ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Cerdà-Pokorski, 150m, V+/A0, la Prenyada, Montserrat

dijous, 21 de juliol del 2011
Ara que els dies són llargs és qüestió d'aprofitar les tardes i tatxar algunes de les vies que tenim pendents a Montserrat, amb el que no contàvem és amb aquest mes de juliol que gairebé no dóna treva entre pluja, boires i fred. Però avui hem quedat amb la Carla i com que una cita és una cita i nosaltres som complidors de mena (més encara si és per anar a escalar), tan punt surto de la feina enfilem rumb la muntanya màgica sense fer massa cas del tel de núvols que enterboleix el cel. De fet no semblen gaire amenaçadors i ens ho prenem pel costat positiu: l'aproximació serà menys feixuga sense l'afegit de la calor. Arribar a Sant Benet és un passeig i localitzar la via un sospir, l'única pega és que sembla apunt d'arrencar a ploure d'un moment a altre. - Però saps què? si plou ja rapelarem, “carpe diem”.


En Josep torna a tenir el dubtós honor de començar la via. Pobre, sempre que ve amb mi i la Carla li deixem els llargs més jabalí, però en el fons sé que li agrada, té esperit aventurer. El llarg enganya, des de baix no sembla tan herbós, però fins i tot alzines surten de la paret.


Per contra la roca és millor del que aparenta, tot i així no li busqueu gaire encant a la tirada. La vira ens deixa al peu de la característica fissura que esdevé la raó de ser de la via i aquí la cosa ja canvia. Aquest llarg me'l demano jo i els companys que són un sol em donen el gust.

El millor de tot és que llevat d'un parell de pitons i un espit a la placa la resta és imaginació i fissura, una combinació altament seductora que t'obliga a escalar mirant-te els passos i anticipant on col·locar el proper seguro.


Una tirada rodona de dalt a baix i tota una troballa per part dels aperturistes, ara mateix desitjaria haver nascut cinquanta anys enrer per descobrir petites joies com aquesta. Tan maca és vista des de baix com des de dalt.


El tercer llarg segueix la mateixa línia i mai més ben dit, fissura amunt, igualment vertical, però amb uns còdols que són un escàndol.


La Carla tenia ganes d'equipar i se les prometia molt felices, però ves per on que aquest cop entre claus, ponts de roca i savina no li cal posar res.


De totes formes els pitons no estan per masses alegries i el punt d'emoció està garantit, sobretot a la part de dalt on la cosa és redreça de valent i els passos són ben finets. Els núvols juguen a embolcallar els monolits veïns, ara la Mòmia, ara l'Elefant, però Josep com a bon paparazzi entre boires aconsegueix esgarrapar alguna instantània.





Fet i fumut la Carla ja és a la reunió i com que la temperatura comença a baixar sortim esperitats amunt i haig de confessar que si el llarg d'abans em va agradar amb aquest em venen ganes se fer-li reverències als senyors Cerdà i Pokorski de bonic que és.


Aeri, vibrant i ben trobat, perfecte per tots aquells que creuen que l'interès d'una via no va lligat al grau sinó a un munt de factors intangibles que sovint s'amaguen rere un itinerari d'aparença modesta com aquest. Però amb el vent que s'està aixecant millor que deixi les filosofades per un altre moment i enfili amunt, que em torna a tocar.


Un parell de bones tibades amb bolos genials em permeten xapar l'espit de sota el sostre. Ummm, fa bona pinta per provar-ho! a la que m'hi poso les presses hi són, grans i cantelludes, però el desplom no perdona i acabo reprenent el clàssic A0 i penjant-me de tot sense el més mínim remordiment.


Tot i així no et regalen res i la precarietat dels pitons i algun que altre passet obligat ja et posa les piles. Sigui com sigui surto a un diedre tombat i fàcil que em deixa al collet, just sota la bola del cim on m'apresso a fer reunió que els companys estaran gelats.


Una de les avantatges de ser cordada de tres és que es poden fer unes fotos espectaculars i des de perspectives que s'allunyen de les que tothom coneix. En Josep en això hi té la mà trencada i avui la Carla és l'afortunada víctima dels seu objectiu.



L'únic inconvenient és que les seves mans fartes de passar fred es neguen a subjectar les presses i li fan passar una mala estona abans no arriba a la reunió, això sí sense perdre el somriure ni un sol instant, no us penseu pas! Total que l'últim llarg li deixem per en Josep i el pobre no la torna a encertar. Perquè bonic ho és, però expo un rato llarg.


Cal escalar un mur curt i d'allò més vertical amb canto no tan bo com voldries, per més inri relliscós per la humitat de la boira i sense poder posar res que salvaguardi la integritat dels turmells. S'ho mira bé cop de gas i ja és dalt, més tranquil·la afluixo la tensió de la corda, tot i que ben mirat no calia mirar-se massa per assegurar-lo ja que si queia anava directe a la repisa.


Solventat el darrer escull de la via, resseguim les seves passes fins el cim on ens espera l'espectacle dels núvols jugant al fet i amagar. L'única llenca de sol és ben arrapada al Monestir i nosaltres envejosos de la seva escalfor ens apressem avall en un únic ràpel.


Cerquem el corriol que en no res és fa sender i després bon camí mil cops trepitjat. Enrere queda la boira i amb ella la il·lusió de ser sols al massís en un temps on les hores s'escolaven impacients a la recerca de nous viaranys sempre verticals!




Va de blogs....

Ahir obrim el blog i ens trobem el seguent missatge:


Hola Josep i Laura
El 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, vol mostrar el que es fa a la Blogosfera catalana i diàriament destaquem un blog amb contingut interessant.
Avui divendres 29 de juliol li ha tocat al teu. Ho pots veure aquí:
http://www.3cat24.cat/blogs
I aquí un llistat de tot el que hem recomanat des que vam començar el 9 d'octubre del 2008.
http://www.3cat24.cat/noticia/326283
Si tens cap problema o vols que no el destaquem, només ens ho has de dir.
I si ens pots recomanar un altre blog en català que consideris bo, ho farem en nom teu.
A més, t’informem que promocionarem el teu blog a través de la nostra pàgina de Facebook (http://www.facebook.com/elmeu3cat24), el nostre Twitter (http://twitter.com/elmeu3cat24).




Grata sorpresa la nostre compartir pagina al 3cat24 amb el gran Antoni Bassas i tot, perque "benvinguts al paradis" ha estat escollit el blog del dia, entre milers de pagines personals de tota mena i condicio, fets al nostre pais en llengua catalana. Tot va començar al desembre del 2007 com un simple divertimento durant el nostre any sabatic al Pirineu i aixi anar pasant els llargs dies d'hivern i de pas plasmar d'alguna manera la nostre deria de pujar muntanyes i parets. Poc a poc i gairebe sense adonar-nos s'ha anat convertint en un habit on hem anat pulint la nostre narrativa, li hem donat mes importancia a la fotografia, hem jugat a editar curts de video i hem anat creant les nostres propies ressenyes. Tot força limitat de mitjans i coneixements informatics. Dificil era imaginar que allo que va començar de manera anonima i personal, arribariem a tenir les 4000 visites mensuals d'ara. No tenim cap bola de vidre per esdevinar per quins sorprenents camins ens dura el futur inmediat, pero podem afirmar que aquesta nova era virtual ha canviat radicalment la forma habitual de relacionar-se del mon excursionista o vertical. Cada cop es mes habitual trobar a gent per compartir, corda, vivencies o informacio per la red i no en els centres excursionistes de tota la vida. Seria massa agosarat per la nostre part dir si aixo es un pas endavant o enrrera, l'unic que sabem del cert es que seguim en moviment.

**** Integral d'Agudes, 755m, 6b,

diumenge, 10 de juliol del 2011

Aquest diumenge tenim ganes de fer metres i mes metres verticals, pero no podem marxar gaire lluny de casa. Fa temps que em corre pel cap el projecte d'enllaçar en una sola jornada les 4 vies obertes a les Agudes, totes elles properes entre si, a prou alçada per fugir de la calor estival i prou ben conegudes per nosaltres com perque aquest encadenament sigui exitos. La nostra estrategia es escalar primer les vies mes llargues i dificils i aixi a messura que les forçes van minvant, les dificultats tambe ho facin.



Terra incognita 230m, 6b, 3hores i 3 minuts, feta en 6 llargs.


A les 8.40h. Laura ja esta enfilant el primer llarg del dia, durant tota la jornada ens anirem canviant escrupulosament el torn de cap de corda. No trobar a ningu i coneixer tant be la via ens fa avançar molt rapidament, el que no comtem es que el sol en aquestes dates va tan alt que fins i tot a aquesta paret nord tan obaga on el sol mai treu el nas, avui ens ha torrat de ple. A l'acabar la ruta ens adonem que ja em esgotat mes de la meitat de reserves d'aigua que teniem previstes. Dos rapels de 30 metres pel "Vol" i cap a la seguent!







El vol del home ocell, 215m, 6b, 1 hora i 31 minuts per fer 3 llargs + ensamble

Mentres baixem a peu de via, pel nostre cap passa deixar-ho estar, estem força xafats per culpa de la calor i la xafogor que avui patim aqui dalt. Veiem una cordada fent el segon llarg i cap a ells que marxem, els atrapem al tram facil de l'aresta intermitja, resultan ser companys de Mataro
i ens deixan passar amablement sabent la neura que avui duem al cap. Quan arriben els llargs mes delicats, el cansament i la calor es deixan notar, fins ara hem patit de ple el sol. Quan arribem al final de la ruta ens sorprenem una mica per l'horari que hem invertit, hora i mitja! i pensar que el el primer cop que Laura va venir a fer aquesta via, va arribar a casa negre nit!!!




Desde el cim fem una mossegada a seques, ja no ens queda ni una gota d'aigua, mentres departim amb altres amics que han acabat l'Itzi. Quin espectacle avui veure gent per tot arreu amunt i avall. Marxem fins el final de l'antiga "Airun", ara rebatejada simplement com a "Mar d'estels" desde que fa poc la van tornar a equipar amb longlifes, amb un llarg rapel a tope de corda ens plantem a sota de la paret, una mica de selva i anem per la tercera....






Mar d'estels, 160m, 6a+, 1 hora 47 minuts per fer 4 llargs i ensamble

Per fi ens toca l'ombra i ens recuperem una mica, d'aquesta via recordem poca cosa i mes ara que alguns trams del recorregut han estat variats per donar-li mes continuitat a l'escalada, tambe han desaparescut els innecesaris pasamans. La trobem força mes dura del que la recordavem, poder es el cansament acumulat, potser es que no va ben be pel mateix lloc, tan es... algun que altre A0s i problema resolt!






Itzi, 150m, Vº, 56 minuts per fer dos llargs i ensambles


La llum groga de la reserva ja fa una estona que esta encesa. Tenim la boca pastosa per culpa de no tastar cap liquid des de fa unes hores i segurament aixo ens ha fet davallar força fisicament, sincerament ens fa una mandra total pujar i tornar a baixar, pero ara si que li tenim el peu al coll del nostre encadenament a les Agudes, fa tanta mandra que ni ens posem els peus de gat i amb aquesta guisa arribem els dos al final de la via.





Molt cansats, pero tambe molt contents arribem per enesima vegada avui a aquest avantcim. Veient la seqüencia de fotos de despres de cada via, es facil comprovar com a alguns el cansament ens fa mes lletjos encara. Gairebe 11 hores despres tornem al cotxe, un dia ben aprofitat i amb una sobredosis de Montseny que fara que ens oblidem d'ell per una temporada. Despres de passar tanta sed, el nostre pensament numero 1 no es cap altre que una superbirra que avui ens la hem benguanyada!









Anglada-Cerdà (2on i ultim capitol), 250m, A1/Vº, Frare Gros, Monserrat Nord

dimecres, 6 de juliol del 2011

A vegades hi ha vies dificils on tots els astres s'alinean i surts victorios amb el millor dels somriures gairebe d'una manera inesperada i altres cops tot el contrari, una via s'atraganta per molts cops que tornis. Aquest es el cas de L'Anglada-Cerda al Frare Gros, una exigent via que amb els pas dels anys cada cop s'ha tornat mes laboriosa i dificil. Fa 4 anys enrera ens vam atansar amb en Javi, l'acabavem de coneixer mentres esmorzavem a Sta. Cecilia i poca estona mes tard ja estavem aproximant plegats, sense gairebe cap info de la ruta i encara menys del company. Com es logic començant una via d'aquestes gairebe al migdia, teniem tots els numeros de sortir rana... vam escalar en un horari prou digne els tres primers llargs, els mes durs i treballosos, d'escalada emimentment artificial. Fa pocs messos en Paca veient les nostres desventures a les parets de veritat, ens proposa fer una via de bigwall amb vivac inclos. Les prohibicions i el tipus d'escalada que busquem ens tornen a dur al Frare Gros.


Inolvidable experiencia compartir coneixements, vivencies i riures amb aquest "gran" home. Despres d'una llarga jornada, tornem a escalar els tres llargs que ja coneixiem, aquest cop molt mes durs, trencats i exposats del que recordavem, pero almenys vam arribar a experimentar les sensacions de fer vida en una lona sobre el buit. Poques setmanes despres, ens ajuntem de nou tots tres per aprofitar la corda que hem deixat fixada, volem saber d'una vegada si hi ha vida mes enlla de la tercera reunio. Un cop a peu de via, el mal temps ens fa enrere, pero la jornada acaba essent tot un exit inesperat. Avui es el quart intent i ho tenim clarisim o sortim per dalt o no tornem mai mes (o si...). Esta clar que entrar jumarejant pels llargs mes delicats juga clarament al nostre favor, pero....


Segurament es la primera via de roca on la major errada de planificacio ha estat matinar força. A les 8 del mati ja estem preparats a peu de via, arribar fins aqui amb l'artilleria necesaria per la ruta ja ens ha demanat una gran suada. Jumareja Laura primera, mai hem remuntat tants metres de corda verticals i ens costa agafar-li la mecanica. Avui descobrim que a principis de juliol i a primera hora del mati, el sol dona de ple a la cara nord de Montserrat. Jo pujo que semblo una regadora de tanta suor que em provoca l'esforç a ple sol. Quan arribo a la reunio les reserves d'aigua baixan en picat. Aquest sotrac matiner m'ha deixat KO i el cap no va gaire fi. Les maniobres per remuntar el petate me les he de rumiar uns quants cops per no perdre res paret avall.



Fa poca estona teniem clarisim que avui la via era nostra, ara dubto de tot començant per mi. Despres d'una breu xerrada decidim anar definitivament avall. Massa ruta i compromis per endavant com per no estar al 100%. Avui ens ha guanyat la muntanya, es part del joc i cal aceptar-ho amb esportivitat i un gran somriure.


Cal dir que la via ha estat objecte de rehabilitacio per part d'en Pelut a les darreres setmanes. La part asequible de la ruta, o sigui a partir de la tercera reunio, s'han sustituit algunes peçes antigues per noves. La part mes complicada, el primer llarg, tot i ser facil segueix igual d'expo i trencat que abans, els llargs 2 i 3 la roca ha estat sanejada i s'han fet baixar llastres inestables (amb els seus pitons i burils), els burils antics son els mateixos, amb el perill real de fer una bona cremallera. Que ningu es cregui els horaris de 8 hores que surten a moltes ressenyes, ni el grau d'A1. Dur 35 cintes, aliens, Camalots, molts baguetos, plaquetes, forces pitons plans i Vs, algun Bong, algun plom i el burilador no estaria de mes... Per qualsevol cordada "humana" cal preveure vivac, (la R3 es un bon lloc amb 3 parabolts del 12).


Aqui un petit video de la nostre historia d'amor i desamor amb una paret. Per la red fa setmanes que corren copies "pirates" a veure si l'SGAE es posa les piles (salut, tapia i curru, crackk!!).

***** La tardor de Nebjeperura, 210m, 6a, Dent d'en Rossell, Queralbs

dijous, 7 de juliol del 2011

Aquesta es la tipica via situada en un lloc poc frecuentat de la que vas rebent informacio per goteig, on la majoria de comentaris solen ser coincidents, atletica, logica, bona roca, equipament al punt. I cada cop que ho escoltava, m'anava engrescant a tastar-ho en primera persona. Aixo si, tothom coincidia que era una via exigent on calia donar la talla. Un cop apareixien "amics" solvents i disposats, sempre a darrera acabava en res. Avui que la motivacio i les forçes estan altes cal aprofitar!. Gairebe totes les piulades que llegim, ens parlen d'una aproximacio des de prop de Fontalba, en baixada, complexa i perdedora, algunas infos diuen que cal anar a l'esquerra, d'altres a la dreta i la solucio creiem que passa "logicament" per anar rectes avall, al principi a la vora de un bosc cremat i despres resseguint una poc marcada aresta en el seu inici i que mes tard començem a trobar fitada. A la part final trobarem una corda per desgrimpar que ens deixara en un ampli coll des d'on veuren per fi la paret. Una bona referencia es anar tota l'estona en direccio a la visible piscina de la Farga. Mentres perdem alçada i ens neguitejem per no veure la paret per enlloc tambe es moment de gaudir de les lluminoses vistes sobre la vall del Freser.


La via que anem a escalar no te perdua, una evident i allargasada ximeneia-sostre en diagonal conforma el primer llarg. Aqui la roca es un gneis de molt bona qualitat, on podem trobar a parts iguals, passatges d'adherencia on cal molta fe, com desploms on els braços ens quedaran tremolant. La tardor de Nepjeperura (tela amb el nom!!!) es la gran classica de la Dent d'en Rossell, un indret vertical que no sol deixar indiferent a ningu, o s'odia o s'estima amb delit (a nosaltres ens trobareu al segon grup). La via comença en un parell de plaques d'adherencia que et treuen de cop la son de les orelles on esta prohibit caure. Encara no recuperat del ensurt ja em trobo al bellmig d'una preciosa ximeneia, amb pitons allunyats pero genial de protegir. El canto es tan generos com ho siguin les nostres forçes, tot i que el pas clau es un moviment finisim de peus en adherencia per canviar de fissura. Els darrers metres fins la reunio tot i desplomar es fan amb facilitat. Aquest primer llarg es un bon filtre pel que ens espera mes amunt.






Un cop arriba Laura a la reunio esbufegant per les apretades que li ha calgut fer, aixeca la vista, agafa el poc material que m'ha sobrat i amunt que enfila. Uns primers metres drets i cantelluts per gaudir de l'escalada, despres d'una travessa a esquerres arriba un dur passsatge d'un diedre vertical a equipar per complert. Es possiblement el pas mes dur i obligat de la via. Quan passo de segon no puc fer res mes que felicitar-la per com se n'ha sortit.


La segona reunio, millor no anar a on marca la ressenya, nosaltres la fem al primer arbre nomes sortir del desplom per evitar un excesiu fregament, despres arribarem caminant a la R definitiva. La tercera tirada s'inicia per un diedre poc definit i complicat de protegir que ens deixa a una placa llisa on trobem un estrategic bolt. Travessa a esquerra i ximeneia amunt seguint la tonica del dia, ambient, catxo i autoproteccio a dojo. Quan el tema suavitza ens topem amb una reunio d'espits que ignorarem, cal anar a l'esquerra sota el sostre a una reunio penjada, pero comode de bolts inox.





Ja estem situats al llarg de la "foto", quants cops no hem anat a fer una via perque una imatge espectacular d'ella ens ha fet enmirallar-nos? Redrum, Cadireta, Corredor central a l'oest del Taillon, que tothom faci la seva llista... L'unic problema es que vinc a fer-me la foto i resulta que el llarg li ha tocat a Laura! caldra tornar... Espectacular travessa fina de peus i bones mans que quan s'acaba ens deixa sota un sostre que cal superar al mes pur estil gorila. Laura per mes que busca amunt i avall, no troba la presa de mans per fer el mico, pero recordem perfectament la foto, fins que al final apareix. Despres toca navegar una mica per terreny (aquest cop si) força molsos fins la penultima reunio.


La via nomes son 5 llargs, pero gairebe tots llarguisims i exigents que et fan escalar molt i molt. La darrera tirada, surt de la reunio en travessa i cal activar el GPS fins que trobem el primer punt fix de proteccio, despres ja van apareixent els seguents, aixo si... ens obligaran a escalar força i fi entre ells, ja que ara no podem colocar res fiable. Els darrers metres de via com no podia ser de cap altre manera, desplom de cantell escandalos, un bon test per saber si hem esgotat per complert les forçes.


De poques vies hem sortit tant satisfets. Avui ens ho hem tingut que cuinar i menjar tot solets. Una ruta on cal donar la talla, d'excel.lent roca, equipament al dente, on cal anar tan concentrat que la abundant vegetacio que ens ha acompanyat, sembla mes aviat l'atrezzo per la pelicula que protagonitzem. Al arribar al cotxe impulsivament faig una cosa que mai havia fet, l'enviu un sms al pare de la criatura, en Pep Vila, per felicitar-ho per aquesta petita obra d'art vertical que ha trobat i equipat amb sabiduria, enhorabona!!