ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** UES, 565m, V+/Ae, Cinglera d'Esplovins, Oliana

dijous, 24 de novembre del 2011
Una de les sensacions mes reconfortants que tinc escalant, es sentir-me lleuger i rapid, devorant metres i metres amb soltura, mentres sota els peus el buit es fa mes i mes gran. Som conscients que no son precisament aquestes dates tardorenques de dies breus i nits eternes les idoneas per passejar-nos per llargues parets. Al final ens decantem per la UES a la Cinglera dels Esplovins a Oliana, cumplia tots els requisits per posar-nos a prova; Gairebé 600 metres, recorregut evident i equipat i una primera meitat facil per guanyar temps, tot i que sabiem que a la part superior les dificultats fregarien el nostre limit.

L'idea inicial es matinar, pero l'intens fred que fa de bon mati no ens acaba de decidir i esperem a que el sol toqui a peu de via, son les 9 del mati i amb puntualitat britanica ens posem en marxa, tenim per endavant 15 llargs i poc mes de 8 hores abans que marxi el dia, tocara correr!

Els primers 7 llargs son rapids on les dificultats estan en passatges puntuals, pero que cal parar atenció perque les presses no ens facin pasar-nos de frenada, ja que tota aquesta primera meitat es una llarguisima travessa, a vegades poc evident i que ens fara dubtar sovint si ens trobem en el cami correcte.


Em menys de dues hores ens plantem a la feixa intermitja i aixo ens anima a ficar-nos amb mes decisió a la part mes dreta i dificil de la via. Ara a mig mati l'espectacle sobre la Plana de Lleida sembla una bucolica postal d'un espes mar de nuvols que nomes deixa treure el cap timidament a algun petit cim dispers.

En pocs minuts passem del romanticisme a la crua realitat, ara cal donar la talla. Fa 5 anys em vaig baixar del llarg 9, que es just on ara esta batallant Laura. Tot i estar ressenyat per fer en Ae, ho vaig trobar inhuma i vaig recular amb la cua entre cames. Ara uns anys mes tard sobre tot he apres que el grau d'una via es tant relatiu com pot ser el concepte riquesa. Allo que em va espantar temps enrrere, ara amb alguna sortida en lliure i algun A1 em sembla un joc de nens. Aquest i el dos seguents llargs son els mes obligats, el nº 10 amb una dura sortida de R i despres una travessa amb passos de fe que acabo solucionant al mes pur estil cowboy (millor no entrar en detalls..). I el seguent sense cap mena de dubte el mes maco de la via, es passa un petit sostre i trobem roca genial, regletes Vilanova, molta verticalitat i escalada obligada.



Passen les hores i els llargs a tota velocitat pero ens neguem a mirar el rellotge, veiem que el sol encara esta prou alt i fa que que aixequem una mica el peu del accelerador per gaudir de l'escalada. Ja ens tocava trobar una via tota amb xapes, on no cal patir pel cami correcte o la precarietat de les assegurances, tot i aixi nosaltres que som d'ideas fixes (i uns porucs..) anàvem armats amb l'inseparable artilleria penjant del arnes, al final nomes vam col.locar un alien vermell i el Camalot del nº 1 i son prou prescindibles.



Les 16,15 hores i cim, toca parar, menjar, beure, felicitar-nos i sobre tot gaudir d'aquesta bonica tarda de tardor. Encara ens queden gairebé dues hores per arribar al cotxe despres de fer la reglamentaria excursió de baixada per aquestes cingleres plenes de ferros. Preciosa via per gaudir de l'escalada i recordar amb un bon somriure llargs temps.


3 comentaris:

Llorenç ha dit...

Ja en son de valents...en aquests dies tant curts posar-vos en aquesta via...molts metres i poques hores! sort que la primera meitat gairebé es una cursa més que una escalada! La segona cal anar guardant forces que hi ha algun llarg molt interessant on cal apretar.....i no deu fer massa gracia buscar el descens mentre es va fent fosc....je je je...plantejar-se un vivac allaà dalt...

lux ha dit...

Eiii guapos!
i tant! totalment d'acord amb en LLorenç! us agraden les emocions fortes..hehehe

Ja fa cinc anys!!?!!
bé... potser sí que tots hem millorat una mica des d'aquell dia!

Quan la vaig tornar a fer, tot just amb l'Antxi i en Llorenç, vaig pensar que és ben bé el meu tipus...
equipada per s'ha d'escalar, algun llarg d'apretar altres de relaxar-se però no del tot, llarga, ràpida...
m'encanta!

josep i laura ha dit...

Llorenç, saps que pasa...? ens acabem de comprar un superplumes i anem bojos darrera de tastar-los a un bivac, pero ens van fallar els plans i vam arribar al cotxe sense encendre el frontal.

Lux, mil perdons de nou per xafar-te la guitarra a aquesta via cinc anys enrera per la meva incompetencia. Com passa el temps de rapid! senyal que passa be... Millors, no ho se, pero potser si que som una mica mes gats vells.

Apa salut, tapia i bivacs!