**** Josep Maria Montfort, 285m, V+/A1, Serra de Sant Joan, Montanissell

divendres, 25 de novembre del 2011
La Serra de Sant Joan és un eix allargassat que s'alça impertinent vertebrant la divisió entre les planúries, rocams i bosquines que s'escampen als seus peus i les frondes obagues que amagades a septentrió.

Per nosaltres, però, la realitat és molt més simple, es tracta d'un terreny de joc fantàstic on la gràcia és arribar dalt pel camí més vertical. Opcions n'hi ha moltes, però tenim l'ull posat a la Josep Maria Montfort, la primera ruta que assaltà la muralla, per tant clàssica irreverent que cal tastar. N'hem escoltat opinions de tots tipus, des d'elogioses a d'altres que et fan arrufar el nas i són precisament aquestes les que més ens esperonen doncs parlen d'un itinerari poc equipat, de roca no sempre bona i graus discutibles, ingredients més que suficients per garantir incertesa i emoció a parts iguals.

El que té de bo haver escoltat parlar tant d'una via és que la tens molt al cap, resultat, localitzem el seu inici a la primera, fletxa picada inclosa que no esvaeix dubtes, però dóna vidilla alhora d'enfilar-te per aquest terreny incert.

Incert i desagraït, amenitzat per blocs mòbils, sorreta i pitons casolans cent per cent autèntics dels que no saps ni si aguantaran la cinta.

Per més inri els companys estan a la veïna Dismi xapant bolts ben lluents i encara tenen el valor de queixar-se de que la roca no és tot lo fiable que caldria esperar. És ben bé que tot depèn de amb què ho compares! val a dir, però, que la seva via no es talla un pèl a encarar desploms i plaques quan més verticals millor.

El paisatge convida a la calma, però la placidesa queda restringida al que dóna corda ja que quan vas amunt afines l'instint per destriar el camí més lògic que et durà fins la propera reunió i restes aliè a qüestions tant poc transcendents com l'encant de les vistes.

La ressenya és bona i la intuïció fa la resta ja que poc material trobes a la via, cal llegir la paret amb atenció i saber anticipar els passos. Arribo a la reunió no gaire contenta, duem dues tirades i la veritat és que massa roca dubtosa i massa travessa per trobar només algun pas interessant aïllat.

Malgrat tot, som tossuts i volem creure que la via millorarà, així que en Josep encara el tercer llarg i comença el festival.

Si fins ara la via ens ha fet dubtar, ara ens fa suar, dret a més no poder, però amb un vici de fissura que pitonem sense pietat en un artificial que a cop de pedal ens fa levitar paret amunt.

En Sergi i en Joan van fent paral·lels a nosaltres en un estil completament diferent que prioritza la dificultat, però sense restar-li gens bellesa al seu traçat.

Resulta curiós que dues rutes tan properes puguin tenir un tarannà tant diferent, exigència contraposada a compromís i un pany de paret que comença a mostrar el seu veritable caràcter.

La cosa promet i el diedre de la quarta tirada t'apropa a la glòria compensant sobradament tota la roca cutre que hem patit fins ara. Net, fàcil d'equipar i amb un cantell que és vici pur, tota la resta sobra.

Els companys van fent, força més ràpid que nosaltres i ja són enfilats a un desplom que s'endevina potent.

Nosaltres, en canvi, fem la llarga travessa que amb saviesa esquiva la barrera de sostres de la part central de la paret i ens deixa davant una placa guarnida amb una bavaresa que frega la perfecció.

La seva simetria, però, esdevé traïdora, t'enlluerna amb l'elegància de les seves línies mentre t'aboca a la simplicitat de la placa. Què dir d'aquesta tirada, llarga, contundent i feta de petits cantells, regletes, dubtes i bones vibracions.

Una vira i un pi amb solera són el descans del guerrer abans d'encarar el penúltim llarg. No tenim gaire clar per on sortir, la ressenya marca una travessa a esquerres que ni s'intueix, però és qüestió de llençar-s'hi i el passatge és pura delícia i equilibri. Presses amagades, fe i molt d'aire als peus i ja som gairebé a la carena del cim.

Gairebé, perquè encara ens queda un darrer mur d'aparença enganyosa. Des de baix, com sol passar, no sembla tenir gaire complicació, però és prou dret i ben finet. Després d'un llarg tan atlètic com l'anterior, aquest és just lo contrari i cal buscar els cantells amb calma tot i les ganes que ja tenim de sortir per dalt.

Un parell de passos amb estreps, un pitó mig entrar, contenir l'alè uns instants i ja està... cim. Abraçades dels companys que fa estona que ens esperen, abrigar-nos que fa fred, plegar material a corre-cuita que és tard i avall.

Pinedes ombrívoles, fites, corriols, canal, tartera i ja hi som...just a temps. Capvespre de mil colors que dóna pas a la negror de la nit a l'espera de la teranyina d'estels que aquest cop no ens faran de guia.

Encara hi ha temps per una darrera reflexió a la que hi porto donant voltes tot el dia. Darrerament m'ha donat per classificar les vies entre les que es treballen, les que s'escalen i les que senzillament és gaudeixen. Sense cap mena de dubte aquesta és de les que s'escalen i es treballen a parts igual, per tant premi, avui la satisfacció és doble!