*** Territori Dakota, 100m, 6a, Roca de Sant Cugat, la Plantació, Montserrat

dilluns, 17 d'octubre del 2011
Els dilluns són dies atípics i encara que no ho sembli hi ha un bon grapat de gent que el té lliure per dedicar-lo a petits plaers com ara l'escalada. Entre aquests afortunats es conta la Carla, així que aprofito l'avinentesa per fer via plegades. No tenim ganes de fer quilòmetres i la nostra estimada Montserrat ens crida, però aquest cop fugim d'indrets coneguts i ens decantem per explorar un raconet que la darrera primavera va estar força de moda, la Plantació. Cada cop n'estic més convençuda que els camins d'aquesta muntanya són infinits, s'enfilen per canals, fan drecera per torrents, s'amanseixen a les collades i revifen a les fondalades.

Per guiar-nos, el mapa del tresor, una ressenya clara i meridiana de la via, però que deixa un ampli marge a la imaginació en quant el camí a seguir per arribar-hi. Les nostres passes s'endinsen en senders fets d'aigua i obagues, la vegetació voraç amb prou feines deixa pas pel torrent, però les pistes són clares, vells graons i alguna antiga corda ens indiquen que seguim el rumb correcte.

Pel camí és fàcil desorientar-te doncs ens tempten els cants de sirena de les agulles que ens surten al pas, però fem oïdes sordes i prosseguim fent gala de sòbria tenacitat. Arribem al vaixell on s'amaga el nostre tresor, però no cal enfilar proa, ni castell, al contrari solcar una immensa vela desplegada a tots els vents que bufen de l'oest.

Llençol gris de tacte fred que el sol no acarona, però que cedeix a les nostres passes i ens engresca amb promeses verticals. La paret és amplia, però el mapa és clar, cal anar a cercar la cicatriu que solca el rostre de pedra.

Pas intrèpid, que cal equipar amb elegància, però accés franc a les alçades de roca cantelluda i buit als peus. Navegar seguint llambregades de metall fins el recer de la reunió on esperar al company.

Tan sols resta el darrer escull, onada petrificada que s'alça i ens barra el pas. Però la trampa té punt feble, cantells secrets que tan sols necessiten d'un cop de decisió per enlairar-nos fins un cim fet de contrallums.

Hem conquerit la caravel·la, els nostres nous dominis són fets de sol, vent i núvols, però... i el tresor? Girem la vista i el sentim proper, un horitzó carregat de promeses on hi destaca una nova agulla als nostres ulls més bella que qualsevol altra.

És aquesta una recerca que no té fi, doncs cada cim te'n desvetlla molt més, però avui la tempesta és a l'aire i l'instint ens diu que és hora de plegar veles.

Receloses emprenem el descens, desfem les passes per camins ja trepitjats, però no per això menys feréstecs i cerquem aixopluc on explicar gestes de pirates i celebrar aquest buscar incansable!