenir conductes motivades i dirigides a metas. Els afectats sovint diuem que escolten veus interiors que es veuen abocats a obeir.

Un cop mes marxem cap a els Pirineus amb un gran plan sota el braç: disposem de dies, el segon mur de Gavarnie sembla en bon estat i hem quedat amb un solvent escalador biscai. Un cop mes els plans perfectes e idilics fets desde casa, surten pels aires quan portem poc mes d'una hora d'aproximacio desde Bujaruelo direccio al refugi de Sarradets. Una calor gairebe estiuenca, juntament amb una gran quantitat de neu nova, fa que sigui impossible avançar amb la pesada motxilla on duem material d'escalada, per dormir i menjar per varis dies. En unes altres circustancies l'emprenyada i la cara de desil.lusio hagues estat notable, com es tracta de Gavarnie, ens ho agafem amb resignacio, son cosses del desti, el meu desti!.


Doncs res... mitja volta i a seguir avançant. De nou al cotxe canviem algun material de gel per bastant de roca i dirigim les nostres passes cap a la veina i oblidada vall d'Otal, tant oblidada que fins i tot per nosaltres es la primera visita. Una vall amplia i lluminosa on el seu vessant nord s'aixequen dues magnifiques parets, el llunya Pico de Otal que quan es donen les condicions optimes, apareixen algun dels mes picants reptes del Pirineu a l'hivern. Al seu costat el Pico sin Nombre, tambe solcat de vias amb entitat, per sobre d'elles destaca la seva gran classica, la " esquizofrenia" una elegant goulote a piolet traccio ben mantinguda. Aquest es el nostre objectiu per dema.


Com no podia ser de cap altre manera, tripliquem l'horari d'acces a la cabana que es troba al fons de la planera vall, una patetica lluita contra neu fonda que et xucla dins seu a cada pas que fem. La cabana de pastors tot i tenir acces motoritzat a l'estiu es troba en un pesim estat de conservacio i neteja. Tot i aixi cuinar sota la llum dels frontals allunyats del mon sempre te el seu toc romantic, fora la nit es estelada i amb una lluna plena com feia anys que no es veia.


La primera dificultat de la jornada la trobem nomes sortir del refugi, intentar atravessar un ample riu sense cap pas accesible i intentant mantenint secs els peus, al final optem per la via rapida per no perdre temps, ens ajustem be les botes, les polaines i fem pel cami del mig. La jugada ha sortit be pero tambe podia haver estat motiu de retirada sobtada, ficar-se en un "fregao" vertical a l'hivern amb els peus xops no es gaire recomanable.


La segona dificultat abans de la via es superar un contrafort rocos de cami incert. Mentres ens apropem a ell ens adonem que animada ha estat la vall en els darrers dies, grans i nombrosos allaus han escombrat aquesta vessant nord, volem confiar que les timides temperatures negatives a aquestes hores estabilitzim el mantell nival. Un cop al contrafort, allo que semblava una suau rampa s'acava convertint en unes exposades travesses sobre neu sucre i gel que ens treu la son de les orelles de cop.


Un cop superat l'esglao rocos, davant nostre s'obre l'esvelta paret del Pic Sense Nom, Cada linea, diedre o fisura que veiem estan tapisats de gel, a primer cop d'ull veiem unes condicions genials. Degut al canvi de plans no portem ressenyes i caminem de memoria, recordem vagament que a la biblia d'en Mousel posa que...: -en poc mes d'una hora ens plantarem a peu de via, itinerari encarat a l'oest, no visible desde la cabana- no ens cuadra res, portem just una hora i per arribar a la llunyana e invisible cara oest ens falta mes del doble encara i el que es pitjor a traves d'una llarga travessa sobre inestable neu crocanti amb una inclinacio ideal per desencadenar un allau que ens podria llençar per sobre el contrafort molts metres avall. I a mes... avui dins meu tinc males vibracions, a pesar que el dia es lluminos, les condicions de la paret son optimes, una veu interior em diu que avui no es el dia. Es una subtil lluita entre el sentit comu i les sensacions mes interioritzades. Pocs cops me he trobat davant aquest dilema, pero aquest cop a diferencia d'altres optem per baixar.

Al contrari del que podiem creure fa poca estona, baixem contents per la decisio presa. (dies mes tard ens adonariem que ens aviem quedat just a 5 minuts de l'entrada de la via, la ruta no esta a la paret oest, esta amagat en aquesta orientacio, al darrera un espero que solca tota la paret nord i que no ho fa visible). Baixem sobre tot contents per la descoberta d'aquesta poc coneguda i escalada vall i com diu Laura ens ha posat... " a tope de power".

Al final podem comprovar que aquesta petita "esquizofrenia" transitoria que havia patit, tenia un cert punt de premonitoria realitat. Nomes arribem al cotxe, el dia s'acaba de girar inesperadament i deixa anar una espectacular nevada que arriba fins a Torla. De quin marron ens hem lliurat d'haver trobat aixo a la part alta de la via.

*** Ribes-Sabaté, 100m, V, el Cilindre, Sant Llorenç de Montgai

El dia és llarg i les vies són curtes, així que amb una de sola tan sols hem fet boca i tenim ànsia de més roca. Mal assumpte amb el dit d'en Josep fora de combat, però com que l'optimisme ens guia ens atansem de nou al Cilindre disposats a intentar una nova clàssica, la Ribes-Sabaté. Val a dir que les aproximacions són mínimes i no fa gens de mandra passejar-te pel peu de paret, perquè no te n'adones i ja ets a lloc. Escoltem veus i la deducció és fàcil, una cordada ens precedeix, però quina és la nostra sorpresa quan topem amb en Lluís. Feia mesos que no ens veiem, però en no res refem cordades i en Josep passa d'escalador a paparazzi, no escalarà, però posarà a proba el zoom de la càmera nova. El resultat és més que satisfactori i per mostra la seqüència que ens fa al primer llarg.


Bonic, bonic... llarg, dret i amb presa d'escàndol, el flanqueig final li acaba de donar el punt d'emoció, perquè espectacular ja ho és de per si. El traçat de la via resulta sorprenentment encertat i aprofita al màxim les fissures que solquen el perfil del Cilindre.

Els meus companys són bons minyons i em deixen el segon llarg per mi, molt més fàcil que el primer té un flanqueig que només per aeri ja mereix més d'una foto.


Estic a punt de saltar-me la reunió amagada al perfil de l'aresta, però em sap greu abusar i deixo el darrer llarg pels companys.


Una canal poc evident, dóna pas al diedre que ens deixarà de nou a la carena i la resta és fàcil. Ja conec el camí de baixada i en no res som de nou a les furgos passant revista a les fotos que ens ha fet en Josep des del pantà. Val a dir que la càmera ha passat la prova amb nota i com no el fotògraf també!!!

*** Diedre Vidal-Farreny, 100m, V+, Paret del Cilindre, Sant Llorenç de Montgai

Hi ha llocs que, independentment del que hi vagis a fer, la seva mera visita ja val la pena i Sant Llorenç de Montgai és un d'aquests indrets privilegiats. Aquí tens la sensació que el temps discorre a un altre ritme, mandrós, somiador, conjur perfecte de tranquil·litat i bona vida.

Nosaltres, però, no ens deixem temptar per la placidesa de la contemplació, sinó ben al contrari, ens falta temps per girar la vista cap a les parets i cercar el camí que ens ha de dur al cim del Cilindre. L'evident diedre de la Vidal-Farreny és una línia massa lògica per passar desapercebuda i apostem que serà la millor opció per tastar aquesta roca d'aparença incerta.

Per aprofitar al màxim l'escalada comencem per una variant d'entrada que endreça el contrafort de la base de la paret i et posa les piles ja de bon començament. Calcari farcit de fissures, ben vertical i atlètic, vaja, l'especialitat d'en Josep que l'encara encantat de la vida.

La primera tirada és curta i ens deixa a la base del diedre on el calcari dóna pas al conglomerat, curiosa combinació de franges de roca que de ben segur farien les delícies de qualsevol geòleg. Ara que el que esperona la nostra imaginació són el cantells amagats en aquest mar de còdols i m'apresso a enfilar l'esperó que mena al diedre.

Bonica tirada d'anar fent, amb passos aeris i millor roca del que sembla. Al darrer llarg la via fuig a la dreta allunyant-se del diedre per anar a cercar els trams més verticals, però aquí la presa és petita i cantelluda.

Potser massa i tot, superant una panxa d'allò més dreta en Josep en surt malparat i amb un dit ben regirat no es veu en cor d'acabar el llarg. Ai, quina ràbia, una tibada més i ja ho tenia. En fi, un parell de maniobres de corda i ja estic llesta per acabar la feina.

Realment el pas de la panxa t'agafa una mica a contrapèl, cal fer una bona tibada i els passos no són tot lo evidents que voldríem. Però està ben equipat i amb un mínim de traça i recursos surt sense més problema. Un cop a la carena val la pena parar un instant, respirar a fons i deixar-te portar per la melangia del paratge. Baixant breus vestigis d'altres temps et surten al pas, instants fugaços, massa lleus per apressar-los en la senzillesa d'una imatge.

MALES COMPANYIES, el video

Ara fa unes setmanes vaig penjar el post titulat "males companyies", la cronica d'un finde envoltat de cracks alpins, vies dures i fins i tot una pseudo-apertura. Avui que la pluja no vol parar he aprofitat per fer un video-resum d'aquestes intenses 48 hores, que ho gaudiu tant com ho vaig fer jo.


***** Islandis, 415m. III/5, Boi

dilluns, 7 de març del 2011
3 anys, 3 mesos i 58 cascades mes tard, tanquem una nova porta en el nostre aprenentatge sobre el gel vertical que semblava que es volia quedar entreoberta mes temps del compte. Va ser aquesta l'entrada amb la que vam inagurar el blog i llavors voliem que fos tambe la nostra primera via de grau 5, pero les males condicions del gel i els nostre dubtes no ho han fet possible fins avui. Tot i que cada any que passa ens diuen que estem mes comunicats, m'adono que es mes complicat trobar info fiable de condicions al cibermon i cal tirar d'amistats i d'agenda de telefons, cosa que sempre es mes calida i propera i d'on sovint surten sucoses propostes deshonestes. Sabiem que Islandis s'havia escalat feia poc i cap alla que anem aquest dilluns passat. Essent pont a BCN esperavem trobar companyia, però llevat d'uns canaris que enfilaren la Banquisa vam estar ben sols. El primer esglao es de pocs metres, pero vertical i en no res ens deixa en el segon llarg que com gairebe sempre fa patxoca.

Laura enfila amunt i com sol passar sovint en el solid i fred element, allo que sembla de lluny, no té res a veure amb el que trobes quan piques a sobre. Gel de qualitat variable i a trams escas i uns metres d'arribada a la reunio on cal ratllar la roca amb les eines.

L'unica pega que te aquesta preciosa ruta es aquesta llarga rampa intermitja que li treu continuitat i ambient a l'escalada, pero tambe ens ho podem agafar com un breu descans abans de l'apretada que ens espera en la seva preciosa i mitica columna. Avui s'endevina menys generosa que en visites anteriors i per tant mes mantinguda.

Els que van forts diuen que el millor es apurar la corda i fer-la d'un sol llarg, pero jo que conec les meves limitacions i sobre tot la dels meus avantbraços, optem per la prudencia i la plantegem en dos trams. Laura li te ganes i l'enceta ella, pero als pocs metres escalats ja me n'adono que no va amb la soltura d'altres dies i al final col.loca un cargol, es penja i em demana que la baixi. Uiisss que aixo avui estara dur! la noia encara no s'havia baixat de cap llarg aquesta temporada. Doncs si... dur, dur i molt trencadis em trobo el gel, cal treballar molt, picar, picar i repicar fins poder confiar minimament en les eines.

Tot i no semblar-ho, es posa molt vertical, no hi ha un sol lloc que doni treva i l'inclinacio es mantinguda en tot moment, davant tan engrescador panorama opto per anar buscar les plataformes de la dreta i aixi poder repartir la columna en dos trams. Travesa delicada sota un bon xorro d'aigua en busca de la reunio d'espits, pero no hi paro ni un moment ja que la dutxa es mes que considerable, aixi que de nou una exposada escalada lateral per tal de guanyar uns metres mes. Just aqui es quan la cascada es posa mes dreta i els meus braços demanen a crits un petit descans. Nomes parar uns pocs segons i ja recupero, nou cop de gas i arribo a un altre cova situada de nou a la meva dreta amb la conseqüent dutxa. Triangulacio de cargols i Laura amunt!


Quan arriba a la meva alçada, la seva cara es un poema per l'esforç realitzat fins aqui. La veritat es que quan aixeco la vista i miro el que encara tinc per endavant la visio no es gaire engrescadora. Tenim un breu intercanvi d'impresions força dispars i al final prenc la decisio de com a minim intentar-ho, si baixem de nou, que sigui la cascada que ens fa anar avall i no els nostres dubtes. Nova travessa, nova dutxa i nova batalla amb aquest gel traidor. Trobo una capa de glaç acabada de formar sobre neu inconsistent que no et permet cap ni una d'alegria al traccionar on cal pujar amb molta cura si no el volem tallar, en consequencia li foto una bona cosida de cargols. Supero petites formes que fan tirar el cos enrrera i poc a poc la verticalitat i la qualitat del gel va millorant. Aixo ja es nostre, un crit d'alegria a l'arribar a dalt serveix perque Laura sapigui que estic a la reunio.

Ara es ella a qui li toca barallar-se amb aquest gel infame que no dona treva en cap moment i la seva arribada al final de la ruta es gairebe tant euforica com la meva. Islandis no ha estat la via de gel mes dificil ni compromesa que hem fet, pero jo almenys en surto content per l'actitud positiva alhora d'afrontar-la. Barallar-me fins al darrer metre sense oblidar mai on estem ficats i aixi haver aconseguit taxar definitivament aquesta ruta que ja feia massa que estava al calaix de les "feines pendents".


*** Cascades nº 2-3-4-5 del miner, Pedraforca

dijous, 3 de març del 2011
En Pere aprofita que avui te festa a la feina i com que aquest any encara no ha picat gens de gel ja sap de sobres a quina porta trucar, la nostra! Tenim info fresca que les Miner estan generoses i optem per fer un subebaja al Pedra, be... en Pere va fer dos, el segon fins el cotxe on s'havia deixat els grampons. A pesar que la meteo no era gaire optimista optem finalment per anar i just arribar al aparcament del mirador comença una intensa nevada que ens acompanyara la resta de la jornada.

Una de les singularitats d'aquesta torrentera glaçada es que es comença rapelant des de dalt i al baixar constatem que tot esta escalable, pero les estructures s'han degradat molt els darrers dies en vista de les imatges que recordavem. La columna de la Miner 1 esta visualment molt maca, pero quan ens apropem el seu gel, massa vidrios i escas, ens fa enrere. Doncs començarem per les altres que son un escalfament ideal per fer-lo amb corda i sense cargols o directament sense una cosa ni l'altre.


En el doble mur vertical seguent, tot i ser curt, cal apretar una mica i Laura que no ens deixa ni consensuar qui sera el que faci els honors. Cau una copiosa nevada, gens de fred i absencia de vent que fa que avui siguem els privilegiats actors d'una postal de nadal.


La Miner5 que es la que esta mes aprop de la pista intermitja es, possiblement quan esta muntada, la que depara l'escalada mes bonica de tot el Pedraforca. En condicions generoses es munten dos braços a esquerra i dreta prou verticals, avui el darrer no esta escalable i l'altre pinta mooolt vertical. Ara ja no hi ha cap presa per agafar el cap de corda i enfilo jo. Des de peu de via quan aixeco el cap la visio acollona una mica, fins i tot pregunto als companys si estem al Pedra, - no ens haurem equivocat pas de lloc, oi?-.

Els primers 8 metres son els mes delicats per progresar, protegir i sanejar el gel nou, dues repisetes donen pas a les seves respectives panxes que et fan tirar tot el cos enfora, despres d'aixo cal fotre jeta i encarar amunt, aixo si, ara per gel mes aceptable. Des del peu de via m'animem amb crits i jo penso per mi... - que cabrons, no els penso donar el plaer de veure'm volar-, tot i aixi arribo dalt exultant, un llarg molt mantingut i potent que en cap moment baixava de 85º.

En Pere, s'uneix al show i diu que treiem la corda i deixem els cargols, doncs res jo fare de paparazi... No ha tocat gel aquesta temporada i qui ho diria!. Ja posats, Laura no vol ser menys i imita al seu amic. L'idea inicial era acabar les dues cascades que ens falten mes amunt, pero la copiosa nevada no dona treva i ens fa por deixar el cotxe incomunicat, aixi que optem per la prudencia. Pedraforca forever, a l'estiu i l'hivern!

*** Jaume Casellas, 350m, V+, Tossal de la Feixa, Alt Urgell

dissabte, 26 de febrer del 2011
Sovint, quan et poses davant del teclat a abocar les sensacions que t'ha deixat una via acabada d'escalar, et venen al cap els passatges durs o exposats, la verticalitat i el seu ambient intimidador o encertar un itinerari gens evident. Pero avui l'idea recurrent que tota l'estona em ve al cap, es la de l'entorn on es troba aquesta evident aresta esglaonada dedicada a la memoria d'un "montserrati" de tota la vida, en Jaume Casellas.

A la que deixem enrere Coll de Nargo i anem cap a l'oest per la regirada carretera paral.lela a la allargasada Serra de Sant Joan qualsevol pista o corriol que agafem a partir d'ara ens portara a fer una llarga reculada en el temps. Petits nuclis abandonats o massos aillats en els que podem fer-nos una idea de que dura podia ser aqui la vida fa segles o potser no tantes decades enrere. Obligats a una vida espartana i una economia de subsistencia els seus habitants vivien envoltats de paratges de gran bellesa, pero la seva mirada sempre era d'hostilitat cap a les parets, penyasegats o barrancs, plens de perills pels ramats i per ells mateixos, en els que qualsevol incident fisic teniem que restablir-ho al mas entre la familia amb remeis i saviesa popular, a mes suposava una llarga i afegida penuria la falta d'aquests braços de remença. Tot el seu univers era el territori que abastaven els seus ulls. Una vida tranquila, monotona i autosuficient nomes trencada pel dia de mercat setmanal quan calia posar-se en marxa de negra nit i fer un llarg cami per poder obtenir el millor preu a les mercaderies mes matineres de la plaça.

No puc deixar de pensar en els temps convulsos i complexos que vivim ara mateix, en els que els paisos desenvolupats patim una profunda crisis economica, de valors i il.lusions col.lectives. No puc deixar de pensar en la frase que les noves generacions viuran pitjor que els seus pares. No puc deixar de pensar tampoc en els llocs verges que mai mes gaudirem. No puc deixar de pensar de que avui molta gent busca les parets, penyasegats i barrancs mes verticals i perillosos, tan sols per gust, per trobar un sentit al cap de setmana, per sentir-se diferent al ramat, per satisfer el petit aventurer que molts duem dins. No puc deixar de pensar com vivim envoltats de milions de persones, molt sovint en plena solitut i com busquem la companyia autentica als llocs mes remots, encordats amb individus abduits per les mateixes deries que les nostres. Avui qualsevol incidencia, es limita a pitjar 3 teclas del telefon i a esperar que en pocs minuts et trasportin del "fregao" a un hospital on no caldra patir el mes minim pel que ens durem a la boca en els seguents dies de comode llit. Diuen que avui les comunicacions son excel.lents i tothom pensa que es tracta de fer mes quilometres en menys temps i res mes lluny..., comunicar-se es disposar de molt de temps per degustar-ho sense presses en les millors de les companyies i entorns. Com deia aquell...: qui es pensi que ara estem tant fotuts, nomes ha de girar la vista una mica enrere per adonar-se que privilegiats que som.

Be, potser que parlem de la via, no? A diferencia del que marquen algunes ressenyes que surten del mirador dels Dinosaures, nosaltres comencem a caminar quan tenim l'aresta gairebe davant nostre en una tancada corba, poc abans d'arribar al llogarret de Sallent. Sense cami ben definit anem fent desnivell fins plantar-nos al peu de l'aresta que marca un definit contrafort de conglomerat. Ara nomes ens resta divisar un espit, una desena de metres per sobre nostre, que ens indicara que estem en el bon cami.

El primer dels tres esglaons potser es el que te una escalada mes delicada, roca força discreta i on cal afinar l'instint a l'hora d'orientar-nos i trobar algunes assegurances que ens aportin confiança i saber que anem pel lloc correcte ja que no sempre allo que ens sembli mes logic sera la fissura o ximeneia a seguir. El segon llarg a la seva part central te una escalada per gaudir i no patir gaire, tot i que hi ha un petit pont de roca que demana a crits un canvi de baga.



Segons la ressenya original, marca fer una petita cresta amb rapel inclos i aixi evitar una curta passejada per anar a buscar la propera paret, pero despres de mirar-ho una mica arribem a la conclusio per unanimitat que es un "trunyu" fer aixo. Enfilem per la via rapida el seguent pany de paret, tambe de conglomerat, pero ara de millor qualitat. Escalem per una evident i facil canal on no hi ha equipament, pero que tampoc es troba a faltar amb tanta sabina que ens surt al pas. Ara, el cinque llarg, segons tots els comentaris que haviem llegit es el mes confus, on es molt facil sortir-se de la via i passar por. Laura arrenca per l'esquerra de la R, amb passos finets sense protegir, cal fixar-se be quan estem sota una taca de color gris caracteristica per no anar a la dreta, trobarem un espit mig amagat a l'esquerra que ens indica el cami bo a seguir.


A partir d'ara l'itinerari ja es veu evident i facil per un diedre amunt, doncs noooooooo!!!! Laura es juga el tipus per alla dins, sense possibilitat de protegir en molts metres per terreny totalment infame de codols mobils. Calia evitar entrar al diedre i fer abans un flanqueig ascendent a la dreta fins trobar la reunio sobre la punta caracteristica de color gris, sort que estavem avisats i anavem amb dues ressenyes diferents, que sino... Nova excursioneta i ja ens plantem sota el darrer esglao, ara d'un calcari d'excel.lent qualitat, fissurat i força vertical, just com a mi m'agraden , doncs amunt! Tot i tirar una mica enrere, en tot moment trobem una pressa genial i a sobre ho podem equipar "al dente" si fem curt amb els espits col.locats. Un llarg precios!.
Laura enfila el seguent llarg per una canal herbosa que nomes te cert picant als darrers metres en travessa abans de la reunio. Com que no li ha sapigut a res decideix seguir amunt, ara ja per una llarga i treballosa fissura a protegir, amb passatges molt aeris que es gaudeixen molt gracies al canto generos.
El darrer llarg va a buscar una sugerent fissura, pero cal anar fent travessa a la dreta per poder anar colocant algun catxarret fins que toca apretar el cul i amunt. Molt dret, bona roca, millor canto i escalar rapid abans que s'encengui la llum de reserva de la pila.

La baixada la fem per una canal que surt just a la nostra esquerra, amb uns primers metres desgrimpant i despres seguint un comode cami que duu cap a Sallent. Via singular per la varietat geologica i les seves terrasses que li treuen continuitat. Envoltada d'un entorn privilegiat, ideal per esperits aventurers. Al final sembla que tanta solitut ha estat irreal i la nota lamentable del dia ha estat la sustraccio aprop de peu de via d'una xaqueta tecnica MONTURA de soft shell vermella i negra, que la gaudeixim!