ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Gran diedre, 210m, V+, Pic Russell (3.207m), les Maladetes

diumenge, 26 d'agost del 2012


Ara fa un any quan vam veure publicada la piada de Luichy de la via que acabava d'obrir a l'oblidat Pic Russell, teniem clar que haviem d'anar a tastar aviat aquest diedre despres de llegir els multiples elogis que li profesava, i es que si alguna cosa enten aquest home es de pedres, parets i vies. Llegir la lletra petita d'on es trobava situada exactament, segurament per molts debia ser una gran desmotivacio i motiu suficient per llençar la tovallola definitivament, tot el contrari que a nosaltres que sembla que ens engresquim aquelles vies que a ben pocs els hi produeix trempera. Nova matinada per agafar el bus de les 5,15h que ens portara del Prat de la Senarta a la cabanya de pescadors en la vall de Vallhibierna. Caminar una bona estona sota la tenue llum dels frontals, veure des dels preciosos ibons com les calides llums d'un nou dia s'obren pas i pujar..., pujar molt a traves de tarteres i caos de blocs immensos per guanyar en menys de tres hores els 1.000 metres de desnivell que ens deixen al peu de la paret Sud-Oest del Russell.


Allargasat vessant de multiples possibilitat per noves apertures, on trovem diedres, fissures i xemeneies per tots els gustos, on nosaltres fa uns anys vam fer un fracasat intent d'apertura hivernal per la vessant nord. Pero entre totes elles destaca l'estetica linea que hem vingut a tastar avui.


La meteo ha donat un tomb radical i de l'onada de calor dels dies anteriors, hem passat de cop i volta a trobar temperatures sota zero ara que freguem la cota dels 3000 metres i ens cal esperar gairebe dues hores sota una gran roca a recer del gelid vent, esperant que els primers raigs de sol ens vinguin a acaronar i faci que la temperatura sigui minimament raonable per poder enfilar-nos.


Laura es demana el primer llarg per ella i si fem cas de la ressenya original ens ho acabem fent una mica a mida, comencem mes amunt del que indica aquesta i ens veiem obligats a improvisar una reunio intermitja en un gran bloc, perque el gran fregament de les cordes li impideix progresar just en el punt mes dur de la via.



Aqui trobem l'unica assegurança de progressio de la via, un parabolt estrategicament situat i que segons l'aperturista diu que cal segur recte amunt per un diedre cec al que no li veiem color i acabem optant per un aeri flanqueig a la dreta per petites vires de peus i mans. A partir d'ara el festival de diedre!





De dificultats homogenies en tots els llargs, una preciosa via que ens permet escalar i autoprotegir de meravella el seu magnific granit, els passatges de dificultat son puntuals i concentrats en algun punt, pero que no ens faran bufar mes del compte.




Reunions de dos parabolts rapelables i la resta barra lliure! Vam passar amb el material habitual de terreny d'aventura fins el Camalot del nº3, utils bagues llargues per llaçar mutiples ponts de roca. El darrer llarg, no es tal, ja que es fa caminant i unicament val la pena si volem anar fins el cim principal del Russel, tampoc vam saber trobar la poc util darrera reunio. El descens es fa rapelant i ens deixa en un plis a peu de via. Pero avui hem escalat rapid i aprofitem per tatxar els 3000 que ens faltan a aquest cordal. Comprovem que enlloc de l'afilada cresta que descriu en Capdevila i que uneix el Central i la punta S.E., ara s'ha creat un comode cami pel vessant sud que ens evita encordar-nos.


Perdem alçada durant gairebe mitja hora per anar fins el ridicul promontori anomenat Punta Sud i reculem amunt, tornem a baixar per fer l'esbelta Agulla Sud i en tres improvisats rapels ja estem a terra per recollir la motxilla.


Al final tot i tenir el bitllet de tornada i ser nomes les cinc de la tarda, ja veiem que ens tocara perdre el bitllet comprat i baixar caminar nou quilometres de propina per la llarga pista que porta a la Senarta.



Mes logic (i ecologic) aquest servei public de bus, que no pas el negociet de furgonetes que es tenen muntat a Aiguestortes, pero el funcionari de torn que dirigeix el Parc de La Madaleta, hauria de saber que fer baixar el darrer bus a les 6 de la tarda en ple estiu, es simplement una putada! (a Ordesa el darrer baixa a les 10 de la nit).


Preguntes de trivial del bon muntanyenc:
Quin refugi es visible des de la punta S.E. Del Russel, mirant cap a l'est? A qui pertany? Quin us te?
Perque esta blindat i tancat amb panys d'alta seguretat? Perque no surt a cap mapa, ni al googlemaps?
Doncs aixo... en epoca de retallades, retallem primer amb tonteries!


4 comentaris:

Anònim ha dit...

Si no vaig errat, fa cosa de 18 anys ja hi era. I dic errat per que jo en vaig veure un baixant per la vall de salenques, i aproximadament per on penso que dius. Acabo de consultar en el mapa Alpina ed2002 i apareix com a Xalet particular, cota 2420 aprox.

Joan

en Girbén ha dit...

La pregunta és si el Google maps és un mapa que serveixi per a res...
A l'IBRERPIX del Ign hi surt perfectament ressenyat com a "Refugio del Cap de la Vall". Ara, en aquest mapa sorgeix la misteriosa aparició d'un gran "Valle de Ixalenques", que ateny la collada de idem, d'on surt la "Crencha de Ixalenques".

en Girbén ha dit...

IBERPIX, que no ibrepix. Ara sí.

josep i laura ha dit...

Joan, tens tota la rao, jo havia mirat en un mapa Alpina edicio mes antiga i no ho esmentava, desconec des de quan esta alla aquest "refugi".

Girben, doncs jo li trobo alguna utilitat al googlehearth, pero com eina que es tampoc pot ser cap panacea. Desconeixia aquesta eina del Iberpix, pero la meva conexio va lenta i no em deixa obrir res.

Nomes volia crear una mica de debat public sobre aquest "refugi" fantasma, pero no sere jo qui aixequi encara mes la llebre des de aquest blog.

Bonne rentree