ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Hinking Man, 185m. 6a(V+ oblig.), Les Pales, Escales

Divendres, 22 de febrer del 2008

Quines extranyes sensacions, portar els gats als peus , desde feia gairebé 3 mesos que no m'els ficava, ahir varem anar a passejar per la paret d'Escales i amb el nostre sentit de l'orientació van començar una via i acabavem sortint 4 rutes mes a la dreta, avui es el torn de Les Pales, una sugerent agulla just al seu davant, tot i que semblar ser que esta prohibida l'escalada a aquest sector a les parts inferiors de les parets, just al costat de la carretera (jo no entenc res...), pujant ens passen unes grans fites de llarg i ens toca desgrinpar per terreny trencadot fins el coll que equipat amb una corda fixa et deixa a peu de paret, des de aqui veiem tres vies mes curtes a la dreta i totes amb una excel·lent roca, adherent i prou fisurada, una mena de híbrid del millor de Tarradets i Vilanova, el primer llarg es una mica de tramit per escalfar, ho fa en Jaume, a mesura que pugem ens acompanyen les vistes de l'esvelta silueta del Pic de Sant Cugat, que deixa entreveure les seves laberíntiques i afilades arestes, el segon llarg em toca a mi, son 45 metres sense treva de principi a fi i on trobem als pocs metres el pas mes fi de la via, això si..., amb un equipament molt generós i tot així en els darrers metres encara posem mes de la nostre part, la roca es de molt bona qualitat, petites regletes on cal confiar amb l'adherència dels peus i verticalitat mantinguda en tot moment sense ser excessiva, el quart llarg també ens deixa molt bon sabor de boca, ara per diedres i alguna amplia fissura que altre, es possible empalmar aquest i el cinquè, però calia deixar alguna cosa per en Jaume que tastes aquest agradable pastis, la baixada es en rapels equipats per la mateixa via i poder l'única nota negativa, tots son en lleugera travessa i amb molta vegetació pel mig que fa que sigui entretinguda en tot moment el descens.

*** Ciatica, 325m, IV/3+, Tuc de Contesa, Conangles

Dilluns, 18 de febrer del 2008

Diumenge a la nit mentre devorem quilometres cap a casa, sona el mòbil.. "Josep, vens demà a fer un corredor"? Tot i estar baldat de dos dies sense parar de fer activitat no em podia negar i encara menys a conèixer una nova zona com la vall de Conangles. Dilluns encara fosca nit ja hi som a la boca sud del túnel de Viella, pero aquest cop en direcció oposada a on sol anar tothom aquesta temporada.
Avui compartiré escalada i bona companyia amb en Xavi i en Marcel, amb cap dels dos m'he encordat mai però semblem molt bons elements, el dia es ben tapat i el vent calent del sud no deixa de portar amenaçadors núvols, a mesura que guanyem metres la neu nova es mes i mes fonda, pero entre tres es menys feixug obrir la traça, la via que volem fer es la Ciatica, (foto robada vilment a en Marcel del seu blog)
un evident i directe corredor que fins l'últim sospir de l'aproximació no s'acaba de deixar veure, per sort ells uns dies enrere, havien pogut visualitzar tot el seu recorregut i també coneixien la seva enrevessada baixada. Els metres abans del inici de via es fan penosos, muntem reunió sense aconseguir muntar res i cedeixo amablement que ells dos encapçalin els llargs de corda, jo ja he tingut prou adrenalina els dos dies anteriors. El primer llarg ho fa en Marcel, un estètic i estret corredor glaçat amb un curt pas de decisió on surt volatilitzat tot allò on pica, s'ho mira, s'ho rumia i al final amunt com un campió!, un cop alla de segon comprovem que poca broma quin llarg s'acaba de “currar”. L'amic “marron” ja esta a sobre nostre, la visibilitat es minsa i dona un caràcter de molt d'ambient a l'escalada, optem per anar per feina i surtim a l'ensamble per unes moderades pendents, trobem un curiós pas (el tercer en 3 dies) que es una mena de túnel i ens estalvia una delicada escalada mixta, pocs metres mes amunt un nou i vertical resalt ens aconsella muntar una solida reunió, ara es el torn d'en Xavi, tram curt, vertical i sobre un gel massa fi, s'ho mira, ho protegeix i amunt!, un tercer ressalt mes fàcil ens fa passar al ensamble, i a partir d'aqui guardem la corda, ara la nostre preocupació es orientar-nos en aquesta espesa boira en al que estem ficats, ells ja havíem trepitjat abans el cim i coneixen la via de baixada, el problema es que no sabem ben be on ens trobem, fem els darrers metres de via i des de l'aresta es veu clar que cal encertar la ruta de baixada si no volem prendre mal, una petita clariana i ens adonem que el cim esta a tocar, salvats!! ara ens llancem avall per les empinades rampes de neu dura de la cara sud, aconsegueixen reconèixer el coll per iniciar la baixada i ara ja si que respirem i mengem alleujats, l' horari ens començava a trepitjar els talons... Llarga baixada per neu pols poc cohesionada, interesant via, bona conversa i millor companyia, que mes podem demanar...?, poder millors vistes...

****Super Noire, Rognon du Ger, 400m, Dsup, Gourette

Diumenge, 17 de febrer del 2008

Avui ja estem en situació i no estem disposats a que ens passi com ahir, així que matinem per entrar els primers a la via. Bé, això de matinar és un dir, perquè aixecar-te a les vuit del matí per anar a fer una alpinada no és ben bé matinar, però que hi farem per una vegada que pugem amb teleselles, s'ha d'aprofitar! Nosaltres tenim la teoria de que és impossible matinar més que un francès, però aquest cop no es compleix, tenim una cordada enfilada per davant i pels seus crits comprovem que són país, bascos. Per sort, ja fa estona que han començat i quan nosaltres arribem a peu de via són molts metres damunt nostre. Aquest cop hem volgut assegurar la jugada i mentre pujàvem hem remirat la via de dalt a baix per saber ben bé per on va, de fet no és un corredor, sinó més aviat una línia gelada que reegueix per l'esquerra un característic i gegantí esperó rocallós amb forma de pera. Curiosament avui la Super Noire sembla estar gairebé deserta, ni tan sols veiem cap cordada aproximar darrera nostre, millor per nosaltres! anirem més tranquils sense patir per tirar trossos de gel als de sota. Aquesta via és de les més assequibles del sector, però cal anar amb comte perquè, per no perdre el costum, assegurar és delicat. En Josep tira cap dalt i apurant els seixanta metres de corda amb un curt ensamble inclòs pot muntar la primera reunió en roca i fora de les rampes de gel escàs que ha hagut de creuar. Realment és un llarg per gaudir, una primera cascada curteta per entrar a la via i escalfar, seguida d'una llarga rampa gelada, d'inclinació moderada on gaudeixes picant amb carinyo i delicadesa per evitar la roca que s'insinua sota el gel; si a això li afegim que el dia és esplèndid i que estem sols ja no podem demanar més! Remuntem un pendent de neu endurida fins muntar la segona reunió en una còmoda bauma, al peu del llarg clau de la via. De lluny i amb la nostra encertada visió, aquest llarg no ens sembla més que un flanqueig aeri, però fàcil. Un cop a la reunió la perspectiva canvià, ja tenia raó la ressenya: un pas molt delicat, 90º o V+ si no hi ha prou neu, per sort també diu que és curt, ja que roca no n'hi ha, però gel tampoc. En Josep, sense esperar-s'ho, es troba flanquejant sobre el buit i picant a la desesperada en neu inconsistent, per sort hi ha algun tros de gel salvador que no dóna confiança, però que ajuda. Per acabar de fer més divertit el pas, comencen a caure-li per sobre continues dutxes de neu pols, ara sí que ja no es pot demanar més! Donant un cop de gas i amb l'ajut d'algun cargolet ben col·locat acaba de flanquejar i pot sortir recte amunt traccionant ja en neu endurida, quina meravella després de tanta precarietat. Ara li toca a Laura, puja ràpid, pero quan arriba a la reunió sembla un ninot de neu, està completament arrebossada per les dutxes que també li han caigut de dalt. Per entrar en calor de nou, tirem a l'ensamble uns cent metres, no és difícil, les pendents de neu dura alternades amb trams gelats donen pas a rampes glaçades cada cop més verticals i amb menys gruix de gel. Col·locar cargols de gel realment és divertit i poc profitós ja que amb prou feines n'entra la meitat, assegurances psicològiques i impossibilitat de muntar reunió, això comença a ser repetitiu aquí al Rognon du Ger! Per sort aquest tram és més delicat que difícil, així que amb comte anem ensamblant i pujant a l'espera del que podem trobar. El pati que tenim sota els nostres peus comença a ser més que respectable i de nou tenim la sensació d'estar en una gran paret, realment aquest lloc no deixa d'impressionar-nos i sorprendre'ns! Embadalits com estem en la contemplació de l'ambientazo que ens envolta hem tornat a anar-nos de la via, quan volem adonar-nos hem seguit recte quan hauríem d'haver girat a la dreta on una tirada per una cortina de gel ens deixava prop de l'aresta de cim. De fet hem anat seguint traces, així que no som els primers en encantar-nos en aquest tram. Som sota una franja rocosa, al peu d'una xemeneia gelada que s'hi endinsa. Per no liar cordes tira Laura, no massa convençuda perquè no té clar que aquest pas tingui sortida, però a mida que guanya metres s'engresca i tira amunt amb decisió. La xemeneia gelada dóna pas a un estret i encaixonat corredor que queda barrat uns cinquanta metres més amunt per una mena de bloc encastat. Munta una nova reunió d'estil Gourette, és a dir precària i ara és el torn d'en Josep. Té per davant, un mixte pirinenc amb tots els ingredients necessaris, roca, gel escàs i neu mitjanament consistent, aquí si que gaudeix! Al final resulta ser més espectacular que difícil, un flanqueig a l'esquerra amb unes presses amagades, però magnífiques salva la situació i en no res ja es remuntat els darrers de rampa gelada que ens separen de l'aresta. Aquest cop la reunió sí que és a prova de bomba, dos piolets clavats a la neu, que més es pot demanar! Hem anat prou ràpid, unes quatre horetes i escaig que han passat volant. La baixada és un moment, un aeri flanqueig amb unes vistes impagables del Midi ens deixa a un petit coll que sembla un balcó i ja només ens queda baixar per pendents nevades fins els remuntadors que es veuen a lo lluny. No desaprofitem l'ocasió d'estudiar a fons el Pene Blanque i l'Amoulat en busca de possibles línies que ens donin una excusa per atansar-nos de nou a aquest lloc tan generós en vies.

Via Original, cara norte Rognon du Ger, 400m, MDinf, Gourette

Dissabte, 16 de febrer del 2008

Bé aquest cop només tenim dos dies i decidim apropar-nos a una zona que no coneixíem, però que aquest any surt a totes les piades: Gourette. La cosa promet, pujada amb teleselles, aproximació curta i un munt de vies on triar, o almenys això és el que diuen les ressenyes que hem consultat. Efectivament, és tal com ens pensàvem, tot i que d'entrada arribar a una estació d'esquí et desconcerta una mica: gent per tot arreu, pistes, remuntadors...ai, això no és alpinisme! Aquesta sensació desapareix quan veus la paret del Rognon de Ger solcada per etèries vies de gel que semblen a punt de desenganxar-se en qualsevol moment. I això s'escala! és el primer pensament que et ve al cap quan veus aquestes línies tan precàries. No tenim temps de donar-hi masses voltes perquè tan punt baixes del telesella en no res et plantes al peu de la paret. Però aquí ja tenim la primera sorpresa del dia, la via que volíem anar a escalar és plena de gent. D'acord que no hem matinat gaire, però és que hi ha unes deu persones a la via i cinc o sis més fent cua. Vaja panorama! pensem i en aquestes mentre aproximem amb tota la calma del món per fer temps veiem un encaixonat corredor que s'obre a la nostra esquerra. Ostres, que maco! el primer llarg és una xemeneia glaçada, molt estreta i atractiva, més amunt es veuen vetes de gel que creuen franges de roca i la sortida no s'intueix Consultem la informació que portem i es tracta de la via Original, la nord directa, segons la ressenya un xic més difícil que la Super Noire que era la via que volíem escalar. No entenem com havent-hi una via que fan tan bona pinta tothom és a la Super Noire i aquesta és buida, bé millor per nosaltres! En no res ja hem muntat reunió al peu de la xemeneia, no sembla gaire difícil i té bon gel. Ai, quin ull que tenim! En Josep tira cap dalt i ràpidament se n'adona que allò que semblava una escalada fàcil i divertida es redreça de valent. Puja cinc o sis metres bufant i, que estrany, es troba una reunió de tascons. Realment aquí aquesta reunió no hi pinta res, però el misteri s'esvaeix a la següent picada. Ei, que això tira enrere! Puja, baixa, s'ho mira, s'ho remira, dubta... finalment amunt, però com molts diuen l'experiència és un grau i no hi ha res que un artificial de cargols no pugui solucionar. Una rampa de neu dura i roca on muntar una reunió relativament bona. Ara puja Laura i comprova en primera persona la verticalitat de la tirada, com enganya la perspectiva i la ressenya perquè en teoria aquest llarg no passa de 80º, en teoria, perquè a la pràctica 90º i amb gel trencadís i dur com una pedra. Un cop a la reunió analitzem per on seguir, tenim dos opcions: una fina cortina de gel amb prou feines enganxada a la roca o un elegant forat. No hi ha dubte, aprofitem el que el curiós forat que dóna pas a la rampa de neu gelada que tenim per sobre els nostres caps. Pensàvem que el tram més dur ja l'havíem escalat, i és veritat, però ara ens trobem amb una escalada incerta, vertical i precària on les assegurances són psicològiques. En Josep triga a fer aquest llarg, no hi ha res evident i ha de superar una nova franja rocosa esquitxada de gel escadusser. Acaba escalant un pas curt, però potent per una curta xemeneia on els piolets es claven de meravella, però els peus són a l'aire. Nova rampa gelada i una nova altra barrera rocosa li barra el pas, ara ve el més divertit muntar reunió. Laura a la reunió de baix rumia: tarda molt, massa! La intuïció no falla, quan en Josep crida amunt i afegeix: sobretot mira de no caure! Ja és que ni gosa preguntar que tal la reunió. Concentració màxima i anar guanyant metres superant els ressalts verticals i aeris. Arriba a la “reunió”, genial, dos piolets ben clavats i un parell de cargols mig entrats en neu granissada, més simbòlics que útils. De fet la ressenya ja destacava que assegurar és complicat, ja pot ben dir-ho. Ara comencem a entendre perquè no hi havia ningú enfilat a aquesta via! Des del punt on som l'ambient és magnífic, ja no som dins un corredor sinó que això sembla una gran paret, però no veiem res més que franges rocalloses i no sabem per on tirar. Sembla que la millor opció és anar recte amunt, escalant com millor es pugui passos de mixte en roca absolutament descomposta i fins llençols de glaç inassegurables. Realment la cosa promet i més si tenim en comte la precarietat de les reunions. Consultem la ressenya amb l'esperança que ens il·lumini en el camí a seguir, però qualsevol semblança amb el que ens trobem és pura fantasia. Analitzem la situació i l'horari, hem trigat gairebé tres hores en fer dos llargs i no tenim ni idea si tenim sortida per dalt o ens encigalarem encara més. Davant nostre un gendarme de roca sembla ser una opció segura per muntar un rapel. En Josep excava la neu al seu voltant i li dóna el vist i plau, Laura no ho té del tot clar, però no hi ha massa on escollir, així que avall!. Uff, han estat pocs metres escalats, però intensos al cent per cent. Realment la via és maquíssima i no té desperdici, tot i no estar en el seu millor moment per ser escalada. Un cop baix, veiem que ens quedaven un o dos llargs de gel i mixte entretinguts i després un llarg flanqueig a l'esquerra per enllaçar la cascada de sortida a l'aresta. Que clar i evident es veu tot des de lluny, oi!

***** Corredor Maribel, 450m, D, Telera



Divendres, 8 de febrer del 2008


Després de un dia de descans i pair l'ascensió al Midi, no ens belluguem gaire lluny, cal aprofitar les bones condicions que s'estan donat a la vall de Tena i sobre tot a la seva serralada mes significativa la de Partacua, mes coneguda per Telera, una allargada paret de mes de mig quilòmetre de caiguda encara al nord i amb interessants vies de totes les dificultats. A les 7 del mati ja estem en marxa des de el pàrquing del parc faunístic de Lacuniacha, una llarga i suau pista ens fa avançar ràpidament mentres el dia es desperta i va donar color i posant formes a unes parets que per nosaltres son completament desconegudes,

tenim al cap l'ideia d' anar a escalar la goulotte del Croissant al Pavellon, pero quan veiem el seu punxegut cim alla al horitzó veiem o que es una un error d' impremta o una sàdica broma indicar les dues hores d' aproximació fins alla que marca en Mousel a la seva guia, davant nostre una amplia cordada de 7 persones enfilam direcció a cima Capullo, el primer contacte del sol amb la neu l'estova instantàniament i decidim canviar de plans i aprofitar la generosa trinxera que davant nostre estan fabricant, la pujada es constant i en dues hores i mitja ens plantem a una bifurcació entre dues marcades canals, preguntem on dimonis som, ja que nomes tenim un esboç dibuixat a ma de la via que tenien al cap al sortir, “ a la izquierda Mº Jose Aller y a la derecha Maribel, la ultima es disfrutona pero exigente!!” amb aquestes paraules ens acabem de decidir, a la dreta que ens anem!! ells es divideixen en dues cordades i davant nostre surten tres decidits a tornar a obrir petja sense descans, encara no em arribat nia veure el peu de via i ja portem gairebé mil metres de desnivell, quin escalfament!!. La canal es torna a bifurcar en dues i a la nostre esquerra ara si s' obra el corredor Maribel,

han estat gairebé tres hores fins aqui, les pendents abans de les dificultats es van redreçant significativament, el tall pel que progressem es prou marcat i amb esveltes parets a banda i banda, roca calcaria discreta i un paisatge obert sempre a les nostres esquenes que en tot moment no deixem de pensar en el nostre estimat Cadi que posat aqui semblaria de joguina. Esperem que la cordada de davant superi el primer llarg, son una parella de Donosti, en Willy i Raquel i un Canari en Diego, a la poca estona els reconec, els vascos han trepitjat molt Himalaia i algun 8.000 i el canari fa poc ha acabat els Seven Summits. Willy puja amb soltura de lluny sembla facil, quan arriban els segons el panorama canvia, els costa progressar, bufen molt, provant i provant... i així es primer un ressalt en gel fi i després una columna que de lluny semblava tombada i un cop a sobre d'ella es posa completament vertical, uns primers passos fins sense peus, un sol cargol i ràpid amunt que les piles s'acaben!!

dos pitons, triangulació i ... Laura amunt!! en no res ja esta aqui i segueix amunt ella, ens interessa anar enganxats a l'altre cordada perquè tot allò que caigui no agafi gaire velocitat amb nosaltres a sota, es treballa una cascada no gaire vertical, pero molt fina i delicada i gairebé sense asegurar.

El seguent llarg es per en Josep per començar te un curt ressalt de ganxeig coloca un cargol i a fer posturetes, quan esta en el moment de major emocio veu que el cargol ha foradat el glaç i es simplement testimonial, subidon i amunt!!

ara ja estem sota un bon desplom rocos, segurament el pas mes complicat de la via, Willy ens explica que ell sempre ho ha trobat amb glaç, Raquel es posa al capdavant i després de dubtes, deixar la motxilla i fotre molt de morro ens deixa a tots bocabadats, els altres tambe pujant amb mes o menys problemes, ara es el nostre torn, assegurem mes el pas, realment fa mandra fer-se mal aqui on cristo va perdre la bota, amb mes puteria que tècnica i mes cap que morro acabem punxant el gel d'a dalt i amunt.

Mentres Laura comença a barallar-se ia treure el material colocat un desesperat crit ve d' a dalt, Piedra, piedra!!! es desganyita Raquel, un immens bloc mida televisor baixa a tota velocitat canal avall, tots estem a cobert menys Laura que esta despitonant, ara em desganyto jo per saber de Laura . Per sort ha sortit volant per sobre seu, un gran olor a sofre envolta tot, l'ambient i fins que no apareix per les rampes cap a mi no estic tranqui,

si hagues caigut un quart d' hora abans segurament hagués fet strike amb els cinc a la mateixa reunio sense protegir. El seguent llarg es un altre tram de roca i mixt per una xemeneia , a priori mes facil pero igual de treballós i delicat,

apurem la corda pitonem c om es pot en una roca ben discreta i el final de la via ja s'intueix, ha estat una via treballada i emoció en cada un dels llargs una senyora via!! fem les darrers passes per voler deixar enrere el fred i el buit constant,

ja es mitja tarda, el sol escalfa i el dia es genial, mengem sense presses i ens delectem amb el paisatge mentres esperem als companys que estan a la via veïna, nosaltres desconeixem els rapels de baixada i que carai, estem molt a gust amb aquest gent tant maca, el rellotge corre ràpid tant com la caiguda del sol, ja sabem que el retorn sera sota la llum dels frontals, al final llençem unes cordes als Canarios i els esperonem per anar per feina, surten fosos, per alguns d' ells es el seu bateig alpi i juren no treures mai mes els gats dels peus!! Carenejem per la serralada capa l'oest fins arribar al pas de la Z, tres llargs rapels amb les seves llargues cues,

fins que arribem ja nit tancada a unes empinades rampes que poca poc van cedint inclinació, caminem rapids a pesar del cansament, pero només imaginar-nos a tots plegats al voltant d'una taula explicant la batalleta ens esperona. Avui un dia perfecte, via i companya inoblidables!!!

**** Pombie-Suzon, 430m, MD, Midi d'Ossau



Dimecres, 6 de febrer del 2008.


Eiii, que la Pombie s'ha fet!!! portàvem anys esperant aquesta frase. Al dia següent ja estàvem remuntant les dures rampes que porten al refugi de Pombie, situat just sota la magnífica mole del Midi d'Ossau.

Aquesta és per nosaltres la tercera temptativa, el primer cop ens va fer recular la caiguda de gel de les parets laterals quan ja érem a mitja via, la segona vegada ens va fer enrere una intensa nevada que encara va ser prou magnànima i ens va deixar retirar abans de trobar el cotxe sepultat. Avui ho tenim tot de cara: condicions bones a la via i un anticicló que no sembla tenir fi, per tant, només ens falta el més fàcil, escalar! Tan punt arribem al refugi li donem les gràcies a dos “guipuchis”que ens han obert una generosa petja en la neu fonda acabada de caure, ells també tenen al cap la mateixa via que nosaltres, ni venint un dimecres trobem la solitud total. Amb una fantàstica posta de sol vista des de la mateixa porta del refugi acabem el dia.

Josepppp, Lauraaaaaaaa! uns escandalosos crits, encara de nit, acaben de despertar-nos de sotrac. Quan indaguem a què es deuen, comprovem, entre sorpresos i contents, que qui els profereix entusiasmat no és altre que en Javi, un amic de Zaragoza que ve amb l'equip de joves alpinistes d'Aragó i curiosament també van a la mateixa via que nosaltres. Ves per on que ja som quatre cordades a la Pombie i mirant per la finestra ja hem vist frontals a la vira d'entrada. Està clar, avui tocarà paciència! a més, tothom va amb presses ja que demà els hi toca treballar. Així que, davant aquest panorama tan prometedor, ens ho agafem amb calma i ens consolem pensant que els de davant ens obriran una generosa traça i buscaran la mítica i malparida baixada del Midi. Mentre ens encordem a peu de la travessa d'entrada en Javi ens posa al dia de les seves darreres escalades i, com qui no vol la cosa, nosaltres li deixem caure alguna subtil proposta indecent.

Els companys d'en Javi ja estan enfilats a la travessa de les vires i en Josep s'enganxa just al seu darrera. La claredat del dia comença a despuntar i la tènue llum del frontal ajuda una mica a cercar el millor pas, és un tram d'escalada fàcil, però vertical i les mans glaçades ho fan delicat. Arribem a una reunió després d'estirar a tope la corda, aquí ens calcem grampons i piolets i ara ja sortim a l'ensamble, progressant amb assegurances intermitges, mentre a la nostra dreta, el buit que sorgeix amb la claror del nou dia cada cop és més evident. En poca estona arribem al final de la vira i ens plantem a l'inici del corredor, un marcat tall al vessant est del Midi.

La neu recent té prou gruix, però sortosament la traça és bona i guanyem metres ràpidament fins arribar al primer ressalt, no és gaire difícil, però parem per treure els cargols de glaç de la motxilla. Superem aquests quatre metres i seguim ensamblant, el pendent és prou respectable, però la neu ara és ben endurida i dóna seguretat,

per contra, el dia que tan anticiclònic s'anunciava s'ha cobert de núvols negres i amenaçadors que ens posen alerta. Un centenar de metres més amunt trobem el que “a priori” és el pas clau de la via, una estreta i vertical goulotte, dos friends ben col·locats i ja tenim reunió. Sense pensar-ho massa, amunt! és un llarg prou maco i força aeri, amb l'avantatge de que la seva estretor et permet descansar mentre encastes l'esquena, però hem d'estar atents a tot allò que cau per sobre els nostres caps i aquí, en aquest embut és impossible esquivar res.

Deu metres més amunt dos cargols de gel i ja tenim nova reunió. Ens crida l'atenció, a la dreta, un evident llençol glaçat sense fi, amb gel raquític i ressalts verticals, es tracta de la “Fortune Carre” una de les vies de moda aquest hivern, apte només per cracks, ara mateix l'està escalant, bastant per sobre nostre, en Simon Elias, tot arribarà!

Seguim a l'ensamble metres i metres, amb un crit ens avisem i ens posem alerta davant algun passatge delicat i amunt de nou, cada cop que girem la vista enrere un gran buit ens fa recapacitar sobre on estem ficats.

Sense adonar-nos tornem a coincidir amb la darrera cordada maña, ells estan fent l'últim llarg, una esglaonada cascada amb passos molt fins sobre gel escadusser. En Javi crida més del compte, no sabem ben bé per què, però intuïm que el pas clau encara no l'hem superat. Quan ells surten de la vertical cap a allà que ens n'hi anem sense perdre un sol segon, la roca es deixa protegir de meravella i els piolets clavats molt amunt queden perfectament ancorats, però els peus ballen al buit... rascant roca. Traccionant amb cura i molta fe, aquest pas s'acaba superant, però encara resten per superar tres esglaons similars.

Ens hi barallem una estona i al treure el cap per la vertical, el coll que marca el final de la via ja és a tocar, nova reunió i una llarga rampa amb generosa petja ens permet retrobar-nos amb les alegres cordades de joves “castors” aragonesos. Fem un ràpid mos ara que el dia ha quedat obert i lluminós, mentre ens encantem amb les superbes vistes sobre el Pirineu d'Osca: Telera, Collarada, Pala d'Ip, Anayet... tants i tants cims per descobrir i per viure! Ja va sent hora de posar punt i final a tan mística contemplació i també, de pas, acabar d'acontentar les nostres panxes, així que, sense badar massa, sortim en busca de la línia de rapels.

Flanquegem cap a la dreta, creuem un petit esperó rocós, desgrimpem una xemeneia i després baixem uns metres sobre neu fins que trobem la primera instal·lació, fàcil oi! Davant de tan exposada maniobra, optem per fer-la assegurats i al ser tres cordades els primers s'enduen totes les cordes per anar muntant els rapels i així fer-ne més via. Els rapels resulten ser molt aeris i fins i tot algun tram és volat,

de fet, en el primer ja ens enduem un bon ensurt, la corda no ve! amb carícies i mimus l'ajudem a baixar i ens estalvien una compromesa remuntada jumarejant. Després de cinc llargs rapels ja som al ampli corredor de la Fourche, contents i cansats baixem enfonsats en neu tova, el refugi, sempre al davant, ens marca el nostre nord.

El Pombie, un exemplar refugi hivernal, amb cuina, butà i mantes, llàstima que algun desgraciat ens esgarria el dia robant-nos el fogonet Markill d'expedició, però no volem que això eclipsi aquesta bonica ascensió tan llargament perseguida.