*** Esperonet Utopia, 115m, V+, Cingle de la To, Berguedà

dimecres 9 de novembre del 2011

Despres de la visita de fa dos anys enrera a aquesta paret en la que vam sortir amb la cua entre cames, vam decidir donar-li una segona oportunitat, pero aquest cop voliem evitar la paret central de la To i la seva omnipresent molsa negre, terreny d'escalada obligada i autoproteccio incerta. Avui no ens venia gaire de gust tornar a posar els nostres nervis a prova. Despres d'aquella digna retirada, vam anar a treure el nas al peu del evident espero de l'esquerra i un sugerent bastio vertical ratllat per algunes fissures va fer que tinguesim ben clar quina seria la propera zona escollida, 3 vies recorrem aquell tram de paret, L'Espero Delator, la mes sugerent, pero tambe mes exigent. Pel bellmig l'estetica i assequible Esperonet Utopia i entre les dues una linea de xapes de la que no hem trobat cap info encara i sembla que te reunions comuns amb l'Utopia. El Cingle de la To, altiva i vistosa paret situada al bellmig d'un paisatge de colpidora bellesa, la sort avui ens permet gaudir de l'espectacle magic de les boires baixes al Bergueda i Bages, i alla lluny al horitzó sobre surt l'incofunible silueta de la muntanya serrada i sagrada.

Nomes plantar-nos al peu de via les sensacions amb la roca son ben diferents a les experimentades a la nostre anterior visita a aquesta contrada, el rocam es veu generos per gaudir en l'art de l'escalada, a primera vista i sota la visió del neòfit sembla un curios conglomerat de còdol gran amb trams d'adherent arenisca, pero mes tard m'assabento que segons l'expert local en la materia ho defineix com: gres calcari amb abundants bioclastes marins i restes vegetals. Corresponen a la unitat inferior de la formació Corones, just al damunt de les margues de la formació Sagnari. Tot de l'eocè inferior. Doncs aixo... Els llargs períodes de pluges que hem patit han fet que la roca tingui un sospitós tacte a estovat, Laura a la que porta pocs metres ho comprova en propia pell, un generos roc se li trenca al peu amb l'ensurt corresponent i fa que l'escalada a partir d'ara tingui un plus afegit d'emoció. Expansions espaiades, pero al seu lloc, fan que escalem amb cura i poguem protegir quan ens convingui els trams verticals de bon cantell que anirem trobant. El tram central de la primera tirada ens duu pel aeri cordal del espero, mes facil i plaent de fer del que pot semblar a priori.

Al sortir per fer el segon llarg, unes temptadores xapes ens cridan l'atencio cap a un diedre a la dreta, pero no cedim a la temptacio i seguim fidels a la ressenya pel costat esquerra per trams herbosos, precaris i de mal protegir, sort dels darrers metres que canvia la tonica i ens permet xalar una mica, just abans de topar-nos de morros amb una reunio inesperada, pero plena de logica per no fer una darrera tirada excesivament llarga.

Just a sobre del nostre cap trobem el pas clau de la via, un curt i intens desplom, amb bon cantell de mans que requereix cames "felines", trobem la xapa massa amunt i cal fer dos pujades per sortir amb exit. Superat aquest pasatge, poc a poc la dificultat va minvant fins arribar al capdamunt de la carena.

De cop i volta se'ns obren generoses vistes als cims acabats d'enfarinar del Pirineu Oriental i que gairebé sense adonar-nos ens recorda que un nou hivern esta esperant-nos darrera la porta. (i nosaltres encara amb les eines sense afilar!). Avui hem sortit molt mes contents de la revalida, una via curta i agraïda on no val a badar, enclavada a un paratge que te quelcom que ens fara tornar tard o d'hora.

Al arribar a la Nou de Bergueda, ens topem amb aquest generos exemplar de cérvol acabat de caçar i que ens sorprem que a aquestes modestes serralades s'amaguin aquest elegants i fugissers animals, llastima del seu trist final, nomes a l'abast de gent amb butxaca grossa i sensibilitat diminuta.