ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Valle de Tena, V+/Ae, 250m, La Foratata, Sallent de Gallego

dimecres, 29 d'agost del 2012


La meteo continua inestable i descartem el plat fort al Midi, ja que a mitja tarda s'esperen tempestes, ens ve al cap una via molt propera i oberta fa poc a la Foratata, un penyal que crida l'atencio amb força per la seva situacio dominat sobre Sallent de Gallego i l'alta vall del Tena, pero de la que sempre m'havien malparlat pel seu discret rocam i el conseqüent desconeixement de vies amb interes.



Anem a provar sort, conscient que avui ens pot sortir qualsevol cosa. L'aproximacio des del poblet “fantasma” de Formigal tot i no ser dificil es un pel liada i aqui l'expliquen genial. A mesura que ens apropem, la linea que anem a escalar tampoc crida especialment l'atencio, pero el que no ens imaginem cap dels quatre es que el secret esta (a pesar de les males llengües) en la seva meravellosa roca i la varietat de passatges diferents que trobarem d'ara endavant. Una gran fita i una ristra de xapes artesanals de M8 ens indiquen que ja podem encordar-nos. 



Els tres primers llargs son incoherents, ja que sembla que han variat l'emplaçament de les reunions i no ens quadra la ressenya que duem. Inici en plaques molt tumbades i facils per posar a prova l'adherencia, tallades per algun divertit sostre de fissures ratllades. 


Poc a poc es va animant l'escalada a mesura que guanya metres i verticalitat, el calcari que trobem es de maxima qualitat i fins i tot trobem afilades xorreres. A mitja via les plaques deixen pas al canto generos i els passatges desplomats. Tots quatre coincidim que l'equipament arriba a ser fins i tot excessiu amb tanta xapa i pont de roca com anem trobant i que la via guanyaria amb caracter amb un semi-equipament, deixant netes les nombroses fissures per l'autoproteccio i les xapes pels trams de placa, pero be... l'important es criticar, oi? I avui anem com senyors i amb nomes 14 cintes expres escalarem lleugers. El plat fort de la via es una contundent ximeneia/offwich/diedre de 30 metres que trobem a la part alta. En Pere a mesura que puja es va encaixant mes i mes a dins, fins ser gairebe absorbit per l'ample fissura, els ultims metres encaren un atletic desplom.






 Darrera nostre Mr.”M”i Laura, pugen en tecnica de diedre sense despentinar-se (i de manera mes digna). Les “males llengües” coincideixen en donar-li un grau en lliure de 6a+, la ressenya li dona un grau obligat de cinque inferior i creiem que cal apretar força mes si volem sortir victoriosos per dalt. El següent llarg es una curiosa tirada per dins una xemeneia tombada i allargassada on no veiem fins el darrer moment cap assegurança que ens marqui el cami correcte, acabarem per una espectacular i panoramica sortida al buit que en no res ens deixara en una punta secundaria de la Foratata “la muntanya de la roca amb mala fama” de la que a partir d'ara nomes podrem explicar virtuts i alegries.


 Tot i l'aspecte escarpat de les seves parets, la baixada es fa caminant per unes vertiginoses vires (evitar baixar amb el terreny moll, millor rapelar la via) que en no res ens deixen de nou en el cami d'acces. Tot i els seus nou llargs, l'escalada es prou rapida de fer, ideal per mig dia “tonto” que estem per aqui sense res a fer. Al final tot i anar sense esperar-nos res, hem trobat una via molt disfrutona, sobre una roca genial i que ens demanara tota mena de tecniques d'escalada, plaques, diedres, desploms, ximeneies, offwich.