ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Cara nord del Monte Perdido,700m, AD

Divendres, 21 de Març del 2008

Un cop mes davant de l'impressionant circ de Pineta, on tenim els inacabables 1600 metres de desnivell fins asolir el Balco, per demà pujar al Monte Perdido per la seva mítica cara nord. En Jordi i la Natalia es volen foguejar en vies alpines de dificultat assequible i aquesta es una bona elecció, els acompanya també uns amics seus, en Xavi i l'Esther,

per tot arreu trobem gent, sera que es setmana santa?. La pujada poc a poc es va fent mes i mes dreta però el suau i regirat camí fa que el ritme sigui homogeni, a la meitat de desnivell ens trobem neu continua i ara la traça desapareix i nosaltres dibuixem una esforçada linea directa amunt,

darrera nostre va quedant la bonica vall glacial de Pineta, les darreres rampes es fan llargues pero en menys de 5 hores ja estem tots amunt, l'espectacle que ens brida la cara nord un cop mes es increïble

Munten el nostre modest campament per passar la nit, i amb l'excusa de buscar un aigua completament petrificada, fem un volt per aquest paisatge llunar que es el Balco de Pineta, el dia toca a la seva fi i només falta que s'ajunti a la festa una increïble posta de sol i quan aquest marxa el relleva el potent focus de la lluna plena.

5 del mati i a la tenda del costat surt un crit, es en Jordi i pregunta que dimonis hem de fer amb aquest coi de vent que no ha donat treva en tota la nit, a nosaltres se'ns ha escolat per sota el faldó i darrera dels caps ha creat una gran acumulació, per moments sembla que va a arrencar la tenda pels aires, la resposta es esperar.

Una hora mes tard el vent sembla encara a anar a mes i aixo que la meteo donava l'entrada del mal temps al migdia... ara ens queda esperar que les primeres llums de sol vinguin a escalfar-nos i aixi poder desmontar aquest trossos de tela amb varilles que ahir eran unes tendes , la paret no ha estat possible, però l'espectacle aqui a dalt un cop mes no te preu.


video

clica a sobre per obrir

GEEB 60m, V/A3 La Trona, Cingles de Berti

Diumenge, 16 de març del 2008

Ja fa temps que ens ve molt gust tastar alguna via d' artificial, i marxem en companyia de la nostre oblidada companya de fatigues Xaro fins els cingles de Berti, un lloc que mai hem estat abans, disposem de poques hores ja que al mig dia hem d'estar a casa a dinar, arribar a la via ja ens fa perdre temps, una explicació no gaire clara i multituds de camins, fa que ens posem a enfilar-nos mes tard del previst. La Trona es una petita paret i no gaire alta, que la seva discreta roca mai fara que que els “frikys” s'acumulin als seus peus,

en canvi es ideal per tastar l'escalada amb pedals autoprotegida, gracies a les seves generoses fissures i evidents desploms que fan una escalada molt i molt acrobàtica, existeixen varies vies, però anem a la mes clasica del sector, la GEEB, després de equipar-nos a conscienciar i dubtar mes d' un moment si aconseguirem amb tanta ferralla aixecar-nos un pam del terra, comencem l'entretinguda feina de bricolatge en que consisteix l'escalada artificial, sempre guanyar els primers metres es emocionant i fins que no portes una estona els moviments no es torna mes natural, fluids i es referma la confiança en els insignificants punts d' ancoratge que anem colocant,

molt de pitó i bongs, tascons petits i mitjans i evitant no colocar cap friend per no fer-los patir en excés (al final es queden sense estrenar...), a mig llarg he de demanar mes cintes exprés per la corda auxiliar i tot aixo a falta de pocs metres en un rapid càlcul, m'adono que poder tampoc m'arribaran i he d'allargar al màxim al emplaçar les assegurances, els darrers metres son molt macos, desplomats i amb una generosa fissura,

al principi no li trobo la lògica als parabolts al costat de les fissures, després m'adono que algun inhuma segur que ha alliberat aquest brutal desplom. Per fi reunió, aquesta completament penjada i molt incomoda, l'horari ha volat pels aires i descartem sortir per dalt, baixo i asseguro des de terra a Laura i a Xaro, que amb solvència i algun renec van guanyant metre a metre, i els nervis del inici es torna en pena al final per acabar una ascensió tant maca.

Mentres baixa Laura li recordem que avui es un dia molt especial per ella, es el seu dia!!!

video

clica a sobre per veure video.

*** El Cami de l'alsina 150m, V+, Montserrat

Dissabte, 15 de març del 2008

Després de la petita frustració de fa dos dies a la cara sud , avui tornem amb el ferm propòsit de endur-nos un bon sabor de boca, d' entrada la companyia ja es ben grata, ens acompanya Maria abans de volar definitivament a terres valencianes i la nostra intenció avui es de gaudir i fer metres i mes metres, escollim la zona del monestir i només començar a pujar escales ens fixem en el Cami de l'Alsina, una via que sempre hem fet els seus 3 llargs superiors que som preciosos, pero desconeixem els seus dos llargs inferiors, i cap alla que hi anem, te dues entrades, a l'esquerra una mes exigent de 6a+ i a la dreta una mes suau de Vº, escollim aquesta opció, es tracta de un diedre llis, on cal colocar alguna peça bonics els primers metres i lletjos i sense sentit
els següents, el inici del següent llarg tot i que li donan V+, es prou mes finet i les assegurances estan prou mal ficades amb el cul que si caus entre el primer i segon parabolt piques a terra i tampoc tens l'opció de guarrejar, be... tractant-se de nosaltres en aquest tema no hia impossibles jejeje.
Pasat aquest tram es prou mes facil, reunio a un arbre i uns metres per bosc ens deixen al tram de via que ja coneixem i que a partir d' ara seguirem fent a partir del seu tercer llarg, la resta de via com sempre, fantàstica!!,
passos macos, fins, continuïtat i sense passar por, sobre tot el darrer es una petita obra d' art en el seu grau del conglomerat montserrati,
la nostre idea es segur cap al Gorro Frigi o agulles veïnes, però el mal temps ( que al final res , de res...) ens va fer decantar per baixar fent una llarga excursió.

Picnic 135m, 6a, Montserrat


Dijous, 13 de març del 2008


Després de molt mesos sense acostar-nos a Ca la Montse, ens decidim a fer-li una visita i aquest cop a la seva cara sud, aqui nomes coneixem l'arxifamosa “Aranya”que ens va deixar tant bon gust de boca que van repetir i tot, Montserrat sud, tant diferent a tot els altres sectors d'aquesta santa muntanya, on la majories de vies et permet una bona autoproteccio, però això també comporta un equipament poc generós. Per Laura es el segon cop que enfila aquesta via, però l'altra ocasio queda tant lluny que ara ni s'enrecorda on dimonis queda la linea.

A peu de via es veu un bonic diedre al primer llarg gairebé pelat d'assegurances, enfilo amunt, la roca aqui no es per llençar coets, s'alternen passos mes delicats que difícils on no val caure i arribo al pas clau del llarg una vertical i fina fissura amb un orfe spit al bell mig, el xapo i amunt, la verticalitat es total,

però les presses petites i els peus patinosos de tant de trafic de gent, davant la situació no m'atreveixo a sortir en lliure, per sort la fissura deixar colocar petites merdetes en forma de tascons, collons!! i això li donen Vº? I una po........!!

arribo cremat a la reunió, trec el nas al següent llarg, un Vinf, 30 metres gairebé desequipats i on necessitem just el que no portem, els friends grans, no passa res, avall i tornarem un altre dia , això si.. per gaudir-la!!!

**** Me va la vaina, 350m. IV/4 Tuc del Feixant


Diumenge, 9 de març del 2008.

Inevitablement sempre un te uns referents en el mon de la muntanya, i mes que per la seves gestes o realitzacions, sobre tot sempre he valorat molt mes la visió amb la que s'enfronta a les dificultats, l'honestedat de mitjans, objectius agosarats, esperit de descoberta i senzillesa humana. A nivell mundial, no se ben be perque sempre m'han atret els innovadors, romantics, agossarats i molt sovint perdedors com el solitari Renato Cassarotto, l'avançat Nicolas Jager, un visionari Alex Mcintyre o l' incansable Casimiro Ferrari, tots ells van deixar una impronta molt personal al mon alpinistic. A casa nostre sempre em estat a anys llum d' aquestes elits però hia gent que s' esforça en crear el seu propi segell a l'hora d'obrir, explorar i dur a terme interessants escalades. A la meva edat ja fa molt de temps que he deixat de creure en els mites, ara per ara em limito a admirar a uns pocs. I un bon dia aixeco el telèfon i... Josep, et vens a escalar al Feixant?, i era ell..., l'Albert, un dels mes admirats. Sempre s'aprenen cosses noves amb gent de nivell, però curiosament durant aquesta ascensio he apres molt mes de tot allo que envolta una escalada i no pas de cap detall tècnic. Lliçó primera: la pressa no es bona!, ho dic jo que soc un angunies dels horaris matiners i ràpids, a les 7.30h del mati i amb el dia ben clar comencem sense cap mena de pressa a fer la llarga aproximació. Lliço segona: els detalls son importants!, vaig descobrir en l'Albert que es tot un sibarita ( i no tant sols a l'hora d'obrir vies), la seva irrenunciable infusió d'herbes seleccionades de bon mati, o que el pes no importa al menys si es per un bocata de quilo ben farcit.

Lliço tercera: per anar amb ell, abans un frontal que una corda!, mentres m'explicava el climax que li provocava quan al bellmig de una paret tenia que encendre el frontal i reconeixia que aixo tenia el seu morbo..., mentres jo li confessava que a mi “em posava” les grans matinades per no tenir que encendre mai el frontal.

Be, anem al tema.... després de dues hores i mitja sobre una neu acceptable ens plantem al davant de la superba cara nord del Tuc del Feixant, portem material i intencions de ficar-nos en qualsevol fregat, però la meteo dona neu a partir del migdia i optem per la credulitat i la prudència, a l'extrem esquerra unes sugerents lineas glaçades criden la nostre atencio i cap alla que anem, jo durant l'exigent pujada me he trobat debil, poder ahir estar tot el dia esquiant sense saber lliscar, no va ser gaire bona idea. Fem un petit most a peu de via per agafar forces i amunt, a mesura que ens apropem a la via els primers llargs es veuen mes i mes espectaculars, una allargassada goulotte amb algun ressalt glaçat que li afegeixen el punt de pebre necessari. L'Albert negocia el primer llarg amb tota finesa i em sorprèn positivament les moltes assegurances d'autoproteccio que coloca,

quan es el meu torn, m'adono que no rutllo be, les cames no em funcionen, en el gel vertical no m'aguanten, les tinc esgotades d' ahir. El següent llarg es el meu, el mes estètic sens dubte, carrego catxarros i amunt, al anar a colocar el primer cargol m' adono que es una bojeria enfilar amunt en el meu precari estat fisic, aixeco la vista buscant allo que tinc encara per davant i m'acabo de convèncer..., un altre cargol, triangulació i avall!!

de nou l'Albert s'enfila, avança amb compte, l'escalada tot i no ser gaire difícil es molt exposada pel poc gruix del gel, la mala llet de baixar-me fa uns minuts, ara es torna en una decisio encertada el haver baixat a temps. El terreny ara es mes alpi i no gaire evident, els primers flocs de neu ja ens fan companyia i optem per sortir a l'ensamble per guanyar el màxim de temps, neu dura, tova, algun pas mixte i altres de roca mentres guanyem alçada, ja a pocs metres del cim muntem reunió per superar un curt pas que ens deixa al bell mig de l'aresta amb un mal temps cada cop mes marcat, unes galetes en companyia de la ventisca i les fotos de rigor i avall ràpidament,

primer per unes rampes de neu dura on no cal badar i a partir del coll, la neu fresca que tant intensament cau i ja comença a provocar alguna perillosa sobreacumulacio. Estona mes tard i sota una copiosa nevada ja hi som on cal acabar sempre totes les vies, al bar fent unes birres!! Feixant, bonica via... L'Albert, gran persona.

Asterix, 160m. V+, Olvena

Dimecres, 29 de febrer del 2008.


Despres de baixar de fer la cresta , aquella sugerent paret ens va cridar l'atenció i un cop a casa buscant info, vam veure que tot picava una mica, però encara havia algun raco per l'esperança...

Hian dues vies paralel.les, la Frixis i l'Asterix, pero a simple vista semblava mes suau aquest darrera i cap alla que anem. L'aproximacio es tot un luxe asiatic poques vies llargues estas escalant a dos minuts del cotxe. Laura comença amunt un poc evident e inestable primer llarg, que acaba muntant una vintena de metres abans, es tractava d'apurar al màxim el moment d' encordar-se a la paret, per tant ens toca un llarg curtet de propina, la paret a mesura que avancem es va posant mes i mes vertical, però la roca es excel·lent i les bústies d'orgasme, el nostre tercer llarg,(el segon de ressenya, es una breu travessa a la dreta per terreny molt vertical semiequipat

al llençar la vista amunt trobo alguns troços de corda fixats que penjam...., malament!! i aixi es... quin cinque superior mes curiós on te d' equipament aquestes trampes per un terreny prou fisurat, ràpidament veig que el grau em sobrepassa i arribo a la reunió a base de trampes( al dia següent van veure aquest llarg ressenyat de 6a+),

miro la següent tirada i darrera de dificultat i ara es una placa llisa on les trampes no seran possibles ( aquest si era realment 5+), miro la reunió i veig dos temptadores anelles de rapel i sense gaires problemes de consciencia avall que fa falta gent. Com portem al cotxe tot l'arsenal i aquest esta al costat de les parets ens fixem en una evident fisura i alla ens dediquem la resta de la tarda a colocar, penjarnos, avançar i treure catxarros,

aixo si... evitàvem al màxim pitonar i quan era inevitable miràvem per tot arreu si encara estàvem sols, ja que al nostre davant enfilava una brillant linea d' expansions.







***Cresta de la Cruz, 310 m, IV+, Olvena

Dimecres, 27 de febrer del 2008

Fa un dia maquíssim, de fet, fins i tot massa maco! i durant la nit el termòmetre no ha fregat ni de lluny els zero graus. En vista del panorama abandonem la idea d'escalar a Telera i posem rumb a terres més baixes, en busca de roca calenta, que ja toca escalar una mica al solet i deixar de passar fred i barallar-nos amb neu pasta! Avui no tenim ganes de complicar-nos la vida, així que ens dirigim cap al poblet d'Olvena, a prop de Barbastro, on hi ha una cresta que es veu perfectament des de la carretera i segons ens han explicat és ràpida de fer, sense aproximació i divertida, que més podem demanar!
Aparquem dalt el poble, que per cert és realment pintoresc, i amb una breu excursioneta esbrinem per on es baixa a peu de cresta, de fet no cal ser cap gran explorador, és tan fàcil com seguir el GR que surt de la part alta del poble. Ai, és que de nou anem sense cap mena de ressenya i hem de refiar-nos de la nostra intuïció i del que recordem haver escoltat o llegit, així que bàsicament ens toca improvisar! Ja és migdia, avui sí que portem un bon horari, sense estressar-nos gens ni mica ens pengem totes les andròmines que creiem que ens faran falta i cap a peu de via. En un tres i no res som sota l'esperó que cau a plom de la cresta, però això sembla massa vertical i si no ho recordem malament la cresta no passa del IV grau. Solució, explorar una mica més! Ens passegem per sota les parets de la part baixa de la cresta i descobrim unes quantes vies d'esportiva, fins i tot hi ha via llarga, però ara no és el que ens interessa. Fem servir la lògica i funciona, només ens ja calgut recular una mica i observar amb atenció per trobar el punt dèbil d'aquest pilar rocós, una canal amagada que serpenteja pel vessant dret i s'enfila a l'aresta sense gaires complicacions. Tan punt ens hi atansem trobem un vell pitó que acaba d'esvair qualsevol dubte.
En Josep tira amunt, aquest primer llarg es fa estrany, va per l'ombra, estem freds i sobra una mica de terra i vegetació, però en no res ens traiem la mandra de sobre i ja som els dos cavalcant sobre el fil de la cresta gaudint de l'escalfor del sol i el tacte de la roca. La següent tirada tampoc té gaire complicació, només cal flanquejar amb cura uns metres per sota el perfil de l'aresta per tal d'evitar una agulla de roca descomposta i vertical, guanyar de nou la cresta i jugar a ser equilibristes fent passes sobre el buit a l'hora de travessar un tram horitzontal tan fàcil com espectacular. Tot i anar sense ressenya, el recorregut és evident i obvi, la mateixa cresta et marca l'itinerari a seguir i qualsevol dubte queda esvaït pels pitons i ponts de roca que et vas trobant, quin plaer concentrar-te només en escalar i gaudir de la solitud de l'entorn i les vistes d'ocell! Ara li toca tirar a en Josep, som al peu d'una nova agulla i aquí els passos semblen més finets, però anem llençats i amb ganes, així que sense donar-hi gaires voltes al tema s'enfila decidit i només s'atura uns instants per tantejar la millor presa.
Per les seves exclamacions entusiastes dedueixo que el tram és bonic, opinió que es veu confirmada quan m'enfilo darrera seu i trobo després de l'agulla un nou flanqueig aeri i divertit. Anem a espetegar a un petit coll, una mena de tall a l'aresta i davant nostre un darrer gendarme imponent i vertical, Laura tira cap dalt i comprova que és tan dret com semblava, però que amaga unes excel·lents bústies de mans que fan de la seva escalada un luxe.
Un petit desplom, molt ben assegurat, és la darrera sorpresa d'aquest llarg que acaba al cim del gendarme, realment la seva escalada és fa curta, voldries que fes uns quants metres més! Des d'on som veiem perfectament el poble i la cresta sembla que ja s'acaba.
En Josep s'avança uns metres i es troba amb una xemeneia que cal desgrimpar, vista cap baix no és gaire llarga, però les seves parets semblen ben llises. No sembla haver-hi cap altra opció, així que amb cura tanteja en busca de preses i ràpidament és al peu,
Laura baixa concentrada, alguns passos posen a prova la seva elasticitat, però per sort és flexible i la xemeneia és deixa destrepar amb algun que altre renec, però sense entrebancs. Això s'acaba! de fet podríem sortir caminant ja, però preferim apurar màxim els darrers metres de cresta i enfilem a l'ensamble el darrer esperó que mora just dalt l'ermita que vigila el poble, talment un sentinella impertorbable a les insignificants cuites dels escaladors que insignificants es passegen als seus peus. Satisfets apleguem el material mentre mirem amb carinyo la cresta de la que venim, pensant en recomanar-la als amics. Ara bé, si us engresqueu a atansar-vos-hi no espereu grans dificultats ni aventures, sinó tot el contrari, gaudir del plaer de l'escalada en un racó amable i acollidor.

***Gran Diagonal, 600m, AD+, Telera

Dimarts, 26 de febrer del 2008

Aquests dies el temps no pinta massa bé: pluja, neu, núvols i temperatures altes. Tot i així nosaltres no desistim i enfilem cap a Telera, en l'última visita ens vam quedar amb les ganes de fer el Maria José Aller i decidim provar sort. En Jaume s'ha animat de nou a acompanyar-nos, ell és el primer cop que està per aquests paratges i es nota, l'imponent muralla de Telera no deixa indiferent a ningú.

Ja de bon matí notem que no fa gens de fred, no hi ha gel per enlloc i l'aigua s'escola arreu, això no és gaire engrescador, però tenim l'esperança de que a peu de parets les condicions millorin. Aproximant davant nostre veiem tres persones i sense tallar-nos un pèl anem a buscar la seva traça, estem farts d'enfonsar-nos en neu humida. La cosa no acaba de rutllar, fa massa calor i en Josep no és capaç d'agafar el ritme i es va aturant cada dos per tres. Fem una parada en la gran pala nevada que porta a peu de corredors i comentem la jugada. En Josep, davant la nostra sorpresa, decideix donar mitja volta, algo que ha menjat no li ha sentat bé i va mig marejat, això explica la seva lentitud. Està clar que esmorzar dos bollycaos recoberts de xocolata gairebé sense respirar no és bo per la digestió! En Jaume i jo optem per continuar, però en vista del pèssim estat de la neu ens decantem per un corredor més senzill, la Gran Diagonal, una clàssica molt assequible, que solca obliquament tota la cara nord de Peña Telera.

Segons m'han dit és una via maca i llarga a matar, com és habitual en aquestes contrades. En no res som a la base de la via escollida, ens equipem i tirem amunt per un ampli conus nevat, resseguint les restes d'un allau per aprofitar la neu dura que ha quedat després d'escombrar-ho tot. Arribem a una mena de circ envoltat d'escarpades parets i farallons de roca, intento endevinar per on va la Senda de los Cuervos, una via d'alta dificultat, efímera i precària que es va escalar per primer cop en hivernal l'any passat i des de llavors està a l'agenda.

Distreta en les meves cabòries, no me n'adono que les parets del circ es tanquen sobre nostre, en Jaume és en una mena de bauma xerrant amb la cordada que teníem al davant i, com no, resulten ser tres canaris la mar de simpàtics, darrerament s'està convertint en un costum això de trobar-nos insulars. El camí a seguir és clar, un profund tall en la muralla és l'única possibilitat vàlida, així que enfilem corredor amunt. De fet no duem cap ressenya perquè anàvem amb la idea de fer el Maria José, però la Gran Diagonal, és més que evident i fa honor al seu nom: una llarga línia nevada que fuig directe cap al cim, entretallada tan sols per un parell de trams rocosos. Els canaris ens han cedit l'honor d'obrir traça i tastem les delícies de la neu verge i humida mentre guanyem metres corredor amunt.

A mida que pugem el corredor és va encaixonant, superem un parell de ressalts mig gelats i en no res som davant una bifurcació: a la dreta una pendent de neu que amb molta sort estarà glaçada i a l'esquerra un bloc encastat. La decisió és ràpida: a l'esquerra a veure si escalem una mica! Ens encordem, muntem reunió de pitons, quin luxe, i sense saber com estic intentant col·locar un friend en una fissura recoberta de gel, és realment divertit veure com s'escola a la més mínima estrebada de la corda. No val la pena entretenir-s'hi, un cop de gas, piolets en neu dura i ja soc dalt. Realment el tram no és res de l'altra món, però després de tanta pendent nevada ja tocava una mica de verticalitat. Seguim cap dalt i trobem els canaris, que ens havien avançat per la dreta, mirant-se el proper pas: un nou bloc encastat i aquest de dimensions considerables. Com que no ho veuen clar marxen per la dreta, millor per nosaltres, així no haurem d'esperar.

La sorpresa és que quan arribem sota la cova que forma el bloc veiem una corda fixa que penja de dalt. Cap problema, els bucles de la corda són una magnífica assegurança a la que no li faré un lleig. Una mica d'artifo, uns quants equilibris i per sort neu glaçada a la sortida de la cova, realment val la pena complicar-se una mica la vida, sinó el corredor no seria més que una monòtona rampa de neu! Continuem cap dalt a l'ensamble, ja comencem a dur metres escalats i mirar cap baix ja fa fredar.

Arribem a un gendarme característic, talment una altiva torre que es desmarca de la pètria muralla i marca el punt d'inflexió de la via, situada just sobre una mena de balcó que ens aboca a la vall.

Creuem aquest magnífic mirador sobre el buit i ja intuïm el final del corredor, uns metres més obrint petja, un darrer tram fàcil de mixte i ja som en un petit coll amb vistes d'ocell cap a tots els vessants.

El dia no acaba de fer net i hem de decidir per on baixar abans no empitjori. La ruta normal de baixada és el famós pas Horitzontal, un aeri i exposat flanqueig per sobre els tallats que menen al coll de Cachivirizas, però els núvols juguen a envoltar-nos i a amagar qualsevol rastre de camí. No ho acabo de veure clar, no aconsegueixo veure a quina alçada hem de fer la travessa i l'únic que soc capaç d'albirar, a estones, són uns precipicis que semblen no tenir pas; a més l'estat de la neu és realment penós i un flanqueig en aquestes condicions resultarà força perillós. Queda, doncs, l'opció B: pujar al cim de Peña Telera i baixar cap a l'altra costat per anar a buscar el corredor de la Y. No n'estic del tot segura de si és realment necessari pujar fins el cim o hem de flanquejar abans, però ni en Jaume ni els canaris tenen tampoc la més remota idea, així que davant el dubte anem amunt, a baixar sempre hi som a temps! Som dins el núvol i la visibilitat és nul·la, però just quan m'estic començant a preocupar i a dubtar de si anem per bon camí, la boira es disipa un instant, més que suficient per veure a sota els nostres peus la Cima Capullo. La baixada de Telera és dreta, però res que no es pugui solucionar amb un curt rapel. Fem just per arribar a la sortida del corredor Maribel abans no torni a tancar-se el dia. Per fi terreny conegut! Ara ja pot nevar, pedregar i el que vulgui! El millor de tot la cara d'alleujament dels canaris quan els dic que ja som a terreny conegut. Arribar al corredor de la Y ens porta tan sols uns pocs minuts i amb un parell de rapels ens plantem ja a terreny més franc.

Enfilem corredor avall per llargues pendents que es fan feixugues, la neu és humida i pesada, però ens limitem a anar fent, tirant cap baix per rampes cada cop menys dretes, mentre comentem la jugada i les emocions de la jornada, contents d'haver-nos trobat i escalat plegats.