" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** La del Pulpo, 150m, 7b, Sant Orenç

Dimecres, 30 de abril del 2008


A vegades la casualitat es creua en el nostre cami i ens porta per senders ben intrincats, la tarda abans ens apropem a fer alguna via d' esportiva conscients de que estarem mes sols que l'una, pero no.... una veu llunyana ens crida, es l'Oscar un vell conegut amb qui en no res ems possem tots al dia de les notres darreres activitats i al marxar com tantes vegades sol passar divaguem amb la mateixa frase de cortesia, ja ens truquem!! i si... el telefon unes hores mes tard sona, Josep, dema anem a fer una alpinada?. Ens cal matinar i aixi poc mes enlla de les 5 del mati i negra nit enfilem la pressa de Llauset, els amenaçants nuvols de la vall mes amunt es una bona tempesta d' aigua-neu i el que es pitjor... la temperatura no ha baixat gens, a les 7 del mati en amb el dia clarejant tornem a ser al punt de sortida, que fem? Ens preguntem, jo li dic xulu de mi que tot em va be... i de la seva boca surten noms coneguts i temuts de vies a MONT-RE-BE-I, un lloc tant idealitzat i desitjat com aquest en fa treurem la son i la xuleria de cop, pero ell a mitja tarda ha d' estar tirant cap a la gran ciutat i ja veiem que l'horari es ben apretat i al final ens decantem per vies mes curtes pero iguals d' inhumanes a Sant Orenç on cap dels dos hem fet cap via llarga, em deixa escollir la via i em decanto per “la del pulpo”,



ben mirat el nom ja es una bona pista de la que ens espera d'ara endavant, te dos llargs a priori asequibles i dos inhumans per a mi, o sigui un bon lloc per repartir-nos els llargs. A peu de paret la verticalitat i la roca compacta fan fredar pero tot i aixi trobem expansions d'altres rutes per tot arreu, la via es una evident ximeneia on ja es veu que caldra traballar de valent, comença l'Oscar a un llarg a priori de 6a, bufa, es baralla amb les merdetes que va colocant alla on la roca li dona tregua

jo al seu darrera encara bufo mes i en una travessa a esquerras no trobo el pas en cap moment , per sort uns passos d'ungla s'em revelen salvadors, vaja 6a mes peleon!!. El seguent llarg es per a mi, la ressenya li dona V (encara avui estic rient...) una ximeneia llisa i que poc a poc comença a desplomar, m'enfilo, dos friends aixeco la vista i veig metres i metres a pelo en un terreny que no m'inspira cap confiança,els meus dubtes i pors em superan i acabo baixant, l'Oscar escala fent les posturas mes rares que us podeu imaginar,

quina alegria mentres patia en aquesta malparida ximeneia de segon el haver estat “cobard” abans, poder inclus mes dur i mantingut que l' anterior. El tercer llarg es la cirereta del pastis una fissura perfecta fina i desplomada de uns 20 metres cotada de 7b,a l' Oscar se l'il.luminen els ulls e intentara fer-la en lliure comença be pero al final s' acaba agafant per culpa del aigua que corre per dins l'estret tall rocos,

ara es el meu torn, mai he intentat aquestes dificultats i tinc clar que avui tampoc sera el dia, m' enfilo fins que assoleixo dos aliens i bufo ageujerit, ara es tracta d'aplicar les tecniques d'escalada artificial, que per aixo estan!!!. tot l'equipament que marcava a la via es troba colocat a aquest llarg la resta esta completament neta. El seguent llarg cotat tant sols de IV em toca a mi, pero el company al veure els meus ulls d'incredulitat davant qualsevol grau d' aquesta via opta per seguir ell de primer, increible!! un quart grau vertical i molt fi, sense asegurances tampoc i per roca absolutament trencada, la moral m'acaba de caure als peus, reconec que no tinc cap criteri per poder cortar vies de de sise o sete grau, pero de quarts i cinque si que entenc una mica i aqui no hia res que s' asembli. La baixada no desentona amb la via, poc evident, incomoda i arbustiva. Es la via llarga mes dura que he fet i baixo decebut.

*** El cap i el pasarell al Montanisell, 275m, V+ Serra de Sant Joan

Diumenge,27 de abril del 2008


Despres del tute d' ahir avui toca asegurar el tret, recuperar-nos de les rascades i gaudir de l'escalada, ens anem a la allargasada serra de Sant Joan a fer la mes clasica i asequible d'aquestes contrades.

Aproximacio rapida i evident i nomes començar trobem el que a priori es el pas mes dur de la via una vertical i fina fisura de dits de V+ ben asegurada

comença la cordada de Jordi i Natalia i nosaltres al darrera, la seguent tirada mes facil (IV) fa que Natalia s' estreni amb aixo que li diuen escalada d' autoproteccio i fins i tot li troba el gustet.

El tercer llarg (V) una vertical i desplomada travessia facil de protegir pero amb les asegurances prou posades amb el cul,

ens deixan al peu del quart llarg sota una vertical paret de generosa pressa i ruin en expansions (V), per sort els friends entren de gloria, tant punt surts de tanta verticalitat una fina placa d'adherencia et fa que costi canviar el xip,

els seguents llargs son d' anar fent fins arribar al penultim on cal pujar per unes amples canaletes erosionades a la roca i autoprotegint amb grans friends, pocs metres abans de la reunio l'itinerari no es clar,

em decanto per l' esquerra i el terreny completament brut i trencat m' indica que m' he equivocat, Jordi en la seva tirada marxa per la dreta per generosa pressa pero amb l' imposibilitat de protegir,

total... la via anava just pel mig... Tant sols resta un llarg a traves d' un espero, que Laura es curra de manera impecable i ja es planta sota les antenes al cim de la serra de Sant Joan amb vistes inacabables per l'Alt Urgell i els seus oblidats petits paradisos,

ara nomes resta una llarga excursio per pista fins retrovar el punt d'inici de fa unes hores, Una via maca , variada, no gaire sostinguda i amb roca aceptable i sobre tot sense cues, on sovint li cau la coletilla de “via ideal per iniciarse en terreny d' aventura”, pero compte, no es cap pasejada

Neuronium, 675m, V+, Oliana

Dissabte, 26 d'abril del 2008

despres de tantes setmanes de voler i no poder, tenim ganes de devorar metres i mes metres a la vertical i que millor que una via de gairebe 700 metres? I si a mes es en terreny completament d' aventura i allunyats de les aglomeracions, la festa pot ser complerta. El Tossal del Coscollet es una imponent paret que sempre ens ha cridat l'atencio prou elegant i allunyada, fins que un bon dia cau a les notres mans una ressenya de la via mes “facil” del tossal, la Neuronium,

un itinerari del mestre Picazo i companys, i ja sabeu... Picazo, pica...!! o sigui que ja imaginavem que no seria facil culminar els seus 20 llargs de via. Aquesta via te la caracteristica que pots deixar el cotxe gairebe al mateix cim despres de pujar per una llarga pista forestal desde Coll de Nargo, aquest carmelet d' entrar a les vies en baixada i a mes aqui amb rapels volats es una arma de doble fil, cal sortir si o si per a dalt si no vols fer-te un fart de riure, pero que dimonis, l' aventura es la aventura!!. nomes arribar amb el cotxe el sonrriure sens queda glaçat al veure de a prop quin “peaso” tros de paret teniem que superar

pero el millor es no rumiar gaire i començar a aproximar barranc avall, terreny “javali”, tarteres i fort desnivell fins arribar a un desplomat tall que et deixa gairebe a peu de paret, tres rapels (30/20/50m) i sobre tot la darrera instalacio molt incomode, volada i sense visio del que encara queda avall, per sort no vaig empalmar els dos darrers llargs ja que hagues quedat a molts metres per sobre del terra.

Un cop a peu de via i ja amb l' horari un pel ajustat per fer tanta via i a mes ara sense cap mena de referencia davant de tanta paret que es veuen tant clares desde la llunyania i tant complexes quan les tenim a sobre nostre, busquem i busquem i seguint buscant l'inici de via, cap fita, cap marca, cap pito , ni parabolt, res de res, busquem i busquem fins que l'horari salta pels aires. Una cordada enfilada a la via dels germans Millet ens fan correr de valent amb la de pedres que fan baixar. Sempre sap greu que els plans no surtim be, pero avui haviem estat massa agossarats per ficar-nos aqui amb Jordi i Natalia pels que tenia que ser el seu bateig en una via llarga, llarga i d' aventura, be.. l' aventura ens arriba a partir d'ara,. Si no tenim ni ideia per on dimonis va la via, encara tenim menys clar per on anirem a recuperar el cotxe que esta 700 metres per sobre del nostre cap, es migdia i fa una calor de ple estiu i ja estem sense gota d' aigua. Alla avall, molt lluny es veu la carretera i el panta d'Oliana, pero la vegetacio es molt espesa i els camins inexistents, flanquejem per sota la paret direccio sud amb l' esperança de arribar a l'aresta i poder aixi assolir el cim del Coscollet, pero no ho veiem gens clar, reculem i comencem a enllacar tarteres i mes tarteres, depres bosc a traves i per fi un corriol mig tapat ens deixa a la carretera, la visio del panta es com un oasis saharia per a nosaltres que nomes pensa en fer una capbusada, pero malauradament ( o no...) el primer cotxe que li ensenyem el dit ens porta a Coll de Nargo i d' aqui amb un altre vehicle a rescatar el que hem abandonat al cim del Tossal del Coscollet. Tornarem!!

*** (desconeixem el nom), 100m V, Collegat

Dissabte 19 de abril del 2008

Despres de tota una setmana plovent sense parar i els pantans per fi emplenant-se, sembla que el cap de setmana dona una petita tregua. Marxem amb Jordi i Natalia amb l'ideia al cap de fer via llarga, mes concretament la Lleida a Vilanova de Meia. Un cop a la paret ens trobem una visio alucinant, la fantastica i adherent Roca dels Arcs, esta completament molla, amb surgencies d' aigua per tot arreu pel bellmig de la paret, ni les mes asequibles de la zona de la Camel ni cap altre estan en condicions. Enfilem rumb a Tarradets i mes del mateix, pero no tant bestia, aixo si... aqui una cordada de valents ja estava enfilada a la CADE, bona combinacio... roca sobada i avui molla!!, tornem a enfilar mes al nord i arribem a Collegats, aqui la benvinguda es genial, les habituals canals seques per sobre de la carretera avui llençen aigua a presio, pero ja estem farts de fer voltes i ens acabem equipant, a Jordi li sona una via molt facil un centenars de metres abans d'entrar al primer tunel i cap alla que anem, sense ressenya ni sabent dificultats ni equipament, Collegats sempre es fantastic, ja em arribat i no em tingut ni temps a escalfar en els 5 minuts escardusers d'aproximacio, la via es molt evident ja que reseguix un vistos esperonet on anem trobant parabolts. Jordi fa els honors al primer llarg una xemeneixa prou vertical sobre bona roca (V),

la segona tirada marca una “S” perfecta surts de reunio completament en travesia i endreça amunt a traves d' un pas mes espectacular que dificil, travessia de nou per sobre dels caps dels companys i la major dificultat es saber xapar be les cordes dobles amb tant de gir, uns darrers metres molt macos ens deixan a la reunio (IV+).

El tercer i darrer llarg no te cap mes interes que anar a buscar l'instal.lacio de baixada a la part mes alta de l'agulla per terreny cutre i molt trencadot, un llarg i vertical rapel ens torna a depositar gairebe a principi de via, o el que es el mateix a peu de carretera.

Tot plegat massa rapid i massa facil i marxem cap el sector del “cine” fins que l'inminent pluja ens ho permeti a fer una mica d'esportiva, lloc agradable, vertical i bolos per tot arreu, 100% Collegats.

Alte Voce, 300m, V+, vall Restonica, Corsega

Dilluns, 14 d'abril del 2008

Tenim encara una espineta clavada i anem a per ella, Alte Voce, la fugisera via de tres cents metres que tantes voltes ens ha fet donar abans no hem conseguit ubicar-la. No les tenim totes, la previsió és que a migdia tornin les pluges, però, en vista que la via és rapelable, decidim jugar-nos-la i intentar aprofitar aquesta curta treva que sembla donar el mal temps. Aquest cop sí que trobem el peu de via a la primera, que evident és tot quan saps per on va l'itinerari escollit!

Només hi ha un petit detall que no acaba de fer-nos el pes, hi ha força tram de placa i la roca té una sospitosa patina d'humitat regal de tants dies seguits de pluges continuades. Bé, com que la dificultat dels primers llargs no és excesiva, no ens preocupem massa per l'aigua que regalima a trams per la paret i enfilem ràpidament abans no tornin els núvols.

El primer llarg és una placa tombada, en teoria de IV grau, però té l'encant que és mig molla, mig gelada i amb tan sols dues assegurances en quaranta metres i nul·la possibilitat de col·locar-hi res més. En fi, amb una adherència més que simbólica i molta fe en Josep arriba a la primera reunió, que resulta ser un tant esperpèntica, això sí marcada amb una tira de plàstic vermell descolorit perquè ningú se la salti, tot un detall!

Mentre ha començat a caure ja alguna gota i això que no són encara ni les deu del matí. Després d'arribar Laura a la reunió, més derrapant que no escalant, encara tenim prou fe per discutir si intentar algun llarg més. No tenim massa temps per rumiar-ho ja que comença a nevar amb ganes, definitivament tenim el gafe amb aquesta via!

Doncs res, acceptem per fi que estem predestinats a no escalar aquesta via i girem cua amb el cap ben alt. Proper objectiu, les agulles de Bavella.

*** Monte Cinto, 2.706m, vall d'Asco, Corcega

Diumenge, 13 d'abril del 2008

La idea inicial d'aquestes vacances era fer alpinisme a Chamonix, però les pèsimes condicions als Alps ens van obligar a fer un ràpid canvi de plans i vam acabar aquí a Corsica arrossegant tot el material d'alpinisme. Així que, cansats de passejar grampons i piolets per tota l'illa, decídim treure'ls-hi un rendiment. La idea no és tan descabellada com pot semblar, Corcega és l'illa més muntanyosa de tot el mediterrani, amb serralades que freguen els tres mil metres i ben colgades de neu. Vaja, un petit reducte alpí a descobrir! Com que som modestos en els nostres objectius i per acabar-ho d'adobar anem acompanyats d'en Jorge i la Marta, dos vallisoletans amb més ganes que experiència, escollim el cim més alt de l'illa, el Monte Cinto. El cim tècnicament no és difícil, però tenim un bon desnivell per davant, uns 1.400m, i com que no sabem com trobarem la neu, optem per sortir ben d'hora. El paisatge amb les primeres llums es va desvetllant i a la que sortim de l'abric del bosc topem amb un imponent circ guarnit d'agulles, torres de roca i crestes esmolades.

Aquest cop ens hem provist d'un bon mapa per orientar-nos i les fites que anem trobant fan que avancem ràpid i sense dubtes per un sender que serpenteja entre torrents i prats. Ara bé, les parets del circ es tanquen sobre nostre i cal guanyar alçada creuant unes lloses polides de granit que menen a una vall suspesa sobre els nostres caps. En principi aquest tram no hauria de tenir més problema que una senzilla grimpada, però amb el que no comptaven és que la pluja de la nit anterior s'hagués glaçat sobre les pedres, convertint-ho tot en una traïdora i relliscosa pista de patinatge.

Pugem concentrats, amb compte, vigilant cada passa, cada flanqueig, per no sortir disparats pendent avall. El terreny és cada cop més exposat i delicat, però l'única alternativa que tenim és anar amunt, perquè baixar sense poder-ho assegurar mínimament esdevé massa arriscat. Dubtem, no sabem si seguir pujant o asseure'ns en una pedra i esperar unes horetes a que el sol escalfi i fongui el verglaç.

Estem ja una mica cremadets, portem una bona estona per avançar tan sols un centenar de metres i se'ns està anant l'horari, a més la inexperiència d'en Jorge i la Marta ens obliga a ser més cautes. En Josep s'avança uns metres per explorar el terreny i bones notícies, el sender reapareix i s'enfila per unes tarteres de blocs també glaçats, però almenys ja no són lloses polides on no pot agafar-te enlloc. Un llarg i aeri flanqueig per terreny cada cop més franc ens deixa al circ superior. Per fi, pendents de neu continua i endurida! ara sí que avancem a bon ritme, recuperant el temps perdut i ben aviat tenim al nostre davant la piràmide rocosa, obscura i majestuosa del Cinto. El camí va a buscar l'aresta que baixa a la dreta del cim, pugem per pales de neu cada cop més verticals i el tram final abans de guanyar l'aresta resulta d'allò més divertit, uns 60º d'inclinació i neu regelada pel vent. Carai, aquesta ascensió, sense ser difícil, està resultant tenir molt de caràcter! Un cop a l'aresta, aquesta és ampla i no sembla tenir masses complicacions, tot i així la Marta diu que no continua, és el primer cop que utilitza un piolet i el darrer tram l'ha impressionat força.

La deixem cómodament instal·lada al sol i tornem a la feina. La progressió, però, resulta més entretinguda del que esperàvem, ja que cal pujar, baixar, fer flanquejos per evitar esperons rocosos i encara tenim un bon tros fins el cim.

Fem balanç de la situació i en vista que anem tard d'hora i els núvols van guanyant terreny optem per girar cua i emprendre la baixada, a més no ens agrada deixar tanta estona a la Marta sola. Una darrera ullada, el cim sembla a tocar, però encara és lluny, altiu, solitari, sobirà absolut de la solitud dels seus dominis de roca, neu i vent.

Bella Storia, 150m, 7a?, vall Restonica, Corcega

Dimarts, 8 d'abril del 2008
Avui el dia sí que pinta bé, sol, gens de vent, caloreta... perfecte per anar a fer la via de tres cents metres que ja fa varis dies que duem al cap. Enfilem vall de Restónica amunt a intentar endevinar per on discorre la via, per fer-ho comptem amb l'ajut inestimable de la nostra “flamant i magnífica” guia francesa d'escalades a l'illa.

En teoria només tenim deu minuts d'aproximació i un pi en forma de mig cor ens ha d'indicar on arrenca el sender que ens durà a peu de paret. Res, exprimim la imaginació buscant el famós arbre, però tots tenen una aparença ben vulgar, així que guiant-nos de nou per la nostra reconeguda intuició decidim tirar pel dret, tartera amunt i, oh...sorpresa! hi ha fites. Arribem al peu dels contraforts rocosos i veiem dues brillants línies de parabolts, només un petit detall, no hi ha res que concordi amb la ressenya de la via que busquem. No perdem l'esperança, convençuts de que anem per bon camí, ens dediquem amb energia a explorar una mica més en busca de la via anhelada. Al cap d'una hora de donar tombs per tarteres i torrents tenim, clar que la guia ens ha tornat a enganyar i sense tenir ni idea d'on som ens decantem per lo més pràctic, tornar a les línies de parabolts que hem vist de bon principi i probar sort. Dit i fet, les dues vies van per placa, no és el tipus d'escalada que més ens apasiona, però com que semblen ben assegurades i tenim mono d'escalar ataquem la que sembla més factible.

Tot i no ser massa vertical, el primer llarg dóna alguna que altra sorpresa, les presses són completament arrodonides i cal tenir fe en l'adherència. La primera reunió és rapelable i això ens anima a seguir amunt, tot i que la via sembla dirigir-se a una pintoresca paret taronja, dreta com una mala cosa i completament llisa, amb una única fissura perfecte que l'esguinça pel bell mig.

Fem dues tirades més seguint el camí que ens marquen els parabolts, cada cop més escasos. Anem guanyant confiança en la roca i comencem a agafar el gust a les lloses, arrodonides i rugoses, però escaduseres en preses. Ens plantem sota la vertical de la paret taronja i comprovem que els parabolts s'enfilen reseguint l'estreta fissura que sembla ser l'única irregularitat d'aquesta paret llisa com un mirall.

Tenim claríssim que ni ens apropem al grau necessari per intentar-la, però com que no tenim res millor a fer ens fa gràcia veure-la de prop. El problema estriba en què hem de superar el contrafort desplomat que hi dóna pas, per sort els parabolts reapareixen i això ens dóna prou confiança per atacar el primer sostre.

L'intent no va més enllà de la primera assegurança, les presses han desaparescut per art de màgia i l'adhèrencia en desploms no és el nostre fort, a més la fissura que semblava que es podia equipar resulta cega i de roca descomposta. En fi, no ens podem queixar, ja ens hem entretingut una estona i hem escalat un xic. Rapelem i quan arribem a peu de paret, veiem, mig esborrat, el nom de la via que hem escalat: Bella Storia.

Amb la mosca darrera l'orella baixem al cotxe i consultem la guia, misteri aclarit, la via que voliem fer és exactament a la nostra esquena. No anàvem pas desencaminats, només se'ns ha passat per alt un petit detall, que la via anava per l'altra costat de la vall, perquè vegeu com són de precises i exactes en les seves descripcions algunes guies! Moraleja: a vegades el més difícil no és escalar la via, sinó trobar-la! Per cert, comprovem el que ja ens semblava, la famosa paret taronja no és res més que un modest 7a.

**Aresta de Corte a la Punta Zurmulu, 150m, V, Corsega

Dilluns, 7 d'abril del 2008
Què fer en un dia en que el cel és seré, no hi ha ni un sol núvol, però el vent t''arrenca de les parets i et gela? Doncs, fàcil i obvi, esperar a que pari de bufar el vent. Tan sols se'ns va passar per alt un petit detall, que la metereologia és absolutament imprevisible i fins les quatre de la tarda no va afluixar la ventolera. Estem bastant mandrosos, però ens agafa el rampell i sortim en busca d'una via facileta i ràpida que ens permeti tastar de nou les delícies de l'escalada corsa, així que ens decantem per una aresta no massa llarga que mena a la Punta Zurmulu.

L'aproximació és una mica d'intuició i molts de matolls, per sort l'aresta és ben visible al nostre davant i en una hora ens planterm al peu. Fins aquí tot molt lògic, però la cosa comença a fallar, reseguim tota la base de l'aresta i no trobem res que coincideixi amb la ressenya que duem. Estem gairebé una hora donant tombs al voltant de la Punta Zurmulu i res, ni rastre de la via. Barrinem dues possibles explicacions per aquest misteri: o bé la ressenya que duem ens enganya o els nostres coneixements de francés no són tan bons com suposàvem (cal precisar que només disposem d'una guia, en francés i sense fotos de les vies o les parets, vaja una joia). Una mica cremadets ja, decídim donar mitja volta i com no podria ésser d'una altra manera en aquest precís moment trobem un sender amagat, una baga abandonada i... l'inici de via! l'únic problema és que ja són les sis de la tarda i anem més que justets d'horari i per més inri sense frontals.

Ens poden les ganes i amb la intenció d'escalar el més ràpid possible ataquem el primer mur de característics taffonis, enfilem formes impossibles que semblen el resultat de lava en ebullició solidificada.L'aresta no té gairebé equipament, ni falta que li fa, és més aviat una grimpada senzilla pel mateix fil que es redreça a la part final. Avancem ràpid fins el darrer tram on ens toca apretar, la roca, ara vertical, alterna trams de placa amb altres de formes capricioses, però sempre generosa a l'hora d'emplaçar assegurances.

En una hora som al cim, són les sis i mitja passades, així que no ens entretenim, muntem el rapel que ens deixa de nou a peu pla i espavilem cap baix que la nit ens trepitja les passes!!!