ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Mariola Motors, 130m, V+/A1, Pala Alta, Montroig

Dimecres, 25 d'octubre del 2011

El Montroig, allargasat bastio rocos que domina imponent tota la Noguera, desti ideal quan arriba l'hivern i la plana Lleidatana es envaida pel fred i la boira. Tot i la seva poca alçada, la seva bona roca calcaria vermellosa sempre dona prou joc per tornar un i un altre cop, sortir sovint contents i amb ganes de tornar aviat. Feia temps que tenien guardat al calaix de les vies pendents la ressenya d'una de les seves vies mes cobejades, la Mariola Motors. A vegades per exces de calor, a vegades per exces de fred, altres cops per dubtes de no estar a l'alçada de la via havia fet que la visita definitiva s'allargues en exces. Avui si que toca!, s'aixeca un dia lluminos, encara amb el caracteristic olor a terra humida, despres de les plujes d'ahir tant llargament esperades per aquestes contrades. La poca estona que triguem en arribar a peu de via ens adonem la de feina pendent que tenim a aquestes curtes i verticals parets. La Mariola Motors es una de tall molt classic i carregada de logica que supera el gran desplom de la Pala Alta fent una llarga travessa a mitja paret.


El primer llarg s'inicia uns metres a la dreta d'un diedre "matojero" just pel bellmig d'un poc definit esperó, poc equipat i amb passatges mes verticals del que ens pot semblar a priori, pero de bona proteccio, sobre roca adherent. El segon llarg es el que justifica per si sol aquesta via, un diedre perfecte i no excesivament vertical pero amb passatges puntuals que ens tiren el cos enrrera.


Llarg de gaudiment, canto que no ens ho acabarem en cap moment, proteccio al gust del consumidor, sobre tot peçes grans (vam triunfar amb el C4!), aqui la textura de la roca canvia i trobem passatges un pel sobats, sobre tot pels peus. Coincidim que tot i no ser el llarg dificil d'aquesta via, si que es el mes obligat d'ells per la dificultat de fer "pirules", un parell de ponts de roca cap el final, es tot l'equipament fixe que trobarem. Una mica d'indecisio en quin moment cal abandonar l'explendid diedre i en no res estem a una inmensa sabina, que conforma la comode reunio desde on tenim vistes molt espectaculars del llarg que acabem d'escalar i on la camara de fotos treu fum.



El tercer i quart llarg es una llarga i horitzontal pasejada per sobre el buit i sota l'inmens desplom de la paret, ara la major dificultat rau en no patinar amb tanta merda i plomes de voltor per alla escampades (aqui els forestals no tenen res a dir per embrutir el medi?). Poc abans de la penultima reunio coincidim amb unes xapes que pertanyen a la "Brothers Ruiz" i desvirtuan una mica l'aroma classic i natural de la Mariola.




Resta el darrer llarg, on trobem una de les poques xapes de la via i aquesta es totalment prescindible si marxem per l'esquerra. Un contundent diedre net, amb bona pressa al seu desplomat inici i que quan suavitza la verticalitat tambe desapareixen els cantos. Sortosament la fissura es prou franca per aceptar tot el que vulguem ficar dins d'ella i per tant facil de pujar en A1 quan deixem de veure-li el color en lliure. Segona meitat del llarg per plaques d'excel.lent qualitat i on trobem diverses alternatives de sortida.






De nou al panoramic cim del Montroig, davant nostre quilometres i quilometres de parets del vei Montsec. Sempre ens pasa el mateix..., taxes una i un cop dalt treus la llibreta i apuntes cinc mes! el joc de mai acabar. Bona via, amb un segon llarg molt bo i fotogenic, amb l'habitual grau apretat d'aquestes contrades.

4 comentaris:

Ylerget ha dit...

Bones fotos us han sortit!... Aquesta per pitos o flautes encara la tinc pendent. M'heu donat ganes d'anar-hi aviat.

Salut!

Mingo ha dit...

Enhorabona, aquesta via està força bé. Tot i la pudor que fot per sota del sostre.
Salut

Eduard ha dit...

Eo! Una via preciosa. Molen els colors del Montroig, a l'hivern sempre càlid i la mida humana que el fa més entranyable...
Avant!!

josep i laura ha dit...

Ylerget, esteticament brutal el segon llarg per fer fotos, llastima no tenir una cordada per sota. Ja trigues!

Mingo, realment aquella travessa es una cotxinada, plena de guano i plumes per tot arreu, es el peatge a pagar!

Eduard, si, una via que sorpren i un desti ideal per l'hivern, on si volem entrar en calor podem enllaçar mes d'una via sense gaires problemes.

salut, alegria i molta tapia!