dimarts, 4 de setembre del 2012
L'Ariege és un pou de
sorpreses tan profund com el verd dels seus boscos que no s'acaba mai
per goig dels nostres sentits. Petit país generós en
tranquil·litat, parets i plaers tan simples com unes bones viandes,
però per esdevenir selectes sibarites abans ens ho hem de guanyar.
Així que per segon cop en aquest dia carreguem cordes i ben poca
ferralla a l'esquena i marxem decidits en pos de la tosquedat d'un
nou pany que gosa interrompre la placidesa de tanta verdor, la Roche
Ronde.
No és altiva, ni d'aspecte imponent, més aviat recorda un naufrag que intenta no ser engolit per les onades d'un brancatge persistent. Però aquest aspecte desemparat harmonitza de forma estranya amb aquest embolcall tendre on la llum queda suspesa al voraviu de cada fulla.
El temps s'atura en aquest camins de pedra antiga, però les nostres passes són ben vives i no busquen altra meta que conquerir la donzella del bastió gris, Pènèlope.
La fortalesa que hem de vèncer, però, és sibil·lina, d'aparença trista, cansada, ni esmà té per oposar-se al nostre asedi. El temps ha deixat petja als seus murs i la seva empremta és la nostra aliada, nombroses són les pistes que ens indiquen els obstacles a vèncer.
Fissures, clivelles, bústies magnífiques configuren l'estratègia del nostre assalt, armes incontestables que fan propera la victòria. Però la glòria és pels més astuts i la nostra ingenuïtat ha capgirat les tornes. Lluny de conquerir el castell, n'hem esdevingut presoners, víctimes un cop més de la serena bellesa d'aquest racó de món.
El pitjor de tot és que érem conscients de l'encanteri d'aquesta escalada, neta, franca i amb un cop de geni que et desarma definitivament. Com diria la gent d'aquí escalade du plaisir a la que se li ha de reconèixer el merit de les coses senzilles i ben fetes. Cal celebrar que la derrota ha estat benèvola i, ara sí, ens permetem fer-ho acompanyats de l'alegria d'un vi tan ple de matisos com aquesta terra de càtars on arrela!
2 comentaris:
Dels vins de l'Arieja no me n'han parlat gaire be, especialment els locals, però la nota de cata d'aquesta roca rodona llegeixo que la puntueu alta, per bellesa sobretot.
Crec que l'he vist, però tinc el defecte de que quan passo per aquelles carreteres els ulls se m'en van al sud.
En fi, prendré nota d'aquesta via; amb la descripció que en feu no po ser d'altre manera.
Sergi,
enmig de tant de bosc i d'altres cingleres més arrogants aquesta passa força desapercebuda. Realment és modesta, però malgrat la seva brevetat no desmereix per elegància. La guia que dúiem afirmava que tan sols per l'aproximació val la pena visitar-la i realment té tota la raó del món. Així que si t'atanses de nou per aquestes terres no deixis de tastar-la, el seu bouquet et sorprendrà!
Publica un comentari a l'entrada