*** La Basero, 140, 6a, le Pujol, Orlu, Ariege

dimecres, 5 de setembre del 2012

Les vacances s'acaben, però les nostres ganes d'escalar ni de bon tros i estem disposats a esprémer al màxim el que la tarda doni de sí per tal de tastar, encara que sigui de resquitllada, una nova paret. La curiositat ens guia i el que és informació no ens falta, així doncs tan sols cal decantar-nos per alguna de les múltiples possibilitats que tenim a l'abast.

Escollir entre tanta versatilitat no és fàcil, però al final l'horari és el qui mana sobre els criteris de selecció: via ni curta, ni llarga, aproximació dintre d'uns marges raonables i descens poc complicat perquè per més que diguin el temps és un factor relatiu i el capvespre sempre arriba més puntual del que voldríem. 

La regla de tres té com a solució le Pujol, cinglera discreta que sovint passa desapercebuda a l'ombra de la Dent, però amb línies prou atractives per justificar-hi la visita. No triguem en comprovar que aproximació raonable no és sinònim de descansada, ja que en aquest cas resulta ben costeruda, bosc amunt i sense treva.

Però l'estela tènue d'uns petits cercles rojos no erra i ens allibera d'aquest abraç vegetal que de tan dens ofega. El glauc dóna pas al gris d'una roca menys complexa del que voldríem, perquè de tan simple no et deixa opció a rèplica, escalar sí o sí, pel dret i sense dubtes.

Val a dir que els bolts faciliten la tasca perquè en aquest granit compacte poca feina gasten encastadors i andròmines similars. Els dits es troben estranys, després de l'aspror del calcari de Calames la fredor de les plaques desorienta i cal ser delicat per trobar de nou l'equilibri amb la vertical. Novament apreciem la distància entre la ressenya i la realitat, ball de xifres que cal saber trampejar amb destresa o prou imaginació per trobar-hi alternatives transversals.

En aquest cas això significa obviar la finesa de la tercera tirada per la contundència del desplom de la via veïna, però que el nostre instint alpí ens permet trampejar amb l'ajut d'un pedal. Una oportuna escletxa dóna la tranquil·litat necessària per flanquejar aquestes plaques amb un mínim de garanties fins recuperar l'itinerari previst.

Ja tan sols resta gaudir del darrer llarg, exquisida verticalitat de cantells romos i encaixos molsosos que malgrat l'aparença no li resten ni un àpex d'adherència a aquesta roca. El sol és a punt d'acomiadar-se rere els crestalls, avui ja ha fet la seva feina, però magnànim ens dedica una darrera ullada que encén la paret, de sobte tornassolada per les tonalitats ígnies dels líquens que la festegen. 

Encara falta perquè la llum fugi del cel, però un tel de fred ha caigut sobre el paisatge esmorteint-ne els colors. Encetem els ràpels cap un bosc que ens sembla ara més profund, tot i que potser hi té algo a veure l'udol dels llops que dóna la benvinguda a les ombres. La pell del cos s'eriça, impossible evitar-ho, per més que sàpiga que els seus caus són rere reixes el seu misteri és tan primitiu com l'instint de fugir-ne. Sempre queda el dubte que és alhora esperança, són prou grans aquestes muntanyes per amagar secrets que no volem descobrir. Els boscos d'Orlu són els qui tenen la darrera paraula!