ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Surplombs, 290m, 6a, Jean Santé (cara sud), Midi d'Ossau

dimarts, 28 d'agost del 2012


Parafrasejant a Mister M, avui portem horari franco-espanyol, és a dir, ens aixequem a l'hora dels francesos (cinc de la matinada) i comencem a escalar en horari espanyol, gairebé les onze del matí. I no és que ens hàgim pres l'esmorzar amb calma, que també, és que a les cinc del matí tot just començava a allunyar-se una tempesta que havia espetegat amb prou força per foragitar la son durant bona part de la nit. Excusa perfecte per mandrejar una estona més dins el sac mentre fem temps perquè el sol s'aixequi. El rellotge, però, també va fent via i són més de les sis quan, per fi dempeus, decidim l'estratègia a seguir. 


Espolsant-nos encara la son dels ulls, no tenim res clar i molt menys la meteo, així que optem per desfer motxilles i enlloc de pujar material i vitualles per un parell de dies ens decantem per un atac ràpid al Midi. Rapidesa que va parella a la nostra indecisió, tot regalima aigua i no acabem de fer cap fins que el sol ve a alegrar el matí amb la seva promesa d'eixugar la mullena de les parets.


Fet i fumut són les nou passades quan el Midi fa la seva aparició en un horitzó de sobte empetitit per la seva figura que malgrat semblar monolítica insinua unes dimensions i una complexitat que cobra força a cada passa. Arrogant, sé que intenta impressionar-nos, així que intento no seguir-li el joc, però és difícil no cedir al seu magnetisme provocador, no en va és una muntanya volcànica, de roca obscura i forja antiga.



Malgrat tot, no amaga secrets, al contrari, a la que som a peu de via, topem amb la simplicitat d'unes fissures que seran les que marcaran les regles a partir d'ara. Avui, l'horari ja és definitivament una causa perduda, per tant aprofitem per fer un segon esmorzar mentre estudiem l'itinerari d'aquesta via que esperem ràpida i franca com promet la ressenya, en cartera en queden altres de més agosarades per dies més venturosos.


Els primers metres són comuns a la Sud-Est Clàssica, ves per on l'única via de roca que he escalat al Midi, i els ataquen en primer lloc la cordada Josep i Mister M, deixant-nos a en Pere i a mi la tasca de fer fotos mentre deixem que corri l'aire.




En Pere no havia escalat mai en aquestes parets, però el seu tarannà s'explica ràpid, ferralla a l'arnès, de totes mides i varietat per sentir-nos valents davant els pocs o nuls seguros que trobàrem i d'haver-n'hi sempre pitons. Aquí tot és clàssic, fins i tot els graus que de seguida es deixen notar, potser també hi fa la seva particular roca, respon al nom d'andesita, fosca, neta i d'un tacte al que li has d'agafar el punt, malgrat la bonhomia de les seves fissures, sempre de geometria perfecte.





Les reunions al gust, aprofitant pitons ocasionals, bagues dels rapels o qualsevol gendarme o pont de roca que et surti al pas. Improvisar és la norma, però fent servir la lògica i posant imaginació a la ressenya vas fent un camí que voreja sostres i pilars en equilibri inversemblant.





L'equació funciona perfectament a les tres primeres tirades, però la quarta és un puzle de blocs on cal afinar de debò per trobar sentit al croquis. Tot i així naveguem prou bé en aquest autèntic festí de fissures que prenen mil formes possibles, diedres, bavareses, encastament, regletes, sostres.... l'escalada es tridimensiona i has de fer servir totes les parts del cos per escalar aquesta arquitectura de linealitat truncada.




El centre de gravetat es desplaça sincronitzat al ritme de les nostres tibades, la via és sinuosa, atlètica i intel·ligent, juga amb nosaltres obligant-nos a desxifrar cada pas i cada nou pany és un trencaclosques on fer encaixar dits, genolls, mà, espatlles... aquí tot hi val. Quatre escaladors i quatre estils diferents, cadascú encara els llargs amollant la dificultat a la seva destresa, la roca ho permet, lliure pels més valents, artificial quan les forces fallen i els dubtes fan créixer la paret al teu davant.




La simplicitat de les línies fan nítida l'escalada, ara placa, ara aresta, desplom, escaire o vira que es desgranen un rosari de passos per conjugar un únic destí, el Circ Gris. Avui no hi ha cim, ni agulla, ni torre, tan sols la fi de la verticalitat en un lleu gendarme adossat a aquest vessant fragmentat.



No és ni tard, ni aviat, però l'aire és ple de tempesta, així que ens apressem a desgrimpar en busca dels ràpels que ens deixaran si més no de peus a terra. Una estona més sotmesos al caprici del buit i deixem de ser presoners del vertigen per ser-ho de l'encís de l'escalada. 



El Midi mai t'ho posa fàcil, però mai decep, el premi a l'esforç és la seva bellesa amagada rere una façana esquerpa i austera que ara ens permetem gaudir a plaer des del recer del refugi. L'última imatge que en tenia era amb els seus flancs coberts de neu i gel, ara, però la seva nuesa opaca la brillantor hivernal, però enlluerna amb el flirteig d'uns pilars on tots els camins són possibles. I de nou la mateixa pregunta de sempre, per què em costa tant girar l'esquena i desfer les passes? 


2 comentaris:

Mingo ha dit...

Llàstima de que la indefinició del dia no us hagués donat prou temps per continuar per la superjolly, una combinació de la surplombs molt molt recomanable.
Felicitats el Midi una pedra guapa

josep i laura ha dit...

Una senyora pedra el Midi, facis el que hi facis en surts content. El dia va ens va tenir una mica amb la mosca rere l'orella, de fet per això vam escollir aquesta via, per si havíem de baixar-nos amb presses. I mira, al final jornada ben reixida fins el final, som afortunats!!!

Salut, tàpia i alegria!