Alpinisme (blau)... redefinint escenari!

Diumenge, 11 de desembre de 2022

- Hi han altres llocs on sentir-se alpinista...!

Els diferents estats de l'aigua, el mitja que ens vincula. El viatge.

companydeviatgeiatzars:Lau&Arnau

*** Ravier (150m, V+), Pic du Ramougn (esperó Nord), massís Neouville

Dimarts, 6 de setembre de 2022

Fa temps se'm podia dir alpinista, camins que ja no freqüento. L'essència però, perdura i una Ravier, per modesta que sigui desferma la fam. Aventurar-s'hi suposa sortir-se de l'habitual, per rendir-se al dictat de la paret. Coneixedors de que en ella rau tota la saviesa aquests germans demostraren un instint infal·lible a l'hora acatar-la. Sorgeix la bellesa.

La Ravier del Ramougn és una línia avantatjada que elimina tot lo superflu per centrar-se en aquest granit eixut. Resseguim la solitud de l'esperó... mirada, tacte, escoltem el seu silenci i pas a pas sorgeix la coneixença. Nuesa minimalista de cara nord. Fascinats per la sobrietat de diedres i fissures, ens sentim escollits per aquest traçat. Breu, categòric... dono fe de la seva elegància atemporal. Pirineista de cor, no esperava menys!

Notes d’interès vertical: Esperó Nord del Ramougn (3.011m), obert el maig de 1965 pels germans Ravier esdevé una lliçó d’estil i de lo perfecta que pot arribar a ser la senzillesa. Preciosa línia encabida en un marc magnífic, on menys és més, tan sols disposem de granit nu que ens proveeix de tot el necessari per coronar el cim. L’escalada va un pas més enllà, no és només la via, sinó el conjunt que ens porta a ella, en aquest itinerari el concepte de clàssica cobra un potencial imparable.

Tot i que modesta en longitud i dificultat, estem davant d’una via d’aventura i com a tal l’equipament és merament testimonial, escassos pitons en punts claus i reunions a muntar o reforçar. De material necessitem dotze cintes, joc de tòtems/friends (des de tòtem0.5 a C4, aquest últim triomfa), repetir C1 i C2, tascons i bagues llargues. Opcional repetir C0.5 i C0.75. A principi de temporada poden ser necessaris grampons.

Orientació nord total, no veure’m el sol en tot el dia, amb el que això suposa, fred i roca castigada per l’hivern, però noble sempre que prestem la deguda atenció. Predominen fissures i diedres, tot i que algun tram de placa que cal saber llegir aporta emoció al conjunt. Dificultat homogènia i sostinguda en el cinquè, però no per això la ruta deixa de tenir ambient i compromís, el grau passa a ser secundari enfront el saber navegar per la paret.

La lògica i verticalitat del traçat són innegables, la via comença al punt més baix de l’esperó i s’enfila pel diedre de l’esquerra, evitant del diedre/canal d’aspecte humit i fosc de la dreta. En el primer llarg cal anar amb compte amb els blocs de l’inici i trobem un únic pitó gairebé al final de la tirada. Més aèria i atlètica del que esperàvem, et va posant en situació. Muntem R1 en una replà a la dreta de l’aresta aprofitant un bloc/llastra peculiar.

En el segon llarg cavalquem les plaques de l’esquerra de l’esperó, toca orientar-se i escalar sense poder gairebé protegir fins l’únic pitó que calma nervis. Escalada d’equilibri i d’estar atents als punts on la placa està neta que és el que dóna la pista. Elegant i vibrant. La R2 està sota un sostre, baga i pitó. El tercer llarg és una petita meravella, a la dreta de la reunió comença un diedre de manual protegit per un parell de pitons que fa gaudir de principi a fi. R3 en replà al final diedre, un pitó.

La quarta tirada ens rep amb un mur de passos potents (V+) ben protegit amb un parell de pitons i acaba amb un curiós estretament que ens deixa a l’aresta cimera, R4 blocs. Una breu grimpada entre grans blocs (II/III) ens deixa al cim, el punt i final perfecte per aquesta escalada de caràcter innegablement alpí.

Accés, des de l’aparcament del llac Aubert (2.150m). S’hi arriba des del poble d’Aragnouet on surt l’estreta carretera D929 que puja cap a la reserva de Neouville. A l’alçada del llac Oredon prenem la bifurcació de la dreta (D177) que puja als llacs Aubert i Aumar. En aquest darrer tram (D177) de juny a setembre la circulació està prohibida des de les 8:30h fins les 18:00h, en aquest horari hi ha servei de bus. L’aparcament del llac Aubert és de pagament (9 euros) i tan sols es pot pagar amb tarja, està prohibit dormir amb furgo, però és permès acampar.

Aproximació, creuem per sobre la presa que delimita el llac Aubert i prenem el camí normal del Neouville i Ramougn (comú fins el tram final). El sender remunta uns pendents herbosos fins un pla on girem a la dreta per encarar la pujada a la bretxa Barrios (2.439m). Un cop a la bretxa canviem de vessant i sense perdre massa alçada flanquegem per sota la cresta per una incòmoda pedrera (fites), quan sembla que hem d’accedir grimpant a la conca superior, tracem una llarga diagonal a la dreta per evitar al màxim possible el terreny de blocs.

Guanyem alçada progressivament fins que la pedrera es fa més transitable i podem fer un gir l’esquerra (fites i intuïció) per creuar-la en direcció la base del Ramougn ben visible al nostre davant (2h30min). L’esperó nord, recorregut per una pintoresca veta taronja al seu inici, és inconfusible, mentre que el Neouville ens guaita tancant el circ per la dreta.

Descens, per la via normal del Ramougn, una aèria desgrimpada per l’aresta oest fins trobar una canal de baixada (II/III) que ens deixa una mica per sobre del camí pel qual hem aproximat.

O bé com nosaltres que per descuit seguim fites que ens porten a baixar pel vessant est amb desgrimpades delicades (III) fins deixar-nos en una marcada vira que seguim cap a la dreta fins trobar una instal·lació de ràpel (cordinos). Amb un sol ràpel (50m) arribem al peu de la cara est i baixem pel circ delimitat per la cresta Barrios i la cresta de les Laquettes.

Baixem sempre amb tendència a la dreta (fites ocasionals) fins trobar un sender que flanqueja per sota la cresta Barrios fins enllaçar amb el camí d’aproximació a l’alçada de la bretxa que hem creuat al matí i ja per sender conegut retornem al llac Aubert (3h).

Escalar una Ravier és sucumbir a la bellesa més clàssica. L’esperó nord n’és la joia secreta.

companydeviatgeiatzars:Lau 

*** Frondellas, crestes iniciàtiques

Dies d’aire, 16 a 18 de juny de 2022

Corria l'any 98 quan vaig pujar el Balaitús, havia trepitjat tan pocs cims pirinencs que no en reconeixia ni un de l'esplèndid panorama que es desplegava al meu davant. Era finals de desembre i el seu cim va ser un regal a una il·lusió que naixia ja sense aturador. He tornat varis cops a aquestes valls per camins cada cop més aeris, però el seu record ha quedat lligat a un paisatge fet de neu i la sensació que tot era possible.

La fressa del riu Aguas Limpias, impetuós com mai, em recorda que l'estiu també hi té cabuda en aquest paratge, la neu però, continua a l'espera en les alçades. La distància dels anys fa que tot sembli nou i una solitud inesperada ens fa sentir pioners d'aquests cordals. Improvisem ruta seguint el rastre de fites i una intuïció sorgida d'èpoques més alpines. La immensitat dels contraforts que ens rodegen intimida. Sentinelles d'esguard ferotge... de veritat pensem que cediran als nostres anhels?

Recupero la tenacitat imprescindible per aquests menesters i passa a passa ens fonem amb l'austeritat mineral que ens envolta. No hi ha pressa, tan sols des de la calma entendrem aquests camins fets d'aire i vertigen. Els Frondellas ens acullen, quin privilegi ser de nou genets d'arestes. Convidats del cel torno a tenir la certesa de que en aquests dominis tot és possible. La il·lusió continua intacta!

Notes per embastar cordals: Agulla Cadier (3.022), Frondella Nord (3.062m), Pic de Frondella (3.071m) i Frondella Central (3.055m), cims propers, germans d’aresta, però cadascun amb una identitat prou marcada per definir el seu propi caràcter i donar les pautes de la seva ascensió.

El primer, Agulla Cadier, el més petit dels germans, inquiet, entremaliat i entestat en esgarrapar el cel amb el seu perfil esvalotat. El Frondella Nord l’observa aposentat amb fermesa en l’amplitud de l’aresta, torre guardiana del cordal que cedeix, però el protagonisme al Pic de la Frondella, patriarca que ens acull amb generositat ancestral. El Frondella Central és l’amabilitat que dóna repòs i obliga a la pausa de la contemplació. Ens en va mancar un per completar el cordal, Frondella Sud Oest, el guerrer que ens espera, solitud temerària la seva.

Varis són els camins que ens apropen a la cresta, muralla ben definida que es despenja a l’oest del fantàstic bastió del Balaitús o Pico Os Moros (mai deixaran de fascinar-me les possibles històries que hi han rere aquests topònims tan sonors), nos ens decantem per un itinerari clàssic en estil i execució. El primer dia des de l’embassament de La Sarra (1.450m) ens atansem al refugi de Respomuso (2.208m) i bivaquegem molt a prop seu.

La segona jornada la invertim en crestejar, activitat en terra de ningú i per això mateix concebuda per esperits alpins. La ruta escollida ens submergeix en la perfecta soledat de la vall encaixada entre la cresta de Diablos i l’aresta Le Bondidier i ens deixa a tocar de la Bretxa de Latour on improvisem la grimpada que ens porta al primer dels cims, Agulla Cadier.

Cavalquem el cordal seguint rastre de fites i atents al joc dels núvols fins el Frondella Central, la cresta cau, emprenem el retorn per una xemeneia que ens transporta a l’hivern, neu que mossega. Voregem el darrer dels contraforts, Ledormeur, les alçades van quedant lluny mentre destriem la complexitat de la tartera que ens retorna a la verdor aquàtica de Respomuso. Ens permetem el luxe del descans i una nova nit d’estels, abans de desfer camí seguint el curs del riu Aguas Limpias el tercer dia d’aquest inesperat viatge als meus orígens.

Amb un bon mapa i intuïció podreu moure-us en el terreny indefinit que són l’essència de tota cresta, oportunes fites acudeixen en el nostre auxili en punts claus que marquen el millor vessant per progressar. Un cop a prop de la bretxa de Latour, vam pujar abans d’hora en busca del cordal i vam acabar fent una petita escalada, així que haureu d’investigar vosaltres la xemeneia que hi mena i de la que totes les ressenyes parlen.

L’Agulla Cadier és el cim més delicat, roca trencada i una grimpada curta, però aèria (II+) li donen ambient. El Frondella Nord no s’escala pel dret, sinó que el voregem pel vessant oest (fites) traçant una llarga diagonal fins trobar terreny franc que ens porti de nou a l’aresta. Un cop al seu cim ja no abandonem l’aresta, cada cop més ample i agraïda, fins trepitjar els dos tres mils restants.

El descens per l’embut de la xemeneia dels Frondellas no és senzill (fites i reunions de pitons), baixem per terreny cada cop és més dret fins atènyer la pala de neu que aguanta fins ben entrada al temporada. Així doncs, a nivell pràctic, si bé aquest tram de cresta no té veritables passos d’escalada dur algo de material de fortuna (cordino, arnès, bagues i algun encastador) pot ser una opció sensata en aquest terreny on mai tenim la certesa d’anar pel lloc correcte.

A principis de temporada grampons i piolet imprescindibles si es vol baixar per la xemeneia dels Frondellas. L’accés a l’embassament de La Sarra es fa des del poble de Sallent de Gallego i es pot aparcar a la dreta de la pressa, un cop passats els edificis. Horaris, aquest cop em nego a parlar-ne, el temps es torna secundari en aquests menesters i en el nostre cas l’únic que marcarà el ritme és la descoberta.

Estranya bellesa la d’aquests camins, s’arrapa al cor i el fa vagabund!

companydeviatgeiatzars:Lau

Fent memòria, Andes de Sud a Nord!

Divendres, 11 de gener de 2019

Hi ha records tan intensos que per més temps que passi les sensacions que desvetllen no s’esborren. Ara fa catorze anys, l’onze de gener del 2005 em vaig convertir en un rodamón sense cap altre objectiu que travessar els Andes.

 

Van ser mesos en que cada passa era nova i la descoberta fidel companya de viatge. Des de Buenos Aires fins Caracas, pel camí cims de bellesa impertorbable, paisatges on perdre’s-hi era l’única opció i gent que t’arriba al cor.

Aquest viatge em va canviar, el món va esdevenir gran i petit alhora, per moments semblava a l’abast de les meves passes i d’altres havia d’aturar-me per copsar la immensitat del que m’envoltava. El temps tenia un ritme propi que feia que els dies fossin sempre plens.

Recordo els colors vibrants, l’aire lleuger de les alçades i un cansament feliç que era la millor teràpia per l’enyorança i el compromís de les escalades.

Hi tornaria... qui no ho faria!

Crònica d'una il·lusió: http://desudanord.blogspot.com