Pedriza (art del no res), sumptuosa adherència...

Dimarts, 01 novembre de 2022

- Pedriza -

- Com a paraula: terreny pedregós, pedregar

- Com a lloc: batòlit granític

- Com a realitat: arquitectura de la llum, enginyeria del color

Aquí les tonalitats de la roca fluctuen amb les estacions. Gloriosa tardor...!

Apunts logístics: en plena “Sierra” al nord de Madrid trobem el nostre punt on establir camp base, aparcament Canto Cochino a tocar de la pintoresca localitat de Manzanares el Real on podrem fer compres i abastir-nos d’aigua a la font del poble. Un cop a l’aparcament no hi ha on agafar aigua.

Per arribar a Canto Cochino prenem la carretera M-608 des de Soto Mayor cap a Manzanares el Real i quan gairebé hem creuat gairebé tot Manzanares prenem a la dreta una carrer/carretera amb indicacions de Centro de Visitantes La Pedriza on es troba la barrera que limita l’accés al parc. Des del centre de visitants continuem per la carretera (pista asfaltada forestal la Camorza) creuant un bosc ben cuidat fins l’aparcament de Canto Cochino (rètols).

Es pot dormir a l’aparcament excepte els mesos de juny, juliol, agost i setembre quan es prohibeix l’estacionament de qualsevol vehicle entre les 23:00h i les 07:30h (barrera tancada). En el poble de Manzanares el Real hi ha un aparcament gran on fer nit o sinó també es pot dormir al pàrquing que trobem al costat de la barrera d’accés al parc.

Important, l’aparcament de Canto Cochino té una capacitat màxima de 270 vehicles i quan es ple es tanca la carretera a l’alçada de la barrera fins que queda alguna plaça lliure.

També existeixen regulacions d’accés amb vehicle a Canto Cochino (enllaç). Durant l’estiu (juny a setembre) només es pot accedir a l’aparcament entre les 07:30h i 9:30h en cap de setmana i festius i les 07:30h i 10:30h la resta de dies, fora d’aquest horari no es pot tornar a entrar fins les 18:30h. La resta de l’any es pot accedir lliurement, excepte caps de setmana i festius en que només es pot entrar des de les 16:00h fins les 10:30h.

Per sortir no hi ha restriccions, es pot sortir a qualsevol hora, però penseu que a l’estiu no s’hi pot estar a la nit i a les 23:00h tanquen barrera. Des del Manzanares el Real hi ha un servei gratuït de busos llançadora per cobrir el trajecte (enllaç web).

Ahhh... i si us trobeu un local (Orden del Tumbao) penseu que al granit l’anomenen la Roca Noble i no seré jo qui negui la conveniència de la definició!

comapanydeviatgeiatzars:Lau

conspiradorsconvidats:Papila&Xavi&Angélica

** Tàrtars de Crimea (140m, 6b/Ae, V+/6a oblig), Busa (cara sud), Solsonès

Dimecres, 19 d’octubre de 2022

Busa, muralla i altiplà. M'agrada veure com es contenen l'un a l'altre, mesurant forces, sense decidir mai quin dels dos s'imposa a l'horitzó. És un paisatge on em sento benvinguda. Escalar-hi però, té els seus clarobscurs. El vermell dels seus murs ja no m'enganya i per més que em fascini el seu roig terrós, sé que aquest conglomerat encara està en procés de modelatge.

Previnguts doncs, toca explorar-lo i ho fem de la mà de Tàrtars de Crimea. Impecable sobre paper, la ressenya no és la pista correcte. No hem sabut entendre el primer llarg. Revés inesperat de roca i verticalitat que aclapara, cantells nuls que no ajuden a aquest tacte rupestre. Sucumbim a la seva empenta, però no cedim en l'afany d'indagar.

Encarem la resta de llargs amb la ment oberta i gaudim dels matisos contradictoris d'aquest rocam peculiar. El traçat, però, demostra saber fer dòcil la paret i apurem un lliure vibrant on cada passa és dual. Còdols aspres i fràgils alhora, i un dubte, quina de les dues facetes és manifestarà. Perseverem. I fem sorgir la línia, salvatjada encara, però ara una mica més certa.

Notes d’interès vertical: Tàrtars de Crimea (ressenya), via amb segell d’autor i com era d’esperar de l’Indi, capaç de trobar un traçat lògic en un pany on les línies obvies ja fa temps que tenen nom. Entrada trepidant que cal pair abans la verticalitat no torni a encabir-se dins límits maniobrables.

Costa saber quan anar en lliure o quan reclamar l’auxili de l’artificial, el conglomerat de Busa i la joventut de l’itinerari no ho posen fàcil. Rústec, esquerp, un itinerari costós de pair, però amb l’atractiu que dóna l’autenticitat.

Via completament equipada (bolts i algun pitó), totes les reunions muntades i a tenir en compte que la R1 i R2 són completament penjades (guíndola recomanable). Poc material necessitem, dotze cintes, estreps i conscienciació per al rocam dels dos primers llargs.

Conglomerat bicolor, aspre i adherent en el gris, incert i terròs al taronja. Roca típica de Busa, qualitat variable que no permet abaixar la guàrdia i menys en una via tan recent com aquesta (oberta primavera 2022). Les dues primeres tirades són francament delicades, tot i que gràcies a l’equipament es poden fer sense ensurts, a partir del tercer llarg la roca és torna gris i guanya en solidesa.

Grau desconcertant, desfasat a la primera tirada (V+/6a-Ae), correcte a la segona i força més amable en la resta de la via. En la ressenya del Romàntic Guerrer trobareu la nostra proposta. En general la dificultat és poc obligada, llevat de breus trams de geni concentrat que obliguen a cop de gas. Orientació sud, Busa és refugi quan les temperatures baixen.

La via (vista) remunta un gran sòcol vermellós de verticalitat rabiosa aprofitant breus fissures que permeten alguna alegria en el lliure i tirant d’artificial quan els pany es torna massa exigent. El primer llarg és francament dur, una entrada polsosa, seguida d’un llençol d’aparença impecable, però farcit de cantells roms i tacte desagraït. A la segona tirada, però la cosa ja és normalitza, un artifo correcte amb passos de darrer estrep i un atractiu diedre ens reconcilien amb els paranys de la muralla.

Superat aquest primer tram la paret perd embranzida i podem navegar amb més tranquil·litat pel gris de murs més nobles d’escalar. El tercer llarg, un esperó ben plantat, ens retorna les bones sensacions. Ara per ara, tan sols haurem de vigilar amb el final del quart llarg, una placa fineta coberta de molsa i llastretes voladores.

Si us animeu l’artificial de la cinquena tirada surt en lliure (6b), les mans són bones, però els peus delicats, falta sanejar la roca. Alerta amb un niu de voltor situat una desena de metres a la dreta de la segona reunió.

Accés, des de Solsona agafem la carretera C-26 que va a Berga, quan trobem un trencant a l’esquerra senyalitzat com a Besora/Busa el prenem. Seguim per la carretera/pista asfaltada fins trobar un nou trencant a esquerra que puja al Pla de Busa (rètol Busa). Pugem al pla i prenem el primer trencant a dreta on deixem el cotxe a l’aparcament del final pista (tanca fusta).

Aproximació, des de l’aparcament anem pel dret sense camí, per una petita depressió gairebé imperceptible, a buscar el cingle. En la franja rocosa just per sota carena (fita) trobem una instal·lació ràpel (R2 via Paper), que amb un sol ràpel volat de cinquanta metres ens deixa al peu de la muralla. Anem a la dreta (est) i en no res, just després d’una bauma amb restes d’una antiga construcció trobem l’inici de la via (15min).

La Tàrtars de Crimea arrenca per una franja de grans lloses rectilínies i polsoses, just sota un gran mur de conglomerat vermell, bolts visibles i si us fixeu veureu també el segell inequívoc de l’Indi (crani penjat). A la nostra dreta, al tombar d’una gran balma comencen la Sang Cheyenne i la Peus Negres.

Descens, inexistent, tan sols hem de caminar pel pla en direcció oest, sense allunyar-nos massa del cingle fins trobar la pista que ens porta al cotxe (10min). Si us ve de gust passejar també tenim l’opció més llarga d’aproximar a la via per peu de muralla (veure croquis ressenya).

Més enllà de l’escalada, Busa és un paisatge que tot ho emplena i que hem de saber interpretar. Enginyeria del color, la que ens dóna la perspectiva. Els matisos ho són tot en aquesta muralla que sempre guarda algun secret. Tàrtars de Crimea, la diferència és l’incentiu, una via per esperits inquiets.

conspiradorsdelavertical:loromànticguerrerParce&Angélica&π

*** La Pròtesis (270m, 6a+/Ae, V+/6a oblig), Roca Gran de Ferrús, Serra d’Ensija

Dimarts, 18 d’octubre de 2022

Cada època té les seves escalades i les de tardor reclamen boscos que parlin d'ella. El Ferrús l'acull amb una llum que esclata en cada fulla i s'enfila àgil paret amunt. Mai m'havia semblat tan nítida la Roca Gran. Perfil contundent d'itineraris impossibles, per sort encara hi ha qui sap trobar-hi línies on gestionar la seva verticalitat. A llevant la muralla es converteix en pilar, és la nostra porta d'entrada. Encarem aquest conglomerat oscil·lant, de còdol menut i gest auster.

Tant és si roig o gris, cal demanar permís a cada passa, però la roca demostra noblesa i li agafem confiança. Naveguem per un traçat explícit, guiats per un rastre de burins posats amb mà ferma. Al veure'ls la raó et diu que no tens res on afermar-te, però l'instint tan sols sap que l'escalada és bona, molt bona. Bona, sostinguda i engrescadora. Ens fa agosarats. Cal ser-ho. Aquesta via, tot i ser nova, pertany a la vella escola.

Apurem el lliure fins on donen forces i tècnica, abans de cedir a un artifo emocionant. Vibrem, la Pròtesis acobla l'esperit feréstec del Ferrús al seu caràcter. Té la seva bellesa. La gaudim des de la calma, tal com reclama l'indret. Mai m'hauria pensat anar tant en lliure en una via del Paca. Inesperada sorpresa, com la via, dipositària d'un rude atractiu. Tindrà els seus adeptes.

Notes d’interès vertical: La Pròtesis, s’ha d’escalar per copsar-li el caràcter, la ressenya no dóna la pista de la intensitat de les tirades. Rere l’etiqueta de via equipada descobrim una clàssica intel·ligent que respecta i treu el màxim partit a les particularitats del conglomerat mai cert del Ferrús. Sap trobar panys on lliure i artificial conviuen amb naturalitat traçant un itinerari sorprenentment lògic en l’aèria verticalitat d’aquest pilar silenciós.

Equipada com ja no s’estila, amb burins extra-llargs, pitons, algun pont de roca i un bolt al L2. Totes les reunions de dos bolts i burins menys la R7 (arbre sec) i la R8 (arbre), de fet aquestes dues darreres reunions pertanyen a la Directa Anna. De material necessitem 18-20 cintes, camalots de 0.5 a C2, semàfor d’aliens i estreps (x2).

Roca peculiar la del Ferrús, conglomerat de qualitat dubtosa en una matriu de calcari, cal testar sempre la consistència dels còdols que ens permetran fer el pas, tot i així el seu tacte aspre i cantellut permet arriscar en el lliure. Val a dir que la via està força sanejada i en general és prou bona pels estàndards del Ferrús.

Grau clàssic, on no arribem en lliure podem recórrer a l’artificial, però compte que les dues primeres tirades, sobretot la segona són força obligades, magnífiques plaques verticals, atlètiques i de passos no sempre evidents (V+/6a oblig). Els artificials són el tret distintiu de la via, treballosos i de passos llargs, sovint cal pujar fins el darrer esglaó i de tant en tant trobem alguna sortida en lliure emocionant. El diedre del tercer llarg en lliure ronda el 6b.

Orientació sud-est, sol des de primera hora del matí. La Pròtesis s’enfila pel pilar que delimita la paret per l’extrem dret (vista), un traçat directe i atractiu que enllaça amb la Directa Anna per culminar l’esperó. De fet tan sols la bavaresa de l’inici del L7 (2 burins) pertany a la via, el canvi es deixa notar en l’equipament ja que en el que resta de llarg tan sols hi trobem un pitó amagat en un tram de placa i el L8 és net. Després de la bavaresa cal flanquejar a l’esquerra per evitar un desplom i seguir amunt per grades amb ressalts de roca descomposta. El vuitè llarg és una aresta que ens condueix fins les pendents herboses de sota el cim.

Accés, des del poble de Fígols seguim per la carretera BV-4025 uns 15qm i quan arribem a un gran pla (Pla de la Creu) on la carretera fa una marcada llaçada prenem una pista que surt a la dreta (pal indicador GR107- Camí Bons Homes). La pista està en força bon estat, però cal anar amb compte amb els “badens” i el fang si ha plogut recentment. Conduïm fins una cruïlla de varis camins (font de la Bruixa) on aparquem.

Aproximació, de les dues pistes que continuen rectes en direcció el Ferrús prenem la pista plana de la dreta (rètol Feners per Ferrús). La pista es converteix en camí a l’alçada de les runes de la masia del Ferrús arrecerada sota una petita paret. Entrem a bosc i el camí puja fort, però ràpidament trobem una fita a la dreta que marca un corriol que ens portarà a la base de la Roca de Ferrús.

Just abans d’arribar-hi estem atents per trobar un trencant poc definit a la dreta que baixa vorejant la paret i en no res ens deixa al peu de l’esperó on comença la via (30min). La Directa Anna queda a la nostra esquerra i una mica més amunt d’aquest trobem la Directa Estel. Un pitó i uns burins en diagonal a la dreta marquen l’inici de la Pròtesis.

Descens, llarg i entretingut, primer toca pujar i una bona estona. Remuntem per pendents d’herba amb curtes grimpades (II) fins una mena de tall on la paret es redreça de nou al nostre davant. Continuem amunt pel dret per pendent d’herba, bosc i roca fins el cim buscant sempre el pas més senzill (II/III) i resseguim la carena cimera fins un ampli coll herbós. NO fem cas de l’evident camí que puja, sinó que prenem el sender (fita) que trenca a l’esquerra (oest) i flanqueja pel vessant boscós de damunt de les parets.

El sender, per estones indefinit, ens deixa en un segon coll senyalitzat amb una gran fita i on neix un camí ara més marcat. Baixem seguint fites i marques vermelles fins enllaçar amb el camí principal, ample i ben definit (GR). Anem e l’esquerra i retornem vorejant tota la Roca Gran de Ferrús fins arribar de nou al cotxe (1h30min).

Elegància cauta la d’aquesta via, es desplega sigil·losa, mantenint-nos sempre al límit de la credulitat. El Ferrús et posa a lloc des del primer metre, cal escalar per tenir fe. Emparats per la determinació que transmet la línia, la gaudim. Un retorn amb classe Paca, has sabut trobar una futura clàssica!

conspiradorsdelavertical:Angélica&Xavi&π