**** Esperó Esmolat, 280m, V, Agulles de Dellui, Aigüestortes

divendres, 24 d'agost del 2012

Fa quinze anys, quan tot just feia les meves primeres passes en un món on les perspectives i distàncies prenien relleus nous, amagats sempre rere el proper cim, la quietud d'una vall o la sorpresa d'uns cels que no s'acabaven mai, vam fer la travessa d'Aigüestortes quan encara no tenia ni nom. Res de Carros de Foc, ni refugis massificats i molt menys presses o ruta a cop de segell, simplement el plaer de caminar per senders a mig traçar descobrint, estanys, isards, tarteres, nerets, agulles, crestalls... tot de mots que de sobte prenien forma, color i olor de matinades fredes carregades d'il·lusió i una curiositat que encara dura.

A les cordes encara els faltava anys per aparèixer en aquest panorama, per això avui, caminant una altra volta per aquests senders que no havia trepitjat des d'aleshores, tot resulta tan nou com un paisatge acabat d'estrenar.

L'aigua fa dolç el planell i la seva bellesa asserena l'esperit, però els ulls fugen a les alçades, buscant l'agulla que ens permetrà enlairar-nos en aquest horitzó mineral i aquestes, gentils, cedeixen al nostre desig fent vertical el nostre caminar.

Però lluny de ser barrera, esdevenen excusa per jugar a ser formigues, formigues diligents i impacients que s'esmercen en escalar aquest esperó on els contrastos són escaires perfilats de blau. Aresta nítida on les ombres no hi tenen cabuda, només el vent que s'afegeix al secret d'aquesta roca.

Secrets que no són tals, només fingida indiferència desmentida per la xafarderia de les seves fissures que ens criden amb força desvetllant-nos el camí a seguir. Tan sols cal una mica de destresa per segui'ls-hi el joc i anar traçant passes d'aire que emplenen la complicitat del buit.

Plaer simple i franc d'escalar seguint el dictat d'aquest granit que et dóna tot el que necessites per arribar al cim de la forma més lògica, però sense deixar mai de banda l'elegància del gest i el gust per la netedat. Sensacions que es difuminen en una llum que tot ho emplena i que cal destriar de la dels records que de sobte pren colors nous, tot i així és incapaç de saturar l'alenada fresca d'aquesta escalada que ho té tot en la mesura justa.

Aproximació llarga, però gens cansada, prou dificultat per fer-nos estar atents, alegrada per un equipament escàs, però sempre al lloc precís i un entorn que parla per sí sol. No entenc com no hi han d'altres cordades .... ara que potser millor no dir-ho en veu massa alta, sempre hi ha qui encara aprecia l'encant de la solitud!!!