ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Demons et Merveilles, 150m, 6a+ (V+/A1+), Pierre-Lys, Aude

dijous, 6 de setembre del 2012


Darrer dia de vacances en el nostre tour de roca als Pirineus, nou lloc per sorpendrens i obrir els sentits a allo desconegut. Darrera parada, les gorgues de Pierre-Lys properes al tranquil poble de Quillan a la regio del Aude. Anem a fer una de les mes clàssiques i reconegudes d'aquestes parets i no per aixo es facil, aqui tot pica, aqui cal escalar fort i be. Moltes rutes aqui tenen aproximacions força singulars a peu de via, ja que es realitza a traves d'una tirolina per sobre del cabdalos riu i que en no res ens deixan a l'inici de l'escalada. Pero avui no sera pas el nostre cas, perque la paret escollida es la Echine du Diable, on resseguim una abandonada via de tren i en menys de 20 minuts estem al peu de l'objectiu, una pregona fissura que resseguirem d'avall a dalt


Nomes aixecar els peus del terra, ja veiem que avui ens tocara treballar de valent, passatges molt fins i sobats sobre un excel.lent calcari, que creiem força mes dur en lliure del que diuen els papers. Sabem que el diedre desplomat es generos d'equipar i venim preparats amb artilleria per pedalejar a destajo i sense cap vergonya, sobre tot ens seran utils els Camalots mitjans i grans. Els metres finals per arribar a la primera R son un plaer d'escalar a traves d'un diedre fissurat a equipar, on alternem passatges fins de placa que ens deixan a una penjada reunio.




El segon llarg, es d'un tarannà similar al primer, tot i que mes llarg i on arrencar de la reunio on som cap amunt ja ens dona feina. La via esta correctament equipada, els parabolts no estan precisament a tocar, pero ens dona prou confiança perque l'escalada artificial sigui rapida i dinàmica. El tercer llarg ens dona una mica de treva, amb una estètica sortida en travessa i on hem d'evitar uns metres despres de no caure en la temptació de ser enlluernats per una altre via de xapes que corre paral·lela a la nostre.



Despres d'una breu transició caminant ens plantem al peu del darrer diedre-xemeneia, que aquest cop si que ho gaudirem de valent escalant segons els canons, vertical, aeri i canto a dojo alla on fiquem la ma, assegurances alegres, pero possibilitats infinites d'augmentar-les. Tot i gaudir de l'entorn i les vistes, durant tota l'escalada ens acompanya el molest soroll del transit que recorre pel bell-mig del cor de les gorgues.



Darrer llarg i fi de festa,  primer per placa i despres per llastres fissurades i la sensacio d'haver fet una "merveille" de via, que ens ha exigit el millor de nosaltres, pero com sempre... sap mes el "demon" per vell que per diable. A la baixada fem un recte avall per una pedregosa canal, pero millor evitar-ho fent mes volta pel bosc.



Com comença a ser habitual als darrers dies, ens queda la sessió de tarda de via llarga, aquest cop l'escollida es a la veina Cardou, arribar al cotxe, buscar un super, dinar, conduir fins la propera paret i sorpressa... es una cara oest i el sol li dona de ple. Estem molt satisfets per avui i les nostres mirades sense obrir la boca coincideixen que es hora de donar-nos un merescut premi i ens atansem fins a Rennens les Bains, celebre pel seu balneari i les seves surgencies termals a l'aire lliure, on trobem una fauna humana força peculiar.


Acabar al Rosello en aquestes dates, no es casualitat, portem uns quants anys que fem que les nostres passes sempre acabin a Perpinya, visitant una de les millors mostres de fotoperiodisme (i gratis) que es pot gaudir avui en dia, la visa pour l'image.


2 comentaris:

en Girbén ha dit...

No acabo d'entendre les raons de l'extrem oblid que mostrem per les veïnes parets de l'Aude i de les Fenolledes.
I que preciós és Quillan, i com d'atractives són les parets de Pierre-Lys, de la vall de Puillorenç, de les gorges de l'Aglí, del mític (i ara ultra-freak) Puig de Bugarrag! Per no dir del suprem camp de blocs de Roca Gelera...
I, poca broma amb el bany a les banyeres caldes de Rennes!

josep i laura ha dit...

Girben, efectivament un oblit una mica injust veient quanta roca tenen els veins del nord. He de reconeixer que em sorprens amb el teu coneixement enciclopedic de qualsevol paret vertical i els seus voltants.
I Quillan, que dir de Quillan..., una preciositat de petita ciutat francesa, ideal per sentar-se sota els seus plataners i veure passar el temps amb calma i fruicio.

salut i alegria!