***** Via dels Suïssos, 300m, 6a, Gran Capuccin (3.828m), massís Montblanc

diumenge, 26 de juny del 2011
Vacances... és el moment de gaudir, de ser amos del nostre propi temps i emprendre allò que duem tot l'any anhelant. Però el camí dels somnis sol ser llarg i accidentat i aquest cop després de mil i un contratemps salvats a darrera hora, encetem ruta amb la motxilla carregada de projectes i els amics imprescindibles pel que ens espera.

Així doncs no és casualitat que estem còmodament instal·lats al bell mig de la glacera, a tres mil quatre cents metres d'alçada i a tocar del refugi Torino. L'únic atzar que ens ha conduït fins aquí ha estat secundar al Ferran en la seva quimera i deixar-nos encomanar per la seva il·lusió inesgotable que aquest cop pren forma de fantàstiques torres de granit vermell.

Fa temps que no dormia sobre neu i a alçada, però hi ha coses que no s'obliden i aprofitem el dissabte ventós i desagraït per afermar tendes i agenciar-nos a cop de pala amb una cuina-menjador de luxe. Pels companys l'experiència és nova, així que els fem partíceps del vell ritual de fondre aigua i sopar amb la calma, mentre la llum s'esvaeix desvetllant perfils de nitidesa perfecte ara que res els destorba.

La nit és breu i la impaciència mala companyia, així que aviat cruix sota els nostres peus la neu regelada de la glacera, blanca, de relleus suaus i confiada, les esquerdes però, amagades. Així doncs la corda ens uneix per solcar aquests pendents evanescents que menen al plató glacial on s'alça un jardí d'agulles, pilars, contraforts i crestes mil cops vistos en fotos i fets realitat de sobte.

No triguem ni mig segon en identificar el monòlit que li ha tret la son al Ferran tant de temps, el Gran Capuccin, fantàstic bastió de verticalitat absoluta i geometria truncada solcat per rutes que són veritables reptes al vertigen.

Aprofitem per intentar situar el traçat de la nostra via, la dels Suïssos, que tot i ser la més senzilla de la paret promet “màxima vibrazzione”. Les pessigolles del meu estomac no em deixen estar parada gaire estona i el millor remei és arribar quan abans millor a la via i començar a escalar, així que un cop a la base del Capuccin ens equipem en un sospir i amb en Pere enfilem el corredor nevat que mena a l'inici de la ruta.

La rimaia és poc més que un esglaó i la paret caldejada ja pel sol convida a deixar enrere tanta neu i gel per gaudir de l'aspror de la roca amb les mans nues. Dit i fet, deixem fermament lligades botes, grampons i piolet a les terrasses discontínues que són la part baixa de la paret i emprenem la recerca del camí vertical que ha de dur-nos al cim.

Les primeres passes són incertes, dubtoses, no estem avesats a aquest tipus de roca, però a la que perdem la timidesa comença el festival i és un gaudir de fissures, diedres, xemeneies i bavareses.

Aquest primer tram resulta una mica caòtic, terreny indefinit on es creuen diferents rutes, el resultat lògic d'aquest batibull són vàries cordades donant voltes confoses fins que de sobte les ressenyes esdevenen clares i meridianes i tots coincidim a la mateixa reunió.

Alegre companyia de catalans, italians i argentins esperant torn ordenadament i per davant un llarg d'una elegància i lògica aclaparadora. Una placa d'aparença impenetrable desvetlla relleus subtils i fissures amagades que porten a un sostre explosiu i de cantell precís.

Contents de saber que som al camí correcte, deixem que el resta de cordades ens avanci i comencem a volar paret amunt seguits per en Ferran i en Josep. La ressenya ens dóna la pista, la resta és imaginació, escollir la millor fissura i seguir-la en una dansa cada cop més vertical.

Els llargs són exigents i no donen treva, tant aviat són atlètics, com d'una finesa inesperada. No cal dir que l'equipament te'l fas al gust, algun que altre pitó solitari et permet agafar aire als trams més difícils i la resta gas i amunt.

Mirar avall esborrona i escoltar els allaus de neu i pedres que baixen pel corredor veí acaba d'adobar aquest escenari ja de per sí prou impressionant. Malgrat tot l'escalada és fa més fluida i quan arribem dalt un gendarme on la via salta al vessant oest de la paret ens adonem que ja duem més de meitat del recorregut escalat.

I d'entre tots els imprevistos ens visita el que tots més temíem, el mal d'alçada. En Josep va tocat, insolació i escalar a gairebé quatre mil metres són mala combinació per fer tibades sobre el buit. Consensuem entre tots i refem cordades, en Josep rapelarà i ens esperarà a peu de paret i nosaltres esdevindrem trio, Pere, Ferran i jo.

Dit i fet, de nou cavalcant paret amunt, ara absolutament aèria ja que la via va per una llastra esmolada de cantells amagats i passos precisos. La següent tirada és brutal, una única fissura ratlla la paret, però esdevé traïdora, arrodonida i sense treva.

El grau de la ressenya no té res a veure amb la realitat, en Pere s'ha d'esmerçar a fons en aquest joc d'equilibri, tècnica i força i per si això fos poc té un ambientaso que t'acaba de prendre el poc alè que et queda. Però les sorpreses encara no s'han acabat, som sota el sostre que marca el fi de les dificultats, ens queda tan sols superar-lo i en un parell de llargs més som dalt, però la cascada d'aigua que baixa de dalt tira per terra les nostres esperances de trepitjar el cim del Capuccin. El sol ha fos la neu que s'havia acumulat en les nevades dels darrers dies i estronca l'escalada, però no els nostres somriures.

Emprenya no poder seguir ara que ja ho teníem a tocar, però tenim clar que després de la travessa del sostre no hi ha retorn i si tal com sembla la paret és molla podem tenir un disgust. Així doncs, la prudència mana, és tard i toca desfer camí.

Fem uns quants ràpels abans no trepitgem de nou la glacera, enganxada de corda inclosa i retrobada amb un Josep avorrit, però força refet. Tot plegat és gairebé fosc quan arribem a peu pla i nit tancada quan cansats, feliços i amb les sensacions de l'escalada encara a flor de pell arribem de nou a les tendes. Ja dins el sac els records prenen forma de relleixos esquerpes, granit fosc i moviments nous emmarcats en un dia lluminós d'aire, fred i blau dels somnis!