*** Pilier des Cathares, 200m, 6a, Calames, Ariege

dimarts 4 de setembre del 2012

Els darrers dies del tour pirinenc, la meteo no esta gens estable i els braços comencen a demanar una treva.

Marxem cap a territori "Pouliquem", o sigui vies i xapes a dojo. La primera parada es a Calames, un tranquil llogarret enclavat entre petits turons, aixo si tots ells amb parets escarpades que fa que aquestes contrades siguin un petit paradís de la grimpee. A diferencia del costat africá dels Pirineus, aqui tenen clar que l'escalada es un dinamitzador de l'economia i la vida local i com a tal trobes serveis a l'alçada, senders cuidats i vies a dojo. Moltes vies..., llargues, curtes, d'iniciació, de grau, equipades o molt equipades. Crec que mai a la meva vida havia vist una paret de vies llargues amb tanta quantitat de xapes per metre quadrat. Comencem per una de les vies emblemàtiques d'aquestes valls, El pilier des Cathares que surca una coqueta paret del mateix nom.

Trobar la via amb tal quantitat d'expansions no ens resulta gens facil, a pesar que totes les rutes tenen el seu nom pintat a l'inici, si tenim clar que es la mes llarga del sector esquerra no tindrem cap problema. El seu inici  es sobre una lapida, macabre costum de marcar els peus de via massa estesa per tot arreu. Empalmen  sense problemes el primer i segon llarg que alternen trams facils amb altres mes picants.

El tercer llarg es vertical, mantingut i es on cal apretar mes de tota la via, pero les expansions ens donen "vidilla" i anem guanyam metre a metre per aquest calcari de generoses fissures, força gastat i sobat pel pas de les cordades. Millor fer la reunio abans del sostre, per evitar una sortida "expo" del quart llarg.

A mesura que guanyem metres amunt, el paisatge que s'obre a les nostres esquenes es de petites i lluminoses valls harmonioses, tacat per llogarrets i cases aillades disseminades per tot arreu, on el verd de la vall contrasta fortament amb els tons grisos i ocres de les parets arrogants que ens envolten.

La tònica de la via es deixar-nos fer i gaudir, pero de tant en tant trobar passatges on cal apretar el cul, tampoc son gaire obligats si no tenim el grau. Poc a poc la via va perdent continuïtat i verticalitat i abans del darrer llarg ens toca caminar una mica per encarar la sortida per un tram on conflueixen varies vies i no es facil escollir l'adequada.

Ja som al cim, una allargada i suau aresta ens duu a les runes del castell catar que domina aquestes valls. Unes terres que vam viure la maxima expressio del catarisme durant l'edat mitja. Uns idealistes que s'autodenominavem "els purs" i vivien encinglats, per sentir-se a prop del cel i lluny de les valls. Uns mistics que feien de la seva vida un cami cap a la salvació mitjançant el pacifisme i la tolerància (i aixi els hi va anar...)

Bon desti per perdres uns dies i fer-se un fart a escalar....