ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** A la Recherche du Temps Perdu, 445m, 6a, Ramoung (3.011m), cara sud

dissabte, 1 de setembre del 2012


Aquests darrers dies el temps sembla entestat a fer-nos la guitza, sinó és fred, és vent i sinó pluja, núvols baixos o boirina o tots ells plegats combinats amb alguna animada tempesta que es suma gustosa a aquest despropòsit d'estiu de sobte convertit en estricta tardor. Però a tossuts no ens guanya ningú i com que tenim dies i prou ressenyes per motivar al més pessimista estem convençuts que trobarem la via que ens permetrà eludir tamany cúmul d'incerteses que amenacen fàtuament les nostres ganes d'escalar. El pla A i B són descartats de soca-rel, temperatures negatives i vent en alçada són una combinació inviable per crestes o cares nord, però sempre ens queda el pla C (que no és Lloret per més que diguin Pere i Josep), el massís de Neouville i un cop allà ja decidirem que fer.


Tot està sota control, tant que al final enlloc de cinc acabem sent quatre, en Sergi arriba sense la Marta, però amb empenta més que suficient perd secundar qualsevol de les nostres propostes. És el primer cop que escala amb nosaltres, tot i així afirma confiar plenament en el nostre criteri i com que no volem quedar malament escollim una escalada ben senyora, la cara sud del Ramoung, de la que, tot s'ha de dir, ni tenim ni hem vist mai cap ressenya, però això sí, ens n'han parlat molt bé! No cal patir, encara que no ho sembli, faci un fred de mil dimonis i ni intuïm per on pot anar la via, està tot calculat, tan sols hem d'esperar a que obrin el bar on hi trobarem unes magnífiques ressenyes i de pas donem temps a que el sol posi el termòmetre en positiu.


L'estratègia no triga a donar els seus fruits, disposem d'un grapat de línies mal esbossades i un foto borrosa d'una via recentment equipada que promet dificultat i aventura perquè vista la informació de la que disposem qualsevol cosa és possible alhora de traslladar-ho a la paret.


En fi, poca cosa hem aclarit, però si més no el fred és tolerable i com que ja són les onze del matí més val posar-nos en moviment si en volem treure l'entrellat. Carreguem de tot i una mica i més i cap al Ramoung a veure si des de sota la perspectiva millora i som capaços de trobar alguna línia escalable.


Per continuar amb la dinàmica dels imprevistos en Josep ens abandona al poc de començar, els seus genolls decideixen que ja duen masses dies de desnivell, apretar i poc descansar, així que avui no toca. Simple i planer, tornem a ser cordada de tres i com no comencem a anar per feina acabarem passant-nos al pla D (tots al bar).


A mida que anem aproximant li anem agafant les mides a aquest vessant al que per més que sigui sud, poc sol li arriba. És més paret del que m'esperava, però un seguit de terrasses i vires d'herba li resten continuïtat i resulta caòtic encertar per on va qualsevol ruta.  


En Sergi observa escèptic les nostres anades i vingudes a peu de paret, admirat que siguem capaços de discernir un itinerari entre aquest desordre de blocs, esperons i plaques. Doncs sí, contra tot pronòstic creiem saber per on s'enfila la Sud Clàssica, només que la seva línia no ens acaba de fer el pes, però... un parell de bolts solitaris ens donen la pista de la Recherche du Temps Perdu i com que el que és temps ja n'hem perdut prou en Pere encara la seva estela a veure si d'entre tants de canvis n'encertem algun. 



En Sergi no sap si atribuir la nostra facilitat d'improvisació a una contrastada experiència o a un punt d'alegre inconsciència, sigui com sigui no dubta ni un segon alhora de seguir-nos les paret amunt. De la via poca cosa, sabem, que són deu tirades i que haurem de tibar en forces trams, en teoria està equipada, però els friends no faran gens de nosa. 



I té tota la raó del món, vas trobant bolts i algun pitó perquè nos sigui dit, que sempre enfilen pel més dret, tot i que si algun pas no t'agrada segur que el pots vorejar per un lloc més convenient. Les reunions van apareixent religiosament i s'agraeix perquè guanyes un temps del que no anem sobrats i que invertim en resoldre els passos de la via que són tant picants com la ressenya prometia.



Aviat li agafem el pols al traçat, buscar sempre el pany més vertical i dirigir-nos-hi de cap, els seguros manen i no t'estalvien desplom, placa o travessa on s'hagi d'apretar, són pocs, però sempre al lloc correcte i la resta aire i fissures a equipar. Directa, mantinguda i bona roca, només se li pot reprotxar algun pas un xic forçat, que no dubtem a eludir per qualsevol variant que ens sembli més interessant.



El que sobta és que només cal separar-nos uns metres de l'itinerari previst per trobar-nos que la paret condescendent, decideix que ja n'hi ha prou de mostrar-se esquiva i ens ofereix la possibilitat de posar fi a tanta verticalitat escalant esperons menys arrogants fracturats en blocs de totes les mides. Però a nosaltres estem encantats amb la ruta escollida i no tenim pas temptacions d'abandonar-la. 




Tanta fidelitat es veu recompensada per un ampli mostrari del que aquesta roca pot oferir quan saps buscar: fissures que tan poden ser bavaresa o diedre sense defugir algun encastament, sostres alegrats per cantells invertits, plaques esquitxades de petites regletes o rematades per grans bústies quan la verticalitat amenaça, sense oblidar mai algun tramet d'obligada adherència i fe. 



Tot plegat ens té ben entretinguts de manera que els llargs es van encadenant sempre a l'espera de la sorpresa del proper fins que el cim apareix ingrat posant fi a tanta diversió. Fi de l'escalada, però no encara de les dificultats, a més el vent ja fa estona que fa de les seves i ens té ben gelats, per tant foto de rigor i anem per feina que encara queda camí. 


Baixar del Ramoung té el seu que, unes desgrimpades que sense ser difícils tampoc les regalen fan que no abaixem la guàrdia fins trepitjar el coll que el separa del Neouville, cim veí i protagonista il·lustre d'aquests cordals. Tarteram avall anem buscant fites que ens orientin en aquest laberint de blocs i a mida que desfem les passes el sender es fa més evident, tot i així és llarg i regirat i ja és negra nit quan retornem a la calidesa de les furgos.


 Però lluny de queixar-nos estem ben contents, la improvisació ha donat fruits inesperats i ens ha regalat una bonica via que sense ser d'esperit clàssic té un ambient d'alta muntanya que la fa diferent amb el plus afegit del cim, el Ramoung! 


Un secret, les males llengües no mentien quan parlaven de l'existència d'una via curta, directa i elegant, com no és una Ravier, però.... està a la cara nord (petita errada d'apreciació per part nostra) i certament és d'una evidència que parla per si sola!

2 comentaris:

Sergi C ha dit...

Vosaltres si que l'heu feta llarga i difícil.
Sou molt generosos atorgant bonhomia al 6a. Es nota que aneu lleugers en aquest grau i que teniu llibertat a l'hora de triar la cara, el lloc, el cim... o no!... ja que veig que potser va ser la via qui va triar.
Vaig prenent nota de les vostres escalades per quan sigui 'gran' (o jove, tot i que ja és impossible).

josep i laura ha dit...

Sergi,
la motivació mou muntanyes i en aquest cas ajuda a escalar-les. La bonhomia li atorgo als companys que són afegeixen el plus que a vegades falta per itineraris com aquest, la improvisació com pots veure ve sola! Fa temps que tenia ganes de trepitjar el cim d'aquest tres mil sever i arrogant, poder fer-ho de forma tan directa ha estat un toc de joia que esperits sempre joves com el teu saben apreciar en la justa mesura!!!

Salut, tàpia i alegria.